Tot allò que veiem

Ja fa temps vaig llegir en algun lloc que tot el que no entenem dels demès ho podem trobar dins nostre. No recordo de qui és la frase, ni tan sols estic segur de no haver-m’ho inventat. Potser allò mateix que no sabem de nosaltres aflora sense ser cridat, sense ser reconegut, potser sense ser acceptat. La nostra vida en un mirall, com el d’Alícia, un mirall que és una porta a l’altra banda. I a l’altra banda, tot el que no sabem de nosaltres en la mirada dels demès.

Un vell sense memòria llegia en un quadern, tancat en un habitacle sense saber com, ni quan ni perquè, tot allò que no recordava d’ell mateix viscut per un personatge desconegut. Paul Auster en parla als Viatges per l’escriptorium, i Magritte es mira el mirall per veure com es mira al mirall en un exercici redundant d’introspecció que no acondueix enlloc. La clau d’allò que ens és aliè sovint és dins nostra. El problema és que aflora com les restes d’un naufragi, objectes dispersos amb identitat pròpia, orfes d’un vaixell i un port segur, inerts, inútils,... Albirem vaixells estranys i no els reconeixem com a propis. En quin pany encabir aquesta clau?

Tot allò que veiem dels demès és dins nostre, fins i tot el que no ens agrada. Apresa aquesta lliçó que els psicòlegs venen predicant des de sempre, la resta és més fàcil, fàcil de comprendre, que no de canviar, si és que volem que canviï. En el fons, la majoria hem après aquesta lliçó fa força temps. Qui estigui lliure de pecat que tiri la primera pedra, diu un Evangeli. És una forma de reconèixer els propis pecats en les faltes dels demès, encara que a vegades arribem a pensar que els pecats són de tots els demès, menys nostres. No ho diem sovint? Tots són iguals, No n’hi ha un pam de net, No et pots refiar de ningú, .... Defugint del privilegi de l’exclusivitat, convindria reconèixer que si tots són pecadors, vol dir que ho som tots.