Un mugró, una ràdio i un anell

Fa uns dies vaig recordar un quadre que vaig veure de jove. És d’aquelles coses que et venen al cap sobtadament i no saps ni com ni perquè, segurament alguna jugada de l’inconscient. Freud tindria una explicació rebuscada i comprometedora per aquests records, però el cas és que això passa. Era un quadre del Renaixement en el que dues senyores de bon veure, vestides com Nostre Senyor les portà al món, miraven endavant mentre una d’elles li pessigava un mugró a l’altra. Ho sé, m’hauria d’avergonyir de pensar en aquestes coses i, sobre tot, de parlar-ne, però em comprendreu si dic que quan em ve al cap un record incomplet de quelcom que algun dia, si més no, em sobtà, sento una forta necessitat de completar dades.

Així que el primer que calia era esbrinar on havia vist el quadre. Tenia la sensació d’haver-lo vist a la Galeria dels Uffizzi, a Florència, durant un viatge de final de curs que vaig fer a Itàlia als 16 anys, però no n’estava gens segur. Tenint a mà una eina tan poderosa com Internet, vaig entrar a la web d’aquella galeria i vaig començar a buscar, sense cap èxit, tot s’ha de dir, fins al punt que ja vaig començar a dubtar sinó seria al Louvre que l’havia vist, uns anys després, quan en tenia 19 o 20, crec. Però tampoc allà vaig tenir èxit, perquè cercar un quadre del que no saps l’autor ni el títol no és gens fàcil.

Finalment vaig recórrer a Google, el gran Déu de la xarxa que tot ho sap i tot ho dóna. Però no us penseu que fos fàcil trobar el què cercava, perquè, a veure, quines expressions introduiríeu en el cercador per a trobar un quadre de dues senyores nues que es toquen el mugró? Exacte, és el que heu pensat, i després de molts intents el quadre aparegué miraculosament sota l’expressió “mugró”. De tot el que abans va aparèixer per la pantalla estic segur que ja us en heu fet una idea, punyeteros, o sigui que més val que no us ho expliqui, que em fa vergonya.

Resulta que el quadre en qüestió és al Louvre, obra probablement de Jean Cousin el jove, un pintor que es creu que va viure entre 1522 i 1594, fill d’un altre pintor que es deia com ell i anomenat el vell. El quadre representa dues noies nues dins una banyera, mirant endavant, cap el pintor, mentre una d’elles li pessiga un mugró a l’altra. Al fons del quadre, una altra senyora, aquesta vestida, sembla que estigui brodant com si res.

Així que he vist el quadre he recordat exactament la sensació que vaig tenir la primera vegada que el vaig veure. Vaig pensar, ves per on, que era com si una noia estigués sintonitzant l’emissora d’una ràdio pel mugró de l’altra. Potser pensareu que és absurd, però si us fixeu bé en els dits, veureu que, en realitat, no es tracta d’un pessic. Més aviat sembla que agafa amb delicadesa l’apèndix en qüestió per a donar-li la volta suaument, cercant la freqüència idònia. No és tant absurd. Ara la majoria d’aparells radiofònics són digitals i cal prémer botons per a sintonitzar (que també té el seu morbo), però per a sintonitzar els aparells de ràdio d’abans calia donar voltes suaument, sense passar-se de rosca, a una rodeta que recorria lentament tot l’arc radioelèctric. Els més exigents fins hi tot hi repenjaven el cap per a copsar amb la oïda fins el més mínim detall dels xiulets que provenien de l’èter, fins a trobar el punt exacte en que la recepció era totalment satisfactòria. Em pregunto si Marconi, el gran inventor de la ràdio, no tindria al cap altres cabòries a banda de les ones hertzianes.

I per cert, qui són aquestes senyores? La de la dreta, la del mugró, és Madame Gabrielle d’Estrees, amant del rei Enric IV de França. Sembla que quan Enric IV era pretendent al tron es va enamorar d’ella, però sols en va aconseguir els seus favors quan fou nomenat rei, moment en el qual es va convertir en la seva amant oficial. De tota manera mai arribaren a casar-se, malgrat que varen tenir tres fills. Diuen també que va morir als sis mesos de l’embaràs del que hauria estat el seu quart fill, entre mig de fortes convulsions. A la mà esquerra aquesta senyora mostra un anell que sembla ser una promesa de matrimoni, la que li hauria fet el rei Enric IV, contra la voluntat i amb la total irritació de la seva exdona, Margarida de Valois, de la qual havia aconseguit l’anulació del matrimoni una anys abans, i de part de la noblesa. L’altra noia és la seva germana Julienne, duquessa de Villars, que amb la mà esquerra li toca el mugró.

S’han fet vàries interpretacions sobre aquest quadre, però les principals són, d’una banda i per als més fantasiosos, la que diu representar una escena lèsbica, i de l’altra la que veu en el gest una representació de l’embaràs de Gabrielle. La cosa té sentit, si admetem que l’amant del rei apareix com a promesa d’aquest –i per això mostra l’anell de prometatge- i com a futura mare del seu fill, per la cosa del mugró. Fins i tot la senyora del fons, que fa brodats com si res, tindria un lloc en aquesta escena si pensem que broda per a l’infant que ha de néixer (en l’altra interpretació aquesta senyora potser hi faria nosa).

De tota manera, seria interessant saber la data exacte en que es va fer el quadre. Si en Jean Cousin el va pintar en vida de Madamme d’Estrees, probablement tenia com a models les pròpies protagonistes de l’escena. No sé com es devia prendre aquestes llicències el seu reial amant, però no eren temps de massa tolerància, encara que es permetessin de pintar senyores a la banyera. Segurament no hi tingué res a veure, però es creu que la senyora d’Estrees va morir enverinada abans que aconseguís casar-se amb el rei, i el més probable és que la metzina li donés qualsevol dels múltiples enemics que tenia a la cort.

En tot cas, Enric IV era un rei força pragmàtic. Ell mateix, protestant convençut, no tingué cap mania en convertir-se al catolicisme per aconseguir el tron de França. No en va fou l’autor de la cèlebre frase “Paris bé val una missa”. Tan pragmàtic era, que una vegada morta la seva amant, no tardà gens en trobar consol als braços d’una altra dona, Catherine de Rohan, pragmàtica com ell que, sabedora de la mala fortuna de la seva predecessora, mai es volgué convertir en l’esposa del rei.