De com es preparen unes eleccions i altres herbes

Ahir em va trucar el Fermí. Em va dir que necessitava veure’m, perquè tenia coses importants que comentar-me. Amb la seva traça de sempre, s’ho va fer anar bé perquè em cregués que l’importava el que jo pugui pensar de ves a saber quina de les seves cabòries habituals.

-És important que em donis la teva opinió, Octavi, sobre algunes idees que he tingut i que són molt importants per al meu futur.

-Està bé, ens veiem demà al bar de l’estació, a les 4. Ah!, tu pagues el cafè, entesos?

Quan he arribat el Fermí ja hi era, s’havia pres dos cafès i no parava de mirar el rellotge, i això que he estat d’allò més puntual.

-Com va tot, Fermí? Fa estona que m’esperes? No he pogut arribar abans.

-No, què va! sols mitja hora. Ja estava a punt de marxar. Veig que t’importen poc els meus problemes!

En condicions normals l’hauria engegat, perquè ja n’estic una mica fart de les seves sortides de to, però alguna cosa m’ha dit que el Fermí realment tenia algun problema. Se’l veia angoixat, nerviós, així que m’he contingut, m’he disculpat per haver arribat exactament un minut més tard del que varem quedar, he demanat el meu cafè i he procurat semblar interessat en les seves coses.

-Octavi, et faré una pregunta i necessito que em donis una resposta clara i sincera. És molt important per mi, m’hi va el futur.

“Ostres!”, he pensat, “si tant l’interessa la meva opinió, i tant la necessita, és que la situació és greu”.

Ha enretirat una mica la tassa de cafè, ha donat una ullada al voltant, potser per por que el sentís alguna orella indiscreta, ha avançat una mica el cap i m’ha mirat directament als ulls.

-Tu creus que al carrer hi ha massa herbes?

Confesso que m’ha sorprès, malgrat que a aquestes alçades ja hauria d’estar acostumat a les seves excentricitats. M’he quedat mut uns segons i després no he pogut evitar que la còlera em vencés.

-I tu creus que ets idiota? –li he engegat.

-No, Octavi, no sóc idiota, i el que et pregunto és molt important, encara que no t’ho sembli. Veuràs, del fet que al carrer hi hagi massa herbes o no depèn el meu futur polític.

-Ah, però tu tens un futur polític? Jo em pensava que passaves de la política.

-He reflexionat, Octavi, i m’he adonat que faig falta. A mi la política no m’agrada, però vull que la ciutat funcioni, que els serveis es prestin adequadament, que els ciutadans visquem en prosperitat i harmonia, i si no m’implico això no acabarà de funcionar, a banda que quan es vol que les coses funcionin s’ha de participar, sinó amb quin dret reclamarem després?

-Ja, i demà m’afaitaràs! Aquesta cançó ja me la sé. I què passa amb les herbes? Tu ets més dels que se les fumen que no dels que les cuiden.

Un altre s’hauria emprenyat, però el Fermí en portava una de cap, i quan se li posa una idea entre seia i seia, no fa cas de res més.

-Veuràs, les eleccions són d’aquí dos anys i m’he de preparar. El primer, el més important, és trobar una llista on col·locar-me. No és fàcil, perquè les places van molt buscades, sobretot les primeres, i no cal tenir estudis, així que qualsevol hi pot aspirar. Imagina’t la competència que hi ha! Així que m’he acostat a les seus dels partits amb el currículum sota el braç i he ofert els meus serveis. De seguida m’he adonat que el currículum no em serviria, perquè a banda d’estudis i experiència, no hi deia res del que compta realment: a qui conec? qui em coneix? sóc capaç de parlar sense que m’entenguin? puc dir barbaritats assenyades i mentides creïbles?

-“Tot això està molt bé, però no m’interessen ni els seus coneixements ni les seves habilitats”, m’han dit a tot arreu. “En sap de vendre idees, vostè? Si és així, encara farem alguna cosa. Sinó, més val que se’n vagi a casa, que els llestos no ens interessen”. Per tant, he arribat a la conclusió que, ja que no conec a ningú ni ningú em coneix en el món de la política, el que puc fer és aportar alguna bona idea per a vendre, i què més pràctic que una idea que serveixi per a tothom.

-Vols dir les herbes? Fermí, que tenen a veure les herbes amb tot això?

-Mira, ara mateix no sé encara on em voldran, ni tan sols si m’acceptaran en alguna de les llistes que es preparen, així que he de procurar deixar les portes obertes per a que em pugui encabir en qualsevol opció. L’idea és cercar quelcom que sigui capaç de motivar a tothom, alguna cosa que sempre sigui certa, siguin quines siguin les circumstàncies, i que valgui tan per un partit com per un altre. He pensat que la solució està en les herbes del carrer. Quan vagi a veure els partits de l’oposició, els proposaré de centrar la campanya en el mal estat de la via pública i, especialment, en l’existència de nombroses herbes a les voreres i als jardins públics, la qual cosa denota una deficient atenció del govern actual sobre les necessitats públiques dels vianants, un desinterès total sobre la imatge pública de la ciutat, que permet que la deixadesa imperi pels carrers. Déu meu, és que ningú se’n cuida?

El Fermí s’embalava i ja s’hi veia, així que el vaig haver de frenar.

-A mi no em sembla que hi hagi tantes herbes. Alguna n’hi ha, és clar, però això és inevitable, i tard o d’hora sempre l’acaben traient. És impossible que els carrers puguin estar nets al 100 per 100 els 365 dies de l’any. En fi, que si vols que la gent vegi herbes, segur que les veuran, però això et tanca l’opció del partit governant.

-No t’ho creguis pas, Octavi. Ja ho tinc pensat. Si a l’oposició no em volen, proposaré als que manen que facin una campanya fent gal·la del grau de neteja que ha assolit la via pública, perquè allà on abans de ser-hi ells sols hi havia matolls i males herbes, ara tot és net i polit, els jardins plens de floretes, les zones verdes, verdes de veritat, i quan surt alguna herbeta a les voreres la brigada municipal l’arrenca de seguida, no com abans. És clar que n’hi ha alguna, d’herba, però som eficients i efectius a l’hora d’erradicar-la.

-Vaja, no sé què dir, tens recursos per tot, Fermí. Així doncs, tan se val el que jo pensi sobre les herbes.

-No, Octavi, no m’és indiferent. Amb tu començo una campanya per a recollir el suport dels ciutadans. Perquè tinc una altra opció per a entrar a l’ajuntament, fundar el meu propi partit. Si no aconsegueixo allistar-me en cap dels altres, els amenaçaré amb formar la meva pròpia llista, la PAVA, Plataforma per a l’Administració de la Vegetació Autònoma. No sé encara quin programa tindré, però d’herbes n’hi hauran al carrer i amb això en tinc prou. Així que em cal saber com ho veus, si el ciutadà copsarà la gravetat del problema herbaci.

Això ja ha estat massa per mi. D’idees absurdes n’he sentit moltes a la vida, però com aquesta cap. La meva indignació, finalment, ha esclatat.

-Saps que et dic, Fermí? Que ves-te’n a fer punyetes, d’aquí dos anys ja en parlarem.

M’he aixecat i he marxat sense mirar enrere. Ja està bé, home! Fer-me venir per aquesta bajanada! Quan he sortit al carrer m’he sentit més bé. D’una banda, perquè per primera vegada he estat capaç d’engegar al Fermí, i d’altra perquè he marxat sense pagar el cafè i, per una vegada, li tocarà a ell.

Assaborint l’aire fresc d’una tarda sense sòl, he donat una ullada al trànsit, he mirat a banda i banda del carrer i, més asserenat, he començat a caminar, passejant i satisfet amb mi mateix, quan de sobte m’he entrebancat amb un coi d’herba que brotava d’entre mig de les rajoles trencades de la vorera. “Algun dia algú s’hi farà mal. És que l’Ajuntament no pensa netejar-ho?”. I, per un moment, m’he vist votant la PAVA.