Quina religió ens convé ?

Quan jo era jovenet em varen ensenyar que a Espanya som catòlics. No és que llavors em preocupés massa, i a més tampoc hi havia possibilitats de ser altra cosa. I d’altra banda, fins als deu anys vaig estudiar en un col·legi de capellans, o sigui que per l’edat i per l’ambient no se’m podia demanar que qüestionés aquestes ensenyances. Però recordo com a un dels dubtes diguem-ne transcendentals d’aquella època, a més del típic “d’on venen els nens”, el de si érem igual de catòlics creient en Déu que sense creure-hi. Perquè si a Espanya som catòlics, aleshores tan se val en què creguem, ho som per naixement.

Ara que no sóc creient, penso que el ser catòlic, protestant, jueu o musulmà és una qüestió de fe, i Espanya no pot tenir una religió, sinó que els espanyols tindran la que vulgui cadascú. Molt senzill i evident, però constato que molta gent parla encara del catolicisme com d’un fenomen ambiental, natural: “No, jo no hi crec, però a Espanya quasi tothom és catòlic. Jo també, perquè sinó seria musulmà, o protestant, o testimoni de Jehovà, o alguna altra cosa més rara”. Fa uns dies vaig parlar dels catòlics practicants no creients, els que practiquen la religió sense fe. En aquest país en som especialistes. Processons, oficis de Festa Major, romeries.... És clar que una gran part de la gent que hi participa és creient de veritat, però també una part important dels assistents sols se senten cristians quan treuen a passejar el Sant Cristo Gros, i la resta de l’any passen olímpicament. Fins i tot moltes autoritats hi assisteixen per pur compromís social, no per altra cosa.

A aquest pas, mai podrem tenir un estat verdaderament laic, no perquè l’administració no faci la seva feina, garantir aquesta laïcitat, que tampoc, sinó perquè nosaltres mateixos no som capaços d’aclarir-nos en aquest tema.

L’altra qüestió transcendental de la meva infància és que, si la religió catòlica és l’única verdadera, tal com els capellans m’havien ensenyat, i si ho és perquè sí, perquè m’ho crec i no hi ha volta de full, i en la fe no caben discussions, si hagués nascut a l’Índia, un estat majoritàriament hindú, jo seria hindú, l’única religió verdadera, cosa que no em qüestionaria perquè tindria fe i en qüestions de fe no es discuteix, es creu i prou. O sigui que, ves per on!, la religió és una qüestió de loteria. Tens la religió que tens pel lloc on neixes i, a més, sempre l’encertes, perquè la religió que es té sempre és la verdadera. Altrament, no seria religió.

Les coses han anat com han anat, a Espanya li ha tocat ser catòlica, a l’Índia hindú i a Alemanya protestant, però si pogués triar, o més ben dit, si volgués triar, escolliria el cristianisme en alguna de les seves múltiples varietats (catòlics, evangèlics, ortodoxes, testimonis de Jehovà, etc). Al menys el cristianisme té un avantatge important sobre les altres religions: sempre tens el perdó assegurat. Pots fer les mil i una barrabassades, mentre al final et penedeixis de tot. Un minut de penediment, i se’t perdona una vida de pecat. El perdó, aquesta gran virtut, ha estat de sempre un esquer important per atreure fidels, ja des dels mateixos inicis del cristianisme.

El mateix Constantí el Gran, al qual s’atribueix la “legalització” del cristianisme dins l’imperi romà, esperà, contra el que es creu generalment, a l’últim moment de la seva vida per a convertir-se. Anys abans, amb l’Edicte de Milà (313 d.C.), va treure el cristianisme de la clandestinitat, però no va renunciar als cultes pagans, especialment al Sol, del que era un creient fervorós. El penediment final, en el seu llit de mort, li permeté eixugar d’una tacada tot el seu passat, ple de guerres, conjures i assassinats. La seva mare, mentrestant, més piadosa, com solien ser les mares d’abans, entretingué la seva vida cercant relíquies a terra santa i es guanyà,. uns anys més tard, la seva entronització als altars dels sants amb el títol de Santa Helena.

Tot i així, d’alguna manera, quan l’Església es convertí en poder i imposà la seva fe com a única i exclusiva, s’adonà probablement que això del perdó donava massa de sí i alguns fidels, fervorosos de penitència, se la guardaven tota pel darrer moment, mentre portaven una vida dissipada i plena de pecats, alguns dels quals esdevenien en horrorosos i francament imperdonables si posaven en qüestió el poder establert i les veritats sagrades de l’Església. Així que la cúria del moment pensà: "molt bé, mantenim el perdó perquè és un pilar bàsic de l’Església instaurat per Jesucrist, però el posarem després del càstig". Ho sigui que s’inventà allò de “et cremem perquè te’m de castigar, però si et penedeixes no aniràs a l’infern”. Perdonar l’infern no és poca cosa i matant-te et fan un favor: aniràs al cel de dret. Qui no es conforma és perquè no vol. Vist així, la Inquisició sembla un gran invent.

Segurament que per fortuna, els temps han canviat i ja no s’hi val a castigar els pecats en vida, ho guardarem per al més enllà. Això és un problema per a l’església perquè ha perdut tot el poder de coacció i sols li queda la seducció, aquella virtut que Jesús ensenyà però de la que ja no es recordava ningú. Ens podrà seduir l’Església, o esperarem al penediment final, o ni tan sols això? No sembla que les jerarquies eclesiàstiques siguin gaire destres en seduir al personal, i el garrot ja no el tenen a mà, o sigui que el futur de l’Església, si segueix així, és més negre que la sotana dels bisbes.