Herois i assassins

El 24 de gener de 1793 s’oficià a la plaça Vendome de Paris una cerimònia fúnebre en record de Louis-Michel Lepeletier de Saint-Fargueau, insigne revolucionari i diputat jacobí que havia estat assassinat en les dependències del palau reial l’endemà d’haver votat la mort del rei francès en la Convenció. El gener de 1793 la família reial estava presa, milers de caps havien rodat per les llambordes de París en un frenesí revolucionari de sang i venjança que, com es diu vulgarment, no deixaria “títere con cabeza”, i el directori revolucionari maldava per conservar l’empenta de la revolució davant l’escomesa de les potències estrangeres que, amb Anglaterra al davant, volien evitar com fos el contagi revolucionari.

Així que la convenció, amb la finalitat de tallar de soca-rel qualsevol possibilitat de restauració borbònica, va votar la mort del rei, amb l’esperança de convertir en perpetu el règim sortit de la revolució. Le Peletier va morir a mans d’un reialista en un restaurant instal·lat al palau reial, segurament com a venjança, ja que el seu vot va ser considerat com a decisiu. El diputat assassinat es convertí ràpidament en un màrtir de la revolució, i el directori encarregà al pintor Jacques-Louis David, l’autor anys més tard de la grandiosa “coronació de Napoleó”, la organització d’un acte fúnebre popular, que va tenir lloc a la plaça Vendome, que per aquells temps s’anomenava de les Piques (les que s’utilitzaven per a clavar-hi el cap dels guillotinats). Sobre el pedestal nu de la desapareguda estàtua del Rei Sol, s’erigí un altar en el que el cadàver de Monsieur Lepeletier era exposat, cobert sols amb una túnica que deixava veure les ferides. Un gran homenatge a un heroi de la Revolució. La premsa ho va descriure d’aquesta manera: “El dia 21 d’aquest mes veiérem com es llençava a un cistell el cadàver del rei Capet [...] El dijous dia 24 del mateix mes París va oferir un espectacle molt diferent: el cos del ciutadà Michel Le Pelletier fou portat en triomf al Panteó”.

Diuen que aquest prohom de la revolució havia estat sempre contrari a la pena de mort, i que sols al jutjar Lluís XVI va canviar de parer, per convicció o per por, que en el si d’una revolució tot és possible.

El que m’interessa d’aquest cas és com un mateix ésser humà pot ser a la vegada autor o inductor d’una mort i víctima d’un assassinat, i ser en ambdós casos mereixedor del reconeixement públic. Per a simplificar-ho, un individu ocasiona una mort en nom d’una causa que entén justa i obté el premi del reconeixement social, i el mateix individu és mort en un acte de venjança, convertint-se en màrtir. Segurament que els papers es podrien intercanviar des del punt de vista del venjador, però vull dir amb això que una part de la humanitat sempre ha considerat justa la mort dels desafectes. En una pel·lícula que va passar sense pena ni glòria però que a mi em va semblar excel·lent, El Regne dels Cels, Jean-Jacques Annaud posa en boca dels clergues que beneïen els creuats al salpar cap a Terra Santa l’expressió “recordeu que matar un infidel no és pecat”. En nom d’una causa –la fe, la pàtria, la revolució- s’ha permès històricament la mort del contrari. Fins i tot l’església catòlica, que té com a un dels principals manaments el de “no mataràs”, s’ho ha passat pel “forro” durant segles per a major glòria de Déu (vegi’s la Inquisició, les Creuades i altres “bones obres”), i encara ara no troba el moment de condemnar la pena de mort. Els exemples que podríem mostrar són innombrables i no tots tenen relació amb l’església, ni molt menys. En nom de la pàtria s’ha afusellat molta gent. Els “caídos por Dios y por España” i els caiguts per la república tenen una cosa en comú: tots ells van morir perquè algú va creure que la seva mort era necessària per al bé comú.

I no cal parlar de guerres obertes i de revolucions. El terrorisme, del signe que sigui, considera prescindible la vida humana per a assolir l’alliberament del poble, la qual cosa, si es mira fredament, constitueix una contradicció d’impossible resolució, sinó és que un és capaç de veure la mort com un alliberament.

En tot cas, hi ha una perillosa relació entre l’idealisme i el menysteniment de la vida humana. Sembla que aquells que estan disposats a morir per una causa, massa sovint també estan disposats a matar per ella. Si la vida pròpia no val gran cosa, valdrà més la dels altres?