Crítiques a considerar i d'altres

La crítica és un dret, per descomptat. Jo en diria un dret absolut, en el sentit que no hi ha circumstàncies que justifiquin la seva contenció forçada. I ho dic així, contenció forçada, per a referir-me a que ningú pot privar a ningú que exerceixi la seva crítica sobre tot allò que consideri convenient, però sense excloure la possibilitat que algú contingui voluntàriament, sense coacció, la seva crítica per raons tals com lleialtat, prudència, fins i tot per amistat. Cadascú sabrà fins on són vàlides les seves raons per a autocontenir-se. Per tant, és un dret absolut però no constitueix una obligació absoluta, fins i tot dubto que es pugui considerar com una obligació en gaire ocasions.

La crítica, a més, il·lustra tant als crítics com als no crítics i als criticats. Però un dret absolut es pot exercir de qualsevol manera? No, al meu entendre. La crítica admet ser criticada, i qui critica ha de saber que no ho pot fer de qualsevol manera, sota pena, no de fer-lo callar, faltaria més! sinó de ser ignorada. Com que als que seguim la premsa i l’actualitat d’una forma més o menys apressada i superficial ens manca, sovint, prou informació per a adquirir un judici prou complert del què passa al nostre entorn, convé tenir en compte algun criteri que ens permeti no perdre’ns en els camins enrevessats de la demagògia, la propaganda, l’adulació o la destrucció compulsiva.

A manca d’altres mètodes, el que faig jo és una simple tria, a partir d’uns criteris que em semblen, si més no, raonables. Per aquella cosa de l’autocontenció que he esmentat, m’abstindré d’exemplificar-ho. En qualsevol cas, amb el meu mètode artesanal em centro en el caràcter de les crítiques per a decidir, d’alguna manera, quines tindré en compte i quines em semblen fora de lloc i per tant no donaré per vàlides. Heus aquí el que faig:
  1. Excloure les crítiques que són contradictòries amb sí mateixes, i que generalment consisteixen en enumerar un seguit de faltes o defectes que per lògica són incompatibles entre sí. Aquesta mena de crítiques evidencien un tarannà irreflexiu i obcecat.
  2. Excloure les crítiques que carreguen el seu accent en el color polític de l’administració promotora. Naturalment que la crítica política és vàlida, però un servei, un acte administratiu o una infraestructura són tant bons o tant dolents amb un partit polític com amb un altre, amb un alcalde o un altre, o amb un president o amb un altre, i la insistència en una ideologia determinada generalment implica que, si es tractés dels polítics afins, no existiria tal crítica.
  3. Excloure aquelles crítiques que no respecten les formes. La crítica insana no és crítica, és exabrupte i insult, i un no es pot sentir còmode compartint una crítica que s’expressa amb mals “modos”. En aquests cassos hi ha molta tendència a personalitzar l’objecte de les crítiques. Recomano la lectura d’alguns comentaris de la premsa digital, que mereixen una moderació ara per ara inexistent.
Fet aquest exercici, quasi sempre queden en peu algunes crítiques que es poden compartir o no, però que en qualsevol cas cal tenir en compte. Generalment el nombre de crítics que podríem considerar “vàlids” es redueix així considerablement pel que fa als assumptes més o menys polítics, una vegada excloses les crítiques purament destructives. I l’ambient, per cert, es clarifica una mica.

1 comentaris :: Crítiques a considerar i d'altres

  1. Ets bo, molt bo argumentant i això és una crítica a la crítica d'un amic.
    Una abraçada.
    Josep M.

Publica un comentari