Over the rainbow. Hi ha esperança?

L’Ishmael tenia 12 anys quan els milicians van entrar al poblat i van matar tothom. La mare era fora de la casa, rentant alguns pots al rierol, i el pare era a punt de marxar cap al bosc amb un altre home de la tribu. Volien caçar un mono, alguna cosa que els donés aliment durant uns dies. L’Osha, la seva germana de 13 anys, era a l’interior de la cabana, jugant, i el seu germà Mamadou, el més petit de tots, que tenia 3 anys, es banyava al rierol mentre la mare feia la feina. Havia tingut més germans, tres o quatre, no en podia estar segur, però tots havien mort. Ningú li havia dit perquè havien mort, però de ben segur que era d’allò que morien la majoria de persones que coneixia, de gana, malària, tifus, guerres, havien mort com moren els pobres i ningú havia plorat.

Aquell dia, els milicians van irrompre al poblat, van reunir tothom a l’esplanada i els van exigir diners i menjar. No tenien res per donar-los i el cap dels assaltants, un home jove, quasi un nen, va ordenar que els matessin a tots. A la mare i a la seva germana les van violar davant seu, i després les van matar d’un tret al cap. Al seu germà petit ni tant sols es va adonar del què passava. Va caure mort d’un tret al rierol. El pare.... el pare suplicava per la seva vida, potser també per la de la seva família, i el van matar a sang freda.

L’Ishmael no havia vist mai tanta sang i estava terroritzat, però se’n va sortir. El comandant li va dir que anés amb ells, que en faria un soldat i tot un home. Ara l’Ishmael té 15 anys, un rifle, ha matat moltes persones i s’ha fet respectar. L’Ishmael ja és tot un home i ha fet de l’infern casa seva.

...........................


Joan Pau II, conservador en quasi tot, va decidir, tanmateix, trencar un motlle. Durant segles l’església havia promogut una visió del cel i la terra força senzilla: els bons anaven al cel, que per al comú dels mortals era “a dalt”, i els dolents a l’infern, que era “a baix”, ple de tenebres i on les ànimes dels malvats penaven eternament en mig de sofriments insuportables.

Sembla, però, que els eminents teòlegs del Vaticà portaven ja un temps preguntant-se i debatent sobre la veritable ubicació del cel i l’infern. Es tracta d’uns llocs concrets i localitzables, uns indrets determinats? Joan Pau II proclamà amb tota solemnitat, l’estiu de 1999, que el cel no és un lloc físic entre els núvols, que l’infern tampoc és un lloc, sinó la situació de qui s’aparta de Déu, i que el purgatori és un estat provisional de purificació que no té res a veure amb ubicacions terrenals.

Molts bons cristians que no tenien altra cosa que fer que pensar en aquests dilemes, van anotar les paraules del Sant Pare a la seva enciclopèdia de coneixements del bon cristià. Quedava clar, d’una banda, que a l’església no hi havia superstició, que ja no es creia en les calderes d’en Pere Botero ni en el foc etern, i més clar encara que, fos on fos l’infern (i podria ser entre nosaltres), qui pateix és perquè s’ha apartat de Déu.

Molt bones consciències es van tranquil·litzar d’aquesta manera. Hi ha llocs i persones d’aquest món que són i viuen a l’infern, però d’alguna forma s’ho hauran buscat. En tot cas, la voluntat de Déu és inescrutable. Recentment el Papa Benet XVI ha tornat a posar les coses al seu lloc: l’infern existeix i és etern, això per si algú es pensava que patint en aquest món ja no sofriríem a l’altre. Queda en peu allò de que a l’infern hi van els que s’aparten de Déu.

A l’Ishmael totes aquestes disquisicions se li escapen. Per ell, l’infern és ara i ho serà, al menys, fins que mori. Per aquell racó de món on viu, Déu no hi passa mai.


...........................


La deessa Circe indicà a Ulises que abans de tornar Ítaca, el seu regne i on l’esperaven la seva muller Penèlope i el seu fill Telèmac, havia de baixar a l’Hades i rebre consell de Tiresias, un savi tebà que, deien, era l’únic mort que tenia intel·ligència i saviesa, unes virtuts que, pel que sembla, es perdien quan baixaves a l’infern. L’Hades era l’infern dels grecs de l’antiguitat, un lloc tenebrós on les ànimes, més que sofrir, s’hi avorrien eternament. I no sembla que fossin els pecats comesos en vida la causa d’aquest càstig, sinó el fet de caure bé o malament als déus, a qualsevol de la munió de divinitats que poblava l’Olimp dels grecs.

Ulises aprofità per a parlar amb altres persones il·lustres caigudes en desgràcia que també es trobaven a l’Hades, i amb la seva mare, que no sabem perquè hi era però queda clar que era bona persona.

“-Fill meu! Com has baixat en vida a aquesta foscor tenebrosa? És difícil que els vius puguin contemplar aquests llocs, separats com estan per grans rius, per corrents impetuoses i, principalment, per l’oceà, que no es pot travessar a peu, sinó amb una nau ben construïda.”

Costava, però a alguns mortals els estava permès contemplar l’Hades i el sofriment, i Ulises no fou l’únic que hi baixà. També Hércules, que se les hagué amb el gos Cancerber, el vigilant de la porta de l’Hades.


...........................


Quan el cristianisme triomfà al món occidental i es decidí l’existència d’un sol Déu, incompatible amb qualsevol altre, l’Església, sempre prudent, va considerar que l’infern havia de ser més llunyà i havia de fer més por. Per descomptat que seguiria essent el lloc d’aquells que s’enemistaven amb la deïtat, i per descomptat que l’únic Déu sols parlava per boca de la jerarquia, l’única que podia interpretar la voluntat de Déu i decretar-ne el compliment.

I calia que els fidels sabessin el què els esperava si l’incomplien: el sofriment etern, les flames i el dolor. Perquè el sofriment en vida no era veritable sofriment. Déu ens posava a prova i de com ho acceptéssim en depenia la salvació en el més enllà (i el deixar de sofrir) o la condemna als horrors de l’infern per a tota l’eternitat (i allò sí que seria sofriment!).

L’infern, així, quedava lluny de Roma.


...........................


La Mary tenia 14 anys quan el seu pare la va violar per primera vegada. El seu pare era un home violent, que sempre pegava a la mare per qualsevol cosa, i als fills quan els podia enxampar. Perquè la meitat dels dies estava borratxo i sovint inconscient. El seu germà va marxar de casa molt jove per a dedicar-se als petits robatoris. La Mary ben aviat va deixar de saber-ne res, després que algú li digués que era a la Model.

Després, les violacions es van repetir cada vegada més, i també les pallisses, que la mare, covarda, analfabeta, terroritzada i envellida, era incapaç d’evitar. La Mary va marxar un dia de casa i li va demanar al primer que va trobar que l’invités a dinar. Ho va pagar prostituint-se. Després van venir les drogues, els abusos, les pallisses. La Mary va viure al carrer un parell d’anys, fins que la van trobar morta en un abocador. Tenia 18 anys, pesava 45 quilos, havia perdut les dents del davant en alguna pallissa, no sabia llegir ni escriure, no sabia on era ni qui era, no sabia si això era l’infern, però sabia que no hi havia altra cosa.


...........................




Frank Baum va publicar el 1900 “El mag d’Oz”, la història d’una nena que anirà a trobar a un mag meravellós per a que doni un cor a l’home de llauna, un cervell a l’home de palla, i valentia a un lleó covard. El mag d’Oz és qui posa les coses al seu lloc, l’esperança d’aquells que pateixen.

El 1939 aquesta història fou portada al cinema en una adaptació musical protagonitzada per Judy Garland. El món era a les portes d’una guerra mundial i la pel·lícula parlava d’esperança. Una nena òrfena, la Dorothy Gale, per boca d’una jove Judy Garland, cantava Over the rainbow, una cançó sobre somnis que es farien realitat. Però la Mary i l’Ishmael mai van sentir aquesta cançó. L’infern seguia essent massa lluny.

En algun lloc, sobre l’arc de Sant Martí
Molt amunt
Existeix una terra que vaig somiar
Una vegada, en una cançó de bressol.
En algun lloc, sobre l’arc de Sant Martí
Els cels són blaus
Y tots els somnis
Que t’animes a somiar
Es fan realitat.



video

2 comentaris :: Over the rainbow. Hi ha esperança?

  1. Bon dia Octavi.

    EL que passa a moltes parts del món és una autèntica vergonya, quan esmercem tants recursos per coses que no fan cap mena de bé, ens n'oblidem de tota aquesta gent que no tenen cap altra alegria cada dia que mantenir-se vius.

    És trist, però els estats que haurien d'ésser els qui lluitessin contra tanta desigualtat, en comptes de deixar-ho de la ma de la iniciativa de la gent.

    Això si que és una crisi i no la financera!

    Salut i €

  2. Eduard,

    Una part molt important del món ha estat sempre en crisi, i no ho veiem ni ho volem veure. És trist, però sembla que per a que anem bé sempre hi ha d'haver algú que vagi malament.

    Salut (i €, és clar)

Publica un comentari a l'entrada