Qüestions sobre la reclamació del fons de competitivitat

1 comentaris
La temperatura de les relacions entre Catalunya i el Govern Central puja aquest dies com a conseqüència de la reclamació catalana dels fons de competitivitat previstos en el sistema de finançament de les Comunitat autònomes, i la negativa del Ministeri d’Hisenda a avançar aquest any cap quantitat per aquest concepte. Com no podia ser menys, els polítics aprofiten l’avinentesa a la seva conveniència, ja que la presència d’un enemic exterior sempre resulta oportuna per a fer front als problemes interns. Mentre uns es preparen a enviar a Madrid al cobrador del frac i altres a no deixar anar ni un duro, no està de més que ens plantegem algunes qüestions al marge de la propaganda interessada.

A.- No és un deute, és una bestreta.

Els fons i recursos addicionals del sistema de finançament de les comunitats autònomes, entre els quals es troba el fons de competitivitat, han de ser liquidats l’any 2013. El que està en discussió és si l’Estat pagarà o no aquest any una bestreta amb càrrec al que hauria de pagar el 2013, tal com ja ha fet els anys 2009 i 2010. Per tant, no és exacte que l’Estat ens degui aquests diners i que aquest deute ja hagi vençut. Altra cosa és que tinguem dret a que s’avanci el pagament, i que l’Estat tingui l’obligació o no de fer-lo efectiu durant l’exercici actual.

Aquesta puntualització convé tenir-la present perquè, malgrat que en tots els documents oficials es parla de bestreta, no sempre es fa així en les declaracions públiques, algunes pujades de to i certament excessives, com quan es tracta de morós al govern espanyol. Repeteixo, pot ser que tinguem dret a la bestreta, però cal tenir clar que estem demanant un avançament del que no ens correspon fins al 2013.

B.- Té l'Estat l'obligació legal de pagar aquesta bestreta?

Està clar que els deutes contrets legalment són legalment exigibles, sigui qui sigui el deutor i sigui qui sigui el creditor. Si de legalitat parlem, cal que anem a la literalitat de la Llei 22/2009, de 18 de desembre, que regula el sistema de finançament de les Comunitats Autònomes. El problema radica en la inconcreció de la pròpia Llei, que en la seva disposició transitòria segona diu literalment:

“Se autoriza al Ministro de Economía y Hacienda para que acuerde la concesión de anticipos en 2009, 2010 y 2011, a cuenta de los fondos y recursos adicionales, una vez que las Comunidades Autónomas y Ciudades con Estatuto de Autonomía lo hayan aceptado en Comisión Mixta, con objeto de que puedan recibir los recursos adicionales con la gradualidad correspondiente a los porcentajes del 70%, 85% y 100% respectivamente.”

Com es pot veure, deixa en mans del Ministeri d’Economia i Hisenda la concessió o no de les bestretes. Ni en aquesta disposició ni en tot l’articulat de la Llei es diu que s’atorgaran aquestes bestretes. De fet, hauria estat desitjable més claredat, en el sentit que si es volia que fos potestatiu del Ministeri, ho podria dir expressament, i si no afirmar taxativament que es pagaran les bestretes. Tot i així, crec que del redactat queda clar que el seu pagament no és obligatori, i en això es basa la ministra quan afirma que la Llei no l’obliga a pagar.

Dit això, l’amenaça de portar el tema als tribunals em sembla merament retòrica i formulada de cara a la galeria, ja que difícilment prosperaria la demanda i, en qualsevol cas, quan es dictaria sentència probablement hauria passat fins i tot el moment de la liquidació dels fons, vist el ritme que porta la jurisdicció contenciós-administrativa en aquest país.

Malgrat la inexistència d’obligació legal a la bestreta que es derivi de la Llei, convé tenir present, però, que l’Estat sí que ha pactat expressament amb les autonomies aquests pagaments, i recordar-li que els pactes s’han de complir, sota pena de passar per poc digne de confiança. El sistema de finançament de les Comunitats Autònomes, abans que es concretés en una Llei, va ser acordat en el marc del Consell de Política Fiscal i Financera, mitjançant l’Acord 6/2009 que l’Estat i les Comunitats van signar el 15 de juliol de 2009, en el que es diu literalment:

“La aportación estatal de recursos y fondos adicionales para el refuerzo de la financiación autonómica y muy especialmente para mejorar la capacidad de financiación de las prestaciones básicas del Estado de Bienestar, ha de contemplarse dentro del marco de la política de estabilidad macroeconómica y presupuestaria.


Para hacer esto posible, el Estado, sin perjuicio de la aplicación de las normas del nuevo sistema contenidas en este acuerdo, concederá los anticipos necesarios para que las CCAA reciban estos recursos adicionales con la gradualidad correspondiente a los porcentajes del 70%, 85% y 100%, en los años 2009, 2010 y 2011, respectivamente.


Dichos anticipos serán cancelados cuando se liquiden los correspondientes recursos del sistema.”


És discutible que aquest pacte comporti una obligació legal per a l’Estat, però, en qualsevol cas, pacta sunt servanda, és a dir, els pactes s’han de complir. D’altra banda, el Ministeri s’empara en que, segons la ministra, les comunitats autònomes estan rebent una quantitat superior als 11.000 MEUR addicionals compromesos amb el nou sistema de finançament i, per tant, no es donen les circumstàncies perquè l'Estat faci una bestreta per aquests fons. És a dir, que en qualsevol cas cal entendre que les bestretes pactades s’entenen en funció d’unes circumstàncies que, segons la ministra, no es donen actualment, per la qual cosa des del seu punt de vista no té fonament la suposada obligació, ja sigui legal o sobreentesa, de pagar aquests avançaments.

C.- Vist el que s’ha dit, és cert que no es donen les circumstàncies necessàries per a que l’Estat faci aquesta bestreta?

No puc respondre a aquesta pregunta, i estic segur que som molts els indignats que, malgrat tot, no ho sabem. En qualsevol cas, és un punt de discussió legítim i essencial, si es poden deixar de banda les manipulacions demagògiques i retòriques que es puguin formular d’un i altre costat.

No sembla, però, que el debat vagi en aquest sentit. No es presenten dades concretes ni pel Ministeri ni per la Generalitat en un sentit o altre. I crec que és important, perquè si resulta que les xifres ofereixen un saldo deutor a favor de la Generalitat que justifiqui l’avançament, el Ministeri no té excusa per a no fer front als pactes subscrits. I si és veritat que estem cobrant més del que toca, cal explicar-ho molt bé per part del Ministeri. Ni uns ni altres tenen voluntat aparent de portar el debat al terreny de les dades concretes, potser perquè és una qüestió que cap de les parts té clara.

Al meu entendre, és en aquest punt on radica el veritable dilema. D’acord amb els càlculs previstos a la Llei i les dades reals del finançament a dia d’avui, toca o no toca que se’ns pagui la bestreta? Algú des del Ministeri o des de la Generalitat es mullarà amb xifres concretes?

D.- El fet que no se’ns pagui ara el fons de competitivitat tindrà conseqüències negatives en el dèficit de la Generalitat?

Per descomptat. Són 1.450 MEUR que no es cobraran aquest any. Forçosament ha de tenir conseqüències en les finances de la Generalitat. Si se’ns paga, el dèficit català baixarà, i en contrapartida pujarà el de l’Estat. En clau domèstica ens pot anar bé, però a Europa i en els mercats mundials el dèficit espanyol és un de sol, que inclou totes les administracions de l’Estat, inclosa la Generalitat. En aquest aspecte no solucionarem gran cosa.

E.- A banda de l’econòmica, hi ha una vessant política en la reclamació del fons?

Evidentment. La negativa del Ministeri a fer efectiva la bestreta permet al Govern de la Generalitat desviar l’atenció del ciutadà emprenyat cap a un altre culpable de les retallades: l’Estat central, que no dóna a Catalunya el què li toca. Posa a més en una difícil situació a l’oposició socialista, abocada a demostrar el seu catalanisme en front del PSOE.

Fins i tot el Partit Popular, que en el seu dia es va oposar frontalment al sistema de finançament pactat, s’adhereix amb tot l’oportunisme electoral del món a la reclamació dels fons.


A mode de conclusió, diria que hi ha un problema formal, que té a veure amb la legalitat de la reclamació del fons; un problema polític, relacionat amb la necessitat de desviar els trets de la indignació ciutadana per les retallades envers l’enemic exterior de sempre; i especialment un problema de fons força prosaic: les arques de l’Estat i les de la Generalitat estan buides, i ni l’un ni l’altra estan en condicions d’assolir els objectius de dèficit ni de garantir les prestacions bàsiques de l’estat de benestar.

Perdut en un llibre

0 comentaris

Un llibre és com un camí que emprenem pel gust de passejar. Importa el camí en sí mateix, el passeig, l’estona que avancem en companyia de la nostra fantasia, els somnis que configuren el paisatge, les sorpreses que ens deparen els revolts, les obagues i les praderies assolellades. Un tomb per la imaginació i per la vida. Pas a pas, paraula a paraula, el plaer de la lectura es fon amb el plaer de la vida. A vegades és un camí llarg, com el que m’he regalat per Sant Jordi, les 1337 pàgines de Contrallum, de Thomas Pynchon, o breu com un corriol a la vora d’un camp de margarides: Te deix amor la mar com a penyora, una joia de Carme Riera que em captivà ja fa trenta anys.

M’han dit que hi ha persones que no llegeixen. M’han dit, ho he llegit, que hi ha persones que no estimen els llibres. Sé que hi ha persones que no viuen, que no parlen, que no llegeixen, que estimen la foscor i el camí pla, recte, ras i curt, en el que mai es poden perdre. A la primera pàgina del meu llibre de Sant Jordi, una cita de Thelonious Monk: "Sempre és de nit; sinó, no necessitaríem la llum". Al fer camí, m’agrada veure l’entorn, les persones, les flors, els riures i els plors. Agafat a les lletres i amb la llum de la imaginació, fer camí per les pàgines d’un llibre és viure més enllà de la mateixa existència, i així sé que no llegir és no viure.

El llibre és l’únic camí on perdre’s és un avantatge.

Llistes, projectes i candidats

0 comentaris
Oficialment les candidatures a l’Ajuntament d’Igualada ja tenen nom i cognoms, una vegada que la Junta Electoral de Zona les va publicar ahir al Butlletí Oficial de la Província, per bé que de forma provisional, subjectes a les reclamacions o rectificacions d’errors que es puguin produir fins al 24 d’abril. Són vuit les llistes que es presenten:

  • Solidaritat Catalana per la Independència (SI)
  • Iniciativa per Catalunya Verds–Esquerra Unida i Alternativa Entesa (ICV-EUiA-E)
  • Esquerra Republicana de Catalunya–Reagrupament–Acord Municipal (Esquerra– Reagrupament–AM)
  • Plataforma per Catalunya (PxC)
  • Partit dels Socialistes de Catalunya–Progrés Municipal (PM)
  • Partido Popular / Partit Popular (PP)
  • Escons en Blanc–Ciudadanos en Blanco (Eb-CenB)
  • Convergència i Unió (CIU)
Com que, al cap i a la fi, són llistes de noms, un no se’n pot estar de llegir-les i fer la pròpia valoració de les persones que en formen part, si més no d’aquelles que directa o indirectament coneix. He de dir que per la meva banda, si em toqués fer una llista, seria força transversal. La meva llista ideal estaria formada per persones que ara es troben repartides en la majoria de llistes presentades, però no en totes. Segurament que un sistema de llistes obertes que permetés seleccionar candidats de partits diversos i per l’ordre que un volgués em permetria, pel que fa a les persones, votar la millor candidatura segons el meu punt de vista.

Això no és possible amb la llei electoral actual, i s’ha de reconèixer que, en cas que ho fos, tindria també els seus inconvenients. Si les persones apareixen en llistes diverses, és perquè són diversos els projectes de ciutat. Si resulta que les persones que jo considero més idònies per a accedir al govern de la ciutat tenen projectes de ciutat diferents, la tria es fa més difícil. Què ha de prevaldre, el projecte o el polític que el proposa? Al meu entendre el projecte. Entenc per això que, mal que em pesi, m’he de decantar més per una candidatura que no per un candidat. En el fons es tracta de triar, que per això són les eleccions, i de reconèixer que les alternatives, quan existeixen, també són vàlides.

Dit això, no me’n puc estar de dir que, al meu entendre, hi ha menys projectes de ciutat que llistes electorals. Naturalment que cadascú té les seves prioritats a l’hora de valorar el futur d’Igualada. Les meves són el creixement econòmic de la ciutat, la represa de l’activitat industrial i comercial, la millora dels serveis, la continuïtat de la transformació urbanística, l’activitat cultural, la seguretat i, en definitiva, que Igualada sigui un bon lloc per viure. No demano res que no demanin tots, però no em sembla un projecte de ciutat, sinó de poble, de país, el mantenir la independència de Catalunya com a únic tret definidor del programa de govern de la ciutat. Igualada és alguna cosa més que ideologia. En aquest sentit, a les llistes presentades hi ha dues classes d’independentisme: el que aspira a governar Igualada amb un projecte de ciutat, i el que no pensa en gestionar la ciutat sinó en proclamar la independència. És la independència un objectiu prou important i compartit com per a que tingui el seu paper a les institucions catalanes i el recolzament popular que mereixi, però no defineix el model de ciutat sobre el que ara cal pronunciar-se.

Tampoc no em sembla un model de ciutat el que s’aguanta sols en un eslògan, “primer els de casa”. En primer lloc perquè no puc compartir la legitimitat democràtica de valors com la xenofòbia, la discriminació i el racisme. En segon lloc, perquè una Igualada que no sigui de tots no pot ser la Igualada dels demòcrates. En tercer lloc perquè un model excloent no és, en propietat, un model de ciutat, és a dir, un model de convivència que, per definició, ha de ser integrador.

I em sembla molt respectable l’esperit de rebel·lia que inspira una llista presentada per a donar veu al vot al blanc, encara que comporti una contradicció lògica insalvable: la de defensar el vot en blanc votant a una candidatura concreta. No és probable que obtinguin representació, però en el cas hipotètic que traguessin algun regidor, cal suposar que no ocuparia el seu escó. Repeteixo que com a protesta contra el sistema i els seus gestors no està malament, però per descomptat que no és un projecte de ciutat. En qualsevol cas, em sembla a mi que el descontentament amb els polítics i la política queda prou de manifest en la magnitud de l’abstenció i no crec que els resultats d’aquesta llista en blanc passin d’anecdòtics. (Ull!, sóc molt dolent fent prediccions! quasi mai les encerto).

De tot el que queda, crec que, si més no, es pot dir que és suficient per a reflexionar-hi i escollir.

L'ànima d'un hàmster

0 comentaris
Fins i tot un diari de prestigi com El País té lloc per algunes cròniques prescindibles. És el cas de la mort d’un hàmster, descrita amb tot luxe de detalls per Jacinto Antón en l’edició impresa del diari de dissabte. Per a resumir-ho, diré que el hàmster en qüestió pateix una infecció a l’ull que acaba provocant-li la mort, sense que el seu propietari hagi pensat en portar-lo al veterinari quan estava malalt (els veterinaris curen hàmsters, em pregunto?). Per allò de reciclar i que no es perdi res, l’interfecte acaba fent d’esmorzar al terrari de la serp que s’allotja al mateix domicili. Ambientalment impecable, però sentimentalment demolidor. La mascota de la casa (una d’elles) morint per una infecció no tractada (estalvio els detalls de la mateixa per a no ferir sensibilitats) i devorada per un rèptil (que mal que pesi, també és una mascota, tot i que més lletja).

“Que no tens consciència?”, li etzibo a l’insensible propietari de tals animalons. “Ell això mai ho faria”. El mateix que diria a qualsevol dels que abandonen gossos a la carretera. De la qual cosa dedueixo que, d’alguna manera, dec pensar que ells (els gossos, els hàmsters) sí que tenen consciència. He llegit en algun lloc que la consciència és la constatació de la pròpia existència, quelcom que es té i es sap d’un mateix. Saber que un mateix existeix com a entitat autònoma, dotada de coneixement. A la manera de Descartes, diríem que “penso, llavors existeixo”. Pensar en sentit ample, és clar. No sé com ni què pensen els gossos, els hàmsters i les mascotes en general. Molta gent accepta que els animals no tenen consciència, però dirien sense pensar-s’ho un moment el mateix que jo si coneguessin la trista història del hàmster de El País: “que no té consciència, aquest paio?”.

Home, els hàmsters, i de forma més evident els gossos, tenen por quan hi ha motius, s’enfaden i ataquen quan creuen tenir-ne i es deprimeixen de quan en quan. Segurament que el gos o el hàmster serien més expressius si, a sobre, tinguessin un llenguatge articulat o unes extremitats més ben dotades (més semblants a les humanes). O sigui que no sé si pensen, és a dir, si del que els passa pel cap se’n pot dir pensament, però consciència d’ells mateixos, d’existir, sí que la tenen. I sàpiga el de El País que si existís un gremi de hàmsters ja l’haurien demandat per crueltat, si més no psicològica.

Posats a parlar d’aquest tema, pel meu cap, que també pensa i té consciència, em balla una pregunta: “qui té més consciència, el hàmster, el gos o l’ésser humà?”. Una pregunta que em faig en veu baixa, per mi mateix, no fos cas que algú es pensi que no tinc altre feina que fer que perdre el temps amb aquestes tonteries. Un individu més gran té més consciència que un de més petit? És qüestió de volum corporal, de la mida del cervell, posem per cas?

No hi ha dubte, amb els coneixements actuals, que el gruix del sistema nerviós es troba al cervell. I s’ha comprovat que les lesions al cervell produeixen sovint alteracions mentals. Sense entrar en disquisicions filosòfiques ni en detalls científics fora del meu abast, podríem resumir d’una forma simplista però senzilla que la consciència rau al cervell. El cervell d’un humà adult té, pel cap baix, 100.000 milions de neurones connectades entre sí a través de 100 bilions (sí, amb b) de sinapsis. No hi ha ordinador a la terra que ni tant sols s’acosti a la complexitat de les xarxes neuronals humanes. Al cap i a la fi, però, som com transistors connectats en xarxa. Ja és possible avui dia reproduir una xarxa neuronal al laboratori, però no al nivell de 100.000 milions de neurones. Em recorda això una pel·lícula que han passat fa pocs dies per la tele: l’última entrega de Terminator. Per una sèrie de circumstàncies, tots els ordinadors del món acaben connectats en un únic sistema, una xarxa mundial que, de tant complexa, adquireix de cop i volta consciència d’ella mateixa. “Penso, doncs existeixo”, sembla que digui Skynet, que així s’anomena la xarxa en qüestió. Més o menys, és com si Internet és convertís en un sol ens cibernètic, un macroordinador o cervell electrònic tan complex que es pogués considerar humà. És ciència ficció pura i dura, perquè ni així s’assoliria la immensa complexitat del cervell humà, però conceptualment és possible. Fem els ordinadors cada vegada més potents, no? Doncs fins on s’arribarà?

Si no es pot reproduir al laboratori una xarxa neuronal de 100.000 milions de neurones, sí que es pot fer amb una de 302, que és el nombre exacte de neurones que té un cuc anomenat Caernothabditis elegans. Aquest simpàtic animaló és molt simple, un nematode de la família Rhabditidae (per al que l’interessin les dades) que no fa més d’un mil·límetre. És un animal d’anatomia senzilla, tant que fins i tot li han estat comptabilitzades la totalitat de cèl·lules que conformen el seu cos adult, 959 en total. Per dir-ho clar i català, és boca i cul, i poca cosa més. Cal dir que es fa vell aviat, perquè viu entre dues i tres setmanes. En qualsevol cas és un animal que dóna per molt a l’hora d’experimentar. Sembla que té aplicacions en l’estudi de l’Alzheimer, l’obesitat, la diabetis, els processos d’envelliment, etc.

Si és veritat que a més cervell, més consciència, el cuc en qüestió en deu tenir poca, tan poca que fins i tot seria reproduïble en laboratori. Imagino que es deu limitar a respondre a determinats estímuls, i dubto que gaires persones estiguin disposades a acceptar-ho com a consciència. El cas és que, si depèn del nombre de neurones per a tenir consciència, a partir de quantes un individu és conscient d’ell mateix? El cuc no llegeix ni filosofa. En termes d’eficiència genètica, no perd el temps en collonades que no necessita per a perpetuar l’espècie o sobreviure, però intentarà salvar-se quan percep un estímul negatiu (suposo, no?). He llegit en algun lloc que compartim amb ell un 40 % dels gens. Puc dir, doncs, que és semihumà?

I els mamífers, com el hàmster o el gos, deuen ser encara més humans, perquè tenen més neurones. Navego sense rumb amb aquestes especulacions, però és el que té batallar cada dia amb 100.000 milions de neurones. El Caernothabditis elegans no es planteja tantes coses. El hàmster té, sols a l’escorça cerebral, 4.000.000 de neurones. Ja n’hi ha per sentir-lo proper. El gos 160.000.000. Calculo que els meus gats en deuen tenir un nombre semblant, o sigui que me’ls miraré, d’ara endavant, amb més respecte. Els elefants 200.000 milions, com les balenes. Són més humans que nosaltres? O és que els humans som “semibalenes” o “semielefants”? En qualsevol cas, són més “conscients” que nosaltres, ja que tenen més neurones?

Ells no ens abandonarien mai en una carretera, però un elefant potser ens trepitjaria si ens prengués per enemics. Sembla lògic que, a més complexitat psíquica, a més cervell, o a més neurones, més pensament abstracte. Vull dir que som els humans els que hem inventat la filosofia, la religió, l’art, la moral, les cabòries i el mal de cap, de tant pensar en nosaltres, i no els cucs, les rates o els gossos. Potser una balena també perdria el temps d’aquesta manera, i potser ho fa i no ens en adonem. Però tot això entronca amb un altre tema. L’ànima és el mateix que la consciència, impregnada de valors i pensaments abstractes?

Consti que se me’n fot. Això de l’anima és cosa de supersticions i les religions que se’n deriven. Per mi és el mateix. La pròpia individualitat. Quasi totes les religions creuen en la reencarnació o en una forma d’existència més enllà de la mort. En diguin d’una manera o d’una altra, la majoria sostenen que l’ànima té una entitat pròpia i específica, independent del cos físic. Això trenca tots els esquemes, perquè si l’ànima no té relació amb el nombre de neurones, podrien ser iguals les ànimes d’un cuc que les d’un hàmster o d’una persona. Afortunadament, posats a elucubrar, sostenen els defensors de l’ànima que d’això sols en tenen les persones. De la qual cosa podríem deduir que el hàmster de El País, pobret, era conscient d’ell mateix, de que patia i de que s’estava morint, però no tenia un ànima que salvar després de la mort. Vist així, ha deixat de patir. No hi ha cel per als hàmsters, però tampoc infern. No cal, doncs, que hi pensem més ni que li resem cap parenostre. “El muerto al hoyo i el vivo al bollo”.

Conyes apart, la qüestió de l’ànima és transcendent, perquè de la seva existència en depèn que tot s’acabi amb la mort física o que hi pugui haver quelcom després. Estic disposat a acceptar que consciència i ànima són el mateix, i que malgrat provenir d’un entramat físic, ha adquirit entitat pròpia. Em costa més de creure que pugui sobreviure sense una xarxa neuronal que li doni vida. Per cert que si fos possible crear un ànima a partir d’un nombre determinat de neurones, Skynet seria possible, i també tot l’apocalipsi que descriu la pel·lícula.

El 1907 un metge d’Illinois, Duncan McDougall, va intentar demostrar experimentalment l’existència de l’ànima. Segons ell va tenir èxit. La resta de la humanitat no va donar per bo el seu experiment, però tant se val perquè aquesta és una qüestió de fe i, com a tal, no admet demostracions. El cas és que el metge en qüestió, considerant la immortalitat de l’ànima i la seva existència independent del cos humà, es va proposar pesar-la. Tal com sona. Posar l’ànima en una balança per veure quan pesa. El seu raonament era que si l’ànima residia en el cos mentre aquest vivia, i l’abandonava en la mort per anar-se’n al més enllà, això s’havia de traduir en una pèrdua de pes total del cos humà. És a dir que la diferència de pes entre un cos viu i un cadàver havia de donar el pes de l’ànima.

21 grams. Això és el que pesa l’ànima, segons el facultatiu d’Illinois. Per a demostrar-ho, el doctor va pesar successivament sis pacients en fase terminal, poc abans de morir i instants després que morissin, i en va mesurar la pèrdua de pes. La mitjana de pèrdua de pes dels sis cadàvers era de 21 grams, per la qual cosa va deduir que aquest era el pes de l’anima que, suposadament, havia abandonat el cos en el precís moment de la mort. Sabem que hi ha moltes causes per les quals es pot produir aquesta pèrdua de pes, i que sis pesades són poques pesades. Per citar-ne alguna, la pèrdua d’alguns fluids o la de l’aire allotjat als pulmons (el darrer alè, podríem dir-ne). Però l’home ho tenia tot pensat, i el mateix experiment va fer amb quinze gossos, als quals va enverinar un darrere l’altre, pesant-los abans i després de la mort. Curiosament, en el cas dels gossos no va apreciar cap pèrdua de pes, cosa que no el va estranyar gens i que entrava dins les seves previsions. Atès que els animals no tenen ànima, dons és pròpia únicament dels humans, sostenia el lúcid doctor, no perden pes en el moment de la mort.

Com a experiment deixa molt que desitjar. En qualsevol cas demostra que qui no tenia consciència era el mateix doctor. Els pobrets gossets, això, no li haurien fet mai a ell! I el mateix dic d’aquest paio de El País, home, que això no es fa!

A qui l’interessi pensar i repensar sobre la pròpia existència i la naturalesa de l’anima (si és que pot interessar a algú) recomano que llegeixi el Fedó de Plató, tot un assaig en forma de diàleg entre Sòcrates i varis deixebles sobre l’ànima, l’existència humana i el més enllà. Calen moltes neurones sense feina per a dedicar-se a això, però quan acabes t’adones que el hàmster, pobret, mereixia una mica més d’atenció i carinyo.

“No és, va dir Sòcrates, la separació de l’ànima i el cos, de forma que el cos resti sol d’un costat i l’ànima de l’altre? No és això el que s’anomena mort?”. Plató. Fedó.

Les amistats extravagants

0 comentaris
En això dels amics cadascú té els que té i no s’hi pot fer res, perquè el cor mana sobre la raó. A vegades un no comparteix els actes i les raons d’algunes amistats, però es mostra comprensiu o, si més no, permissiu. Al final, un acaba pensant sempre allò de que, “en el fons, no és mala persona”. Per això no trobo res de reprovable en que el Sr. Aznar tingui amics com en Gadafi, del que diu que és extravagant però amic al cap i a la fi, o que es faci amb personatges com en Bush, que sempre el va rebre bé al seu ranxo de Texas i deixava que s’aposentés com a cal sogre, les cames damunt la taula i un bon pur.

Si hi ha quelcom admirable del Sr. Aznar, és que no té pèls a la llengua. Diu el què pensa i l’importa un rave el que diran ni les conseqüències. És a dir, que si Gadafi li cau bé, no se n’està de dir-ho. Per ell el dictador Libi és un amic d’occident, i això ho perdona tot, fins i tot les bretolades que aquest individu ve fent al seu poble des de fa dècades. Sempre hem sabut que hi ha dictadors bons i dictadors dolents. Els primers són aquells que convenen als interessos d’occident i els altres els que no. Per això, malgrat que uns i altres siguin igual de sanguinaris, assassins, lladres i avariciosos, a uns se’ls tracta bé i a d’altres no. S’entén així que a Saddam calia fer-lo fora i a Gadafi, pel que sembla, no. I és que, a més, no es pot estar a tot arreu. Si haguéssim de tractar igual a tots els dictadors del món, estaríem sempre en guerra. Per això l’Aznar i els seus amics fan distincions.

D’altra banda, no és estrany que l’expresident perdoni les “extravagàncies” del seu amic, ja que ell mateix és l’exmandatari més extravagant de tots els que viuen dels favors prestats. És l’únic que volta pel món desprestigiant al seu país i atacant la imatge del seu govern. És el patriotisme ben entès, perquè en això del patriotisme també passa com amb els dictadors: hi ha patriotes bons i patriotes dolents. Els primers són els de la dreta ultraliberal i els segons els d’esquerres -o sigui, tot el que hi ha a l’esquerra de l’ultradreta- i l’Aznar, encara que no l’entenguem, és dels bons i per això volta pel món donant lliçons de democràcia. La democràcia bona, o sigui, aquella que val sols per alguns i no per a tothom.

I és que l’Aznar, en el fons, és bon xicot, extravagant però bon xicot. I com amic no té preu. Amb ell, a Espanya ni tan sols li calen enemics.

Jugant als retallables

0 comentaris
El problema de les manualitats és que el seu èxit depèn més d’una perícia innata, per bé que cultivable, que no de l’intel·lecte. Així passa que per molt que hom conegui les regles essencials de l’art, els processos al detall de la manipulació, l’ordre exacte i les accions necessàries per assolir l’objectiu; encara que es tingui i s’entengui a la perfecció el manual d’ús i manteniment i el de muntatge, quan no se’n sap no se’n sap.

És el que em passa a mi, que sóc maldestre per naturalesa, quan em poso a retallar. I mira que una ratlla al paper sóc capaç de dibuixar-la ben recta, que per això hi ha regles, però així que enfilo les tisores no hi ha manera de seguir sense desviar-me i fer un autèntic bunyol. I no diguem ja quan es tracta de retallar la silueta d’una figura humana. Sempre acaba més petita del que toca, i deformada, perquè ja se sap que si a una persones li talles el cap, encara que sigui per accident, ja no sembla una persona. Pitjor encara si a sobre tinc pressa. No per res de petit suspenia sempre l’assignatura de manualitats.

Més fotut encara si no hi ha manual ni model que seguir, si ningú ha dibuixat la ratlla per on cal retallar i has de refiar que, un cop t’hi posis, el resultat sigui aprofitable. Perquè si una cosa té l’art del retallable, és que si t’equivoques no hi ha volta enrere. El tallat, tallat està.

Comprenc per això que si em toqués retallar serveis, que és el que darrerament toca als poders públics, tindria un problema gros. Primer, perquè no hi ha una línia a seguir. Fins on retallar? I si tallo més del compte i deixo malalts per atendre, estudiants per ensenyar i viatgers per transportar? Segon, perquè no hi ha cap model, cap patró que indiqui quina és la peça que he d’obtenir. Per on tallo? Per la sanitat? Per l’ensenyament? Tallo l’obra pública?

És evident que jo no serveixo per això, i ja planyo als del Palau de la Generalitat, als de la Moncloa i, com no, als ajuntaments. Però sabedor que sóc maldestre i que amb unes tisores resulto perillós, jo, per si de cas, m’armaria amb tota la prudència del món. És a dir, que tallaria poc i sense presses. Si m’equivoco, al menys que no em carregui la peça. Més que res, perquè amb l’eufòria acabes llençant tot el llast, i per bé que a menys pes més remuntada, el llast ja no el recuperes si no baixes a terra i tornes a començar.

El que passa és que per desgràcia tots necessitem que algú retalli, i l’encarregat de fer-ho té pressa, no fos cas que després calgués tallar més. Tanta pressa que, si no vigilem, fins i tot l’intel·lecte ens tallaran. Sí, allò que als maldestres no ens serveix de gaire per a les manualitats. Si ens hi arriba la retallada serem dòcils, sensibles i comprensius. És la millor manera d’acceptar la fatalitat. Tant de bo, si jo fos sastre, tingués clients que ho trobessin tot bé i es conformessin amb la roba apedaçada, amb tal de tenir un traju!

Psicohistòria de l'efecte papallona

0 comentaris
Quan jo feia la mili, o sigui fa aproximadament una eternitat i mitja, més o menys quan Matusalem ballava el rock and roll, un bon amic em va regalar un llibre. Em refereixo a un amic dels de la mili, una d’aquelles amistats tan intenses que duraven exactament tretze mesos i desapareixien de sobte des de l’endemà mateix de tornar a casa. No n’he sabut mai més res, però és clar, mentre perdíem el temps fent veure que ens preparàvem per a la guerra (històries de la p.... mili!), cap dels dos sabia que el servei militar era un parèntesi exactament definit, dels que passen i procures oblidar-te’n com si mai hagués tingut lloc.

Per no saber, ningú podia saber què seria de les nostres vides al tornar a casa. Jo, per exemple, no tenia treball, i no sabia tampoc si els estudis cursats em servirien per a quelcom. Ni molt menys podia imaginar que acabaria treballant un munt d’anys en el que treballo ara mateix. Sí que podia imaginar que compartiria la meva vida amb la meva parella de llavors i d’ara (la de tota la vida), però tampoc quants fills tindria ni que serien com són els que ara tinc (i m’agrada com són). La vida és així, plena d’incerteses, sobre tot quan ets jove.

El llibre encara el tinc. “Té, un regal. T’agradarà.” Si era un desig, es va complir. Si era una predicció, també. Es tracta de La Fundació, del gran mestre de la ciència ficció Isaac Asimov (els que ens agrada la ciència ficció fem servir sovint expressions com “gran mestre” o “insuperable” per a referir-nos als nostres autors preferits). Un llibret petit en format de llibre de butxaca, que em vaig polir en poc temps.

Asimov recrea a La Fundació la història d’un imperi galàctic estès per tota la galàxia, en un futur molt llunyà, utilitzant com a eix la psicohistòria, una ciència que redueix les relacions socials a equacions matemàtiques, l’estadística portada a l’extrem i amb gran exactitud. D’aquesta manera, els psicohistoriadors poden fer projeccions del futur amb precisió matemàtica. A partir dels fets que els psicohistoriadors estudien contínuament, estableixen el devenir de la societat a 30.000 anys vista.

Ciència ficció, però com a concepte és assumible. Les coses no passen perquè sí, encara que les raons no sempre són a l’abast ni són les esperades. Un obrer pot perdre la feina perquè un directiu que veu les coses negres pren la decisió de reduir plantilla. I potser que les vegi negres perquè a casa seva no el tracten bé o perquè té un dolor crònic a l’espatlla que el fa estar de mala lluna dia sí dia també. Una persona pot morir perquè un conductor es distreu. I el conductor es distreu perquè mira una noia jove i bonica que camina per la vorera. Si la noia caminés més de pressa, hauria passat abans, el conductor no s’hi hauria fixat i algú no hauria mort aquell dia. La noia, és clar, no en té la culpa perquè no podia saber el què passaria, el dia en que precisament fa tard perquè el despertador no ha funcionat. I potser el despertador tenia un defecte de fàbrica.

Edward Lorenz, un matemàtic i meteoròleg nord-americà, va introduir la coneguda expressió “efecte papallona”. Deia Lorenz que el moviment de les ales d’una papallona a Londres pot desencadenar una tempesta a Hong Kong. Les condicions meteorològiques constitueixen un sistema caòtic, en el que la més lleu modificació d’alguna de les circumstàncies inicials pot decantar l’evolució del sistema cap a posicions molt diferents.

I què més caòtic que la pròpia història del gènere humà? Si Hitler hagués estat admès de jove a l’Acadèmia de Belles Arts de Viena, la història europea podria haver estat molt diferent. I si el responsable acadèmic de decidir en aquell moment sobre la seva admissió hagués tingut un bon dia, moltes coses no haurien passat, i n’haurien passat d’altres. Son tants els successos, grans i petits, que influeixen en major o menor mesura en els esdeveniments, que resulta del tot impossible per a qualsevol cervell humà o artificial actual realitzar una predicció precisa, exacte i inequívoca del futur. Però si aquest cervell existís, si fóssim capaços de copsar tots, absolutament tots els successos en sentit ample (l’estat de tots els elements de la societat, la relació entre tots ells, etc.) i donar-los un valor, i si fóssim capaços de comprendre els mecanismes d’interacció entre tots ells, una equació matemàtica molt complexa, però equació al cap i a la fi, ens portaria a un futur cert.

Naturalment, les coses no són tan fàcils, perquè el nostre cervell no dóna per tant. El meu amic de la mili, però, va fer una predicció totalment encertada i exacta. “T’agradarà”, em va dir. I em va explicar que La Fundació era, en realitat, una saga, una història que havia començat com una trilogia, allà pels anys cinquanta, i que anys més tard s’havia allargat amb quatre o cinc seqüeles més. Em va dir, amb raó, que les llegiria totes, i així ho fet. No va predir el destí de la humanitat, però sí part de les meves lectures futures.

I si jo hagués estat prou ruc com per a no llegir les seqüeles de La Fundació, únicament per a portar-li la contrària al meu amic? És una hipòtesi de treball, perquè això normalment no passa entre amics. Podia ser que no m’agradés Asimov, però no que em privés de la seva lectura sols per a portar la contrària. El cas és, però, que coneixent el futur podria canviar-lo. Si el director de l’Acadèmia de Belles Arts de Viena hagués sabut de què era capaç aquell jove aspirant que trucava a la seva porta i el que faria en anys posteriors, li hauria donat plaça sense pensar-s’ho ni un moment, encara que fos el pitjor dibuixant del món. O potser li hauria engegat un tret.

Els psicohistoriadors de l’imperi galàctic podien (o podran) corregir el decurs de la història, de tal forma que si les seves anàlisis ultraestadístiques assenyalaven un futur indesitjat, procedien a introduir les modificacions necessàries en determinades variables del sistema. Sembla una forma d’actuar segura, en la que el destí de la humanitat estaria escrit i planejat amb exactitud. Clar que la perfecció és estranya fins i tot a la ciència ficció. El psicohistoriador del present que treballa per a un futur concret no pot predir què farà un psicohistoriador del futur amb expectatives diferents. I si fos capaç de predir-ho, perquè la psicohistòria hagués arribat a un grau tan alt de precisió i d’individualitat, i fos capaç de manipular les variables oportunes per a assegurar amb certesa el seu futur, la psicohistòria ja no seria mai més necessària. Potser un psicohistoriador tant perfecte hauria de ser anomenat d’una altra manera: Déu, destí, fat, ......

Pensant tot això, reobro de nou La Fundació i rememoro aquella amistat que, mentre va durar, semblava per sempre. No sé on és el meu amic. Potser si ens trobem pel carrer ja no ens coneixerem. Si hagués sabut que el perdria de vista, hauria donat valor a algunes variables. Per exemple, li hauria demanat el telèfon i el domicili, dues dades que llavors no em van semblar necessàries.