A l'altra banda de la riera

De quan en quan surto a caminar, quelcom que hauria de fer quasi sempre i no faig quasi mai. No em sento amb ànims de córrer ni de fer esport, però en canvi caminar em dóna plaer; això sí, sols quan aconsegueixo vèncer la mandra de posar-m’hi. No és que faci grans caminades ni excursions, em limito a passejar durant una hora o hora i mitja pels carrers de la ciutat, pensant en les meves coses, o fixant-me en la gent o en les façanes dels edificis, sovint recordant com eren aquells carrers fa 20, 30 o 40 anys.

Un dels indrets pels que acostumo a voltar és el carrer del Rec. És un carrer llarg, que va d’una banda a l’altra de la ciutat en sentit longitudinal, que dóna per una bona estona de caminar si has d’anar i tornar, i que permet passejar tranquil·lament sense nervis pel trànsit ni les multituds. Per allà hi passa poca gent. Com que la passejada és tranquil·la, no puc deixar de recordar com era aquell indret fa anys, i sobretot com era quan jo no tenia més de 10 o 11 anys i em llençava a explorar el món desconegut de l’altra banda de la riera.

En aquells temps la ciutat d’Igualada vivia a esquenes del riu (de la riera, com sempre n’hem dit). El carrer del Rec era una via ben estreta compartida a mitges pel propi rec i per un pas estret per a les persones, entre adoberies, horts i magatzems atrotinats. La riera era a l’altra costat de les adoberies i per a creuar-la ho havies de fer per unes estretes palanques de fusta. Per la quitxalla que vivíem a aquest costat de la riera, aventurar-nos a passar la palanca i endinsar-nos en els barris de Can Barraqueta o del Pi, era com entrar en territori comanxe. La barrera era molt gran, i en termes molt simplistes però en aquells temps força assumits, aquí hi vivíem els catalans i allà els xarnegos. Ara no se m’acudiria de fer servir aquesta expressió, però llavors era ben normal.

Sempre he associat la sensació d’aquella aventura amb les velles pel·lícules del far west. Una caravana de colons o una columna de soldats avançant per territori desconegut i, de sobte, unes siluetes damunt dels turons, uns crits salvatges i una pluja de fletxes. Era territori indi i els blancs, els bons, ens la jugàvem contra els pell rojos salvatges, els dolents.

Poc després de travessar la palanca, era normal que fóssim atacats per la mainada de Can Barraqueta, pels xarnegos, que dèiem llavors, i quasi sempre acabàvem fugint cap el rec. Les regles eren clares, nosaltres no havien d’entrar al seu territori, ells no havien d’entrar al nostre. Quan un es fa gran s’adona que això són bestieses, però de petit el món era com en les pel·lícules, hi havia bons i dolents.

Una vegada un company i jo van ser capturats pels salvatges. Eren una colla de marrecs com nosaltres, àvids d’aventures com nosaltres i plens de prejudicis com nosaltres, i quan ja m’esperava una pallissa –no ens arrencarien la cabellera, però era ben segur que els xarnegos no sabrien fer altra cosa que pegar-nos- varem ser convidats a menjar ametlles, verdes certament, però ametlles i no pas cop de puny. Ens varem mirar les cares, ens varem preguntar com ens dèiem, a quina escola anàvem i a on vivíem, i adéu i fins una altra. No se’ns varen menjar vius i nosaltres a ells tampoc. He de dir que aquell fet no és que fos transcendental a la meva vida, però sí que em va fer adonar que, al cap i a la fi, a banda i banda de la riera no érem tan diferents.

Des de llavors ha plogut molt, ens hem fet grans i ens hem adonat que aquí hi cabem tots, i que quan diem casa nostra volem dir la casa de tots. Això ho ha entès la societat en general i ho han entès els polítics, potser perquè tant val el vot dels que parlem català com el dels que parlen castellà, però a fi de comptes sembla que ho hem assimilat. Pot ser un símbol, però per a travessar la riera ja no cal fer equilibris sobre una estreta palanca de fusta. Igualada i Santa Margarida de Montbui es veuen les cares per sobre de la riera, i jo ja no recordo ben bé que significava allò de xarnegos, de fet em sona tan malament la paraula que ni tan sols penso utilitzar-la.