El naufragi de “l’Esperança” entre els gels polars. Així s’anomena aquest quadre de Caspar David Friedrich (1774-1840), un genuí representant del romanticisme alemany de començaments del segle XIX. Actualment es troba al museu Kuntshalle, d’Hamburg. Friedrich es va dedicar quasi exclusivament a la pintura de paisatges, però no pas uns paisatges plàcids, on la mirada pugui jeure sense neguit, sinó paisatges turmentats, paisatges de tragèdia.
Aquest quadre n’és un bon exemple, un exponent clar de l’esperit romàntic i de passió per la natura. Sembla que al desembre de 1820 el pintor va rebre en el seu estudi de Dresde la visita dels Grans Ducs de Rússia, Nicolau i Alexandra Fiedorovna, que estaven cridats a ser els futurs tsars de totes les Rússies, els quals li encarregaren la confecció d’un gran quadre que exaltés la bellesa nòrdica. Per a la confecció d’aquest quadre s’inspirà en l’espectacular amuntegament de plaques de gel que es produí al riu Elba l’hivern de 1820. De fet, el que es veu en el quadre, en una atmosfera gèlida, són varis amuntegaments de glaç de mida considerable.
Però més coses degueren influir en la inspiració del pintor. De ben segur que fou testimoni directe de les formes capricioses que el gel adquirí sobre el riu Elba aquell hivern tan fred, però el paisatge representat no sols és enigmàtic i espectacular, conté també la tragèdia, en forma d’un vaixell abatut sobre les plaques de glaç, quasi bé ocult darrera el fantasmagòric castell de gel, una petita mostra de l’infortuni humà davant la força aclaparadora i espectacular de la natura desenfrenada.
En aquella època varis aventurers emprenien el repte de conquerir les blanques planures del nord polar, i s’havien fixat com a meta el descobriment de l’anomenat “Pas del Noroest”, que havia de comunicar per via marítima el nord de l’Atlàntic amb el Pacífic. Molts hi deixaren la vida, i d’alguns no se’n sabé mai més res des que emprengueren la ruta. El seu destí, probablement, no fou diferent del que Friedrich va pintar en el naufragi de l’Esperança. Precisament el 1821 en William Edward Parry va publicar les peripècies de la seva aventura polar per a trobar el famós pas, a bord del vaixell Griper, que, entre d’altres aventures, li comportà quedar-se atrapat entre els gels una bona temporada. Segurament aquestes narracions no foren alienes al nostre pintor.
I, tanmateix, la inspiració de l’artista pot esdevenir, també, del propi record, d’allò més íntim, no tan relacionat amb el que veu i sí amb el que sent, fins i tot del propi inconscient. Sobre això podríem especular molt, però en qualsevol cas resulta interessant donar una ullada a la biografia del pintor. Si ho fem, veurem que era el fill sisè d’una família de nou, i ja de molt jove visqué de prop la tragèdia de la mort en l’àmbit familiar, que s’emportà en poc temps la seva mare, una germana i el seu germà Johann Christoffer. Aquest darrer morí ofegat mentre intentava salvar al propi Caspar, que s’havia enfonsat en el glaç. Això esdevingué quan en Caspar David Friedrich tenia set anys, i ignorem si va repercutir i de quina manera en la seva obra pictòrica, i més concretament si té res a veure amb l’espectacle de glaç i tragèdia que es desprèn de l’enfonsament de l’Esperança, 39 anys després. Fins i tot en el nom del vaixell abatut hi ha quelcom de tràgic i al·legòric que no podem precisar. Però, en aquest món, som el que som i el que portem al darrera, fins i tot si no ens deturem per a recordar.
Aquest quadre n’és un bon exemple, un exponent clar de l’esperit romàntic i de passió per la natura. Sembla que al desembre de 1820 el pintor va rebre en el seu estudi de Dresde la visita dels Grans Ducs de Rússia, Nicolau i Alexandra Fiedorovna, que estaven cridats a ser els futurs tsars de totes les Rússies, els quals li encarregaren la confecció d’un gran quadre que exaltés la bellesa nòrdica. Per a la confecció d’aquest quadre s’inspirà en l’espectacular amuntegament de plaques de gel que es produí al riu Elba l’hivern de 1820. De fet, el que es veu en el quadre, en una atmosfera gèlida, són varis amuntegaments de glaç de mida considerable.
Però més coses degueren influir en la inspiració del pintor. De ben segur que fou testimoni directe de les formes capricioses que el gel adquirí sobre el riu Elba aquell hivern tan fred, però el paisatge representat no sols és enigmàtic i espectacular, conté també la tragèdia, en forma d’un vaixell abatut sobre les plaques de glaç, quasi bé ocult darrera el fantasmagòric castell de gel, una petita mostra de l’infortuni humà davant la força aclaparadora i espectacular de la natura desenfrenada.
En aquella època varis aventurers emprenien el repte de conquerir les blanques planures del nord polar, i s’havien fixat com a meta el descobriment de l’anomenat “Pas del Noroest”, que havia de comunicar per via marítima el nord de l’Atlàntic amb el Pacífic. Molts hi deixaren la vida, i d’alguns no se’n sabé mai més res des que emprengueren la ruta. El seu destí, probablement, no fou diferent del que Friedrich va pintar en el naufragi de l’Esperança. Precisament el 1821 en William Edward Parry va publicar les peripècies de la seva aventura polar per a trobar el famós pas, a bord del vaixell Griper, que, entre d’altres aventures, li comportà quedar-se atrapat entre els gels una bona temporada. Segurament aquestes narracions no foren alienes al nostre pintor.
I, tanmateix, la inspiració de l’artista pot esdevenir, també, del propi record, d’allò més íntim, no tan relacionat amb el que veu i sí amb el que sent, fins i tot del propi inconscient. Sobre això podríem especular molt, però en qualsevol cas resulta interessant donar una ullada a la biografia del pintor. Si ho fem, veurem que era el fill sisè d’una família de nou, i ja de molt jove visqué de prop la tragèdia de la mort en l’àmbit familiar, que s’emportà en poc temps la seva mare, una germana i el seu germà Johann Christoffer. Aquest darrer morí ofegat mentre intentava salvar al propi Caspar, que s’havia enfonsat en el glaç. Això esdevingué quan en Caspar David Friedrich tenia set anys, i ignorem si va repercutir i de quina manera en la seva obra pictòrica, i més concretament si té res a veure amb l’espectacle de glaç i tragèdia que es desprèn de l’enfonsament de l’Esperança, 39 anys després. Fins i tot en el nom del vaixell abatut hi ha quelcom de tràgic i al·legòric que no podem precisar. Però, en aquest món, som el que som i el que portem al darrera, fins i tot si no ens deturem per a recordar.
0 comentaris :: El naufragi de l'Esperança
Publica un comentari a l'entrada