Olèrdola, empremtes del passat

Fa uns dies, en un post d’aquest bloc, em vaig entretenir a divagar sobre com seria el món sense nosaltres, si de cop i volta l’ésser humà desaparegués de la superfície de la terra. I ara, remenant entre les fotografies que tinc a l’ordinador, me’n surten una colla de l’anomenat castell d’Olèrdola.

No és pròpiament un castell, sinó tot un nucli de població que es remunta ja a l’Edat del Bronze i, amb assentaments de més o menys intensitat, s’allarga fins a finals del segle XIX. Es troba dalt del turó de Sant Miquel, en un contrafort del massís del Garraf, i he de dir que constitueix una talaia natural dins d’un paisatge immillorable. Merescudament, forma part de la xarxa de parcs naturals administrats per la Diputació de Barcelona.

A aquells que els interessa el coneixement del passat fugint de l’espectacularitat i la majestuositat dels grans monuments, els recomano una visita al castell d’Olèrdola, on les senyals de l’home són senzilles però entenedores.

Una gran cisterna per a la recollida de les aigües pluvials, d'època romana, petites canalitzacions, sitges per a guardar-hi el gra, tot excavat a la roca del turó. Fins i tot dels habitacles de diverses èpoques no en queda altra cosa que la seva empremta, feble, a la mateixa roca.

Malgrat questa senzillesa, resta una part important de la muralla romana a la part de l’entrada i part d’una talaia que els mateixos romans construïren en un extrem del recinte. I al bell mig, l’església de Sant Miquel, únic edifici que es conserva dempeus, construïda el segle X i que ha sofert diverses remodelacions fins al segle XIX.


Al voltant d’aquesta església, i també de les restes de l’església romànica que es troba a l’exterior del recinte, en el lloc anomenat Pla dels Albats, s’hi troben una gran quantitat de sepultures antropomorfes excavades a la roca. La seva senzillesa i l’abundància de sepultures petites que havien de correspondre a infants, resulta més estremidora que el testimoni de les glòries passades.

A fi de comptes, quan l’home se’n vagi, allò que donarà testimoniatge del seu pas per aquestes contrades no seran les grans infraestructures, que seran les primeres a caure, ni seran els palaus i els monuments grandiloqüents, que serveixen a una part molt minsa de la humanitat, sinó el rastre de la seva vida quotidiana i de la seva mort, la seva llar, la seva sepultura, les seves eines. Tot això tardarà més en desaparèixer.

A Olèrdola, assegut a la vora d’una d’aquestes sepultures, pots imaginar el món després que l’home n’hagi marxat. A qui hi estigui interessat, li recomano una visita tranquil·la, sense presses. I també, per a saber-ne més, una ullada a aquest enllaç de la web del Museu Arqueològic de Catalunya: http://www.mac.cat/cat/Seus/Olerdola

1 comentaris :: Olèrdola, empremtes del passat

  1. Gràcies per la informació. Potser vaja a visitar el castell d'Olèrdola aquest estiu quan realitze el meu viatge per Catalunya.
    Un paisatge molt bonic.

Publica un comentari