A qui culpar per l'enderroc de Cal Badia ?


Possiblement hi hagi motius per a lamentar l’enderroc de l’antiga adoberia de Cal Badia, però cal ser justos. El govern de la ciutat té una responsabilitat en tot això, però estava obligat per llei a concedir la llicència d’obres per a l’enderrocament. Igual que ho està per a concedir qualsevol llicència d’obres per a edificar que a partir d’ara es sol·liciti en el solar resultant i s’adapti a les prescripcions del planejament urbanístic municipal vigent a dia d’avui. L’edifici de Cal Badia pot tenir tot el valor arquitectònic que es vulgui, se’l pot considerar tant emblemàtic com a un li pugui semblar, però si no gaudeix d’algun tipus de protecció en el planejament, no se’n pot evitar l’enderroc.

La llicència municipal d’obres és un acte reglat, no és l’atorgament d’un dret sinó el seu reconeixement com a preexistent que ve donat per la pròpia regulació urbanística de l’àmbit en qüestió. Per tant, no és discrecional de l’Alcalde concedir o denegar la llicència, i qui pretengui que la denegui li està demanant, en realitat, que prevariqui. O sigui que deixem clar aquest tema, perquè l’autorització municipal per a l’enderrocament no denota per sí mateixa una manca de sensibilitat del govern pel patrimoni arquitectònic, sinó el compliment estricte de la Llei. I no s’hi val a dir que amb voluntat política es podia evitar, perquè com saben els experts de veritat, la voluntat política no pot passar per sobre de la Llei.

Altra cosa és com s’ha arribat a una situació en la que un govern que des de l’oposició es declarà defensor a ultrança del patrimoni arquitectònic del rec, es veu ara en el trist paper d’autoritzar un enderroc i tots els que vinguin després. Mort el POUM de forma abrupta, s’extingí de repent la suspensió de llicències que regia des de la seva aprovació inicial i tot tornava a ser com abans. No me’n puc estar de dir que, com vaig denunciar llavors, l’execució sumària del POUM sense possibilitats de reforma posava els interessos polítics d’algunes forces polítiques per sobre dels interessos de la ciutat. Era així perquè l’aritmètica política del consistori igualadí permetia donar-li al POUM en tràmit tantes voltes de mitjó com fossin necessàries, fins a convertir-lo en el planejament que suposadament hauria desitjat l’oposició de llavors, i tanmateix es va optar per liquidar-lo definitivament, deixant la ciutat sense possibilitat d’endegar un nou planejament per al menys tres anys i aixecant la suspensió de llicències, amb els efectes col·laterals que estem veient.

Certament que el POUM extingit comportava una modificació radical del barri del rec, i legítimament els detractors del POUM es van mobilitzar per a impedir-ho, però la política va anar més enllà i es va passar de frenada amb l’ànim estricte d’assestar una bufetada al govern de l’Entesa. Políticament va ser un èxit, i si sols això importava, no cal dir que se’n van sortir. Però el barri del rec resta desprotegit des de llavors, i si alguna responsabilitat hi té el govern de CIU, és pel paper que va jugar des de l’oposició. Com diuen en castellà, “de aquellos polvos esos lodos”.

Deixant de banda les responsabilitats polítiques, m’agradaria dir que des de lluny és fàcil parlar de protecció del patrimoni. El barri del rec té molts amics però pocs parents. En la desgràcia, els amics reconforten, però la família passa el tràngol i els maldecaps. El barri del rec té un potencial innegable per al comerç, com posa de manifest l’èxit de les successives edicions del REC.0, i com a exponent del patrimoni arquitectònic industrial d’Igualada, però cal fer algunes precisions.

No es pot protegir tot, és impossible. La protecció dels edificis comporta una càrrega per a la propietat difícil d’assumir, per l’obligació de mantenir en condicions uns edificis que en molts cassos es troben en estat ruïnós i no produeixen cap benefici. És una càrrega per als propietaris sense cap compensació, i és impensable que l’administració assumeixi el cost d’expropiar-los tots per a fer-se càrrec del seu manteniment. Es pot, és clar, en cassos concrets especialment rellevants, però no fins al punt de dur-ho a terme en tot o gran part del barri del rec. En el cas concret de Cal Badia, molt filantròpica hauria de ser la propietat per a acceptar de bon grat l’obligació de rehabilitar l’edifici. Correspon doncs, als tècnics i als polítics amb responsabilitat de govern, determinar els cassos puntuals en que resulta estrictament necessària la protecció dels edificis.

Probablement tinguin raó els que en seu dia denunciaven que el POUM en tràmit comportava la destrucció del barri. Cal recordar que el POUM sí que en protegia una part. La qüestió, doncs, es trobava en l’abast d’aquesta protecció, que reiteradament es va denunciar com a insuficient. Aquest hauria estat un dels àmbits a modificar en el POUM, si els polítics haguessin volgut. Ara hem passat de poca protecció a cap.

Desconec quines són les intencions de la propietat del solar de Cal Badia de cara al futur, però si encara ens trobéssim dins la bombolla immobiliària, les llicències d’enderroc i de construcció estarien a l’ordre del dia i del rec, malauradament, poc en restaria.

P.D. Enllaç recomanat: http://www.amicsdelrec.org/

0 comentaris :: A qui culpar per l'enderroc de Cal Badia ?

Publica un comentari