Persones i comèdies

–El Govern s’hauria de plantar, li he dit al Fermí, i posar els “dellonses” sobre la taula! O és que no hi ha pebrots de plantar cara als seus amos de Madrid?

El Fermí m’ha mirat amb cara d’avorrit. Massa vegades m’ha sentit blasmar dels polítics en general, com per a que ara pari atenció a un nou exabrupte dels meus. Així que ha abaixat la mirada i ha seguit contemplant la cullereta mentre donava voltes dins el vas. Ens hem trobat fa poc al bar de sempre, ell per a passar l’estona abans de tornar a les seves ocupacions, sempre canviants, i jo per a fer-ho veure, mentre que, en realitat, hi sóc per aprendre.

Perquè en Fermí és un personatge d’aquests tan rars. No sé mai a que es dedica. Un dia me’l trobo cuidant un jardí públic i un altre venent enciclopèdies. En certa ocasió me’l vaig trobar de bibliotecari, i l’endemà movia una pastera a les obres d’un bloc de pisos. O sigui que ja no pregunto. Però en Fermí té una saviesa especial, quelcom d’alliçonador cada vegada que parla, activitat en la qual, per cert, no s’esplaia gaire.

Així que avui, quan ens hem trobat al bar de sempre per a prendre un tallat i fer-la petar, no m’ha estranyat gens trobar-me’l amb corbata i americana. Ell és així d’imprevisible i jo no en faig cas. Fullejant el diari, i més per a trencar el silenci que no per altra cosa, he fet esment de l’ajornament, per enèsima vegada, de l’acord sobre el finançament que el govern de la Generalitat i el de l’Estat, suposadament, porten negociant des de fa mesos. I... també per a provocar, ho he fet en el to que ja he esmentat. A més, avui hem conegut unes declaracions d’en Zapatero en les que tirant pilotes fora, diu que “no dóna per vàlides ni xifres ni filtracions”, i d’això tenia ganes de parlar.

Però en Fermí no és fàcil de provocar, així que, mentre ell seguia remenant el tallat com si no hagués sentit res –potser ha pensat que es tractava d’una pregunta retòrica– jo he insistit.

–No et sembla, Fermí, que el govern hauria de fer allò per al qual ha estat elegit? I ja està bé de parlar i no dir res. Aquest home ens podria dir clarament el què està disposat a donar. Que parli clar i sabrem a que atendre’ns

Finalment ha reaccionat:

–Vols dir que ha de dir allò que vols sentir tu, o allò que vol sentir l’altre? Què ha de fer, el que volem un cert nombre de catalans o el que vol un cert nombre d’espanyols? I a quin govern et refereixes, al català o a l’espanyol?

En Fermí té l’empipadora virtut de desconcertar al personal, de contestar una pregunta amb una altre pregunta i deixar-te amb la responsabilitat de contestar tu mateix allò que havies plantejat. Ja una mica “mosca”, li dic:

–Jo què sé, Fermí! Del que es tracta és de ser clars. El Govern de la Generalitat té el mandat de negociar i obtenir un bon acord, i s’ha de plantar si no obté allò que Catalunya té dret a tenir. No hauria de tenir por d’enfrontar-se als seus col·legues de Madrid, encara que siguin del mateix partit. I el Govern de Catalunya té el deure de donar a Catalunya allò que és mereix (Olé!, he pensat, i m’he quedat tan ample). Però ja n’hi ha prou de ser diplomàtics.

Sense dir res, el Fermí ha enretirat el got del tallat cap una vora de la taula i s’ha ajupit per a recollir de sota el seient un portafolis negre, que ha dipositat amb tota solemnitat sobre el marbre, obrint-lo i traient un follet que ha deixat davant meu.

–Vols una assegurança de vida? Et puc fer unes bones condicions. També et puc oferir una assegurança de la llar, una per al cotxe a tercers o a tot risc, o una assegurança per a l’enterrament, el què vulguis. Què, t’interessa?

–Amb què em surts, Fermí? Què té a veure això que em dius amb el finançament i l’Estatut? I a més, què fas venent assegurances? Tu no feies de xofer?

–Jo faig el què puc per sobreviure, i ara venc assegurances perquè és la feina que he trobat, senzillament. I a veure, el meu sou depèn de les assegurances que vengui, com més millor. Si només venc les d’enterrament, que són les que m’agraden, mal negoci faré. I el govern de la Generalitat no pot cremar les naus perquè, si cal, haurà de tornar enrere o menjar-se els gripaus que faci falta per a obtenir el què sigui de Madrid. Qui creus que hi guanyarà si trenca amb el PSOE? Catalunya, el PSC, CIU, tots o ningú? Segur que no serà tot el país qui hi surti guanyant. Si més no, algú hi deu haver que ja li estan bé les coses com estan. Mantenint la negociació vendrà més assegurances que si tira pel dret. I en Zapatero sap molt bé que per a fer-nos contents als catalans no es pot enemistar amb la resta de la península. O sigui que no tenen cap altre remei que ser diplomàtics i seguir negociant.

–Així, es tracte de seguir fent comèdia. Ho veig clar, els polítics, amb tal de mantenir-se en el poder, miren d’acontentar a tothom, practiquen la hipocresia més descarada.

–Òndia, Octavi, mira que ets totxo. Ja començo a estar tip de discutir aquestes coses amb tu. Al menys, paga el cafè (com sempre, he pensat jo). La comèdia, amic meu, és consubstancial a la persona, sense comèdia no hi ha vida, és, de fet, el mateix. Els clàssics ho sabien prou bé. Perquè creus, amic Octavi, que la Divina Comèdia de Dante té, precisament, el títol que té, si ni l’argument ni el gènere literari són el que avui entenem per una comèdia? Dante es pren molt seriosament el contingut del seu llibre, i no dubta en posar-li el nom de “Comèdia”, que després passaria a “Divina Comèdia”, referint-se a la pròpia existència de les persones, en aquest cas més enllà de la mort. En aquella època aquest terme tenia un sentit molt més seriós que el que ara li atribuïm, es referia a la vida mateixa dels éssers humans, no a la ficció. Tens una altre exemple a “La Celestina”, de Fernando de Rojas, també anomenada “Tragicomèdia de Calisto i Melibea”. Si hagués de donar-ne una explicació, jo ho traduiria com “allò tràgic que esdevingué a en Calisto i la Melibea”. I fins i tot, al segle XIX, Balzac titulà “La Comèdia Humana” a un conjunt d’obres i històries interconnectades que havien de retratar la societat francesa de l’època. Sempre s’ha donat per assentat que la pròpia existència humana no és altra cosa que una comèdia, una comèdia molt seriosa. I no parlem ja dels grecs de l’antiguitat, que feren del teatre molt més que un art, era el mirall on els grecs contemplaven les seves misèries i les seves heroïcitats, la comèdia de la seva vida. No anaven al teatre per distreure’s, hi anaven a aprendre. Perquè, doncs, t’estranya que els polítics facin comèdia, si tots en fem? Jo n’he de fer a cada moment, si vull vendre unes assegurances en les que, per cert, no crec gens. I tu n’has de fer també, ara mateix, per no dir-me el que penses i trencar la nostra amistat amb una paraula fora de lloc. O m’equivoco?

Una lliçó magistral, he pensat, com totes les del Fermí. Quan es posa així no hi ha qui l’aguanti. Però no hem rendeixo tan fàcilment, així que m’he acabat el tallat d’un glop, he comptat fins a deu i després m’he mirat al Fermí de fit a fit.

–No creus, Fermí, que la persona és quelcom més que una comèdia? Ens hem de posar màscares per a parlar amb els demès? És que hem de fer teatre cada dia? On és la sinceritat, que hauria de ser una virtut i no una nosa? Així no podrem confiar en ningú.

–Me’n tinc que anar, Octavi, però abans et diré que la vida és molt més suportable si tots fem un sacrifici i ens tornem més diplomàtics. Perquè no posar-nos la careta adient per a cada moment? Això no ens farà ser traïdors, sols més prudents. I més amables. I més pacífics. I ens entendrem més bé, i.... què sé jo! Tots serem més feliços. Me’n vaig.

S’ha aixecat, ha recollit els seus follets d’assegurances i el portafolis, i ha sortit espiritat per la porta. I aleshores, quan anava a aixecar-me per a marxar també, ha donat mitja volta i des de la mateixa porta del carrer m’ha dit, prou fort per a que ho sentís tothom:

–Per cert, Octavi, saps quin nom donaren els grecs a les màscares que es posaven per a fer teatre? En deien “prosopon”, que vol dir rostre, màscara o persona, sí, persona. Abans del teatre, de persones no n’hi havia, i tampoc comèdia.

Dit això, ha tancat la porta i ha marxat. Jo, com sempre, m’he quedat per a pagar els tallats.