La independència quan toqui

Diu l’Artur Mas que en un hipotètic referèndum per la independència, votaria que sí. Li han preguntat en una entrevista que publica el diari Avui. És una pregunta que no admet filigranes, sols un sí o un no, o l’abstenció, és clar, no de resposta sinó de vot. Si està justificat que aquesta pregunta es faci a algun líder polític, és a l’Artur Mas més que a ningú. Ara com ara, l’única força política d’aquest país amb possibilitats de fer passos ferms cap a la independència és CIU, no pas de forma immediata, sinó a llarg termini. Abans li cal acabar la travessia del desert per la que transita des de fa uns anys. No és que ERC no pugui fer-ho, com força clarament independentista que és, i no parlem de Reagrupament, la nova força política aixecada per Carretero i de la que encara no coneixem la verdadera força. El què passa és que CIU, tard o d’hora, tornarà a tenir responsabilitats de govern, i ERC, també tard o d’hora, les perdrà, a no ser que canviï d’aliances.

Sabem, per lògica, què votarien en Puigcercós o en Carretero. També sabem el què votaria l’Alícia Sànchez Camacho o qualsevol líder del PP. En el cas del PSC probablement hauríem de preguntar un per un, i a ICV és una incògnita total. I és clar, sabem el què votaríem cadascú de nosaltres. Vaig parlar d’aquest tema en una entrada recent d’aquest bloc, en la que hem referia a l’autocontenció dels catalans a l’hora de llençar-nos a la piscina de la independència, el seny que modera la rauxa i que, si pogués, afegiria una nova opció al plebiscit per la independència: sí, però encara no.

I a mi em sembla que aquesta, de fet, ha estat la veritable resposta de l’Artur Mas a la pregunta, no pas literal, però sí sobreentesa. Donem una ullada a algunes de les seves respostes:

"No és independentista.

En un referèndum votaria que sí, però la meva missió és agrupar la major quantitat de gent al voltant del catalanisme per crear gruix de país. I això no s’aconsegueix proclamant-se independentista cada dia.

Però si és president farà el pas o no?

La meva primera prioritat serà aixecar el país, superar la crisi i recuperar la moral de victòria. Després, la resta.

Tenim pressa, molta pressa.

Catalunya no sóc jo sol i algú que vulgui canviar un país ha de tenir la lucidesa i la humilitat d’entendre’l."

Em quedo, sobretot, amb la darrera de les respostes. O sigui que independència sí, però quan toqui, sembla dir l’Artur Mas, i ara això no toca, afegiria en Jordi Pujol. En qualsevol cas, el que es pot desprendre de les posicions de CIU és que la independència serà possible quan el país estigui preparat per assumir-la (també la resta d’Espanya, afegirien els més prudents), una idea en la que tots podríem combregar, independentistes i no independentistes. La prioritat de CIU és clara, tornar al govern. El què vingui després dependrà molt del pragmatisme dels seus líders, i en això no necessiten lliçons de ningú.

3 comentaris :: La independència quan toqui

  1. Crec que la posició de CiU és la més assenyada si es volgués obtenir la independència mitjançant un referèndum, perquè ningú vol ser un Quebec.

    Si s'hi volgués arribar per majoria parlamentària, tal com proposa Reagrupament, es criticaria a CiU pel seu "doble joc".

    En qualsevol cas, ho veig com a un fet proper a l'utopia.

  2. Si em permet, benvolgut Sr. Rodin, vostè escriu que sembla que se sobreentengui que Mas vulgui a venir a dir que independència, sí, però quan toqui, i ara això no toca, i afegiria l'expresident Pujol -també a parer seu. Al meu modest entendre, la independència sí que es fa procamant-la i treballant-hi activament dia a dia, hora a hora i segon a segon. Quant al que toca o no toca de fer, no és Pujol ni Mas els que ho han de dir, sinó tota la ciutadania catalana. Independència per al 2010, d'acord amb les tesis de Carretero.

  3. Marc, d'acord amb que la independència s'ha de treballar dia a dia, si es vol aconseguir. I d'acord també en que qui ho ha de decidir és la ciutadania. Dubto molt que la ciutadania estigui preparada per a la independència el 2010. Més que una majoria parlamentària, cal una majoria social. En qualsevol cas, aquest article sols pretén fer una interpretació, personal certament, del que crec que és la postura des dirigens de CIU.

Publica un comentari