La pedra de la follia


L’extracció de la pedra de la follia és un quadre de Hieronymus Bosch, més conegut pel Bosco, pintor flamenc de la segona meitat del segle XV. És una obra curiosa, un oli sobre taula que actualment es troba al museu del Prado.

Representa, ni més ni menys, que la suposada extracció del que s’anomenava la “pedra de la follia”, la qual se suposava que provocava tota mena de bogeries i estupideses. És a dir, que la suposada existència d’una pedra a l’interior del crani provocava la bogeria i, per tant, n’hi havia prou amb extreure-la per a sanar. És clar que, si no trobaves la pedra a la primera i havies de burxar gaire, la curació esdevindria, si més no, dubtosa.

De fet, la creença de que cossos estranys a l’interior del cap de les persones podien causar la follia ha estat ben estesa des de la mateixa antiguitat. Els egipcis eren veritables mestres en això de la trepanació, com testimonien alguns cranis de l’època. Qui hagi llegit Sinuhé l’egipci recordarà que el tal Sinuhé s’especialitza en l’operació de cranis, arribant fins i tot a trepanar el cap reial. No es parla en aquella novel·la de pedres al crani, sinó de coàguls deguts a algun cop al cap, els quals, per la pressió que provocarien en el cervell, ocasionarien mals de cap i trastorns mentals. És una visió més realista, pròpia de l’obra de Mika Waltari, que desmitifica bastant l’antic Egipte i el món del faraons.

Que el coàgul de sang s’associés a una pedra tampoc no és tant estrany, i algunes vegades l’operació degué tenir èxit, sinó no s’hauria practicat durant tants segles. I quan no en tenia, doncs bé, o et mories o acabaves pitjor, però seria per voluntat de déu o dels déus.

Això de tenir objectes estranys a l’interior del cos sempre ha donat feina. Fa poc dies els informatius parlaven d’un malalt rus al qual se li va extreure ni més ni menys que un petit avet de l’interior del pulmó, el qual hauria crescut d’una llavor que va germinar al seu interior. La notícia és curiosa, però no és impossible. Recordo l’anècdota d’un familiar que, de petit, s’introduí un cigró pel forat del nas, on s’hi quedà uns quants dies fins que va brotar. Sembla que el metge sols tingué que estirar la planta per la tija, i va sortir tot d’una de l’apèndix nassal.

Tot i així, sembla que el Bosco no s’ho creia gaire això de la pedra. Sols cal fixar-se en l’escena que representa el quadre que comentem. El pacient es troba assentat en un seient, amb cara d’aguantar el que sigui (pacient, ve de paciència?), mentre un metge amb un embut al cap li furga el crani. La cosa de l’embut, com tots sabem, té una clara connotació de bogeria. Generalment, en tota mensa de caricatures, modernes i no tant, els bojos apareixen representats amb un embut al cap, com si d’un barret es tractés. El que passa que aquí l’embut se l’ha posat el metge i no el malalt, amb la qual cosa ens haurem de preguntar qui és, realment, el foll, i de ben segur que el Bosco també s’ho va preguntar. Seguint amb la figura del metge, porta una gerra penjada a la cintura, que podria contenir la dosi necessària de vi per a calmar el dolor del malat o, amb més seguretat, la set del metge. La seva bossa dels diners està penjada al seient i mostra un punyal que la travessa. Diuen els entesos que simbolitza l’estafa.

Contemplant l’escena, apareixen un frare i una monja. El frare aguanta un canti de vi (més vi!) i la monja, com aquell qui res, porta un llibre al cap. Sembla que això seria una al·legoria de la superstició, molt pròpia de l’església d’aquella època.

Unes lletres ocupen la part superior i la inferior del quadre, amb el text “Mestre, treu-me la pedra, el meu nom és Lubbert Das”. Aquest nom corresponia a un personatge satíric de la literatura holandesa que simbolitzava l’estupidesa suprema. De fet, sols un estúpid es podia sotmetre a aquella operació, sembla dir el Bosco.

Però el cas és que, després de tanta pedra, el que realment surt del crani de Lubbert Das és una flor, com la que apareix sobre la taula del quadre. És a dir, que n’hi devia tenir més d’una al crani. Realment, doncs, tot plegat em fa pensar que el Bosco no hi creia gens en això de les pedres al cap. Tot i així, l’escena fou repetida en un gran nombre de quadres de la mateixa època i posteriors, però més seriosament, amb pedres de veritat i no flors al·legòriques.

Afortunadament, ara ja no busquem pedres al cap. Segurament que les cabòries no deixen lloc per als rocs, però de pedres se’n fan al ronyó i fan tan malt que et tornen boig. Serà que ens queda encara quelcom d’aquell fang primigeni amb el que, diuen, déu va crear l’home?

0 comentaris :: La pedra de la follia

Publica un comentari