Algunes precisions sobre actituds envers l'aeroport corporatiu

En aquest país fa molt temps que es va perdre la por als actes de l’administració, i és bo que hagi estat així. Durant molt temps els poders públics han fet i desfet sense altre límit que el que ells mateixos s’havien imposat. No és que els actes de l’administració fossin dolents per se, però se’ls suposava un grau d’infalibilitat que, a més, no era possible discutir. Així s’han fet grans barbaritats, perquè equivocar-se és més fàcil quan no s’admet la fiscalització dels propis actes. La conseqüència més visible d’aquesta impunitat dels poders públics es troba en alguns llocs del territori.

No tothom hi estarà d’acord, però he d’admetre que això ha canviat bastant, i no em refereixo a que l’administració estigui més o menys encertada en els seus projectes i en les seves resolucions, qüestió que es pot discutir fins a la sacietat sense obtenir una conclusió unànime, sinó a que la societat ha adquirit mecanismes de defensa i reacció contra l’acció dels poders públics que abans no usava, tret d’honroses excepcions. La mostra està en la reacció ciutadana a gran nombre de projectes que afecten directament o indirecta al territori. La creació de plataformes contra tal o qual projecte, la presentació massiva d’al·legacions en alguns tràmits, o la pròpia opinió pública difosa pels mitjans de comunicació, fins i tot les mobilitzacions més actives, com manifestacions i actes de protestes, són habituals.

Ara bé, si era necessari que la societat adquirís l’hàbit de defensar-se per sí mateixa contra els abusos del poder, tot s’ha de dir, ja ens estem passant de frenada. Sense ànim de restar legitimitat a les protestes i als seus actors, estaria bé que ens plantegéssim si no s’ha implantat ja en un sector ampli de la ciutadania un prejudici irracional i exagerat contra tots i cadascun dels projectes de l’administració. En definitiva, sigui per la pròpia dinàmica de les mobilitzacions continuades o pels propis errors de l’administració, aquesta ha esdevingut no infalible sinó tot el contrari, equivocada per naturalesa. I no és bo suposar a l’hora d’avaluar projectes importants per a la ciutadania. El complex adquirit de víctima és el pitjor conseller per a decidir què ens convé i ens aboca irreflexivament al “no a tot” per principi, i després ja es veurà, plantejament que de tant prudent pot esdevenir nefast per al progrés dels territoris.

Així que crec que cal fer un exercici d’introspecció i una reflexió asserenada abans de llençar-nos a qualsevol piscina, no fos cas que, per molt que sabem nedar, acabéssim sofrint un tall de digestió. Penso que en aquesta reflexió hi caben, entre d’altres, les següents qüestions:

Qüestió prèvia: qui i què són els poders públics

Plantegem qualsevol lluita com una defensa contra els poders públics. Ells són els dolents, nosaltres els bons, faltaria més. Allò que no ens agrada i contra el qual lluitem és obra dels poders públics. Al meu entendre els poders públics no són estrictament els que representen a l’administració sinó aquells que, tinguin o no el poder polític i administratiu, han adquirit un grau d’influència rellevant que els dota de capacitat decisòria, ja sigui directa o indirecta, sobre àmbits més o menys amplis de la vida comunitària. En aquest concepte hi podem encabir els poders polítics (partits), econòmics (empresaris, bancs, caixes, etc.), socials (sindicats, tota mena d’agrupacions o associacions, etc), culturals o qualsevol altre. Qualsevol agent social pot ser considerat un poder públic, en un sentit ampli, en funció del seu grau d’influència social. És el que en alguns llocs en diuen grups de pressió o lobbies. No cal que es tracti de grups econòmics, n’hi ha prou en que tinguin una comunitat d’interessos. Són grups que generen estats d’opinió i que els polítics no poden ignorar. El grau d’influència que acaben adquirint és tan fort que condiciona iniciatives polítiques, socials i econòmiques.

Dic tot això, perquè vull deixar clar que sovint l’enfrontament entre un grup de ciutadans i l’administració no és ja una lluita de David contra Goliath. Depèn de moltes coses, naturalment, però un grup més o menys reduït de gent pot generar un estat d’opinió que tiri enrere projectes i iniciatives de tot ordre, sobretot sota el paraigües de la defensa del territori. Tant és així, que aquests moviments poden integrar-se en el denominador comú dels poders públics precisament pel seu grau d’influència i afectació sobre l’acció pública, i a la llarga poden esdevenir un actor més enfront de la resta de ciutadans.

Fins on tenen carta blanca els polítics

Cada vegada més s’exigeix als polítics la conformitat dels administrats per a dur endavant les polítiques que tinguin per convenient, al menys pel que fa als projectes amb un cert grau d’impacte social, econòmic, paisatgístic, etc. A casa nostra ho hem vist en la polèmica que va girar al voltant de la tramitació i aprovació del Pla director urbanístic de la Conca d’Òdena i, en molta menor mesura, en l’assumpte de l’aeroport corporatiu d’Òdena, en el qual unes poques persones, a contracorrent del que sembla el pensar general dels habitants de la Conca, s’oposen a la implantació d’aquesta infraestructura fent servir l’argument de que no s’ha preguntat als ciutadans.

La qüestió és, fins on tenen o han de tenir autonomia els polítics per a fer i desfer sense preguntar? Hi ha una cosa clara; allò que estava en el seu programa electoral, en el programa que va guanyar les eleccions, no ha de ser consultat de nou a la ciutadania, tret que concorrin circumstàncies excepcionals. Precisament l’argument dels contraris a tota mena de plans o projectes és que, generalment, no figuraven en el programa electoral i per tant no tenen la confiança del ciutadà, al qual caldrà preguntar-li expressament per la seva voluntat. En el cas del Pla director de la Conca d’Òdena és lògic que no figurés en el programa electoral. No es tracta d’un Pla de tal o qual Ajuntament, sinó de la Generalitat; els ajuntaments s’hi podien oposar, podien presentar al·legacions per tal que fos modificat o podien acceptar-lo tal qual, però en tot cas la iniciativa i la resolució corresponien a la Generalitat. Pel que fa a l’aeroport d’empresa d’Òdena, no podia figurar en el programa electoral el concórrer a una convocatòria que s’ha fet des de la Generalitat molt després de la cita electoral. Segons alguns això legitimaria una eventual consulta als ciutadans, abans que Òdena presentés la seva candidatura (la qual, per cert, malgrat que formalment correspon a Òdena, s’ha d’entendre referida al conjunt de la Conca d’Òdena)

Jo em pregunto si l’acció de govern s’ha de circumscriure estrictament al programa electoral. Quan anem a votar no estem comprant un programa de govern, estem dipositant la nostra confiança en un grup de persones per a que regeixin la vida en comú d’aquest país durant quatre anys. És una confiança que va més enllà d’unes mesures concretes enumerades en un programa, perquè sinó fos així, l’acció de govern restaria hipotecada durant quasi tota la legislatura. El programa electoral constitueix una font d’informació sobre l’oferta dels candidats, un catàleg de serveis, però el contracte és per a governar amb totes les seves conseqüències. No estem comprant un cotxe, estem contractant algú per a que gestioni tot el garatge.

També és cert que circumstàncies excepcionals o la pròpia envergadura del projecte i del seu impacte poden aconsellar la consulta popular prèvia al ciutadà, però hauríem d’entendre que per a que es donin aquestes circumstàncies no n’hi ha prou que un petit nombre de persones sentin la necessitat de ser consultats. En definitiva, no s’ha de preguntar tot el que no estigui al programa, i quatre persones que ho exigeixin, per molt que cridin, no són suficients. En el cas de l’aeroport corporatiu no sabem encara com resoldrà la Generalitat, però és evident que si quan va sortir la convocatòria s’hagués organitzat a la Conca una consulta popular (no sé si sols a Òdena, o també a Igualada, Vilanova del Camí o la Pobla de Claramunt, i perquè no a tota la comarca) encara n’estariem parlant i una vegada més l’Anoia hauria perdut una de les poques oportunitat que se li posen a tir.

Lligant això amb la reflexió sobre els poders públics que he fet abans, una vegada més un grup reduït (molt reduït en aquest cas) s’hauria carregat un projecte que afecta a tota la comarca. Realment, si a aquest grup no se’l vol anomenar poder públic, sí que al menys se’l podria titllar de poder fàctic.

Seguint els comentaris que algunes persones molt motivades han deixat a les diverses notícies que sobre aquest assumpte han aparegut al diari digital Anoiadiari.cat, he pogut comprovar que es nega el consens en base a que no s’ha preguntat al propi comentarista. Si més no, caldria una mica d’humilitat per a reconèixer que en un ampli consens no sempre som imprescindibles. També s’acusa en alguns d’aquests comentaris de poc democràtic al consistori odenenc, pel fet que ha aprovat presentar la candidatura sense consultar-ho als veïns del poble. Una vegada més, insisteixo que no s’ha de preguntar tot, i que a la vista de les poques veus que s’han alçat contra l’aeroport corporatiu, en contrast amb les que hi estan a favor, potser el poc democràtic hauria estat frenar un projecte que vol la majoria per tal que tinguéssim temps de preguntar la seva opinió a les quatre o cinc persones que han deixat aquests comentaris.

Quina informació tenim i quina informació necessitem

S’esgrimeix també manca d’informació i secretisme sobre els projectes, com si per algun designi ocult l’administració no volgués donar informació sobre el que pretén fer, per tal d’estalviar-se crítiques. Segurament que en algunes administracions i en alguns projectes això passa, però a la vista d’algunes reaccions, em pregunto si el que volen alguns no és que, un bon dia, un motorista els porti a casa un seguit de carpetes de documents de plànols per a que puguin examinar-los. És molt fàcil dir que no s’ha tingut accés a la informació, perquè generalment la gent s’ho creu, però generalment n’hi ha prou en anar a cercar-la, és a dir, n’hi ha prou en tenir-ne ganes.

Com sap tothom, la proposta de l’Anoia per a l’aeroport corporatiu ha estat presentada a última hora, un cop s’ha aconseguit la documentació tècnica necessària. Segurament que aquesta documentació no estava a l’abast de la gent abans de la seva aprovació pel Ple d’Òdena, però tot ciutadà amb interès pels assumptes de la comarca sabia que la proposta es presentaria, i el fet de no tenir-la a les mans i poder-hi donar el seu vist-i-plau no ha estat obstacle perquè hagi estat aplaudida per la majoria del que anomenem la societat civil. Fins i tot en el Ple d’Òdena la proposta fou aprovada per quasi la totalitat dels seus membres; l’única veu discordant va ser la d’un regidor no adscrit actualment a cap formació política, que se sàpiga.

No sempre els ciutadans tenim tota la informació que voldríem, però en podríem tenir molta més si la cerquéssim de forma efectiva. I és cert que l’Administració no sempre té ànim de col·laborar, però de ben segur que a casa no ens la portaran. I d’altra banda, donar per assentat que la informació s’amaga, sense aportar dades que ho corroborin, és, si més no, imprudent, per no dir malintencionat. He llegit en un dels comentaris que he esmentat abans, que a l’Alcalde de la Pobla se li ha negat la informació sobre la proposta d’aeroport corporatiu. Dit així, per una persona que no és l’afectada i que ni tant sols s’identifica més enllà d’un nom de pila, és el mateix que llençar notícies falses. Diguem el que sigui, encara que sols ho suposem, perquè de ben segur que la gent s’ho creurà. Estaria bé que el Sr. Alcalde de la Pobla confirmés si realment li han negat la informació.

Quina informació necessitem? Dons la que qualsevol de nosaltres consideri que pot necessitar, però no s’hi val a dir que ens neguen la informació si abans no l’hem demanada. I també caldria tenir en compte que, a vegades, la informació que no es dona és, precisament, la que no existeix, i difícilment es pot proporcionar allò que no es té.

Sols cal exigir responsabilitat als polítics?

És clar que als polítics cal exigir-los responsabilitat, seny i alçada de mires. Precisament per això no tots ens podem dedicar a la política, i també per això cal que siguem força primmirats a l’hora d’elegir als nostres representants. I si la vessem a l’hora de triar, una part de culpa, si més no, en tindrem. O és que no és responsabilitat de tots el no deixar-se enlluernar per les polítiques populistes i demagògiques? De quan en quan algun responsable polític es veu forçat a dimitir per culpa dels actes d’algun càrrec inferior, i és així perquè ells tenen la responsabilitat d’elegir adequadament als seus col·laboradors i subordinats. Però quan la vessa un ministre o un alcalde que hem elegit amb els nostres vots, qui dimitirà? Ell, potser, nosaltres no, és clar. No és que això pugui ser diferent, és que, al menys, caldria que reconeguéssim que no som el bons contra els dolents.

També cal ser conscient que els nostres actes d’oposició o de protesta no són innocus. Tenen conseqüències, i no sempre són les que cercàvem. Naturalment, oposar-se a allò que perjudica l’entorn o la pròpia vida en societat no té perquè ser dolent, al contrari, és necessari. El problema és que ningú pot tenir el monopoli de la veritat. Per tant, tota victòria és també una derrota per algú. No es tracta de prendre partit, es tracta de saber que, triem el que triem, algú hi perdrà. Si les poques persones que s’oposen frontalment a l’aeroport corporatiu assolissin el poder que més amunt he atribuït a certs grups de pressió, és possible que aconseguissin deturar el projecte i que això es pogués vendre com una victòria dels que estimen la terra sobre aquells que volen destruir el territori, per emprar terminologies a l’ús, però també és segur que una bona part del territori, la que està formada fonamentalment per persones, patís les conseqüències de deixar perdre, una vegada més, una de les poques oportunitats de desenvolupament econòmic que es donen per aquestes contrades.

Si això passa, em pregunto si no haurem de deixar de cercar als enemics del territori en les sales consistorials i els consells de govern, i fixar-nos en els grupets de salvadors que recorren els fòrums de la xarxa i ens il·luminen amb la seva ciència infusa.