Involuntàriament barcelonista

A mi el futbol no m’agrada i, tanmateix, cada vegada que un esdeveniment esportiu com el d’ahir té lloc –i no passa gaire sovint, tot s’ha de dir-, me n’alegro, involuntàriament, sense resistència, però me n’alegro. I mira que sóc totalment incapaç d’aguantar tot un partit de futbol, jugui qui jugui. Ni tan sols conec a la majoria de jugadors del Barça, i encara menys als dels altres equips, però mira, me n’alegro, què voleu que hi faci?

I és que això té a veure amb el que deia en un post anterior sobre la capacitat dels catalans de sentir-nos més catalanistes com més espanyolistes són els altres. Amb el futbol em passa exactament el mateix. Fa anys tenia un company gallec a la universitat que era madridista fins la medul·la, tan que quan el Madrid perdia entrava en un estat de depressió que li durava varis dies. Però quan el Madrid guanyava, i sobretot quan el Barça perdia, estava totalment eufòric i no deixava d’emprenyar a tots el catalans que coneixia fent-los la punyeta amb el resultat del partit en qüestió, fins i tot a mi, que ja en aquella època no sentia cap interès pel futbol. Doncs mira, tant m’emprenyava el tio, que al final vaig acabar celebrant qualsevol victòria del Barça i, sobretot, qualsevol derrota del Madrid.

Al final, molts anys després, el futbol segueix sense interessar-me, però quan juguen el Barça i el Madrid alguna cosa fa que desitgi la victòria dels catalans. De fet, si el Barça juga contra l’Albacete, per esmentar algun altre equip, se me’n fot que perdi o guanyi. A fi de comptes, no és el mateix ser catalanista que barcelonista, encara que sovint convisquin les dues sensibilitats. O sigui que, si me n’alegro del 2-6 d’ahir al Bernabeu, és precisament perquè la victòria va ser contra el Madrid. Això si, no em pregunteu qui va marcar perquè no en tinc ni idea. Ni tan sols vaig veure el partit; segur que m’hauria avorrit.