Un arbre buit


Un arbre buit, sec, mort, nu per fora i per dins. Un arbre amb molts anys. Impossible saber-ne l’edat, no hi ha anelles per a comptar. Haurien estat en la part buida del seu tronc, ara convertida en refugi de quitxalla, el vell joc de fet i amagar. Ni tant sols d’aixopluc pot servir, perquè és buit de dalt a baix. Algú hi feu foc a l’interior fa força temps, quan probablement ja era mort, i no li calgué xemeneia perquè el fum es pot enfilar al llarg del tronc i sortir a l’exterior pel forat de la cimera.

Aquest arbre és a Sant Magí de la Brufaganya, en el terme municipal de Pontils, a la Conca de Barberà. Quan jo tenia menys de 10 anys –i ara en tinc 52- ja era mort i buit, i la canalla ens hi aplegàvem per a veure el cel des del seu interior. Això passava en l’aplec de Sant Magí, al mes de setembre.

Però malgrat la fusta seca, vella, ennegrida i perforada pels tèrmits, el fred, la calor, el vent i el foc, l’haurem de veure com a viu mentre romangui dempeus perquè, a fi de comptes, és part del paisatge, i el paisatge, com la matèria o l’energia, ni es crea ni desapareix, sols es transforma. És clar que, d’alguns canvis, guardeu-nos Senyor!

0 comentaris :: Un arbre buit

Publica un comentari