La llengua de fusta dels polítics (I)

Un retret habitual que fem als nostres polítics, de qualsevol signe, és que parlen molt i no diuen res. Això forma part del sentiment comú i generalitzat de que els polítics no fan mai la seva feina, o la fan malament, o sols es preocupen per a mantenir-se en el poder. Vagi per endavant que jo no crec res d’això, però els polítics –espero que no se’m titlli de masclista pel que diré- són com les dones: no podem viure amb elles ni sense elles. Senzillament, els necessitem, encara que ens facin patir.

Altra cosa és que ens creguem amb el dret, i segur que el tenim, de fiscalitzar la seva gestió fins a l’extrem de considerar que, per defecte, aquesta sempre és dolenta, i quan és bona, es tracta d’una excepció, que sempre correspon a aquell polític que més sintonitza amb el nostre pensament.

Però no és de gestió del que vull parlar, sinó de retòrica. Perquè, a fi de comptes, gran part de la feina política consisteix en “vendre el producte”, la seva gestió, i això no és altra cosa que publicitar. A veure, la democràcia es distingeix, entre d’altres coses, per l’alternància en el poder, la possibilitat del poble de canviar de dirigents cada cert temps, elegint aquells que li mereixen una major confiança, i enviant a casa a aquells governants que no han satisfet les seves expectatives.

Objectivament parlant, un polític té l’obligació de procurar mantenir-se en el poder per a dur a terme la gestió que els ciutadans li han encarregat i que ell o ella considera adequada i convenient. No a qualsevol preu, és clar, sinó mantenint la confiança dels votants. D’altra manera, com emprendre accions de futur, si l’horitzó temporal per a dur-les a terme és curt i fràgil?

Per tant, un polític ha de parlar, i força, perquè la feina ben feta no ho és per a tothom i cal que se’ns expliqui el què i el perquè.

La cosa, doncs, no està en que parli massa, sinó en el què diu. I aquí ve el retret habitual: moltes paraules i poca “substància”. Naturalment, un polític no ha de mentir, malgrat el que digui Maquiavelo i el que practiquin els Srs. Bush o Aznar. Una de les feines del ciutadà responsable serà la d’estar amatent al respecte de la veritat per part dels seus polítics. Perquè la temptació és grossa, l’oportunitat fa al lladre, que diuen alguns. Si el polític està convençut, com és normal, que convé que es mantingui en el poder per a poder completar la sagrada missió de dotar al poble dels beneficis de la seva gestió, per a la qual fou democràticament elegit, és molt possible que senti la temptació de mentir per a vendre més del que té. Més probablement seria així si el polític no ambiciona altra cosa que el poder. Però em sembla que el benefici del dubte sempre li hem d’atorgar, sinó a sant de què l’hauríem elegit?

Admès que un polític s’ha d’explicar, i en la hipòtesi que habitualment digui la veritat –suposem que sabrem discernir quan menteix i, en aquest cas, no el votarem més- també hem de comprendre que la concreció i la claredat, en ocasions, resulten enutjoses. De bon inici, el ciutadà agrairà que se li parli clarament. Però parlar clarament significa que les coses siguin clares per aquell que les vol sentir i també pel que no li agradarà sentir-les. Una de les coses que el polític haurà de tenir en compte –no sé si Maquiavelo ho va considerar- és que no li convé enutjar, en general, al ciutadà; és a dir, el que li convé és contentar al major nombre possible de potencials votants, perquè sols així podrà afrontar amb garanties les eleccions futures en que el posin a prova.

I quan diem contentar al major nombre de possibles votants, també volem dir ofendre al menor nombre possible de persones. Perquè, inevitablement, l’acció del polític ofendrà a algú. Si considerem que interessa al polític i al ciutadà que l’ha elegit amb més o menys convicció, que no el facin fora del poder, per tal que pugui dur a terme l’acció de govern que li ha estat encarregada, interessa als mateixos que parli força, s’expliqui, i a més que contenti al major nombre possible de ciutadans, dient a cadascun allò que vol sentir però sense mentir.

Tot això no és altra cosa que allò que generalment anomenem “parlar i no dir res”, la “llengua de fusta”, com diuen els francesos, una forma de parlar en que les paraules sovint signifiquen exactament el contrari del que expressen. Dit així, sembla un defecte de la política. Però ja hem vist –o he vist jo, perquè no deixa de ser una opinió- que es tracta d’un instrument necessari per a la governabilitat. No en va, la retòrica, des de la mateixa antiguitat clàssica, ha estat considerada com un art habitualment cultivat per polítics eminents, sempre del passat. Perquè de la retòrica dels polítics actuals, sovint en diem demagògia.

I, de fet, la demagògia és una perversió de la retòrica que potser Maquiavelo acceptaria però que, generalment, acaba passant factura. No convé, doncs, que la retòrica, fins i tot la “llengua de fusta”, es converteixi en demagògia. Hi ha una sèrie de polítics que tenen tendència a parlar clar, massa clar. Generalment, per allò que no estem mai contents, en diem “xarlatans”, i són més propis de sistemes poc democràtics. Alguns fins i tot en presumeixen i durant una temporada els va bé. Després, quan queda clar que a més seguidors, també més enemics, acaben perdent el poder o cercant mecanismes més impresentables per a mantenir-se a la poltrona.

Jo, sincerament, crec que a casa nostra, ja sigui a nivell local, autonòmic o estatal, els polítics, en general, fan bé de parlar molt i dir poc. I no oblidem aquella dita castellana: “por la boca muere el pez”.