Johannes Vermeer (1632-1675) és un dels pintors més excel·lents del barroc holandès. En sabem que es va casar als 21 anys, que tingué onze fills, dels que en sobrevisqueren vuit, amb una tal Catherina Bolnes, i que al llarg de la seva vida no es mogué de Delft, la ciutat on havia nascut. Poca cosa més es sap de la seva vida, tret que se li atribueixen poc més de 30 quadres.
Gran mestre en el domini de la llum, la seva obra es concentra quasi en exclusiva en l’interior de la seva casa. Poques obres seves representen exteriors. És característica de la seva obra la il·luminació de l’escena a través d’una finestra a l’esquerra de la imatge. Potser el seu quadre més conegut sigui La jove de la perla, una obra mestra de la il·luminació, on el rostre de misteriós encant d’una noia amb mocador al cap i una perla suggerent a l’orella, guaita a l’espectador amb tal senzillesa i encant a l’hora, que costa sostreure’s de la seva mirada captivadora.
Però tot i així, el quadre que m’ha cridat l’atenció no ha estat aquest, sinó La jove adormida, una obra pintada entre 1656 i 1657 que es troba actualment al Metropolitan Museum de Nova York, en el que no apareix la finestra i la llum prové de la dreta. Hi podem veure a una noia endormiscada, el colze repenjat sobre una taula desordenada, potser després d’un àpat pesat. Sobre la taula, una gerra, fruita, un ou mig embolicat, i una copa de vidre amb una mica de vi. Tot fa pensar que el vi ha estat el culpable de la son de la noia, la qual cosa no passaria de tenir un sentit costumbrista, sinó fos perquè el beure vi era una de les coses pitjors que en aquella època una dona podia fer.
Darrera la noia, un quadre penjat a la paret, del que sols se’n veu una part, sembla representar un cupido i una màscara, recordant un dels emblemes amatoris d’Otto Van Veen’s, L’amor requereix sinceritat, de 1608. Potser, en el fons, el vi i l’amor estan relacionats en aquest quadre.
Les radiografies del quadre mostren que al fons de la imatge Vermeer hi havia pintat primer un home i, davant la porta de l’estança, un gos. No sabem qui hauria estat aquest personatge. El marit, potser l’amant? El cas és que finalment fou suprimit de l’escena i en el seu lloc hi apareix el que sembla un mirall penjat a la paret.
També el gos es feu fonedís i se’l substituí per una cadira, amb un respatller que sembla de cuir i rematada per dues figures de petits lleons. Aquesta cadira, curiosament, apareix en uns quants quadres del pintor, el que fa pensar que, de fet, l’artista estava pintant sempre l’interior de casa seva i, qui sap si també la seva família, els seus criats i els seus mobles. Si fos així, seria interessant saber qui és aquesta noia mig endormiscada. Se’m fa difícil pensar que fos l’amant del pintor, perquè portar-la a casa seva no hauria estat gens prudent, tenint la casa com tenia plena de fills, l’esposa i els sogres. A més, pel que sembla, es tractava d’una família molt religiosa. I és clar, tampoc crec que fos la seva muller. En una família com aquella, a l’Holanda del segle XVII, això no era pas possible. Potser una criada desvergonyida? Tampoc, la noia va massa ben vestida.
No ho sabrem mai. Però hi ha un darrer detall. Les recades de la noia, quasi bé imperceptibles, són dues perles, com en la majoria de personatges femenins de Vermeer. No és la jove de la perla, això és evident, a la qual no podem imaginar embriagada de vi, però la perla i la llum semblen unir en un lligam desconegut totes les noies del pintor en el seu univers personal, el que el mantingué reclòs en un poble que mai abandonà, en una casa de la que poques vegades en sortí, i en una família que no parà de créixer fins a la seva mort. Quan aquesta esdevingué, la seva muller s’hagué de vendre tots els quadres del pintor a l’ajuntament per a pagar els deutes, i no fou fins a finals del segle XIX que l’obra de Vermeer aconseguí fer-se un lloc entre els grans mestres. És com si la perla creada pel pintor restés en la seva cloïssa fins que els ulls agraïts d’una nova generació fossin capaços de copsar la blanca llum que li havia de donar vida.
Gran mestre en el domini de la llum, la seva obra es concentra quasi en exclusiva en l’interior de la seva casa. Poques obres seves representen exteriors. És característica de la seva obra la il·luminació de l’escena a través d’una finestra a l’esquerra de la imatge. Potser el seu quadre més conegut sigui La jove de la perla, una obra mestra de la il·luminació, on el rostre de misteriós encant d’una noia amb mocador al cap i una perla suggerent a l’orella, guaita a l’espectador amb tal senzillesa i encant a l’hora, que costa sostreure’s de la seva mirada captivadora.
Però tot i així, el quadre que m’ha cridat l’atenció no ha estat aquest, sinó La jove adormida, una obra pintada entre 1656 i 1657 que es troba actualment al Metropolitan Museum de Nova York, en el que no apareix la finestra i la llum prové de la dreta. Hi podem veure a una noia endormiscada, el colze repenjat sobre una taula desordenada, potser després d’un àpat pesat. Sobre la taula, una gerra, fruita, un ou mig embolicat, i una copa de vidre amb una mica de vi. Tot fa pensar que el vi ha estat el culpable de la son de la noia, la qual cosa no passaria de tenir un sentit costumbrista, sinó fos perquè el beure vi era una de les coses pitjors que en aquella època una dona podia fer.
Darrera la noia, un quadre penjat a la paret, del que sols se’n veu una part, sembla representar un cupido i una màscara, recordant un dels emblemes amatoris d’Otto Van Veen’s, L’amor requereix sinceritat, de 1608. Potser, en el fons, el vi i l’amor estan relacionats en aquest quadre.
Les radiografies del quadre mostren que al fons de la imatge Vermeer hi havia pintat primer un home i, davant la porta de l’estança, un gos. No sabem qui hauria estat aquest personatge. El marit, potser l’amant? El cas és que finalment fou suprimit de l’escena i en el seu lloc hi apareix el que sembla un mirall penjat a la paret.
També el gos es feu fonedís i se’l substituí per una cadira, amb un respatller que sembla de cuir i rematada per dues figures de petits lleons. Aquesta cadira, curiosament, apareix en uns quants quadres del pintor, el que fa pensar que, de fet, l’artista estava pintant sempre l’interior de casa seva i, qui sap si també la seva família, els seus criats i els seus mobles. Si fos així, seria interessant saber qui és aquesta noia mig endormiscada. Se’m fa difícil pensar que fos l’amant del pintor, perquè portar-la a casa seva no hauria estat gens prudent, tenint la casa com tenia plena de fills, l’esposa i els sogres. A més, pel que sembla, es tractava d’una família molt religiosa. I és clar, tampoc crec que fos la seva muller. En una família com aquella, a l’Holanda del segle XVII, això no era pas possible. Potser una criada desvergonyida? Tampoc, la noia va massa ben vestida.
No ho sabrem mai. Però hi ha un darrer detall. Les recades de la noia, quasi bé imperceptibles, són dues perles, com en la majoria de personatges femenins de Vermeer. No és la jove de la perla, això és evident, a la qual no podem imaginar embriagada de vi, però la perla i la llum semblen unir en un lligam desconegut totes les noies del pintor en el seu univers personal, el que el mantingué reclòs en un poble que mai abandonà, en una casa de la que poques vegades en sortí, i en una família que no parà de créixer fins a la seva mort. Quan aquesta esdevingué, la seva muller s’hagué de vendre tots els quadres del pintor a l’ajuntament per a pagar els deutes, i no fou fins a finals del segle XIX que l’obra de Vermeer aconseguí fer-se un lloc entre els grans mestres. És com si la perla creada pel pintor restés en la seva cloïssa fins que els ulls agraïts d’una nova generació fossin capaços de copsar la blanca llum que li havia de donar vida.
0 comentaris :: La jove adormida
Publica un comentari a l'entrada