Sempre he pensat que els polítics han d’estar ben pagats. Contràriament a la creença popular, l’ofici de polític és, majoritàriament, vocacional. I és que hem de reconèixer que la majoria de nosaltres no serviríem per aquesta feina, no per que sigui bruta, o difícil, o desgradable, que també pot ser tot això i més, sinó perquè cal tenir una especial vocació de servei, a vegades desconeguda pel propi interessat, que et permeti fer la teva feina amb la certesa que rebrà el rebuig d’una part més o menys important de la ciutadania, i també, és clar, l’acceptació d’una altra part, més o menys important, però sovint poc agraïda. Empassar-se un gripau cada dia, com a mínim. Els que porten anys a la política saben què és això.
Puc donar fe que els pocs polítics que conec, tots ells de nivell local, ho són per vocació, i que a cap d’ells els compensa el sou o les dietes que puguin cobrar exercint aquesta feina. Per tant, m’abstindré de demagògia barata. Generalitzar els casos de corrupció que surten a la premsa tot sovint em sembla una equivocació. Encara que es tracti de casos escandalosos, representen una part molt petita de la classe política d’aquest país.
Però el tòpic que la dóna del cèsar, a més de ser honrada, ho ha de semblar, continua vigent, i existeixen unes formes que cal guardar, si es vol mantenir lliure de sospita la classe política. El País d’avui publica un reportatge sobre la pluriocupació dels membres del Congrés de Diputats. Sobre un total de 350, quasi les tres quartes parts, 250, reben una remuneració al marge del seu sou del Congrés, i d’aquests 250, 214 reben retribucions del sector privat. Són dades oficials, aportades pel propi congrés de Diputats, segons dos dictàmens aprovats a porta tancada el mes de juny i el passat dijous. No sé si el caràcter secret d’aquests dictàmens és degut a l’inconfessable del seu contingut, o es tracta simplement de preservar la intimitat de ses senyories.
Ja he dit que els polítics han d’estar ben pagats, i ningú dubta que els nostres diputats ho estan. Ni tan sols ells mateixos gosen qüestionar-ho. Però no és de rebut que les incompatibilitats de ses senyories es tractin de forma tan laxa. Entre els diputats pluriempleats abunden els càrrecs en consells d’administració i òrgans assessors d’empreses relacionades, directa o indirectament, amb el sector públic; un munt d’advocats que presten els seus serveis, amb càrrecs més o menys directius, en despatxos que assessoren a diverses administracions públiques o que litiguen contra elles, etc. Tot això fa un mal d’ulls exasperant, més si tenim en ment la imatge tant sovint exposada als mitjans públics, de les bancades del Congrés quasi orfes de diputats. Quan això passa, se’ns dius que són en una comissió, a una altra dependència del Congrés, o que estan gestionant les qüestions pròpies del seu càrrec allà on sigui. Com evitar la sospita de que els interessos que gestionen en aquell moment no són els propis?
Als que creiem en la política i en els polítics cada vegada ens queden menys arguments per a defensar el servei públic. No em posaré a qüestionar la legalitat de l’ús que el Congrés fa de l’Estatut del Diputat, doctors té l’església per a dirimir-ho, però que el Ple del Congrés aprovi un dictamen donant per bona l’actuació d’aquests 250 diputats, de tots ells, fa tuf de corporativisme, el mateix que sovint hem denunciat, junt amb alguns polítics, quan els jutges es posen a resoldre les qüestions que els afecten directament.
Així que estaria bé que els senyors i senyores diputats i diputades es posessin les piles i comencessin a decidir on són els seus interessos. Així podríem aclarir si la política vocacional és cosa del municipi o també es dóna entre els pares de la pàtria.
Puc donar fe que els pocs polítics que conec, tots ells de nivell local, ho són per vocació, i que a cap d’ells els compensa el sou o les dietes que puguin cobrar exercint aquesta feina. Per tant, m’abstindré de demagògia barata. Generalitzar els casos de corrupció que surten a la premsa tot sovint em sembla una equivocació. Encara que es tracti de casos escandalosos, representen una part molt petita de la classe política d’aquest país.
Però el tòpic que la dóna del cèsar, a més de ser honrada, ho ha de semblar, continua vigent, i existeixen unes formes que cal guardar, si es vol mantenir lliure de sospita la classe política. El País d’avui publica un reportatge sobre la pluriocupació dels membres del Congrés de Diputats. Sobre un total de 350, quasi les tres quartes parts, 250, reben una remuneració al marge del seu sou del Congrés, i d’aquests 250, 214 reben retribucions del sector privat. Són dades oficials, aportades pel propi congrés de Diputats, segons dos dictàmens aprovats a porta tancada el mes de juny i el passat dijous. No sé si el caràcter secret d’aquests dictàmens és degut a l’inconfessable del seu contingut, o es tracta simplement de preservar la intimitat de ses senyories.
Ja he dit que els polítics han d’estar ben pagats, i ningú dubta que els nostres diputats ho estan. Ni tan sols ells mateixos gosen qüestionar-ho. Però no és de rebut que les incompatibilitats de ses senyories es tractin de forma tan laxa. Entre els diputats pluriempleats abunden els càrrecs en consells d’administració i òrgans assessors d’empreses relacionades, directa o indirectament, amb el sector públic; un munt d’advocats que presten els seus serveis, amb càrrecs més o menys directius, en despatxos que assessoren a diverses administracions públiques o que litiguen contra elles, etc. Tot això fa un mal d’ulls exasperant, més si tenim en ment la imatge tant sovint exposada als mitjans públics, de les bancades del Congrés quasi orfes de diputats. Quan això passa, se’ns dius que són en una comissió, a una altra dependència del Congrés, o que estan gestionant les qüestions pròpies del seu càrrec allà on sigui. Com evitar la sospita de que els interessos que gestionen en aquell moment no són els propis?
Als que creiem en la política i en els polítics cada vegada ens queden menys arguments per a defensar el servei públic. No em posaré a qüestionar la legalitat de l’ús que el Congrés fa de l’Estatut del Diputat, doctors té l’església per a dirimir-ho, però que el Ple del Congrés aprovi un dictamen donant per bona l’actuació d’aquests 250 diputats, de tots ells, fa tuf de corporativisme, el mateix que sovint hem denunciat, junt amb alguns polítics, quan els jutges es posen a resoldre les qüestions que els afecten directament.
Així que estaria bé que els senyors i senyores diputats i diputades es posessin les piles i comencessin a decidir on són els seus interessos. Així podríem aclarir si la política vocacional és cosa del municipi o també es dóna entre els pares de la pàtria.
0 comentaris :: Pares de la pàtria professionals
Publica un comentari a l'entrada