Per què gastar-los a la plaça de Cal Font?

0 comentaris

No és el mateix utilitat que necessitat, evidentment. Durant els temps de bonança moltes obres públiques es van fer amb criteris d’utilitat, sense que a més fossin justificades per un cert nivell de necessitat. També a Igualada, on podríem parlar del pont de Fàtima estil Golden Gate, que no tinc dubte que resulta útil –jo mateix l’utilitzo a vegades- però del que se m’escapa la seva necessitat, tant en el moment de la seva construcció com ara mateix, atesa la proximitat d’un altre pont apte per a vianants i vehicles. Però no és la meva intenció qüestionar ara una obra pública executada per un govern que ja no hi és i que, per bé o per mal, ha passat a formar part de forma irreversible del paisatge local i del sistema viari. A més, agradi o no, qualsevol govern democràticament elegit es troba legitimat per a dur a terme les inversions previstes en el seu programa i/o que responguin al seu ideari. Faltaria més, tot i que també és discutible que la situació financera de l’Ajuntament d’Igualada permetés aquestes alegries ja en aquell moment.

El cas és que m’assabento ara, i segurament vaig tard, que l’actual consistori igualadí pretén la reforma de la Plaça de Cal Font, traint-ne els “traus” característics que, d’alguna forma, recorden el passat fabril d’aquella part de la ciutat. Sembla que el cost seria d’uns 60.000 euros, força més barat que el Golden Gate, i que la motivació estaria en possibilitar que l’espai pogués acollir amb més facilitat esdeveniments de gran concurrència. L’actuació consistiria, doncs, en aplanar la plaça i en destinar un espai a jocs infantils. Tot plegat es finançaria –no sé si en tot o en part- mitjançant una subvenció del PUOSC inicialment destinada a la reforma de l’edifici de la Cotonera.

Com passa sempre, això no és del gust de tothom, i com que tampoc ho és del meu, m’agradaria fer algunes reflexions. Realment, 60.000 euros no donen per gaire a l’hora d’actuar sobre l’edifici de la Cotonera. D’altra banda, tal com estan les coses no sembla que s’hi puguin gastar gaire diners a curt termini. Això no treu que val la pena conservar aquesta mostra de l’arquitectura industrial. Potser una inversió suficient en aquell edifici seria útil i necessària, però amb 60.000 euros no n’hi ha ni per començar, o sigui que em sembla bé que es cerqui una altra destinació a aquests diners.

Està bé que es cerqui utilitat a aquesta subvenció, però no es poden deixar de banda els criteris de necessitat, a risc de caure en els mateixos pecats que el govern anterior. La pregunta clau és: hi ha alguna necessitat de gastar-se 60.000 euros -o més, suposant que hi hagi aportació de fons propis per part de l’Ajuntament, com és de suposar- en aplanar la plaça i posar-hi uns gronxadors? Realment hi ha en l’actualitat un problema important que requereixi solució a curt termini, de cara a guanyar uns pocs metres d’espai per a encabir més gent en els actes públics? Se m’acudeixen altres necessitats de la ciutat que, a més, són més útils. Per exemple, fer front al fet que encara hi ha una quantitat important de cruïlles on les voreres no es troben adaptades per al pas de minusvàlids. No sé quantes se’n podrien arreglar amb aquests diners, segurament no gaires, però probablement farien més profit. I segur que hi ha altres necessitats en les que ara no caic, o sí que hi caic, com tots podem caure amb els nombrosos sots d’alguns carrers o ensopegar amb les rajoles trencades d’algunes voreres.

D’altra banda, la plaça va perdent la intenció original de recordar, d’alguna manera, la fàbrica de Cal Font que ocupava tot aquell espai i més, en la que vàries generacions d’igualadins van treballar tota la seva vida. No és una qüestió sentimental, és sols que s’esvaeix el propòsit inicial del seu disseny. Això va començar amb la retirada del didal i la llançadora. Si traiem els traus restarà sols la xemeneia, que espero no se li acudeixi a ningú d’enderrocar.

La veritat és que dóna la impressió que no se sabia què fer amb aquests diners i algú ha tingut una idea per a que se’l recordés. Naturalment que el govern municipal pot fer aquesta obra o d’altres si considera que té els recursos suficients i que convé als interessos públics, però se li pot qüestionar la utilitat per escassa, la necessitat per més escassa i l’oportunitat per nul·la. I si faig esment de l’oportunitat, és perquè en temps de retallada de la inversió pública, d’austeritat de les administracions com se’ns pregona incessantment dels del govern de Catalunya i des del propi govern de la ciutat, l’obra pública que no se sustenta en una forta base d’utilitat i de necessitat esdevé totalment inoportuna als ulls del ciutadà.

I així, igual que quan transito pel pont de Fàtima penso que respon al caprici subjectiu d’algun planificador amb ganes de fer-se notar, crec que quan volti per la plaça remodelada de Cal Font pensaré que algú hi ha volgut deixar la seva empremta sense que ningú li hagi demanat.

I quan haurem fet els deures...què?

0 comentaris
I quan haguem fet els deures molt bé, molt bé, molt bé...., quan ens posin un deu de nota i el dèficit públic s’hagi reduït a la mínima expressió o deixi d’existir, els mercats, aquests ens informes i innominats als quals rendim vassallatge cada dia, ens deixaran en pau? De cop i volta cessarà la cobdícia dels especuladors financers o se n’aniran a escanyar a un altre? Perquè de tan parlar de “fer els deures”, “ser seriosos”, “no estirar més el braç que la màniga” i “donar confiança als mercats”, un acaba creient que això dels mercats és com un Pare Protector però sever, que et castiga si et portes malament i et premia si ho fas bé. Al que es porti malament farem que li pugi la prima de risc, i al que sigui responsable li donarem crèdit a un interès raonable.

Em costa d’imaginar que Déu Nostre Senyor operi en el mercat de deute públic, i que en un mercat ideat per a fer diners, com no pot ser d’altra manera en un mercat, les regles del joc es puguin equiparar a bones intencions. Un té la impressió que, tard o d’hora, els mercats deixaran d’escanyar-nos, sí, quan haguem fet els deures, tots els deures, i ja no ens quedi res que ens puguin prendre. Perquè el cas és que això de “fer els deures” i “ser seriosos” consisteix, actualment, en retallar la despesa pública tant com es pugui, amb la vaga esperança que la bèstia entengui que ja som prou solvents i no ens escanyi més. El perill cert és que això potser no ho entendrà mai perquè pot ser que ni tant sols l’interessi. Ens deixarà en pau el dia que ja no quedi d’on retallar i no li puguem oferir res més.

La llàstima és que en aquesta història no hi ha cavaller que salvi a la donzella i retorni l’estat del benestar al poble que l’havia ofert en sacrifici. Mirin, en permetré un exabrupte, ens tenen agafats pels collonets, i això ho hem entès tots abastament, tant que ni tant sols ens hi resistirem. Sí, és clar, hi ha algunes revoltes més aparents i sorolloses que reals. Hi haurà manifestacions, vagues, pronunciaments, una legió d’opinadors hi direm la nostra i ens mostrarem molt indignats, però a l’hora de la veritat tots sabem que el nostre govern, sigui del color que sigui, fa l’únic que pot fer, el que qualsevol faria, donar carnassa a la bèstia per a evitar que vingui i ens devori, que és com dir lluitar a cada moment per a evitar l’esfondrament del sistema econòmic i social. Salvar l’estat del benestar fins al darrer moment, que l’orquestra toqui fins que el Titànic s’enfonsi per complet.

Que no és veritat que ho haguem acceptat? Hem votat massivament a una força política que porta mesos retallant serveis (insisteixo que no podia fer altra cosa), i també hem votat massivament a una altra que ho començarà a fer d’aquí un mes, quan prengui possessió del poder (millor dir del càrrec i no del poder). O sigui que ho tenim assumit, i així ho entén el govern català, que no ha tardat tres dies en anunciar noves mesures d’ajust després de les eleccions. Jo afegiria que la hipotètica victòria del partit que ara passarà a l’oposició hauria portat iguals retallades.

Sóc pessimista? Derrotista!, sento que algú crida. Ho accepto. Estic disposat a escoltar la solució, alguna alternativa que no sigui pura retòrica, però pot ser que hagi d’esperar fins que l’infern es congeli. Venen temps atzarosos i al final res serà igual que abans. Tampoc nosaltres serem els mateixos, perquè també els valors estan canviant. És com una síndrome de Stockholm que ens porta a justificar, cada dia i cada moment, les agressions constants a aquests sistema de vida que abans creiem que era per sempre. Cada nova atzagaiada troba justificació en la irresponsabilitat i el malbaratament de governs anteriors, siguin els que siguin. Ja ni tant sols importa que la crisi sigui europea i no restringida a Catalunya o a Espanya. Zapatero o el tripartit són els culpables de la crisi mundial i els que han provocat aquest desori. Si la història electoral del país hagués estat diferent, ara ho serien en Mas i en Rajoy, tots plegats simples figurants en el gran teatre del món. Deu passar el mateix a la resta d’Europa.

Dies vindran, quan tot acabi, en que la mercaderia més preuada sigui una dosi d’optimisme.

Un vot impregnat de pessimisme

0 comentaris
No hi haurà cent dies de gràcia per al govern del PP. No hi poden ser, des del moment que l’agenda del guanyador està escrita, i no l’ha fet ell, ni el PP, ni ningú de les esferes polítiques espanyoles que cregui, il·lusòriament, tenir la clau de la política i l’economia per als propers mesos. Gregorio Izquierdo, director del servei d’estudis del Círculo de Empresarios, assegura que si o no adoptem les reformes necessàries de forma immediata, altres ho faran per nosaltres, unes reformes que el Círculo explica en el document “Un programa de ajuste y crecimiento para la próxima legislatura”, en el que recull les mesures econòmiques que a mode de full de ruta hauria d’adoptar el pròxim govern espanyol des de l’endemà mateix de les eleccions.

A aquestes alçades de la pel·lícula ningú es creu ja que els governs europeus tinguin les mans lliures per a fer i desfer en l’àmbit de la sobirania política i econòmica dels seus països. Les propostes del Círculo de Empresarios poder ser o no les que ens convenen, però molt probablement siguin inevitables, imprescindibles, ineludibles.... No es tracta de llençar cap proclama de rebel·lió contra la tirania dels mercats ni la degradació de la sobirania política, cosa que estaria bé si tingués alguna oportunitat de reeixir. És senzillament que la situació econòmica mundial invita al pessimisme sense possibilitat de redempció. El govern espanyol, qualsevol govern europeu dels nostres dies, pot obeir el mandat imperatiu dels mercats o anar per lliure i enfonsar, encara més, el país. És la maledicció de les víctimes d’un xantatge: sols te’n pots desfer quan acceptes el sacrifici últim.

El Sr. Izquierdo assenyala encertadament que si no s’adopten d’immediat les mesures d’ajustament necessàries, altres ho faran per nosaltres. Tots sabem què significa ajustament, què significa reforma laboral, que significa contenció del dèficit.... Una major racionalitat econòmica i contable, l’estabilitat del sistema financer i, també, la degradació dels serveis públics, la reducció dels drets dels treballadors, a curt termini més atur i, en general, la degradació de l’estat del benestar. Més eficiència econòmica i financera, menys benestar... l’alternativa del diable. Posats en aquesta conjectura, què més dóna que siguin altres qui prenguin la decisió o que la prenguem nosaltres mateixos? Bé, si ho fem nosaltres mantindrem la ficció de sobirania.

Avui he dipositat a l’urna un vot impregnat de pessimisme. A hores d’ara l’única incògnita d’aquestes eleccions radica, per als catalans, en el nostre paper dins la política espanyola a partir d’ara, però de poc serveix ser decisius a Madrid si, al cap i a la fi, l’agenda política i econòmica dels pròxims mesos és escrita igual per a tothom. Malauradament, en les circumstàncies actuals ser decisius no té més transcendència que la de ser companys de viatge. I si el panorama és el d’una àmplia majoria absoluta del PP, el viatge a Madrid ens el podem estalviar. Ni tant sols ens podrem permetre el luxe d’aparentar que som influents.

No ens tenen a la butxaca

0 comentaris
Confesso que per més que ho intento no aconsegueixo entendre les enquestes que publiquen els diaris sobre les intencions electorals dels ciutadans cada vegada que som cridats a les urnes. Serà que la demoscòpia és una tècnica massa complicada per a profans, i que doctors té l’església i tècnics el CIS i el CEO, però al final de tot l’únic que em queda clar és que tal o qual partit obtindrà suposadament un cert nombre d’escons. De les eleccions generals del proper diumenge, per exemple, queda clar que s’espera una majoria absolutíssima del PP i una forta patacada del PSOE, i que a Catalunya sortiran uns resultats que s’avenen poc amb els de les eleccions al Parlament de Catalunya celebrades fa un any, però la lletra petita és inintel·ligible.

Entén algú que a una majoria de votants els caigui més simpàtic el candidat que menys votaran, per exemple? Algú ho entén, és clar, però jo no. S’acostuma a preguntar als ciutadans per la confiança que tenen vers els candidats, i el resultat quasi mai coincideix amb la intenció de vot, cosa que deu tenir la seva explicació, com la té el Teorema de Fermat, però sols l’entenen quatre privilegiats.

El mateix Jordi Barbeta es lamentava aquest diumenge a La Vanguardia, que els catalans ens disposéssim a donar el nostre vot majoritari al PSC, encara que sigui pels pèls, i el mateix i quasi al PP, sense tenir en compte el pacte fiscal que ni un ni altre estan disposats a acceptar, el sentiment independentista d’un nombre important de catalans, o el fet que el PP va promoure la sentència que es va carregar l’estatut i que la candidata del PSC fou l’única d’aquest partit que la va donar per bona obertament.

El neguit d’en Barbeta té la mateixa explicació que els meus dubtes sobre les xifres de les enquestes –dubtes en el sentit de manca de comprensió, no de manca de fiabilitat-. Al final resulta que som poc previsibles. El pacte fiscal es perfila com una aspiració de la majoria de catalans, segons les enquestes fetes al marge de les eleccions, en el sentit que la majoria respondria sí a la pregunta de si el considera necessari. El mateix es pot dir del concert econòmic. I de la independència. I si ens pregunten si volen més autonomia –que no és el mateix que la independència-, o si ens pregunten si volem ser federals, també diem que sí.

O sigui que tot depèn de què ens pregunten. Dóna la sensació que diem sí a tot el que suposi una millora de la situació actual d’autogovern. Potser les coses serien més clares si ens fessin totes les preguntes en una sola papereta, on les respostes fossin excloents entre elles, encara que això segurament no agradaria a molts.

Però si no ens aclarim en les enquestes no electorals, per què hem de suposar que ho podem tenir més clar en les enquestes sobre intenció de vot? Potser és que, al marge que tinguem les idees més o menys clares, el que passa és que sabem el què volem, però de cap manera ens comprometem amb ningú. O sigui que si en les eleccions al Parlament de Catalunya donem la majoria a una força política i en les eleccions generals que se celebren uns mesos després la donem als seus rivals més directes, no serà perquè haguem canviat d’opinió de forma sobtada, ni perquè abans fóssim tots convergents i units i ara siguem socialistes o populars. Crec que, en general, sempre hem estat el mateix, ciutadans preocupats pel dia a dia i pel futur més immediat, que en cada ocasió valorem què ens interessa en un moment donat. Per descomptat que un nucli fidel d’electors votarà sempre CIU, PSC, PP, ICV o el què sigui, però la majoria tenim més necessitats diàries que preferències polítiques.

No valoraré si això és o no el que convé, però entenc que en Jordi Barbeta es lamenti. Hi ha projectes, especialment projectes nacionals, que difícilment aniran endavant d’aquesta manera. Com a positiu en trec la convicció que els partits polítics no han d’estar mai segurs de tenir els ciutadans a la butxaca.

Mercats vs. política

0 comentaris
Rajoy assegura que no és veritat que els mercats substitueixin a la política, com denuncien els indignats del 15-M. És normal que ho digui perquè està a punt d’assolir el poder per majoria absolutíssima –si els sondejos l’encerten- i perquè al seu predecessor no l’han fet saltar ni la Merkel ni en Sarkozy. Està per veure que els ciutadans italians o grecs pensin el mateix, fins i tot que ho pensin els de tots aquells països que s’han vist obligats a adoptar dures mesures d’ajustament per a satisfer, precisament, als mercats (Irlanda, Portugal, Espanya, a més de Grècia i Itàlia).

A Berlusconi no el fan fora els votants italians, que podrien estar farts dels escàndols d’Il Cavaliere, sinó el directori europeu. El mateix passa amb Papandreu. Cap dels dos abandona el poder per mitjans purament democràtics, sinó per la pressió insuportable dels mercats, que parlen per boca dels governs alemany i francès. I als ciutadans grecs, italians, espanyols, portuguesos o irlandesos se’ls imposen unes mesures anomenades d’austeritat que a Catalunya anomenem com el què són, retallades de l’estat del benestar. Tot això no ho fan lliurement els govern d’aquests estats, sinó obligats amb l’amenaça d’intervenció o directament intervinguts.

A Espanya fins i tot s’ha modificat la Constitució en quatre dies per obra i gràcia d’una trucada telefònica des de Berlin. Quina iniciativa hi ha més política que la de la reforma de la Constitució? I tanmateix, la formulada a Espanya no ha tingut res de política.

L’haguem votat o no, seria desitjable que el Sr. Rajoy tingués les mans lliures per a fer política, sense l’amenaça que en els darrers temps ha planejat sobre el cap de Zapatero, que plega, per cert, a temps per a no seguir els passos de Berlusconi o Papandreu, o sigui abans que el facin fora.

El Sr. Rajoy, doncs, dirà el que ha de dir com a polític professional, però ara com ara els fets mostren que els indignats tenen raó i que els mercats substitueixen a la política. I no oblidem que els mercats són un àmbit de negoci, en el que uns hi guanyen diners i altres en perden. És tant com dir que canviem la política pel negoci, o que els estats es compren i es venen al parquet de les borses mundials –a la pantalla dels operadors borsàtils, de fet. I el més greu: no sabem qui són els mercats, ergo no sabem qui governa en realitat.

Confiança ?

0 comentaris
El meu amic està indignat.

- Has llegit això? No hi ha dret! Com es pot ser tan mentider, tant demagog, com es pot ser tant mala persona?

L’he hagut de calmar, perquè la seva excitació anava en augment i es posava vermell i tremolós, fins al punt que he temut per uns moments que li esclatés la vena del front.

- Deixa-ho estar, home, ja saps com és la política! No t’hi facis mala sang, que generalment sols convencen als ja convençuts. I tots són iguals, home!

- Tots no. Nosaltres som honests i anem sempre amb la veritat per davant. Mai hem caigut tant baix com ells.

Recordo ara que fa un temps, un altre amic, en les antípodes ideològiques d’aquest, em va dir exactament el mateix. I també el vaig haver de calmar, perquè sembla que a tothom emprenyen les mentides dels demès i no les pròpies.

Un tercer amic –en tinc als quatre punts cardinals de la política- a qui vaig recriminar un dia que el seu partit hagués pres una determinada decisió de govern pensant únicament en els seus interessos polítics i no en els interessos generals, em va respondre que la política és així i les oportunitats polítiques no s’han de desaprofitar.

Si fos un extraterrestre acabat d’arribar i se’m presentessin aquests antecedents, pensaria probablement que la política és un joc sense normes, on el que més importa és guanyar batalles al contrincant polític i el que menys els interessos del ciutadà. Però resulta que sóc terrícola de tota la vida i amb prou anys a l’esquena per a recordar que la política no es va inventar per a fer polítics, sinó per a servir al poble. Com tots els ideals, aquesta mena d’invents acaben prostituint-se a la vanitat personal, la prepotència i les ànsies d’influència dels que haurien de ser els seus servidors.

O sigui que jo no m’emprenyo com ho fan els meus amics, que sense ser polítics s’hi impliquen en cos i ànima. Serà perquè jo no m’implico, que per comptes d’indignació el que pateixo és una severa frustració, decepció en diria, que em porta a no creure en res i, ai las! a no creure ningú.

- Tu no faries el mateix si estiguessis en el seu lloc?

Qui ara em pregunta això no és cap amic, sinó la veu de la meva consciència, amb qui tinc una relació bastant freda perquè té el mal costum de fer-me preguntes incòmodes. Però aquesta vegada sé el què li haig de dir.

- Mira, noi, jo no ho soc de polític, ni ho seré mai. Tampoc sóc fuster, bomber ni serraller, entre d’altres coses perquè no tinc l’habilitat requerida ni, tot s’ha de dir, l’interès necessari. No sé com ho faria si fos fuster, però sé que un bon fuster ha de fer uns bons mobles, que un bon bomber ha de saber apagar el foc ràpid i bé, i que un polític ha de fer allò que el ciutadà espera de la política, i no servir-se’n per a alimentar la seva autoestima. Jo seria un mal polític, o sigui que em dedico a una altra cosa. Qui vulgui fer de polític, que ho faci bé o no ho faci.

- Molt bé, ja t’has esbravat, però ara deixa estar el teu coi de consciència i mira’m a mi. No t’emprenya veure el què veus i sentir el què sents, sabent la veritat?

Qui em parla ara és el meu amic, altre cop, i ja amb ganes de deixar-ho, li explico el meu punt de vista.

- Mira, tu saps la veritat i jo la sé. Per tant, ni a tu ni a mi ens poden enganyar. Això és l’important, no tant combatre la mentida com no deixar-se enredar. Bé, l’important pels que la política la patim però no la vivim. Si jo la visqués com tu, sortiria probablement a la palestra per a dir-hi la meva i participar en aquest joc tant poc atractiu per a mi. Fins i tot et diria que ho has de fer, si creus que hi ha en joc la teva honorabilitat o la del teu partit. Però jo soc un ciutadà de peu i el que he de fer és defensar-me, no atacar. Per tant, el que m’interessa és que no m’enredin, i d’aquells que sé que m’enganyen ja me n’ocuparé un altre dia, quan em tornin a demanar el vot.

Segurament perquè, al cap i la fi, ja no m’escoltava, i també perquè ja s’havia tranquil·litzat una mica, el meu amic ho ha deixat estar, però la meva consciència torna a emprenyar:

- I tu, set ciències, com saps a qui t’has de creure?

- No ho sé, però tinc per principi que una persona que defensa una obsessió personal és menys de fiar que la que defensa una idea o un projecte comuns. A les obsessions no es renuncia fàcilment i un està més predisposat a defensar-les per qualsevol mitjà. Les idees i els projectes es debaten i, si es dóna el cas, s’hi renuncia o es defensa per l’interès general. I si vols, un darrer criteri, aquest definitiu: jo no em crec que s’hi valgui tot en política. Per això sé de qui no em puc refiar.

Coses que pensaria si fos en la pell d'un grec

2 comentaris
Des que les pàgines d’economia s’han fusionat amb les de la crònica negra, secció grans cataclismes, confesso que cada vegada em fa més por llegir el diari, bàsicament perquè cada dia hi ha un ensurt nou a la primera plana i la tendència és a pitjor, sense símptomes de millora. Salten ara els grecs i diuen que volen un referèndum per a acceptar el pla de rescat europeu, el qual comporta un seguit d’ajustos de l’economia grega que, traduït, significa força més sacrificis per als ciutadans hel·lènics. I el que en condicions normals hauria de ser vist com un exercici de democràcia exemplar –un govern demana al seu poble que es pronunciï sobre unes mesures econòmiques que comportaran una retallada important, una més, de l’estat del benestar- s’esdevé en un terratrèmol polític internacional que enfonsa les borses i estén els pitjors pronòstics sobre l’euro i l’economia europea.

Com a català, em pot preocupar molt, fins i tot emprenyar, que el president grec consulti al seu poble sobre una qüestió que pot tenir conseqüències indirectes però nefastes sobre la meva economia. Segurament que com a ciutadà grec ho veuria diferent. I posat en la pell d’un ciutadà grec, i donat que sobre algunes qüestions sóc de natural pessimista, probablement votaria no en aquest referèndum. No és el mateix que votaria com a català, ara mateix, però venint d’on venen els grecs, el cansament em portaria a fer unes reflexions força negatives. Per exemple:

- Podria pensar que un salvament a costa de tants sacrificis és com salvar la vida per a quedar en estat vegetatiu. Molta gent creuria que no val la pena.

- Consideraria la pèrdua de salaris i de poder adquisitiu, la retallada de serveis, les creixents probabilitats de quedar a l’atur, suposant que fos prou afortunat per a conservar encara la feina, i em preguntaria si se’m poden demanar més sacrificis per a salvar la banca europea.

- Em preguntaria fins on he de pagar la irresponsabilitat dels governs hel·lènics que han permès que s’arribés a aquesta situació desesperada, començant pels que van promoure l’entrada de Grècia a la zona euro coneixent la situació real de les finances gregues.

- Preguntaria a dreta i esquerra, a dalt i a baix, on són els diners que suposadament hauria de tenir l’estat grec i que sembla que no hagin existit mai, i sabedor que no els tinc jo, exigiria que pagués un altre.

- Em qüestionaria la necessitat de tornar amb els meus sacrificis un deute públic desorbitat que han contret quatre polítics irresponsables.

Em preguntaria més coses, i potser no em faria cap pregunta sobre la meva part de responsabilitat com a ciutadà per haver confiat en un sistema artificial que feia aigües des de feia massa temps, però costa fer-se responsable d’un seguit de decisions catastròfiques que durant anys han pres aquells que vetllaven pel benestar comú.

També em podria fer preguntes sobre què passarà si Grècia entra en fallida i surt de l’euro, com m’afectarà i si serà encara pitjor que els sacrificis que demana el pla de rescat europeu. Però aquesta pregunta, que és important, sols podria tenir per la meva part una resposta decisiva a favor de l’euro i del rescat, si el govern fos capaç d’explicar-me amb tota claredat i amb tota la seva cruesa les conseqüències de votar no en aquest referèndum. Molt s’hi hauria d’esforçar per a compensar el cansament i l’enuig monumental que brollen de les preguntes anteriors.

Com a català, espero no haver de fer-me preguntes com aquestes. En els mals moments, la resposta quasi sempre és equivocada.