Ofèlia morta

Ofèlia morta. John Everett Millais pintà aquest quadre el 1852, representant la mort d’aquest personatge shakespearià. Millais és un dels pintors representatius del moviment prerafaelista, una corrent pictòrica que a finals de la dècada dels 40 del segle XIX aplegà a una colla de joves pintors que sentien aversió per l’art oficial, i que fins i tot començaren per a formar una anomenada Germandat dels prerafaelistes.

El quadre es troba a la Tate Britain de Londres, i en ell hi contemplem el cos d’Ofèlia morta, mig submergit a l’aigua, en mig dels matolls i les flors del bosc. Ofèlia és el personatge de Shakespeare filla de Poloni i enamorada de Hamlet, que embogida de pena per la mort del seu pare i l’amor que sent pel príncep i que aquest menysté, cau al riu i s’ofega, d’acord amb la narració que la seva mare Gertrude, en un dels passatges més poètics de Hamlet, fa en un llarg monòleg. Ofèlia és, de fet, un personatge habitual en la pintura romàntica del segle XIX.

El que més m’ha impressionat del quadre és la mirada d’Ofèlia. Si no fos pel títol del quadre, jo diria que aquí Ofèlia encara és viva i obra la mirada envers el món que se li allunya. Sembla que qui va fer de model per en Millais fou l’Elisabeth Siddal, musa del grup prerafaelista i esposa d’un altre pintor, Rossetti. Siddal, nascuda el 1829, va ser la model preferida del grup, potser per una enigmàtica bellesa. L’hivern de 1852, amb 23 anys, la model va posar per en Millais per a representar l’Ofèlia morta, i ho va fer submergida en aigua tèbia durant llargues jornades. Probablement no hauria calgut tenir la model en remull, però el moviment prerafaelista cercava aconseguir el màxim naturalisme, la qual cosa havia de resultar sovint incòmode per als seus models.

L’Elisabeth Siddal passa, doncs, llargues jornades mig submergida en aigua, que calia mantenir a una certa temperatura per a que fos suportable en aquell hivern gèlid. Sembla que un dia s’avarià el mecanisme que Millais utilitzava per a mantenir l’aigua tèbia i la model caigué greument malalta, probablement per un fort refredat. Això li costà a Millais una quantiosa indemnització que el pare de la jove li reclamà, i la col·laboració entre el pintor i la model s’acabà per sempre més.

Però la Siddal continuà fent de model per als altres pintors prerafaelistes més de secà, inclòs el seu marit Rosseti. Alguna cosa se li devia enganxar del personatge d’Ofèlia, perquè l’Elisabeth Siddal fou tota la seva vida un personatge propens a les depressions, que de mica en mica s’anà enfonsant en un pou de melangia, a la que hi contribuí sense dubte les freqüents infidelitats del seu marit i el naixement de la seva filla morta.

Una nit de 1862 Siddal es llevà la vida amb una sobredosi de làudan, al qual era fortament addicta des de feia temps. El seu destí, estranyament, s’acostà al d’Ofèlia. Diu una llegenda que en Rossetti, el seu marit, l’enterrà amb alguns dels seus versos, i que anys més tard se’n penedí i la desenterrà per a recuperar-los i poder-los publicar. També diu la llegenda que, quan això succeí, el cadàver de l’Elisabeth conservaba el seu esplèndid cabell pèl-roig.