Ah! doncs mira, ara sóc estoic

Insensible, sosso i apàtic. Vet aquí el que sóc per als que em coneixen. També eixut, home de poques paraules. I no els falta raó, però no n’hi ha per tant. El que passa és que, caram, no aconsegueixo emocionar-me davant una pel·lícula, per molt romàntica o dramàtica que sigui, i molt menys plorar (els llagrimals sí que els tinc eixuts!). I mira, a vegades no sé què dir, tret de “fa bon temps” o “collons com plou!”. Però sóc conscient que això no pot quedar així. No vull dir que hagi de canviar, que a aquestes alçades de la peli (i de la vida) ja no en sé, però alguna cosa hauré de fer per a dignificar aquesta actitud meva. Sosso i apàtic sona molt malament. Segur que hi ha alguna expressió més honorable per a esmentar la sobrietat i seriositat del meu caràcter (olè!).

Així que he pensat que si m’autoproclamo estoic, que és una cosa molt filosòfica que la majoria dels mortals no coneixen, dignificaré una mica la meva imatge.”Estoic? ho tens del néixer, això?”, m’ha preguntat el veí. I la dona, sempre més encertada, m’ha etzibat: “Deixa’t estar de filosofies, carallot! tu ets un muermo com una catedral”. Dolorosa topada amb realitat! Però jo insisteixo, sóc estoic i amb molta honra.

I ara em toca explicar això de l’estoïcisme. Per començar, resulta que la parauleta ve del grec stoa, que significa porxo o pòrtic, més o menys, i feia referència al lloc on s’ubicava el mercat. És a dir, que pel que sembla els primers estoics predicaren la seva filosofia, bàsicament, al mercat, i per això se’ls començà a anomenar estoics. En els temps actuals predicar idees filosòfiques a la Boqueria no sembla gaire efectiu, malgrat que pels voltants s’hi ventilin algunes “filosofies” més populars (el negoci del cogombre, que diria la verdulera), però a l’antiga Grècia la stoa i l’àgora eren els llocs on es feia més vida social.

Deien els estoics, entre moltes altres coses, que el bé moral i la virtut consisteixen en viure d’acord amb la raó, evitant les passions (pathos), que no són sinó desviacions de la nostra pròpia naturalesa racional. El plaer, el dolor, la por es poden dominar a través de l’autocontrol exercitat per la raó, la impassibilitat (apatheia) i la impertubabilitat (ataraxia). A veure, impassible i imperturbable sí que ho sóc molt sovint, o sigui que sóc estoic amb totes les de la llei. Quan li he explicat això a la meva dóna, m’ha dit que l’apatheia és evident que significa apatia, i d’apàtic sí que ho sóc, ella sempre m’ho ha dit, i que l’ataraxia mira, que no ho té molt clar, però no deu ser res de bo.

En qualsevol cas, a mi m’agrada més dir que sóc estoic, que no insensible, sosso, apàtic, eixut i home de poques paraules. Segur que en Zenó de Citio, un senyor del segle IV abans de Crist que va fundar aquesta filosofia, també ho veia així. I el gran Crisipo de Soli, que entre el 232 i el 208 a.C. donà forma definitiva a l’estoïcisme. M’agrada esmentar al bo de Crisipo perquè aquest filòsof, com la majoria dels seus col·legues de l’antiguitat clàssica, tenia un excel·lent sentit de l’humor. Diu la tradició que va morir de rissa, després d’entrompar una somera amb un cubell de vi, i veient com el pobre animal intentava menjar-se un ficus sense aconseguir-ho. O era un gerani? Ein?, diu el meu amic. Sí, una forma grotesca de morir, però sembla que així es com traspassaven els filòsofs de l’antiguitat clàssica. Sorprèn que amb l’estoic que aquell filòsof arribà a ser, es deixés portar per la passió del riure, però és el que tenen els grans homes, que ho són precisament perquè no els entén ningú.

Hi hagué altres grans estoics a l’antiguitat, com Sèneca, que posà fi a la seva vida en una banyera, a suggeriment de Neró; Epictet, del segle I d.C., que va néixer esclau i no deixà res escrit (i, tanmateix, ha passat a la posteritat!), el mateix emperador romà Marc Aureli, i alguns altres. Amb tots ells en tindria prou per a dir amb el cap ben alt: “no sóc antipàtic, sóc estoic, com els grans filòsofs de l’antiguitat”. Però també hi ha estoics més moderns en els que emmirallar-se. En James Bond, per exemple (si us plau, conteniu el riure!), no el darrer, que sempre va angoixat i sembla tenir algun problema de restrenyiment, sinó el que interpretava en Roger Moore, un que mai es despentinava ni movia un muscle de la cara, no fos que li marxessin els punts. Deixant de banda que les males llengües deien que no era en realitat un actor, sinó el seu ninot de cera, aquell home sí que era impassible, és a dir, apàtic, i imperturbable, o sigui ataràxic. Era la prova vivent que l’estoïcisme pot vèncer l’adversitat sense posar-se nerviós. Que la malvada organització Spectra està a un pas de polveritzar totes les potencies mundials? Cap problema. Sense ni immutar-se l’invencible 007 feia explotar la casa i el garatge del malvat, i al malvat també. Que el dolent de torn estava a punt de matar-lo de la forma més cruel i rebuscada possible, per exemple amb un raig làser que el partiria en una dotzena de trossets? No cal posar-se nerviosos, que a la màniga hi porto un aparell especial per a aquestes ocasions.

Però jo, senyores i senyors, no em conformo ni amb en Crisipo de Soli, ni amb Sèneca, ni amb James Bond. Jo, com a model d’estoïcisme, tinc al gran Pere Fi. Ajà!, no sabeu qui és! Cal tenir una certa edat per a conèixer a aquest personatge, que creà el gran Josep M. Folch i Torres i les aventures del qual publicà a la col·lecció Biblioteca Patufet l’any 1934. No és que jo hi fos quan es van publicar, no sóc tant vell, però quan jo era un marrec s’havien publicat vàries vegades i fou així com vaig aprendre a llegir en català.

En Pere Fi no era cap agent secret que treballés pels anglesos ni per a la Cia. Tampoc se les donava de filòsof ni predicava al mercat. En Pere fi era un noiet que treballava en una fàbrica de taps de suro i era, per sobre de tot, un home tranquil, un estoic, com li agradava dir. Enamorat de la filla de l’amo, va recórrer mig món passant múltiples aventures per a conquerir el cor de la seva estimada, i sempre posava al mal temps bona cara. Ni les bronques del sogre, ni les amenaces dels gàngsters, ni els perills de la mar aconseguiren sobresaltar-lo al llarg de tota la novel·la. I al final tingué la seva recompensa. Es casà amb la filla de l’amo i passà a dirigir el negoci dels taps de suro.

Què tenia en Pere Fi que no tingués en James Bond? Doncs que en Pere Fi era estoic, però també romàntic. I es pot ser eixut, sosso, apàtic i home de poques paraules, però això no evita d’enamorar-se de la dona que estimes. I també es pot riure, què caram! I si no, que li preguntin a l’ase d’en Crisipo, que va fer riure al seu amo fins matar-lo.

0 comentaris :: Ah! doncs mira, ara sóc estoic

Publica un comentari