La societat civil i el sexe dels àngels

Sembla que actualment si no formes part de la societat civil no ets res. Cada vegada més, la posem en boca per a ressaltar-ne el pes específic dins de la societat “general”, aquella en la que sí que hi som tots. I és que, realment, el primer que avui exigim dels poders públics és que tinguin en compte l’opinió de la societat civil. De fet, és el primer retret que sovint recau sobre les decisions diguem-ne “més importants” dels polítics.

Tant és així, que podem sospitar un cert antagonisme entre poders públics i societat civil. Queda clar, al menys, que no considerem que els polítics en formin part. I queda clar, també, que atribuïm a la societat civil una representativitat important de l’opinió de la societat “general”, jo diria que el monopoli de l’opinió pública.

Potser exagero, però em sembla que el què és fora de lloc és aquesta sacralització de la societat civil. Perquè, a veure, de què estem parlant? Atribuïm l’expressió “societat civil” a aquella part de la societat global que integra a una sèrie de grups organitzats, amb uns interessos econòmics, socials o culturals més o menys definits com a element integrador, i d’aquests grups hem exclòs, per convenció adoptada espontàniament, els grups polítics. Podríem incloure-hi, doncs, grups ecologistes, associacions d’empresaris, associacions culturals, grups de debat, etc. I excloure’n, naturalment, a la resta de la població humana, allò que abans en deien la “majoria silenciosa”, els que voten però els debats els fan en família o entre amics.

La societat civil esdevé, per tant, una societat “selecta”, que deixa sentir la seva veu com a única veu contraposada a la dels poders públics. No voldria que ningú pensés que desmereixo el paper de la societat civil. A fi de comptes, el lògic és que escoltem a aquell que vol que se l’escolti. D’altra banda, cadascú en el seu camp, la societat civil nodreix d’idees qualificades la societat en general i els poders públics, que poden acollir-les o rebutjar-les, però en qualsevol cas integren un conjunt d’interessos que, en general, representen al comú de la ciutadania. És clar, per tant, que en temes com el Pla director, l’aeroport corporatiu o la política cultural, per posar algun exemple, cal escoltar a la societat civil

I tanmateix, l’ús de l’expressió “societat civil” comença a esdevenir en el seu abús. Resulta que, reconeguda l’excel·lència de la mateixa com a contrapès de l’acció de govern, ara tots volem ser societat civil, i a més sols la reconeixem com a tal en la mesura que predica allò que ja pensem. Assistim així a espectacles com el del pla director, en el que un grup més o menys important de gent, integrada en una plataforma o senzillament significativament motivada pels seus postulats, s’oposava a la seva aprovació. Sens dubte podem qualificar a aquest grup com de societat civil. Però una altra part d’aquesta societat civil, integrada per agents econòmics, ha donat suport a l’aprovació del pla. I també, sense dubte, són societat civil i tenen un pes específic en la societat “global”. Què passa? Doncs que el pla director s’ha fet d’esquenes o a favor de la societat civil, segons quina part d’aquesta sigui la que es pronunciï.

Al final, això de la “societat civil” acabarà essent el mirall de la “societat política”. Convindria que, sense menystenir el seu pes, temperéssim el discurs per a adaptar-lo a allò en el que tots estem d’acord: la societat civil s’ha de tenir en compte, i prou. Ningú pot dir que representa a la majoria de la societat civil, perquè aquesta majoria no es pot mesurar en vots ni en cap cens. Ni ningú es pot atribuir el monopoli de l’opinió pública. I també, des de dins, cal ser una mica més humils i adonar-nos que, a fi de comptes, la societat civil pot omplir molts teatres però mai podrà estar segura de representar la majoria de l’opinió pública. Com a molt, intentarà, amb més o menys èxit, influir-hi.

I em ve que ni fet a mida l’exemple del Pla director, del que ja ens estem oblidant, vist l’èxit escàs d’una part de la societat civil, la que s’hi oposava. Val a dir que la campanya de la plataforma fou intensa i voluntariosa, i malgrat això, no comportà cap desgast electoral envers aquells polítics als quals acusaren de complaença amb el creixement urbanístic previst. Vol dir això que, per molt que ens omplim la boca de frases solemnes sobre la societat civil, sovint no ens adonem que, més enllà, el mar és molt gran i les veus públiques són, de fet, les minoritàries.

Així que millor deixar-nos de debats inútils sobre la naturalesa i identitat de la societat, que és tant com discutir sobre el sexe dels àngels, i centrem-nos en el més senzill, en allò que no pot deixar de ser, una veu qualificada a la qual caldrà tenir en compte dins dels seus justos límits. I res mes.