Solvència personal

El diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans defineix la solvència com la qualitat del que és capaç de complir degudament el seu càrrec, allò a què està obligat, i també la del que està en estat de pagar el que deu. Així, una persona seria solvent si, al marge de la seva voluntat, disposa dels recursos suficients per a fer front a les seves obligacions o als seus compromisos. La vessant més emprada d’aquest terme és l’econòmica. Es presta diners a qui s’estima que els podrà tornar per disposar d’un patrimoni que pot fer efectiu o d’uns ingressos més o menys segurs. De la mateixa forma, es ven a crèdit a qui es considera que podrà pagar la factura. I es demanen garanties, és clar. El sistema no és perfecte i la solvència econòmica no sempre ha estat apreciada en termes prou exigents, com prova el gran nombre de crèdits impagats i en general l’augment imparable de la morositat.

Regeix encara, en gran mesura, la confiança mútua com a lligam en les relacions mercantils o contractuals. De fet, solvència i confiança tenen una estreta relació, de forma que la primera és motor i causa de la segona. I precisament perquè, en darrera instància, és la confiança l’objectiu perseguit i la força motriu de les relacions humanes, no exclusivament econòmiques, la solvència es demanda en àmbits més enllà de l’estrictament patrimonial. Així ho han entès les administracions públiques des de fa temps, a l’hora de contractar amb el sector privat l’execució d’obres, la prestació de serveis públics o la compra de subministraments. La licitació pública dels contractes administratius exigeix de les empreses que acreditin la seva solvència econòmica i tècnica i/o professional per a dur a terme el contracte. És a dir, que qui espera ser contractat per l’administració per a executar una obra, prestar un servei o vendre un producte, ha d’acreditar que compta amb els mitjans econòmics suficients per a dur-ho a terme, entre altres coses perquè, a diferència del sector privat, no podrà exigir de l’administració el pagament avançat ni garantia de cap mena. És evident que un autònom que es dedica a fer feines de paleta no pot contractar la construcció d’un poliesportiu o la urbanització d’un carrer, perquè no disposarà del coixí econòmic suficient per a fer front a la compra del material, la contractació del personal, la compra o lloguer de la maquinària i un llarg etcètera, tot plegat amb l’esperança de cobrar quan la feina acabi.

D’igual manera, se li exigeix que acrediti una solvència tècnica i/o professional adequada per a executar el contracte. Per exemple, que hagi dut a terme amb anterioritat un seguit d’obres o serveis similars amb un bon resultat. Precisament per això la majoria d’empreses que contracten amb el sector públic s’especialitzen en un tipus determinat de contracte. Les obres urbanitzadores solen fer-les empreses que acostumen a fer aquest tipus d’obres, igual que passa amb les d’edificació. Fins i tot s’ha arribat a catalogar de forma concreta la solvència tècnica i econòmica o financera de les empreses mitjançant la classificació empresarial que atorga el Ministeri d’Hisenda, i que s’exigeix per a contractes d’obres a partir de 350.000 euros i de serveis a partir de 120.000 euros.

Resulta doncs, que la solvència, com a mitjà per a l’obtenció de la confiança esperada, és emprada en la majoria de relacions mercantils i contractuals. En aquest àmbit no sembla que hi hagi altres formes d’obtenir la confiança dels interlocutors. I en les relacions personals, com s’obté la confiança? La solvència econòmica no hauria d’estar en la base d’una amistat verdadera ni d’un amor veritable. En les relacions personals la confiança es nodreix de moltes altres coses: la sinceritat, l’empatia, el compromís, la fidelitat, la capacitat de comunicació, l’honestedat... Totes elles podrien ser catalogades com a virtuts, però són precisament les virtuts o el que d’elles entenem el que ens lliga afectivament als altres i el que ens mou a atorgar-los la nostra confiança.

De fet, és un altre tipus de solvència, que a manca d’un terme més específic jo anomenaria solvència personal. És la mesura d’aquest bagatge personal el que determinarà la confiança que siguem capaços de dipositar en el proïsme. Així com per a contractar exigim solvència econòmica i tècnica, en les relacions humanes demanem solvència personal, una solvència que es mesura en credibilitat. A més solvència personal, més confiança, i a més confiança més credibilitat. Normalment en les relacions personals de proximitat la confiança arriba sola si és procedent. No acostumem a fer mesures detallades de solvència personal per a determinar si una relació ens convé. És un procés inconscient, generalment exitós però que, com tot, pot fallar.

I en les relacions personals que no són de proximitat? Em refereixo a aquelles en les que la confiança ve igualment determinada per factors subjectius i personals però que no dipositem sobre persones properes, com pot ser –exemple paradigmàtic- en la política. Entenc la relació amb els polítics com una relació personal, en el sentit que no té caràcter mercantil ni contractual i no precisa de solvència tècnica ni econòmica. Generalment no coneixem personalment al polític que votem, però li atorguem la nostra confiança en funció de la credibilitat que ens genera. Podríem qualificar-la de relació afectiva, ja que de fet, teòricament, es sustenta precisament amb allò que abans he esmentat com a fonament de la solvència personal: la sinceritat, l’empatia, el compromís, la fidelitat, la capacitat de comunicació, l’honestedat... Certament que la solvència tècnica és un element desitjable, però la seva importància en política és relativa, ja que el que s’espera d’un mandatari no és que sigui un economista brillant o un bon enginyer, sinó que ho siguin els seus col·laboradors. Tampoc s’espera que sigui ric, fins i tot no queda bé, o sigui que la solvència econòmica en aquest cas no compta. Oi més, tenint en compte que els recursos que utilitzarà per a governar seran públics.

El natural és que a l’hora d’escollir els nostres governants triem als que ens ofereixen més credibilitat, que com ja he dit és mesura de la solvència personal que li atribuïm. Tinc per mi que un polític creïble és el que, al meu parer, acredita un grau de solvència personal suficient i, per tant se li pot atribuir un nivell acceptable en qüestions com l’honestedat, entesa com a moderació i capacitat de ser raonable; la sinceritat, que exclou la mentida sistemàtica i fins i tot l’oportunista; l’empatia, com a capacitat del governant de posar-se en el lloc de l’administrat; el compromís amb les promeses formulades; la fidelitat amb el programa i els projectes que l’han portat al govern, que no són altres que els elegits pels seus votants; i la capacitat de comunicació, un aspecte formal però important, ja que quan manca s’ensorra la confiança.

Hi ha un exercici que he suggerit a vegades previ a una votació. És tant senzill com omplir un qüestionari, una fitxa si es vol dir així, per a cadascuna de les alternatives i posar creus a les caselles indicadores de cadascuna d’aquestes virtuts, les quals, a més, es poden ampliar segons el nostre criteri. I després votar en conseqüència, és clar. Ni de lluny és un mètode infal·lible, i els fracassos salten a la vista, però al menys haurà estat una decisió meditada.

Però en política no tot és votar. Fins i tot després, exercint el poder, la solvència personal és exigible de tothom i a tota hora, i un factor important a considerar davant la polèmica o la confrontació política. Quan assistim inermes a determinats debats de cara a la galeria, plens d’acusacions creuades, algunes greus, en els que un té la sensació que el que es ventila no són els interessos comuns sinó els particulars oposats, més enllà de les saberudes exposicions d’alguns i les brillants paraules d’altres, més enllà de l’allau de dades aparentment irrebatibles però oposades, fent abstracció de la demagògia o de l’oportunisme d’algunes propostes, el que ens queda als simples mortals és la simpatia irreflexiva cap a un o altre, o sospesar la solvència personal dels proponents, alternativa que jo adopto com a pròpia. Perquè, al cap i a la fi, si no som capaços de rebatre amb arguments propis les propostes en litigi, el que compta és la confiança que ens genera cadascú, és a dir, la seva credibilitat.

I si ningú és perfecte ni absolutament creïble, sí que podem considerar que qui és superb, prepotent o fanàtic, difícilment serà honest, sincer, tindrà empatia amb els administrats ni serà fidel als seus compromisos. Tindrà, com a molt, facilitat de comunicació, que fins i tot potser que li sobri. Seria una tria per eliminació. Com que no és prudent posar la mà al foc per ningú, més que triar la millor opció, descartem les que no ens inspiren confiança, i per a fer-ho ho analitzem tot, però especialment la solvència personal dels seus protagonistes.

Com en tot allò que és subjectiu, les errades són probables, però probablement menys que quan ens movem per simple simpatia. I a més la solvència personal no es pot objectivar ni normalitzar, però la seva consideració, respecte dels demès, és també un acte de sinceritat personal amb un mateix. De veritat em crec això? Qui ho proposa i perquè?

0 comentaris :: Solvència personal

Publica un comentari