La quarta veritat

Un llibre que val la pena llegir. “La cuarta verdad”, de Iain Pears. Es tracta d’una novel·la i un autor poc coneguts a Espanya i a Catalunya. De fet, crec que no ha estat traduïda al català. Iain Pears és un escriptor anglès nascut al 1955, doctor en filosofia i història de l’art, autor de vàries novel·les de misteri i que actualment es dedica al periodisme.

La novel·la descriu uns fets ocorreguts durant la segona meitat del segle XVII a l’Anglaterra de Carles II, una vegada restaurada la monarquia després del mandat de Cromwell. Uns fets imaginaris, és clar, ja que es tracta d’una novel·la, però amb una narració farcida de personatges reals i perfectament ambientada en l’època de confrontació entre la fe religiosa i la raó empírica.

El fil argumental gira en torn a l’assassinat d’un professor d’Oxford i l’acusació de la seva serventa com a autora del crim. Una història que ens és explicada per quatre personatges diferents i des de punts de vista força oposats. Marco da Cola, personatge venecià fascinat per l’anatomia, en una època en que l’exploració anatòmica dels cadàvers constituïa una profanació greument castigada; Jack Prestcott, que intenta demostrar la innocència del seu pare d’una injusta acusació de traïdoria, pare i fill personatges ficticis però basats en altres de reals; John Wallis, professor de geometria de la universitat d’Oxford que existí realment; y Anthony Wood, igualment real, bibliòfil i historiador.

Tots quatre ens ofereixen diferents veritats, els mateixos fets des de perspectives totalment oposades. Així, tan sols començar la segona part del relat ja ens adonem que haurem de canviar totalment de xip perquè allò que en la primera part ens ha semblat evident deixa de ser-ho, i els personatges que miràvem amb simpatia ara esdevenen malvats. I així tot el llibre, sols que cadascuna de les quatre versions dels fets implica nous esdeveniments col·laterals, nous personatges i noves trames, mantenint així l’interès fins al final. I amanit, a més, amb una interessant panoràmica del debat entre empirisme i creença, entre el racionalisme i la superstició, entre la raó i l’obscurantisme de l’època.

Tot plegat acabarà més o menys bé, una concessió al lector amatent als finals agradables. El mèrit d’aquesta història està en oferir-nos quatre versions oposades i, tanmateix, certes totes elles. Si més no, ens declarem, a l’acabar la lectura, incapaços de prendre partit.

Això és més freqüent del que sembla. Sols cal comprar quatre diaris diferents i llegir la mateixa notícia en tots ells. A la fi, tothom acaba tenint raó i, tanmateix, són quatre veritats diferents.

0 comentaris :: La quarta veritat

Publica un comentari