Un desconegut Dia d'Europa

Tal dia com avui, fa 59 anys, el ministre francès d’afers exteriors, Robert Shuman, va pronunciar un discurs en el Quai d’Orsay, proposant una administració conjunta entre Alemanya i França sobre el carbó i l’acer, oberta a altres estats europeus. Es coneixeria com a la Proposta Shuman que va donar lloc al Tractat de París de 18 d’abril de 1951, pel qual es va crear la Comunitat Europea del Carbó i de l’Acer. Eren els prolegòmens del que després s’anomenaria Mercat Comú i que ha esdevingut en l’actual Unió Europea.

Molt ha plogut des de llavors i les ànsies d’unió dels pobles d’Europa han tingut els seus alts i baixos, però d’immediat cal reconèixer que amb la unitat progressiva de les nacions europees sorgides de les dues guerres mundials, s’ha esvaït quasi per complet la rivalitat fratricida que els estats europeus van mostrar durant segles i que tanta sang ha vessat en el passat.

Durant molts anys aquest país es va desviure per aconseguir entrar a la Unió Europea, tant com en els darrers temps ho han volgut els països de l’est d’Europa recentment deslligats de l’esclavatge soviètic. Fins i tot ho pretenia el règim franquista, quan es creia que podia amagar la seva naturalesa feixista i dictatorial fent la ramoneta per les cancelleries europees. Per als espanyols l’entrada a Europa significava una catarsi profunda que allunyaria d’una vegada el retard cultural, econòmic, polític i de tot ordre que amb resignació havíem assumit durant dècades, els famosos “40 anys de retard”.

Bé, ara ja fa uns anys que hi som i són altres els que malden per entrar-hi, però no sembla que, en conjunt, siguem prou conscients de la importància que les institucions europees tenen per al país. Els òrgans de govern de la Unió Europea són uns grans desconeguts entre la majoria de població espanyola. És francament decebedor el desinterès que els ciutadans espanyols demostrem per als assumptes europeus. Talment, sembla que això d’Europa sigui cosa de l’estranger i, per tant, aliè a les nostres preocupacions diàries. Sols cal veure el resultat de les eleccions successives al Parlament Europeu, en les que la participació assoleix sempre el nivell més baix de totes les convocatòries electorals.

I tanmateix, la majoria de decisions adoptades en el si de la Unió Europea tenen una incidència definida i directe sobre l’economia del país, tant que podríem dir que el tràfic econòmic en la nostra societat és majoritàriament resultat de la normativa europea. És a dir, que mentre a la Moncloa o al Palau de la Generalitat, al Congrés dels Diputats o al Parlament de Catalunya es prenen grans decisions polítiques que seguim amb més o menys interès, a Bruseles es prenen cada dia decisions de caire econòmic que ens afectaran directament i per les que ens interessem poc.

Com pot ser, doncs, que passem olímpicament de Bruseles si allí s’hi cou gran part del nostre futur? Algú n’ha de tenir la culpa, i no tinc cap dubte de que són els responsables polítics nacionals els que més han contribuït a aquesta ignorància. No em veig en cor d’atribuir-los designis ocults per a fomentar aquest passotisme europeu però, si més no, qui té els mitjans per a fomentar la participació europea n’és responsable si no els usa.

Resulta que avui és el Dia d’Europa, tal com se’l va proclamar ja fa anys, en commemoració del dia en que es formulà la Proposta Schuman. Quants de vosaltres, estimats lectors, ho sabíeu? I quants us en recordareu l’any que ve? A Catalunya s’ha fet un acte institucional davant la catedral, presidit per l’Honorable President de la Generalitat, al qual han assistit la majoria de candidats a les properes eleccions, que ni s’hi haurien acostat si no fos per la proximitat de la cita electoral. El “Dia de la Hispanidad” o l’11 de Setembre tenen molt més ressò mediàtic que aquesta cita d’avui, que la majoria de la gent, a l’hora en que escric aquest post, encara ignora.

Jo diria que, fins i tot, una part molt important de la població desconeix que el proper dia 7 de juny hi ha convocades eleccions al Parlament Europeu, un Parlament en el que, malgrat que algú pugui pensar el contrari, es debaten i aproven qüestions que ens afecten directament, un parlament on, per exemple, s’ha barrat el pas a la proposta d’ampliar fins a 65 les hores setmanals de treball.

Essent tant important el marc europeu de referència, constitueix una obligació dels governs nacionals difondre el coneixement d’Europa i promoure la participació europea, i una greu responsabilitat l’absentisme de les administracions en aquesta tasca. Tanmateix, han sortit algunes iniciatives que, si bé insuficients, tenen una clara vocació de promoure la participació. Mereix que es destaqui el portal FesEuropa, un portal de participació directa, en el que els usuaris plantegen preguntes sobre Europa que són comentades per la resta d’usuaris. Una eina interessant que hauria d’anar acompanya d’un seguit d’iniciatives semblants en tots els àmbits de comunicació.

Malauradament, des del poder i les institucions no sembla haver-hi cap voluntat de promoure la participació i l’interès dels ciutadans en els assumptes europeus. De fet, ni tan sols es molesten en fer propaganda política, malgrat que estiguem ja a les portes de les eleccions. Si resulta que els polítics del nostre país no hi tenen interès, i si resulta també que no semblen tenir intencions amagades per a mantenir-nos en la desídia i l’avorriment, aleshores sols queda una explicació: la profunda irresponsabilitat de la classe política.