La llengua de fusta dels polítics (i II)

Si hem de donar per bona la llengua de fusta dels polítics, com podrem evitar que ens menteixin? Més ben dit, com ens adonarem de quan ens menteixen? Ja sabem que la retòrica és un art que pot captivar l’ànim de l’oient i causar l’admiració del ciutadà desprevingut. Però malgrat admetre la seva necessitat, malgrat l’encís de les bones paraules, i malgrat la conveniència de la diplomàcia, no podem admetre la mentida. No sols per una qüestió de principis, que també, sinó perquè la falsedat evidencia l’incompliment, per pròpia voluntat o per impotència, dels objectius polítics per als quals el personatge públic ha estat elegit.

El polític, si fa bé la seva feina, o sigui, la que els electors li han encarregat, no té cap necessitat de mentir. La retòrica impol·luta de qualsevol falsedat compleix amb els objectius ja assenyalats d’explicar-se el just i suficient per a permetre al polític seguir en el poder fent la seva tasca. Per contra, la retòrica “contaminada” indica que alguna cosa no va bé a la feina, i per això podem suposar que l’objectiu de mantenir-se en el poder ja no és el compliment de les aspiracions ciutadanes sinó el poder per al poder.

Això és molt humà. Quan descobrim que un fill, la parella, algú proper a nosaltres ens està mentint, sabem que les coses no van bé. I així, inevitablement es perd la confiança. Els polítics mentiders solen perdre el càrrec a la primera de canvi. Els mentiders que són descoberts, és clar, perquè com ja he dit al principi, la retòrica és un art captivador, tant que pot transmetre la mentida amb paraules de veritat, un missatge verdader de contingut fals.

Haurem d’aprendre, doncs, a distingir els arguments vàlids dels que no ho són, i això no és fàcil, perquè en la lògica del llenguatge tot sembla exacte i matemàtic, però en la realitat cal una mica de psicologia. L’argument, innat a la nostra racionalitat, es basa en una sèrie d’enunciats que, mitjançant una trajectòria discursiva, porten inexorablement a una conclusió.

En lògica es diu que un argument és vàlid o lògicament correcte si sempre que les premisses o hipòtesis siguin verdaderes, la conclusió necessàriament resulti verdadera. Es diu, en aquest cas, que la conclusió és conseqüència lògica de les premisses.

Per contra, un argument és invàlid o lògicament incorrecte sols si pot passar que les premisses siguin verdaderes mentre la conclusió és falsa, ja que en aquest cas la conclusió no és conseqüència lògica de les premisses.

Per tant, per a cada argument, caldrà veure, en primer lloc, si totes les premisses, o enunciats, o hipòtesis, són verdaderes. Seguidament caldrà examinar la conclusió i el seu grau de fiabilitat, i finalment comprovar si aquesta es conseqüència lògica o no de les premisses exposades.

Per exemple, imaginem un argument que digui el següent:

Premissa 1: la delinqüència comuna ha augmentat en els darrers anys.
Premissa 2: cada vegada hi ha més immigrants en el país.
Conclusió: la majoria de delinqüents comuns són immigrants.

En aquest cas ens trobem amb dues premisses que podem donar per bones, ja que venen avalades per les dades estadístiques, i una conclusió manifestament errònia.

Per a determinar la falsedat d’aquest argument ha calgut arribar fins a la conclusió i determinar que no és conseqüència lògica de les premisses. És, per tant, un argument invàlid, ja que és possible demostrar que, malgrat les premisses siguin verdaderes, la conclusió és falsa. La determinació d’aquesta falsedat ens ve donada per la pròpia estadística que serveix per a avalar les premisses. És a dir, estadísticament es pot demostrar que la delinqüència comuna ha augmentat en els darrers anys, també que ha augmentat el nombre d’immigrants en el país i, finalment, que els delinqüents comuns no són majoritàriament immigrants, ni molt menys, amb la qual cosa desmuntem l’argument.

S’acostuma a sostenir aquest tipus d’arguments invàlids amb dades numèriques i estadístiques que, prima facie, semblen conduir a la conclusió desitjada. Normalment, la forma de desmuntar l’argument està en les mateixes armes emprades, els números i l’estadística, però utilitzats independentment, sense partir de les premisses que ens volen imposar. Així, quan un polític ens ofega en números per a demostrar que té raó, haurem d’intentar validar la conclusió per sí mateixa, oblidant-nos dels números del polític i fent els nostres. Sinó, és fàcil arribar a la conclusió típica i tòpica de que, allà on un té un pollastre i l’altre no en té cap, cadascun en menja mig.

També es pot donar el cas que una o vàries de les premisses siguin falses i, tanmateix, la conclusió sigui certa. Això acostuma a passar quan un polític en el poder es vol atribuir un èxit que no li correspon, potser perquè és mèrit d’un altre, o quan, un polític de l’oposició li vol atribuir un fracàs del que no té culpa. La situació de crisi econòmica en que vivim és una bona ocasió per a aquests malabarismes dialèctics. En tots els països afectats per la crisi, el govern, sigui del color que sigui, en té la culpa. La cosa també funciona a l’inrevés. En situació de bonança econòmica, els polítics al poder solen atribuir-se’n el mèrit.

Els que perdem el temps pensant una mica, sabem que un polític pot fer molt mal, però que una crisi global com l’actual no l’ha creat el Zapatero ell solet, ni en Sarkozy, ni el mateix Bush. Una crisi com aquesta l’hem creat entre tots.

En aquests casos, descobrir la mentida pot ser complicat, perquè implica esbrinar les verdaderes causes de la conclusió, i això generalment és entrar en el terreny de l’opinable. Però podem intentar una espècia d’inversió de l’argument. Si s’ha inventat una premissa falsa per a arribar a una conclusió verdadera, convertim aquesta última en premissa i mirem d’arribar a una conclusió equivalent a la de la premissa hipotèticament falsa.

En el cas de l’exemple relatiu a la immigració i delinqüència que he posat abans, imaginem un argument com aquest:

Premissa 1: la majoria d’immigrants són delinqüents comuns
Premissa 2: cada vegada hi ha més immigrants en el país
Conclusió: la delinqüència comuna ha augmentat en els darrers anys.

Com podem veure, els enunciats són els mateixos que abans, però canviats de lloc. Ara tenim una premissa falsa i una de verdadera, i d’ambdues n’hem obtingut una conclusió també verdadera. L’argument segueix essent fals, perquè no és veritat que la majoria d’immigrants siguin delinqüents, però la conclusió segueix essent verdadera. Aquest argument és l’exemple típic de la demagògia, un instrument perillós en mans de polítics irresponsables.

Com podem saber que ens donen gat per llebre? Moguem les fitxes i canviem de lloc, una vegada més, els enunciats de l’argument, per veure si seguim obtenint una conclusió verdadera. I obtindrem el que ja teníem en l’exemple primer, una conclusió la falsedat de la qual pot ser comprovada estadísticament, com pot ser també comprovada estadísticament la certesa de les premisses.

Premissa 1: la delinqüència comuna ha augmentat en els darrers anys.
Premissa 2: cada vegada hi ha més immigrants en el país
Conclusió: la majoria d’immigrants són delinqüents comuns

Compte, doncs, amb la llengua de fusta, que com la dels ofidis, sovint té un doble vessant. Jo, en política, no recomano la incredulitat, però sí un escepticisme militant, quelcom que ens permeti, sense renegar dels nostres polítics, evitar que combreguem amb rodes de molí.