Vaig llegir en algun lloc de la xarxa que un bloc és com un jardí. Hi has de plantar quelcom que t’agradi i que, a més, estiguis disposat a ensenyar. Perquè, en el fons, les flors no són només per als teus ulls, i allò que dius en un bloc esperes que algú ho escolti.
Aquest bloc és, de fet, el tercer o quart intent d’aquest tipus que faig i, de moment, l’únic que segueix endavant. Els primers blocs que vaig muntar, i que no van passar de quatre o cinc entrades, els vaig eliminar prematurament per una barreja de vergonya, mandra i, fins i tot, de por. De tota manera, estic quasi segur que no els va llegir absolutament ningú. Tampoc m’hi vaig esforçar gaire.
Aquesta vegada, però, sembla que finalment he agafat l’embranzida necessària per a que això tingui continuïtat. És clar que quan un fa allò que li agrada, és més fàcil seguir, i a mi m’agrada escriure, del què sigui, però escriure. Així que m’hi he posat de valent, tant que el dia que no puc penjar cap entrada al bloc, em sembla que no he fet la meva feina.
I, tanmateix, per dir-ho de la forma més directa possible, aquest bloc no el llegeix ni Déu. Vaig començar a mesurar les visites amb una certa fiabilitat a partir del dia 12 de gener, i el promig de visitants diaris és, ara mateix, de 6,02. Sí, rieu, però el rànquing és així de pobre. No negaré que, per una certa vanitat, m’encantaria que aquesta bitàcola tingués més difusió. Em quedo meravellat quan llegeixo en els lectors de visites d’alguns blocs de la xarxa el nombre de visitants que tenen. Realment, no sé com es fa per a aconseguir-ho.
De tota manera, també tinc assumit que el bloc, al menys per mi, és més un monòleg en veu alta que un diàleg amb els lectors. Ja m’agradaria que aquest diàleg hi fos, i que fos intens!, però escrivint i penjant a la xarxa, què voleu que us digui?, ja em sento satisfet. Qui no es conforma és perquè no vol.
També reconec que, quan m’hi poso, m’enrotllo com una persiana, i això no invita precisament a la lectura. Potser el què passa és que, assumit com tinc el fet que això és un monòleg i no un diàleg, perquè no ho llegeix quasi ningú, tinc tendència a deixar-me anar. Perquè preocupar-me per l’estil o per l’interès del tema, si això no és una revista que depengui d’una tirada? És, quasi bé, un diari personal, sols que exposat a qui vulgui veure’l.
En definitiva, benaventurats els que seguiu aquest bloc, perquè vostre és el mèrit de la paciència.
Aquest bloc és, de fet, el tercer o quart intent d’aquest tipus que faig i, de moment, l’únic que segueix endavant. Els primers blocs que vaig muntar, i que no van passar de quatre o cinc entrades, els vaig eliminar prematurament per una barreja de vergonya, mandra i, fins i tot, de por. De tota manera, estic quasi segur que no els va llegir absolutament ningú. Tampoc m’hi vaig esforçar gaire.
Aquesta vegada, però, sembla que finalment he agafat l’embranzida necessària per a que això tingui continuïtat. És clar que quan un fa allò que li agrada, és més fàcil seguir, i a mi m’agrada escriure, del què sigui, però escriure. Així que m’hi he posat de valent, tant que el dia que no puc penjar cap entrada al bloc, em sembla que no he fet la meva feina.
I, tanmateix, per dir-ho de la forma més directa possible, aquest bloc no el llegeix ni Déu. Vaig començar a mesurar les visites amb una certa fiabilitat a partir del dia 12 de gener, i el promig de visitants diaris és, ara mateix, de 6,02. Sí, rieu, però el rànquing és així de pobre. No negaré que, per una certa vanitat, m’encantaria que aquesta bitàcola tingués més difusió. Em quedo meravellat quan llegeixo en els lectors de visites d’alguns blocs de la xarxa el nombre de visitants que tenen. Realment, no sé com es fa per a aconseguir-ho.
De tota manera, també tinc assumit que el bloc, al menys per mi, és més un monòleg en veu alta que un diàleg amb els lectors. Ja m’agradaria que aquest diàleg hi fos, i que fos intens!, però escrivint i penjant a la xarxa, què voleu que us digui?, ja em sento satisfet. Qui no es conforma és perquè no vol.
També reconec que, quan m’hi poso, m’enrotllo com una persiana, i això no invita precisament a la lectura. Potser el què passa és que, assumit com tinc el fet que això és un monòleg i no un diàleg, perquè no ho llegeix quasi ningú, tinc tendència a deixar-me anar. Perquè preocupar-me per l’estil o per l’interès del tema, si això no és una revista que depengui d’una tirada? És, quasi bé, un diari personal, sols que exposat a qui vulgui veure’l.
En definitiva, benaventurats els que seguiu aquest bloc, perquè vostre és el mèrit de la paciència.
Octavi,
Sóc el benaventurat Josep M., per cert encara no he llegit cap post teu en el que no hagi aprés quelcom, tal vegada en alguns escrits realment fas un monòleg, però en això hi ha gent que s'hi ha guanyat la vida i entre ells un que encara que no tingui res a veure amb el teu estil a mi m'agradava força i perquè no! L'hi faig un petit homenatge d'"amagatotis", aprofitant aquest comentari.
Per cert jo vull seguir sent benaventurat, per tant no defalleixis, en el pot petit hi ha la bona confitura.
Una abraçada.
Josep M.
Josep M. Torras Payerol
9 de març del 2009, a les 17:51