L'axioma de Dehay

Fa uns dies vaig escriure una entrada en aquest bloc titulada “Demà serà un altre dia”, en el que vaig esmentar el terme procastinació per a referir-me a l’acció de deixar per al futur activitats o situacions que un ha d’atendre, per altres situacions més irrelevants i agradables. Sens dubte la procastinació té efectes decisius sobre l’efectivitat del nostre treball, especialment si el lloc de treball permet adoptar decisions d’elecció i planificació; és impensable, en canvi, en altres feines en les que no hi ha possibilitat d’elecció, com en el treball en cadena.

Tanmateix, el fet de donar preferència a les activitats més agradables en detriment d’altres activitats que també cal atendre però que ens resulten més oneroses emocionalment, no vol dir que les activitats deixades de banda siguin, forçosament, les més costoses en termes d’esforç. En el munt de dites, lleis, axiomes i tota mensa de suposats principis que conformen les anomenades lleis de Murphy, hi figura el que es coneix per Axioma de Dehay. No he sabut esbrinar qui és o era el tal Dehay, però l’axioma que porta el seu nom diu literalment: “els treballs senzills sempre són posposats perquè hi haurà temps de fer-los posteriorment”.

Tenint en compte que anomenem axioma a aquella proposició que és tan clara i evident que s’admet sense necessitat de demostració, em sembla molt agosarat atribuir la categoria d’axioma al principi elaborat per Dehay, però quasi bé m’hi jugaria un pèsol que, posats a cercar, em costaria de trobar una persona que no donés adequat compliment al referit axioma. Pensem-hi. Aquells que tenim molts papers sobre la taula i que cada dia rebem assumptes urgents i d’altres que no ho són tant, o assumptes complicats i d’altres ben senzills, no ens podem sostreure a la temptació d’anar deixat els temes “petits” per aquell moment en que anirem més bé de feina i que mai acaba d’arribar. Així que queden per al dia de demà.

Em pregunto si part dels problemes burocràtics que diàriament han de sofrir els ciutadans per a resoldre els seus assumptes amb l’administració, no tenen a veure, en part, amb les reflexions del senyor o senyora Dehay. Així, una sol·licitud de llicència d’obres, o d’obertura, o del què sigui, adreçada a l’administració per un ciutadà qualsevol, serà posposada per un funcionari atabalat que ha de tramitar i adoptar decisions sobre expedients que afecten a una comunitat àmplia de ciutadans, en detriment de la sol·licitud de llicència que sols n’afecta un. No defenso aquesta actitud, ni molt menys, però sovint la pròpia estructura i mitjans de les administracions afavoreixen que es doni aquesta situació.

També seria greu, o potser encara més per les conseqüències que pogués tenir, la procastinació tal com l’hem definit al començament d’aquest post, com a vici de l’aparell administratiu. En qualsevol cas, les lleis de Murphy, amb tota la seva càrrega d’ironia, humor i manca de suport objectiu, tenen una forta càrrega d’humanitat perquè descriuen actituds difícilment objectivables però amb les que tots som capaços d’identificar-nos. I ja que tractant-se de lleis no escrites, producte de la saviesa popular, no les podem codificar, jo, al menys, els donaria tractament de manual de referència i en guardaria un exemplar a cadascun dels despatxos de l’administració.