El corporatiu, una bona notícia

Ha passat el que tenia que passar. L’Anoia presentava un bon projecte i finalment la Generalitat ha apostat per Òdena a l’hora d’emplaçar el futur aeroport d’empresa de Catalunya. L’important és que, per una vegada, l’Anoia ha rebut una bona notícia, que una infraestructura important s’emplaçarà al moll de l’ós de la Conca d’Òdena i que, al final, fins i tot acabarem sortint al mapa, no aquell en el que ja hi som des de fa anys, el de l’atur, el creixement zero i la mediocritat, en el qual alguns voldrien que ens mantinguéssim per mor d’una idea del territori estreta i curta de mires, sinó en el del progrés, els serveis i la centralitat.

Evidentment, el corporatiu no és la solució a tots els mals d’aquest país. Calen moltes coses més per a que això s’aixequi una mica, però de ben segur que és un pas endavant, com bé han percebut la majoria d’agents econòmics, polítics i socials de la comarca. I cal treballar-hi fort, perquè el món no s’acaba aquí.

Molts ens en alegrem, però d’altres protesten perquè no els van demanar permís a l’hora de presentar la candidatura. Estan en el seu dret. Sortosament, podríem dir que aquest és un projecte de quasi tots –no voldria ofendre als que no el consideren seu perquè no els han preguntat. El que té bemolls, per dir-ho d’alguna manera, és que algun visionari ja faci apostes sobre quan hi haurà la primera manifestació pel soroll, amb ell al davant, és clar, no fos cas que la foto li fessin a un altre. Tothom és lliure d’imaginar el que vulgui, encara que planificar mobilitzacions abans de sentir el soroll del primer avió ja és passar-se de previsor!

Cadascú és lliure de veure el món a la seva manera, però per una vegada sembla que aquesta comarca comença a caminar. Ja és hora!

Algunes precisions sobre actituds envers l'aeroport corporatiu

En aquest país fa molt temps que es va perdre la por als actes de l’administració, i és bo que hagi estat així. Durant molt temps els poders públics han fet i desfet sense altre límit que el que ells mateixos s’havien imposat. No és que els actes de l’administració fossin dolents per se, però se’ls suposava un grau d’infalibilitat que, a més, no era possible discutir. Així s’han fet grans barbaritats, perquè equivocar-se és més fàcil quan no s’admet la fiscalització dels propis actes. La conseqüència més visible d’aquesta impunitat dels poders públics es troba en alguns llocs del territori.

No tothom hi estarà d’acord, però he d’admetre que això ha canviat bastant, i no em refereixo a que l’administració estigui més o menys encertada en els seus projectes i en les seves resolucions, qüestió que es pot discutir fins a la sacietat sense obtenir una conclusió unànime, sinó a que la societat ha adquirit mecanismes de defensa i reacció contra l’acció dels poders públics que abans no usava, tret d’honroses excepcions. La mostra està en la reacció ciutadana a gran nombre de projectes que afecten directament o indirecta al territori. La creació de plataformes contra tal o qual projecte, la presentació massiva d’al·legacions en alguns tràmits, o la pròpia opinió pública difosa pels mitjans de comunicació, fins i tot les mobilitzacions més actives, com manifestacions i actes de protestes, són habituals.

Ara bé, si era necessari que la societat adquirís l’hàbit de defensar-se per sí mateixa contra els abusos del poder, tot s’ha de dir, ja ens estem passant de frenada. Sense ànim de restar legitimitat a les protestes i als seus actors, estaria bé que ens plantegéssim si no s’ha implantat ja en un sector ampli de la ciutadania un prejudici irracional i exagerat contra tots i cadascun dels projectes de l’administració. En definitiva, sigui per la pròpia dinàmica de les mobilitzacions continuades o pels propis errors de l’administració, aquesta ha esdevingut no infalible sinó tot el contrari, equivocada per naturalesa. I no és bo suposar a l’hora d’avaluar projectes importants per a la ciutadania. El complex adquirit de víctima és el pitjor conseller per a decidir què ens convé i ens aboca irreflexivament al “no a tot” per principi, i després ja es veurà, plantejament que de tant prudent pot esdevenir nefast per al progrés dels territoris.

Així que crec que cal fer un exercici d’introspecció i una reflexió asserenada abans de llençar-nos a qualsevol piscina, no fos cas que, per molt que sabem nedar, acabéssim sofrint un tall de digestió. Penso que en aquesta reflexió hi caben, entre d’altres, les següents qüestions:

Qüestió prèvia: qui i què són els poders públics

Plantegem qualsevol lluita com una defensa contra els poders públics. Ells són els dolents, nosaltres els bons, faltaria més. Allò que no ens agrada i contra el qual lluitem és obra dels poders públics. Al meu entendre els poders públics no són estrictament els que representen a l’administració sinó aquells que, tinguin o no el poder polític i administratiu, han adquirit un grau d’influència rellevant que els dota de capacitat decisòria, ja sigui directa o indirecta, sobre àmbits més o menys amplis de la vida comunitària. En aquest concepte hi podem encabir els poders polítics (partits), econòmics (empresaris, bancs, caixes, etc.), socials (sindicats, tota mena d’agrupacions o associacions, etc), culturals o qualsevol altre. Qualsevol agent social pot ser considerat un poder públic, en un sentit ampli, en funció del seu grau d’influència social. És el que en alguns llocs en diuen grups de pressió o lobbies. No cal que es tracti de grups econòmics, n’hi ha prou en que tinguin una comunitat d’interessos. Són grups que generen estats d’opinió i que els polítics no poden ignorar. El grau d’influència que acaben adquirint és tan fort que condiciona iniciatives polítiques, socials i econòmiques.

Dic tot això, perquè vull deixar clar que sovint l’enfrontament entre un grup de ciutadans i l’administració no és ja una lluita de David contra Goliath. Depèn de moltes coses, naturalment, però un grup més o menys reduït de gent pot generar un estat d’opinió que tiri enrere projectes i iniciatives de tot ordre, sobretot sota el paraigües de la defensa del territori. Tant és així, que aquests moviments poden integrar-se en el denominador comú dels poders públics precisament pel seu grau d’influència i afectació sobre l’acció pública, i a la llarga poden esdevenir un actor més enfront de la resta de ciutadans.

Fins on tenen carta blanca els polítics

Cada vegada més s’exigeix als polítics la conformitat dels administrats per a dur endavant les polítiques que tinguin per convenient, al menys pel que fa als projectes amb un cert grau d’impacte social, econòmic, paisatgístic, etc. A casa nostra ho hem vist en la polèmica que va girar al voltant de la tramitació i aprovació del Pla director urbanístic de la Conca d’Òdena i, en molta menor mesura, en l’assumpte de l’aeroport corporatiu d’Òdena, en el qual unes poques persones, a contracorrent del que sembla el pensar general dels habitants de la Conca, s’oposen a la implantació d’aquesta infraestructura fent servir l’argument de que no s’ha preguntat als ciutadans.

La qüestió és, fins on tenen o han de tenir autonomia els polítics per a fer i desfer sense preguntar? Hi ha una cosa clara; allò que estava en el seu programa electoral, en el programa que va guanyar les eleccions, no ha de ser consultat de nou a la ciutadania, tret que concorrin circumstàncies excepcionals. Precisament l’argument dels contraris a tota mena de plans o projectes és que, generalment, no figuraven en el programa electoral i per tant no tenen la confiança del ciutadà, al qual caldrà preguntar-li expressament per la seva voluntat. En el cas del Pla director de la Conca d’Òdena és lògic que no figurés en el programa electoral. No es tracta d’un Pla de tal o qual Ajuntament, sinó de la Generalitat; els ajuntaments s’hi podien oposar, podien presentar al·legacions per tal que fos modificat o podien acceptar-lo tal qual, però en tot cas la iniciativa i la resolució corresponien a la Generalitat. Pel que fa a l’aeroport d’empresa d’Òdena, no podia figurar en el programa electoral el concórrer a una convocatòria que s’ha fet des de la Generalitat molt després de la cita electoral. Segons alguns això legitimaria una eventual consulta als ciutadans, abans que Òdena presentés la seva candidatura (la qual, per cert, malgrat que formalment correspon a Òdena, s’ha d’entendre referida al conjunt de la Conca d’Òdena)

Jo em pregunto si l’acció de govern s’ha de circumscriure estrictament al programa electoral. Quan anem a votar no estem comprant un programa de govern, estem dipositant la nostra confiança en un grup de persones per a que regeixin la vida en comú d’aquest país durant quatre anys. És una confiança que va més enllà d’unes mesures concretes enumerades en un programa, perquè sinó fos així, l’acció de govern restaria hipotecada durant quasi tota la legislatura. El programa electoral constitueix una font d’informació sobre l’oferta dels candidats, un catàleg de serveis, però el contracte és per a governar amb totes les seves conseqüències. No estem comprant un cotxe, estem contractant algú per a que gestioni tot el garatge.

També és cert que circumstàncies excepcionals o la pròpia envergadura del projecte i del seu impacte poden aconsellar la consulta popular prèvia al ciutadà, però hauríem d’entendre que per a que es donin aquestes circumstàncies no n’hi ha prou que un petit nombre de persones sentin la necessitat de ser consultats. En definitiva, no s’ha de preguntar tot el que no estigui al programa, i quatre persones que ho exigeixin, per molt que cridin, no són suficients. En el cas de l’aeroport corporatiu no sabem encara com resoldrà la Generalitat, però és evident que si quan va sortir la convocatòria s’hagués organitzat a la Conca una consulta popular (no sé si sols a Òdena, o també a Igualada, Vilanova del Camí o la Pobla de Claramunt, i perquè no a tota la comarca) encara n’estariem parlant i una vegada més l’Anoia hauria perdut una de les poques oportunitat que se li posen a tir.

Lligant això amb la reflexió sobre els poders públics que he fet abans, una vegada més un grup reduït (molt reduït en aquest cas) s’hauria carregat un projecte que afecta a tota la comarca. Realment, si a aquest grup no se’l vol anomenar poder públic, sí que al menys se’l podria titllar de poder fàctic.

Seguint els comentaris que algunes persones molt motivades han deixat a les diverses notícies que sobre aquest assumpte han aparegut al diari digital Anoiadiari.cat, he pogut comprovar que es nega el consens en base a que no s’ha preguntat al propi comentarista. Si més no, caldria una mica d’humilitat per a reconèixer que en un ampli consens no sempre som imprescindibles. També s’acusa en alguns d’aquests comentaris de poc democràtic al consistori odenenc, pel fet que ha aprovat presentar la candidatura sense consultar-ho als veïns del poble. Una vegada més, insisteixo que no s’ha de preguntar tot, i que a la vista de les poques veus que s’han alçat contra l’aeroport corporatiu, en contrast amb les que hi estan a favor, potser el poc democràtic hauria estat frenar un projecte que vol la majoria per tal que tinguéssim temps de preguntar la seva opinió a les quatre o cinc persones que han deixat aquests comentaris.

Quina informació tenim i quina informació necessitem

S’esgrimeix també manca d’informació i secretisme sobre els projectes, com si per algun designi ocult l’administració no volgués donar informació sobre el que pretén fer, per tal d’estalviar-se crítiques. Segurament que en algunes administracions i en alguns projectes això passa, però a la vista d’algunes reaccions, em pregunto si el que volen alguns no és que, un bon dia, un motorista els porti a casa un seguit de carpetes de documents de plànols per a que puguin examinar-los. És molt fàcil dir que no s’ha tingut accés a la informació, perquè generalment la gent s’ho creu, però generalment n’hi ha prou en anar a cercar-la, és a dir, n’hi ha prou en tenir-ne ganes.

Com sap tothom, la proposta de l’Anoia per a l’aeroport corporatiu ha estat presentada a última hora, un cop s’ha aconseguit la documentació tècnica necessària. Segurament que aquesta documentació no estava a l’abast de la gent abans de la seva aprovació pel Ple d’Òdena, però tot ciutadà amb interès pels assumptes de la comarca sabia que la proposta es presentaria, i el fet de no tenir-la a les mans i poder-hi donar el seu vist-i-plau no ha estat obstacle perquè hagi estat aplaudida per la majoria del que anomenem la societat civil. Fins i tot en el Ple d’Òdena la proposta fou aprovada per quasi la totalitat dels seus membres; l’única veu discordant va ser la d’un regidor no adscrit actualment a cap formació política, que se sàpiga.

No sempre els ciutadans tenim tota la informació que voldríem, però en podríem tenir molta més si la cerquéssim de forma efectiva. I és cert que l’Administració no sempre té ànim de col·laborar, però de ben segur que a casa no ens la portaran. I d’altra banda, donar per assentat que la informació s’amaga, sense aportar dades que ho corroborin, és, si més no, imprudent, per no dir malintencionat. He llegit en un dels comentaris que he esmentat abans, que a l’Alcalde de la Pobla se li ha negat la informació sobre la proposta d’aeroport corporatiu. Dit així, per una persona que no és l’afectada i que ni tant sols s’identifica més enllà d’un nom de pila, és el mateix que llençar notícies falses. Diguem el que sigui, encara que sols ho suposem, perquè de ben segur que la gent s’ho creurà. Estaria bé que el Sr. Alcalde de la Pobla confirmés si realment li han negat la informació.

Quina informació necessitem? Dons la que qualsevol de nosaltres consideri que pot necessitar, però no s’hi val a dir que ens neguen la informació si abans no l’hem demanada. I també caldria tenir en compte que, a vegades, la informació que no es dona és, precisament, la que no existeix, i difícilment es pot proporcionar allò que no es té.

Sols cal exigir responsabilitat als polítics?

És clar que als polítics cal exigir-los responsabilitat, seny i alçada de mires. Precisament per això no tots ens podem dedicar a la política, i també per això cal que siguem força primmirats a l’hora d’elegir als nostres representants. I si la vessem a l’hora de triar, una part de culpa, si més no, en tindrem. O és que no és responsabilitat de tots el no deixar-se enlluernar per les polítiques populistes i demagògiques? De quan en quan algun responsable polític es veu forçat a dimitir per culpa dels actes d’algun càrrec inferior, i és així perquè ells tenen la responsabilitat d’elegir adequadament als seus col·laboradors i subordinats. Però quan la vessa un ministre o un alcalde que hem elegit amb els nostres vots, qui dimitirà? Ell, potser, nosaltres no, és clar. No és que això pugui ser diferent, és que, al menys, caldria que reconeguéssim que no som el bons contra els dolents.

També cal ser conscient que els nostres actes d’oposició o de protesta no són innocus. Tenen conseqüències, i no sempre són les que cercàvem. Naturalment, oposar-se a allò que perjudica l’entorn o la pròpia vida en societat no té perquè ser dolent, al contrari, és necessari. El problema és que ningú pot tenir el monopoli de la veritat. Per tant, tota victòria és també una derrota per algú. No es tracta de prendre partit, es tracta de saber que, triem el que triem, algú hi perdrà. Si les poques persones que s’oposen frontalment a l’aeroport corporatiu assolissin el poder que més amunt he atribuït a certs grups de pressió, és possible que aconseguissin deturar el projecte i que això es pogués vendre com una victòria dels que estimen la terra sobre aquells que volen destruir el territori, per emprar terminologies a l’ús, però també és segur que una bona part del territori, la que està formada fonamentalment per persones, patís les conseqüències de deixar perdre, una vegada més, una de les poques oportunitats de desenvolupament econòmic que es donen per aquestes contrades.

Si això passa, em pregunto si no haurem de deixar de cercar als enemics del territori en les sales consistorials i els consells de govern, i fixar-nos en els grupets de salvadors que recorren els fòrums de la xarxa i ens il·luminen amb la seva ciència infusa.

Necessitem l'aeroport corporatiu

L’Anoia és una de les comarques més deprimides de Catalunya, fa temps que ens en lamentem i més que ho farem amb els temps que corren. Per això, de cap manera podem deixar escapar qualsevol oportunitat de millora, de crear ocupació i de creixement econòmic, per petita que sigui, que es pugui presentar. És més que una necessitat, és una obligació, perquè les coses encara es poden posar molt dures i no potser que defugim la part de responsabilitat que ens toca a tots plegats. El futur aeroport d’empresa de Catalunya és una oportunitat per a l’Anoia, i especialment per a la Conca d’Òdena, una oportunitat de les que sols es donen una vegada a la vida. Segurament no és la solució a tots els mals, no hi ha una vareta màgica que ens tregui del forat de la nit al dia, però si aconseguim que es quedi a Òdena, ajudarà, de ben segur, en major o menor mesura, a la reactivació econòmica d’aquest territori.

Per això, si finalment l’aeroport d’empresa no és per a l’Anoia, al menys que no sigui per culpa nostra. Si el tren s’escapa, que no sigui perquè fem tard a l’estació. Afortunadament, el consens entre ajuntaments, sectors econòmics i l’anomenada societat civil sembla bastant ampli envers al reconeixement de la necessitat d’aquesta infraestructura. Convindria que tinguéssim present que, ara mateix, la defensa del territori passa per la defensa del corporatiu.

L'outlet i la política de saldo

Des que la Generalitat s’ha decantat pel projecte d’outlet a implantar a Òdena, s’està aixecant una forta polseguera i s’està entrant en declaracions i punts de vista realment patètics i indignes d’una classe política amb un mínim de vergonya. Els polítics del consistori igualadí, els de l’equip de govern, per a més senyes, s’estan cobrint de glòria amb les seves postures de donzella ofesa i innocent.

I és que ja n’hi ha prou, Igualada no es mereix aquesta vergonya. El procés ha anat com ha anat, ha guanyat Òdena per mèrits propis i pels demèrits del projecte igualadí. Però que no pateixin més el nostre Alcalde i el seu equip de govern, que això ja no els hi retraurem mai més. El que és absolutament impresentable és com, agafant-se al clau roent de la suposada conspiració anti-igualadina, volen salvar les seves vergonyes.

Un polític decent, assenyat i prudent, un polític que governi pel seu poble i no pel seu ego, hauria mostrat el seu suport al projecte odenenc l’endemà mateix de conèixer el veredicte de la Generalitat. Perquè, els agradi o no als Srs. Aymamí i Pàmies, el projecte d’Òdena és tan igualadí com el seu o potser més, i ho saben molt bé. No poden defensar sense que els caigui la cara de vergonya que l’outlet de Can Riba perjudicarà al comerç igualadí i el de Can Roca no. Els innocents ciutadans, a vegades, badem i som prou rucs per a confiar en segons quina mena de polítics, però una roda de molí com aquesta no se l’empassa ni el més ruc dels mortals. Ens haurien d’explicar, quan parlen dels interessos igualadins, a quins igualadins es refereixen concretament.

Aquests senyors tenen mala consciència i cerquen la manera de rentar-se la cara. Allà ells, és el seu problema, però que no ens prenguin per tontos. Les declaracions del nostre alcalde i del seu regidor d’urbanisme són com un manual d’incompetència i poc respecte per a la ciutadania. Tothom coneix la postura de l’Ajuntament, del seu alcalde i del seu govern sobre aquest tema, la seva actitud al llarg d’aquests anys i les maniobres inconfessables d’última hora per a boicotejar el projecte odenenc, el que ells van ser incapaços de tirar endavant durant varis anys. Per qui ens han pres? És que això és de jutjat de guàrdia!

I ara treuen a passejar al president de l’Ubic per a demostrar-nos que, ostres, què dolents els d’Òdena i la Generalitat, que volen perjudicar al comerç igualadí! On era aquest senyor durant tot aquest temps? Que no és d’aquí, ell? Que potser no sap on és Can Roca o Can Riba? Escolti, no pateixi que allà d’electrodomèstics no en vendran. I em sembla que els altres comerciants, els que sí que coneixen la ciutat i els seus voltants, si han de patir, patiran igual per un outlet que per l’altre.

Per favor, que callin d’una vegada, perquè si es creuen el que diuen és que tenim un equip de govern realment incompetent. I si no ho creuen, aleshores val més no dir el que són realment. Que pleguin com més aviat millor i ens deixin tranquils d’una vegada!

P.D. Es veu que al futur outlet, a més de roba, s’hi vendrà també, a preu de saldo, la vergonya d’alguns polítics. A mi em sembla que l‘hauran de regalar perquè, a hores d’ara, ja no val gran cosa.

La rondalla de l'outlet

He sentit a dir que l’ajuntament d’Igualada ha comprat una lupa, molt grossa i molt potent, per a treure’n l’entrellat de la conspiració opositora-republicana-odenenca i no sé què més que s’ha proposat tombar els projectes dels bons governants d’aquesta ciutat. L’enemic de portes endins! És una mica com la conspiració judeo-masònica-separatista dels vells temps, quan els mals del país venien d’una mà oculta, emboscada a la reraguarda, que cercava amb tota la malícia imaginable la maldat i la destrucció de la pàtria.

De fet, la història d’aquest assumpte és ben clara i alliçonadora, com un conte edificant, o com una rondalla, sí, la rondalla de l’outlet:

Resulta que hi havia una vegada una ciutat, cap i casal d’una comarca, i un alcalde i els seu equip que governaven amb minoria. I els bons súbdits de la ciutat venien reclamant des de feia anys al seu alcalde que els ajudés a muntar un centre comercial de fabricants, outlet per als amics, per a poder vendre millor els productes de fàbrica i afavorir a les empreses locals, deien ells.

--Senyor, senyor! Ajudeu-nos! Volem muntar un outlet per a benefici de la ciutat, i us necessitem!

--Ui, ui, no sé...!, deia l’Alcalde, em sembla que no podrà ser, us falten terrenys i no voldreu pas que els posi la ciutat!

I així passaven els anys, els súbdits lamentant-se i implorant, l’Alcalde negant i la crisi galopant.

I vet aquí que els súbdits es buscaren la vida i varen trobar, en el poble veí però a tocar de les portes de la ciutat, un terreny que déu ni do, i un empresari que hi posava els calés, i un Ajuntament que, aquest sí, es prestava a col·laborar.

--Al·leluia!, visca! gràcies siguin donades a la divinitat, que per fi la ciutat tindrà l’outlet!

I els súbdits estaven contents, i saltaven i ballaven, perquè malgrat que el terreny era en un altre municipi, el tenien a la mateixa porta de la ciutat i el podien sentir com a seu. Si més no, la majoria dels habitants de la ciutat ni tan sols tenien clar per on passava la frontera entre els dos termes.

Mentre, en una fosca estança de l’ajuntament, lluny de la mirada dels alegres ciutadans, l’alcalde i el seu petit govern miraven de pair les notícies.

--I ara què?, deia l’Alcalde, els meus súbdits es pensaran que era culpa meva que no tinguessin l’outlet, i això no ho podria suportar! Tan que sempre m’han estimat, a mi , que sempre he fet el bé per la ciutat! No potser que s’ho hagin fet sols, i menys que trobin al poble del costat el que jo no he estat capaç de donar-los!

Així que preguntà al seu petit govern si tenia alguna solució, i un dels seus fidels escuders, el primer cavaller del rei, li digué:

--Senyor, jo us podria aconseguir un terreny dins del nostre terme per a plantar-hi un outlet. Una mica allunyat de la ciutat, això sí, però serà el nostre. Tinc un parent que hi entén, i segur que l’aconseguirà.

Es posaren mans a l’obra, i pocs dies després que s’anunciés l’outlet del poble veí, l’alcalde i el seu petit govern van anunciar a tots els vents que, després de fructíferes gestions, havien trobat un empresari patriota que amb total desinterès (a fi de comptes, una petita requalificació no és gran cosa) estava disposat a muntar un outlet en territori dels nostres, no a “l’estranger”. Un empresari que, ves per on, havia sortit de cop i volta després de llargs anys de no dir ni piu.

I començà una carrera frenètica amb el municipi veí per a veure qui arribava abans a la meta, és a dir, a assolir el gloriós trofeu de la llicència comercial.

Els ciutadans, astorats, no donaven crèdit al què estava passant. Tants anys demanant-ho, i de cop i volta en surten dos?

Algunes veus assenyades li explicaren a l’alcalde i al seu petit govern que, comparant els dos projectes, l’únic que tenia futur era el del poble veí, i que, en el pitjor dels casos, la carrera podia acabar amb dos perdedors. Per activa i per passiva, intentaren fer-li veure que ells volien l’outlet de l'altre poble i li demanaren fervorosament que no l’obstaculitzés, pel bé de la ciutat i de tota la comarca.

Però l’alcalde i el seu petit govern, indignats, replicaren que qui s’estima la ciutat ha de donar suport per força al seu projecte, i amb la pàtria per bandera, no pararen d’insistir que l’únic bo per a la ciutat és el terreny que, generosament, el seu fidel escuder li ha posat a disposició , metafòricament parlant, és clar.

Arribà el gran dia i el trofeu fou pel poble veí, i també pels ciutadans que no havien fet cas de les admonicions del seu bon alcalde i el bon petit govern. Així que l’outlet anà a parar en el terme municipal del costat, a l’entrada mateixa de la ciutat. I quan ja alguns volien fer-li pam-i-pipa a l’alcalde i d’altres, més asserenats, deien que ara cal unificar esforços per a portar endavant el projecte, de forma que resulti en benefici de tota la comarca, una eminència gris del consistori va veure la llum, la veritat de tot plegat, tant clar com l’aigua, l’explicació de les seves desgràcies.

L’alcalde i el seu petit govern no es podien haver equivocat, això és impensable quan de ments privilegiades es parla. Forçosament hi devia haver una conspiració que expliqués la desfeta. A veure, de quin color polític és l’autoritat que ha concedit la llicència comercial a la competència? Ostres!, digueren tots a una, si no és dels nostres! Com no ens n’havien adonat? així és clar, mira per on es tan republicà com alguns de l’oposició! Doncs ja està, jo ho he fet bé, el que passa és que m’han fet la traveta, digué l’alcalde.

I es van comprar una lupa, diuen que per a examinar minuciosament l’expedient de la competència i trobar les pistes de la conspiració. Una lupa tan grossa com una bajanada de campionat. No se sap encara qui serà el brillant detectiu que desmuntarà el tinglado i recuperarà el bon nom de l’alcalde (i del seu petit govern), però ja s’estan rebent suggeriments en el sentit que, més que una lupa, valdria més que adquirissin un telescopi, un de ben potent, per a veure on ha anat a parar la seva credibilitat.

I vet aquí un gat, vet aquí un gos, aquest compte (i l’outlet) ja s’han fos.

Igualada capital ?

El dia 1 d’abril, dimecres que ve, farà 84 anys que el govern central va aprovar l’annexió per Igualada d’una part important del terme municipal d’Òdena. Fa molts anys d’això, i no és qüestió, a aquestes alçades, de sortir amb nous retrets sobre aquella qüestió. Ni Òdena, en l’actualitat, s’ha de plantejar de nou la injustícia d’aquella resolució, que li fou imposada pel govern del directori militar sense opció a oposar-s’hi, ni Igualada ha de justificar uns fets que ja pertanyen a la història.

Molt probablement aquell creixement d’Igualada a costa d’Òdena ha contribuït, amb el temps, a promoure i consolidar la capitalitat que, amb millor o pitjor fortuna, Igualada ha volgut exercir a la comarca, i principalment a la Conca d’Òdena, i tampoc és qüestió de discutir-ho. Amb justícia o sense, la única capitalitat possible és, des de fa molt temps, la d’Igualada.

Però fora bo que no oblidéssim que una cosa és reconèixer la capitalitat d’Igualada i l’altra haver-la de suportar. Malament anirem si el veïnatge d’Igualada és percebut als pobles de l’entorn amb desconfiança. No es pot retreure a l’Ajuntament d’Igualada que vetlli pel creixement i prosperitat de la ciutat en tots els ordres, però si els nostres regidors pensen que per a aconseguir-ho cal posar pals a les rodes en les iniciatives dels pobles veïns, van més que equivocats.

Això ve a compte de l’assumpte de l’outlet, el qual sembla que, per fi, es clarifica. El nostre consistori ja ens té acostumats, des de fa un temps, als seus errors. Però francament, el cas de l’outlet voreja la mala fe, i estaria bé que l’Ajuntament d’Igualada fes un gest per a, si més no, reconduir la situació. Després d’anys de marejar la perdiu amb el tema de l’outlet, quan el municipi veí treu una iniciativa viable en aquest sentit, l’ajuntament igualadí no fa altra cosa que treure’s de la màniga un projecte inviable amb l’única finalitat de frenar el projecte odenenc. És com el gos de l’hortolà, que ni menja ni deixa menjar.

Probablement és demanar molt al Sr. Aymamí, però seria un detall que, ara que la competència d’outlets ja no té sentit, el nostre alcalde fes algun gest de bona voluntat, públic, s’entén, i mostrés el seu suport i el del seu equip de govern al projecte d’Òdena, l’únic que, sembla, queda en peu. I que no tingui por, que els igualadins no li retraurem que l’hagi deixat escapar. A fi de comptes, quan anem a comprar a l’outlet, no consultarem el mapa per a veure si encara som a Òdena. La frontera és molt difusa, tant que la seva confusió ja figurava en l’exposició de motius del Reial decret d’1 d’abril de 1925, pel qual s’autoritzava a Igualada l’annexió de part del terme municipal d’Igualada a costa del d’Òdena.

L'aeroport corporatiu i la conya marinera

Això de l’aeroport corporatiu ja comença a ser surrealista. Resulta que hi ha un cert consens a la comarca en voler aquesta infraestructura. Sembla que ens ha de treure de no pocs maldecaps econòmics, que revifarà l’economia de la Conca d’Òdena com res ho ha fet fins ara, que tots serem molt feliços i hi haurà llonganisses per a tothom. I no sols nosaltres el volem, sinó que és –o era- un caramel desitjat per altres poblacions de Catalunya. Taradell, a Osona, i Sant Fruitós del Bages ja varen advertir en el seu moment que també el volien.

I amb això, el Departament publica les bases del concurs per a decidir l’emplaçament del futur aeroport d’empresa. Gran decepció! Els requeriments “mínims” –així els anomena literalment la convocatòria- converteixen en inadequada la proposta d’Òdena. No tenim, ni podem tenir, la llargada de pista necessària. Dol, planys, gran indignació de l’autoproclamada “societat civil” igualadina! Què s’han cregut aquesta gent de la Generalitat, l’Anoia es mereix més que ningú aquestes instal·lacions! No renunciarem a l’aeroport corporatiu, si cal anirem “a judici”, diu l’ocurrent Aymamí.

A Sant Fruitós del Bages moltes ganes no en devien tenir, perquè s’han adonat que tampoc els hi cap i, simplement renuncien i a una altra cosa, que hi ha feina. I a Taradell? Allà ni tant sols han pres mides, han renunciat sense pensar-s’ho més. Així que només quedem nosaltres, que seguim exigint-lo, malgrat que sabem que no podrem complir amb les bases de la convocatòria.

I ara resulta que des de la Generalitat se’ns diu que, bé, això de les bases sols era orientatiu, que no n’hi ha per tant, que és cert que els requeriments assenyalats eren els més desitjables, però que amb menys es pot passar, i si ho volem molt ja tenim força de guanyat. Una de calç i una d’arena, no està malament. Encara tenim una oportunitat.

El que passa és que, ara mateix, jo això ja no ho entenc. Se suposa que un aeroport ha de tenir unes certes característiques que el facin viable. I se suposa també que l’eminència gris que va dissenyar les bases de l’aeroport corporatiu ho va tenir en compte. Precisament per això devia establir els requeriments mínims que s’hi assenyalen; perquè, digui el què digui el Sr. Carod, a la convocatòria parla de requeriments mínims, no de màxims. I si es van equivocar, que ho diguin i un altre dia s’hi fixin més, perquè ja em comença a pujar la mosca al nas. No pot ser que un aeroport hagi de complir un dia uns requisits i un altre dia uns altres, això no és seriós.

Potser sí que els requeriments de la convocatòria eren exagerats, però si no ho eren i els rebaixem perquè ara resulta que no podem encabir l’aeroport enlloc, aleshores, per comptes de la solució a la crisi econòmica de la comarca, l’aeroport d’empresa es pot convertir en el problema de la Conca d’Òdena, o d’Òdena a seques, que a fi de comptes és quasi bé l’únic municipi que, a més d’una part dels suposats beneficis, també s’emportarà tots els perjudicis. Segurament que, en això, a Sant Fruitós del Bages són més llestos que nosaltres.

Tot plegat sembla fet de qualsevol manera. Per tot això no calia inventar convocatòries ni conyes marineres, n’hi havia prou en preguntar-nos si el volíem. A fi de comptes, els requeriments tècnics de la instal·lació no sembla que importin massa i, si no hi cap, ja ens espavilarem, o ja s’espavilaran els odenencs.

La societat civil i el sexe dels àngels

Sembla que actualment si no formes part de la societat civil no ets res. Cada vegada més, la posem en boca per a ressaltar-ne el pes específic dins de la societat “general”, aquella en la que sí que hi som tots. I és que, realment, el primer que avui exigim dels poders públics és que tinguin en compte l’opinió de la societat civil. De fet, és el primer retret que sovint recau sobre les decisions diguem-ne “més importants” dels polítics.

Tant és així, que podem sospitar un cert antagonisme entre poders públics i societat civil. Queda clar, al menys, que no considerem que els polítics en formin part. I queda clar, també, que atribuïm a la societat civil una representativitat important de l’opinió de la societat “general”, jo diria que el monopoli de l’opinió pública.

Potser exagero, però em sembla que el què és fora de lloc és aquesta sacralització de la societat civil. Perquè, a veure, de què estem parlant? Atribuïm l’expressió “societat civil” a aquella part de la societat global que integra a una sèrie de grups organitzats, amb uns interessos econòmics, socials o culturals més o menys definits com a element integrador, i d’aquests grups hem exclòs, per convenció adoptada espontàniament, els grups polítics. Podríem incloure-hi, doncs, grups ecologistes, associacions d’empresaris, associacions culturals, grups de debat, etc. I excloure’n, naturalment, a la resta de la població humana, allò que abans en deien la “majoria silenciosa”, els que voten però els debats els fan en família o entre amics.

La societat civil esdevé, per tant, una societat “selecta”, que deixa sentir la seva veu com a única veu contraposada a la dels poders públics. No voldria que ningú pensés que desmereixo el paper de la societat civil. A fi de comptes, el lògic és que escoltem a aquell que vol que se l’escolti. D’altra banda, cadascú en el seu camp, la societat civil nodreix d’idees qualificades la societat en general i els poders públics, que poden acollir-les o rebutjar-les, però en qualsevol cas integren un conjunt d’interessos que, en general, representen al comú de la ciutadania. És clar, per tant, que en temes com el Pla director, l’aeroport corporatiu o la política cultural, per posar algun exemple, cal escoltar a la societat civil

I tanmateix, l’ús de l’expressió “societat civil” comença a esdevenir en el seu abús. Resulta que, reconeguda l’excel·lència de la mateixa com a contrapès de l’acció de govern, ara tots volem ser societat civil, i a més sols la reconeixem com a tal en la mesura que predica allò que ja pensem. Assistim així a espectacles com el del pla director, en el que un grup més o menys important de gent, integrada en una plataforma o senzillament significativament motivada pels seus postulats, s’oposava a la seva aprovació. Sens dubte podem qualificar a aquest grup com de societat civil. Però una altra part d’aquesta societat civil, integrada per agents econòmics, ha donat suport a l’aprovació del pla. I també, sense dubte, són societat civil i tenen un pes específic en la societat “global”. Què passa? Doncs que el pla director s’ha fet d’esquenes o a favor de la societat civil, segons quina part d’aquesta sigui la que es pronunciï.

Al final, això de la “societat civil” acabarà essent el mirall de la “societat política”. Convindria que, sense menystenir el seu pes, temperéssim el discurs per a adaptar-lo a allò en el que tots estem d’acord: la societat civil s’ha de tenir en compte, i prou. Ningú pot dir que representa a la majoria de la societat civil, perquè aquesta majoria no es pot mesurar en vots ni en cap cens. Ni ningú es pot atribuir el monopoli de l’opinió pública. I també, des de dins, cal ser una mica més humils i adonar-nos que, a fi de comptes, la societat civil pot omplir molts teatres però mai podrà estar segura de representar la majoria de l’opinió pública. Com a molt, intentarà, amb més o menys èxit, influir-hi.

I em ve que ni fet a mida l’exemple del Pla director, del que ja ens estem oblidant, vist l’èxit escàs d’una part de la societat civil, la que s’hi oposava. Val a dir que la campanya de la plataforma fou intensa i voluntariosa, i malgrat això, no comportà cap desgast electoral envers aquells polítics als quals acusaren de complaença amb el creixement urbanístic previst. Vol dir això que, per molt que ens omplim la boca de frases solemnes sobre la societat civil, sovint no ens adonem que, més enllà, el mar és molt gran i les veus públiques són, de fet, les minoritàries.

Així que millor deixar-nos de debats inútils sobre la naturalesa i identitat de la societat, que és tant com discutir sobre el sexe dels àngels, i centrem-nos en el més senzill, en allò que no pot deixar de ser, una veu qualificada a la qual caldrà tenir en compte dins dels seus justos límits. I res mes.

Què volem per a la Conca ?

D’un temps ençà, la Conca d’Òdena no para de ser l’objecte de plans, projectes i especulacions de tota mena sobre el seu futur urbanístic, econòmic i social. S’acaba d’aprovar fa poc el Pla Director Urbanístic de la Conca d’Òdena, publicat al DOGC el dia 9 de febrer d’enguany, després d’una llarga i polèmica tramitació, i ja és a exposició pública el Pla Director Urbanístic per a la concreció i delimitació de la reserva de sòl per a l’establiment de l’Eix transversal ferroviari.

No sols això. És en tràmit igualment el Pla especial urbanístic de l’aeròdrom d’Igualada-Òdena, pendent d’aprovació definitiva per la Generalitat. I és a punt d’executar-se, sembla, el tram de Calaf a Igualada de la conducció d’aigua des de la Llosa del Cavall, així com el tram de l’anomenat Eix Diagonal entre Vilanova i la Geltrú i Manresa, passant per Vilafranca del Penedès i Igualada.

I resten encara sobre la taula alguns assumptes pendents de resolució però no menys importants, com la ubicació de l’aeroport corporatiu, l’emplaçament definitiu de l’outlet o la implantació d’un important sector industrial al nord de la Conca.

El què em pregunto és si som capaços de pair tot això. Perquè el cas és que dóna la impressió que la gent de la Conca no sabem encara on som i on volem ser. Estic segur que, a nivell personal, molta gent té clares les seves idees, i probablement tothom qui hi tingui algun interès serà capaç de donar uns arguments per a estar a favor o en contra d’això o d’allò. Però, mentre discutim si són “galgos o podencos”, el futur de la Conca s’està gestant fora d’aquí.

Portem anys lamentant l’oblit de l’Anoia a l’hora de dissenyar aquest país. La nostra comarca ha estat ignorada històricament en comunicacions i infraestructures, i ens planyem tot sovint d’això. És, també, la comarca amb més atur de tot Catalunya, i econòmicament la més deprimida.

Però, a aquestes alçades, encara ens estem preguntant si la Conca d’Òdena és un àmbit rural i ha de seguir sent-ho, o si hem de créixer urbanísticament. Vegi’s sinó el debat sobre el Pla Director. I mentre discutim sobre el traçat de l’eix ferroviari i si el volem o no, algú ja l’ha dibuixat en un mapa i ja és a exposició pública. Sortirà alguna plataforma defensant que el tren no ha de passar per la Conca? Tot podria ser. Si fos així, probablement es farien sentir més que ningú i donaria la impressió que, en aquest país nostre, ja en tenim prou amb el carrilet.

Ni tant sols hem estat capaços de posar-nos d’acord en si volem pertànyer a una vegueria del Penedès o a la Catalunya Central, encara que sembla que el vent bufa a favor de Vilafranca, que n’esdevindria la capital. I molt menys ens hem plantejat mai, ni de lluny, d’assolir un paper protagonista en aquesta història. Potser seria massa ambiciós, però resulta curiós que ni tant sols s’hagi plantejat.

Algú em podria dir que les coses són molt clares perquè ell les hi té. Se’m podrà dir que la societat civil no vol el pla director perquè la plataforma s’hi ha mostrat en contra, però a la societat civil hi ha molta més gent fora que dins la plataforma. I algú em podrà dir que Igualada i la Conca s’han manifestat clarament per Vilafranca a l’hora de repartir vegueries. Miri, hi ha molta gent que encara no hem opinat sobre això. Algú podrà dir que cal preservar a tota costa el paisatge de la Conca perquè és un àmbit rural que no pot desaparèixer, i algú podrà dir que ja n’hi ha prou de mirar-nos el melic i que cal apostar pel futur i pel progrés.

Tots som capaços de dir-hi la nostra, i en això estem, però estem discutint encara sobre el què som en realitat i, per si de cas, anem dient que no a tot el que se’ns posa per davant. Algú decidirà per nosaltres, ja ho està fent, i quan tot estigui “dat i beneït”, ens posarem d’acord en que no volíem res de tot això, o que ho volíem tot i no ens ho han donat. Massa tard, perquè no eren ni “galgos ni podencos”, era el tren que se’n anava sense nosaltres.

La Conca d'Òdena al mirall de McLuhan

Deia en Marshall McLuhan que, “si algú va inventar l’aigua, no va ser precisament un peix”. El pensador i estudiós canadenc es va fer famós per la seva particular visió del món de la comunicació i de la societat de la informació, sempre des d’una perspectiva absolutament global, visió que sustenta en la seva convicció de que la comprensió requereix, sempre, un enfocament multidimensional, que no s’assoleix si prèviament no ens desvinculem del propi ambient. La percepció de la realitat requereix una mirada forana, nova.

És el principi de la despersonalització; cal sortir del propi ambient per a percebre’l. Constitueix un dels principis de l’heurística, entesa com la capacitat d’un sistema per a realitzar de forma immediata innovacions positives per a les seves finalitats, i convindria fer-ne ús, al menys, cada vegada que ens plantegem com millorar el què ens envolta o, si escau, com millorar-nos a nosaltres mateixos.

Un exemple que em ve al cap. De tan protegir allò que és nostre, acabarem pensant que és el millor. Casa nostra, que no ens la toquin. La nostra ciutat, el millor lloc per viure; qualsevol iniciativa renovadora constitueix una agressió. La comarca, un territori vulnerable que hem de defensar amb ungles i dents, l’espai verd, últim reducte del paisatge, en el punt de mira dels especuladors urbanístics i dels agressors ambientals.

Ens ho podem creure i mirar-nos el melic tan com vulguem. Però constitueix un exercici d’humilitat sortir i tornar entrar com si fos la primera vegada, pensar què ens falta i què ens sobra, des d’una perspectiva aliena al propi ambient. Sols per comparar. Quatre ulls hi veuen més que dos, més punts de vista permeten conclusions més àmplies, una mostra més gran dona un resultat més probable. Es tracta de mirar-nos com si mai ens haguéssim vist. El mirall, vist de l’altre costat, no mostra la mateixa imatge.

Robert Towsend, des d’una perspectiva d’organització i eficàcia empresarial, recomana trucar a la pròpia empresa per a comprovar el difícil que és parlar amb nosaltres. A vegades, si fóssim clients de nosaltres mateixos, potser canviaríem de botiga.

Vistos els problemes des de fora, probablement descobrirem que a la Conca d’Òdena, i a tot l’Anoia en general, el què li manca ens ha de venir, precisament, de fora. El creixement -econòmic, urbanístic, demogràfic- no forçosament ha de ser una agressió, perquè potser que el què ara tenim no sigui, de fet, altre cosa que un miratge.

Dir que no a tot ? Això ja ho hem provat, i així ens va. Per a veure’n el resultat, sols cal seguir a McLuhan.