Torno a viure

No hi ha bons moments per a les males notícies. Puc dir sense miraments que el pitjor moment de la meva vida ha estat quan, fa uns dies, em van donar el diagnòstic de la meva malaltia, i no exagero quan dic que no ho desitjo a ningú, malgrat que sóc conscient que ni de lluny sóc l’únic que hi ha passat, ni seré el darrer. I sé que algunes situacions personals poden resultar fins i tot més angoixoses que la meva. Però no sóc un heroi ni sóc insensible, no sóc tan fred ni tan valent com per a no tenir por. En tinc i en tindré fins que hagi superat tot això. Altra cosa és que em resigni fàcilment a perdre aquesta cursa, que ja he decidit córrer fins al final.

Francament, no sé si és el més indicat abocar tot això que em passa pel cap en un bloc que sempre he dedicat a parlar dels demès i no del que és més personal, però crec que ho he de dir. Tinc càncer, em preocupa, tinc por, però penso lluitar i me’n penso sortir. No és que m’ho degui a mi mateix, que també, sinó que principalment ho dec a la meva extraordinària família, que malgrat que petita és el millor que tinc i el que més estimo, i als meus fantàstics amics que no em mereixo. I això vull que ho sàpiguen fins i tot les persones a les que no conec però que em llegeixen de quan en quan. He decidit lluitar perquè no hi ha alternativa raonable. El fracàs és possible, però la rendició és inconcebible. El que hagi de passar que passi, però a aquest enemic no se li ha de posar fàcil. Jo penso així, ara mateix, i espero continuar pensant-ho. M’agradaria que tots aquells que es troben com jo també pensin que sols hi ha un camí i cal seguir-lo sense dubtes: lluitar amb totes les forces i no defallir. Tinc una gran sort: com he dit, la millor família del món i els millors amics que puc desitjar. Creieu-me, això sol ja és una gran ajuda. La resta, imprescindible, és la pròpia voluntat.

Aquest bloc ha estat inactiu des de mitjans de desembre. El dolor i la incertesa m’han tingut estabornit massa temps. He perdut l’interès pels afers que em són aliens, he perdut el gust per la lectura, per l’escriptura i fins i tot per la conversa, i paradoxalment els he recuperat, en certa mesura, quan he tingut la seguretat del que em passava. Ara que sé per on van les coses, prometo més interès i no oblidar-me dels afers mundans. Torno a viure.

15 comentaris :: Torno a viure

  1. Anims Josep! no hem parlat aquests dies des que no vens a l'ajuntament, pero cadascun dels teus companys de feina estem amb tu. No en dubtis! David G.

  2. Molts ànims i força per a guanyar aquesta batalla, Josep.

  3. Anims i força!!

  4. Busca, dins teu, recursos per a lluitar i els trobaràs i els activaràs, i si comptes amb l'ajuda dels que tens a la vora no defalliràs. Una abraçada i com diuen en itàlia: in bocca al lupo!

  5. Benvingut Josep, et trobàvem a faltar, i desitjo poder llegir els teus "pensaments" durant molts anys.

  6. Moltes gràcies per les vostres paraules de suport, David, Pol, Jordi, Vicent, Josep...

  7. Ets valent i t'envejo en aquest sentit. No tinc cap dubte que la lluita serà ferotge però amb un èxit rotund.
    Seguir les teves reflexions és un plaer, per tant espero llegir molt aviat la teva opinió sobre la reforma laboral.
    Moltes gràcies, sincerament.

    Virgínia

  8. Josep, tot i de familia no sabia res del teu bloc. També la malaltia m'ha sobtat.
    Mai es tard per descubrir gent valenta i responsable, sobre tot si es comparteixen gens.
    No dubtis que et llegiré, espero seguir les teves reflexions i per tot, estem amb tu.

  9. Avui he conegut l'Octavi estoic i m'ha impresionat, he llegit uns quants blocs i et puc dir amb tota sinceritat que m'han agradat molt les teves opinions, seguiré llegint, no en dubtis. Josep, desitge'm de tot cor que puguis superar-ho el més aviat possible. Petons...

    Montse Montaner Farrera

    17 de febrer de 2012 a les 23:44

  10. Avui he conegut a l'Octavi estoic, i m'ha impresionat. He llegit uns quants blocs i m'han agradat les teves opinions, seguiré llegint..

    Josep, et desitge'm de tot cor que puguis superar-ho el més aviat possible. Una abraçada,

    Montse Montaner Farrera

    18 de febrer de 2012 a les 0:03

  11. Gràcies, Berta i Montse. Passa amb la família que un acaba donant per descomptat que sempre hi és i el contacte s'acaba perdent, però encara que parlem i ens veiem poc, valoro molt la vostra opinió, el vostre interès i el vostre suport.

    Una abraçada,

    Josep

  12. Virgínia, molt content que segueixis les meves reflexions, fins i tot quan no refleiono gaire.

    Una abraçada,

    Josep

  13. Què dir davant les circumstàncies que ens presenta la vida?
    Ni és just ni és agradable, però és així, cada dia n'hi ha més d'aquests casos, i per molt que pensem que no ens tocarà a nosaltres, també ens pot tocar...
    Em sembla que la teva manera d'afrontar-ho és la millor, lluitar contra la malaltia i no deixar-la guanyar. També és important que mai perdis aquesta esperança, això et fa fort.
    És normal tenir por i penso que tampoc és dolent. Ara més que mai recolza't a la família. És del tot segur que l'Anna, el Josep i la Júlia sempre et faran costat amb tot, segur que ells també tenen por, però la unió de les vostres forces us farà més forts!
    Josep, mai perdis l'esperança.

    Endavant!!!

  14. Josep, no t'imagines la feina que et guardem per quan tornis. Fes-ho aviat. T'esperem.
    Com sempre acabo el meus correus, ara aqui també, SALUT!

  15. Gràcies, Pep. Tant de bó pugui tornar aviat. Ens veiem.

    Josep

Publica un comentari a l'entrada