Manca de seriositat constitucional

No és seriós que una reforma constitucional es faci d’un dia altre, sense cap mena de debat previ, sense ni tan sols cercar el consens polític més allà de l’imprescindible per a la seva aprovació parlamentària i sense explicar-ne clarament les raons. No és seriós que la reforma constitucional es dugui a terme a velocitat de vertigen, mentre els projectes de llei s’enquisten en la tramitació parlamentària durant mesos o anys. No és seriós que la norma fonamental de l’ordenament jurídic espanyol es pugui modificar en quaranta-vuit hores per la simple voluntat dels dos partits majoritaris, o dels seus màxims dirigents, excloent la població de qualsevol possibilitat de debat. No és seriós que no es faci el més mínim esforç per a que participin en la iniciativa la resta de forces polítiques parlamentàries, especialment totes aquelles que en el seu dia van fer possible l’aprovació de la Constitució. No és seriós que tot això es faci per a introduir en el redactat una norma prou flexible com per a que sigui ignorada per qui vulgui i quan convingui. No és seriós que es faci a pocs dies de les eleccions. I no ho és que es faci seguint les ordres del director del Banc Central Europeu, amb un total menyspreu de la sobirania legislativa espanyola i de la voluntat dels seus ciutadans.

És tal la manca de seriositat de tot plegat, que em sembla a mi que deixa tocat per sempre el valor de la constitucionalitat i la consideració que els ciutadans en tenim. Queda clar després de les informacions que s’han fet públiques, que la reforma exprés de la Constitució obeeix al dictat del director del BCE, que assegura haver enviat missatges claríssims a les autoritats espanyoles assenyalant el camí a seguir. Evidentment, el poder fàctic del BCE és molt superior al dels ciutadans espanyols o catalans que portem anys reclamant una reforma constitucional en profunditat. És pura fantasia, però si el Sr. Trichet ho ordenés, s’aniria a una reforma constitucional per a contemplar el dret a decidir dels pobles integrats en l’estat espanyol? No és el mateix, és clar, però posats a tocar la Constitució alegrement, per què no incloure el límit al dèficit fiscal que reclama CIU, per exemple? Segur que trobaríem 100.000 catalans disposats a reclamar-ho. I segur que la voluntat d’aquests 100.000 catalans no val el que un advertiment del Sr. Trichet.

El curiós és que, al cap i a la fi, la reforma proposada és interessant i mereix, si més no, que se’n parli. No és baladí decidir de quina forma s’acota la possibilitat que el dèficit públic pugui créixer descontroladament, que és tan com dir de quina forma les administracions públiques autolimiten la seva capacitat financera per a assegurar la sostenibilitat dels serveis públics. Potser resulta que, ben mirat, la Constitució no és mal lloc per a incloure aquesta previsió, però a simple vista n’hi hauria prou amb actualitzar la Llei d’estabilitat pressupostària, que és d’obligat compliment per molt que algunes administracions se la saltin a la torera. Amb un límit constitucional hi haurà més disciplina pressupostària? Costa de creure, com costa d’imaginar que pugui tenir cap efecte la hipotètica anul·lació pel Tribunal Constitucional dels pressupostos generals d’un exercici tres o quatre anys després de la seva execució. En qualsevol cas sembla que ningú s’hagi plantejat res més que l’obediència cega i a corre-cuita del dictat europeu.

Una altra qüestió és que tanta frivolitat a l’hora de jugar amb la Constitució ha obert debats que segurament els seus promotors no esperaven. Per exemple, el del referèndum. És cert que la Constitució no obliga a consultar al poble amb l’aritmètica parlamentària actual, però donant per certa, tal com ens ha estat venuda, la importància de la norma que es proposa i la seva efectivitat, i en conseqüència la repercussió que haurà de tenir sobre el sector públic en general, els serveis públics i l’estat del benestar, el referèndum estaria més que justificat. Negar-lo equival a reconèixer la intranscendència d’aquesta norma i la frivolitat amb que s’està portant aquest tema.

I ha quedat clar que una de les constitucions europees més rígides, per la dificultat teòrica de la seva reforma, pot ser modificada amb una trucada de telèfon des de Brussel·les. És hora, doncs, d’insistir en reformar altres aspectes de la mateixa, com ja ho estan reclamant alguns col·lectius.

El que passa quan s’és poc seriós és que s’acaba creant nous problemes.

Una reforma inútil de la Constitució

El mecanisme legislatiu per a dur a terme la reforma constitucional que PSOE i PP volen promoure, per a limitar el dèficit de les administracions públiques i garantir l’estabilitat pressupostària a mig i llarg termini, ve recollit a l’article 167 de la Constitució. Aquesta norma exigeix que el projecte de reforma sigui aprovat per una majoria de tres cinquenes parts del Congrés i del Senat o, si això no és possible, per majoria absoluta en el Senat i de dos terços en el Congrés. Salta a la vista que si els dos partits estatals majoritaris estan d’acord, la reforma s’aprovarà sense cap problema. I es pot aprovar, a més, en un termini molt curt de temps. Té raó el President del Congrés José Bono quan afirma que es podria aprovar abans que finalitzés aquesta legislatura.

El més vistós de tot plegat, que no el més important, és que resulti tan simple i fàcil aprovar aquesta modificació de la Carta Magna, quan des de sempre s’ha esgrimit la intocabilitat de la Constitució per a emprendre altres reformes. Tant fàcil pot ser, que fins i tot és molt possible que, si es duu a terme, passi totalment desapercebuda pel gruix de la societat.

Una primera consideració. Si la cosa és tant simple, és perquè el propi text constitucional preveu un sistema ordinari –aquest- per a les modificacions de poca transcendència. Molt més simple que modificar el títol II (la Corona), el Títol preliminar o el capítol II secció 1a. del Títol 1r. (drets fonamentals i llibertats públiques). Aparentment no estem, doncs, davant una modificació de gran calat. A partir d’aquí, la qüestió és si la previsió constitucional de limitació del dèficit públic tindrà alguna utilitat, si resultarà efectivament vinculant per a les administracions públiques, o esdevindrà en un simple instrument retòric.

Una part important de la Constitució es dedica a enumerar els principis rectors de la política social i econòmica, i conté una sèrie de drets genèrics dels ciutadans (dret a l’habitatge, a l’educació, a gaudir d’un medi ambient adequat...). És important que hi siguin a la Carta Magna, perquè implica que no han de ser obviats pels poders públics ni pels ciutadans. L’article 47, per exemple, assenyala que tots els ciutadans tenen dret a gaudir d’un habitatge digne i adequat, però des d’un primer moment el Tribunal Constitucional va deixar clar que això no implica que l’Estat estigui obligat a proporcionar un habitatge a tothom qui ho demani, ni tant sols a aquells que no tinguin mitjans per accedir-hi. Del que es tracta és de que els poders públics emprenguin polítiques actives per a facilitar l’accés a l’habitatge. El mateix precepte diu que els poders públics regularan la utilització del sòl d’acord amb l’interès general per a impedir l’especulació. Després de l’esclat de la bombolla immobiliària, aquest mandat constitucional sembla un sarcasme.

El Títol VII es troba dedicat a l’economia i la hisenda i conté una sèrie de principis generals. Serà possiblement en aquest àmbit on s’inclogui la limitació del dèficit públic que ara es pretén. Veurem si s’estableix una xifra concreta –un percentatge sobre el PIB que sembla que s’acostarà al 0%- o si s’insta a les administracions públiques a que duguin a terme polítiques econòmiques d’austeritat, però sigui més o menys concreta la norma, està per veure què passarà quan els poders públics l’incompleixin –i ho faran. Quan l’administració de la Generalitat, o la d’un Ajuntament, o la de l’Estat o de qualsevol comunitat autònoma ultrapassin la xifra de dèficit concretada en la Constitució, quin mecanisme de reacció o de correcció s’aplicarà constitucionalment? No veig que hi pugui encaixar per enlloc el recurs d’inconstitucionalitat. Suposant que la Constitució preveiés algun tipus de mesura correctora o coactiva per part d’altres administracions (i dubto que la Constitució arribi tant lluny), no veig tampoc com podrien arribar a l’administració de l’Estat.

Introduir el mandat de contenció del dèficit en la Constitució té tot el valor dels principis inspiradors de les polítiques públiques, però un escàs poder coercitiu contra la mala praxis pressupostària.

La següent pregunta, doncs, és si val la pena encetar el meló de la reforma constitucional per a introduir un precepte d’utilitat simplement aparent. Si el que es vol és llençar algun missatge als mercats, potser caldria baixar al terreny de les lleis ordinàries i al de les mesures pràctiques i efectives, deixar els principis i accedir al que és concret.

Sumem-hi a més el fet que parlar de reforma constitucional dóna peu a reprendre, per part d’alguns sectors, velles reivindicacions que no han estat ateses amb l’excusa de la seva inconstitucionalitat, i afecta, a més, sensibilitats polítiques. Des de la Generalitat s’ha advertit ja que tal mesura podria debilitar l’autonomia financera de Catalunya, i des de CIU s’avisa que no donarà suport a la reforma si es dóna aquest cas. Recordar, a més, que l’article 167 de la Constitució assenyala l’obligatorietat de sotmetre la reforma a referèndum quan ho demani una desena part dels membres de qualsevol de les dues càmeres. Vist l’aritmètica parlamentària, no és fàcil que això passi, però és una possibilitat que algunes veus ja comencen a exigir públicament fora de l’àmbit parlamentari.

Una reforma constitucional per a introduir un mandat que amb molta probabilitat serà desatès sense que passi res, que a més podria no tenir el suport dels grups nacionalistes de les càmeres, i que seria aprovada sense massa repercussió pública, no faria més que contribuir a relativitzar el mateix concepte de la constitucionalitat i el seu valor. És dubtós, a més, que de cara a prevenir les tempestes financeres que amb tota probabilitat seguiran assetjant l’euro i per extensió les economies europees, sigui suficient una mesura purament estètica, ni tant sols que tingui cap mena d’efectivitat.

L'espantall de l'anticlericalisme

La guerra civil espanyola va acabar fa 72 anys, i encara en fa més que en aquest país va cremar per darrera vegada una església, o que un sacerdot va ser assassinat pel fet de ser-ho. La majoria de la població espanyola actual no havia nascut encara quan tot això passava. Són coses que pertanyen ja als llibres d’història però, tanmateix, hi ha qui aprofita les tímides protestes contra els fastos i la parafernàlia de la visita papal per a esgrimir el record de la persecució religiosa i dels extremismes dels anys trenta.

Hi ha una fixació en una part de la dreta espanyola per a reviure els fantasmes de la república i la guerra civil, atribuint als pecats de la primera les causes de la segona. Entre aquests mals, pel que sembla, hi hauria un suposat anticlericalisme ancestral propi de l’esquerra irredempta. El que esgrimeixen alguns prohoms del PP, alguns il·lustres opinadors i, per descomptat, la jerarquia catòlica, per a rememorar l’anticlericalisme dels anys trenta, són ni més ni menys que les paraules d’altres opinadors que gosen criticar que l’ostentació religiosa sigui finançada, en tot o en part, amb fons públics en un estat suposadament aconfessional com ho és l’espanyol. Sembla que sempre acabem topant amb l’església i que encara hi ha bones opinions d’un costat i crítica perillosa de l’altre si parlem de religió. Igualment de perillosa, diuen, que una manifestació d’uns quants que reclamen laïcisme i que va acabar com el rosari de l’aurora.

Jo no hi era, a la República i a la guerra civil, vull dir, però per més que em llegeixo i rellegeixo els llibres d’història, no aconsegueixo associar el laïcisme (radical, diuen) amb l’anticlericalisme. Potser perquè no sóc prou vell, no veig que demanar llibertat de consciència i neutralitat ideològica, filosòfica i religiosa a l’estat es pugui associar amb la persecució religiosa. Tampoc no hi era als primers anys del franquisme, però les grans manifestacions religioses d’aquests dies i les contínues proclames a les arrels cristianes d’Espanya sí que em recorden, en canvi, les manifestacions del nacionalcatolicisme més ranci. Hi hagi llibertat de consciència per a tothom, per a catòlics, ateus, agnòstics, musulmans, testimonis de Jehovà....., però la llibertat religiosa consisteix en exercir la religió com a opció vital, íntima, respectant la consciència dels demès, i aquest respecte, que ha de ser absolut, sols és possible en un estat aconfessional. És el que predica el laïcisme, per molt que hom el vulgui associar a l’ateisme militant o vulgui donar-li connotacions polítiques, com qui aprofita per escometre contra el marxisme aprofitant la visita papal, quan ningú es recorda ja de Marx, Lenin o de l’opi del poble.

En el fons, el problema no és que el Papa vingui o no. No ho hauria de ser per als que ens proclamem laïcistes, precisament perquè defensem la llibertat religiosa. El problema és que se’ns vulgui fer creure que Espanya és catòlica, que ho som tots els ciutadans i que la neutralitat religiosa de l’estat és contrària a la llibertat. Que la dreta més conservadora esgrimeixi l’espantall de l’anticlericalisme sí que recorda, precisament, als anys trenta.

El xantatge

Què estaríem disposats a donar, d’allò que és nostre, per a conservar el que ens és més preuat? Dit d’una altra manera, si ens extorsionen, fins on estem disposats a cedir? La resposta és més difícil del que sembla, perquè el més preuat de cadascú no és el mateix per a tothom, i la resistència o la capacitat d’oposar-se a la coacció no és tampoc igual en tots els casos. Probablement, per a conservar la vida tots acabaríem donant tots els diners i béns materials que tinguéssim. Segurament que tots ho faríem també per les persones que estimem. Veuríem fins on arribaria la nostra capacitat de sacrifici en els altres casos.

I si l’alternativa fos “me’n dones la meitat o t’ho prenc tot”? La resposta sembla senzilla; abans de perdre-ho tot en dono la meitat. Si m’ho pregunten després, la resposta seguirà essent la mateixa. I després. I després. Fins que no quedi res. És evident que caldria aturar aquests xantatge en algun moment abans d’arribar al punt en que el que ens quedés ja no fos suficient. Suficient per a què? Doncs suficient per a que valgués la pena conservar-ho, suficient per a que ens pogués fer algun servei. Fins i tot suficient per a viure. Si jo fos xantatgista, me les arreglaria per a que aquest moment no arribés mai. Millor menjar poc i pair bé, que esgotar tots els recursos. És allò de que si mates la gallina mai més tindràs ous. I no sols això. Una feina ben feta faria que se’m pagués religiosament el xantatge de forma voluntària i sense coacció. La millor víctima és la que no sap que ho és.

Tot plegat ve a compte de l’entusiasme amb que hem acollit la santa creuada contra el dèficit públic i, per extensió, l’assetjament i destrucció de l’estat del benestar. Els manaments d’aquesta nova religió es resumeixen en dos: no gastaràs, i no tindràs allò que no puguis pagar. La mecànica del xantatge en que m’he esplaiat abans és la següent: si vols mantenir un estat del benestar, has de reduir despeses, és a dir, eliminar una part d’aquest benestar. Si el sector públic vol existir, s’ha d’aprimar. Si hi ha d’haver sanitat per a tothom, a cadascú li correspondrà una ració més petita. Premisses que es pronuncien dia sí dia també, sense que ningú hagi fixat un punt de no-retorn, aquell en que del sector públic en quedi sols la política.

Ve el problema de que l’amenaça de mort sobre els serveis públics és constant i reiterativa, i no s’apaigava malgrat les diàries concessions dels governs atemorits. Amb això es compleix la primera de les premisses del xantatge: que no s’acaba mai. I ve també el problema de que hem estat convençuts, fins a fer-ne quasi-religió, que el millor per a la ciutadania no són les conquestes socials ni els serveis públics, sinó l’eliminació de tot allò que es paga col·lectivament. Es dóna compliment, així, a la condició principal del bon xantatge: que la víctima pagui religiosament, amb il·lusió.

Vet aquí que les sàvies veus del Sanedrí diuen que es gasta massa en sanitat, en ensenyament, en subsidis,.... Que es donen massa ajudes socials i que alguns no les mereixen. Que hi ha massa administracions, massa treballadors públics... Que es fan obres inútils i innecessàries. Que hi ha massa aeroports, massa trens, massa centres d’atenció primària, fins i tot que hi ha massa ajuntaments. I com que hi ha massa de tot, cal que ho retallem tot, cada dia la meitat, fins que no resti res. Bé, de fet, sempre ens quedarà la política. S’ha decidit, doncs, per general aclamació, que si el tren no tira, el que hem de fer és treure els vagons i no canviar de màquina. En el camí ens deixem tot allò que altre temps eren conquestes socials, tot el que eren millores en la qualitat de vida, tot el que un dia es va reivindicar i que ara es rebutja per costós. Fins on? Fins que del que és públic no en quedi res. Hi ha un altre tren, el del sector privat, però és de places limitades.

En mans d'especuladors

Vicenç Navarro, Catedràtic de Polítiques Públiques de la Universitat Pompeu Fabra, publica avui mateix un breu però contundent article al diari Público titulat ¿Por qué la crisis actual? En un intent de resumir-ho, diré que Navarro considera la crisi del deute públic com una crisi artificial, creada mitjançant l’especulació financera pels seus grans beneficiaris, els bancs. A títol de conclusió, assenyala literalment: “La crisis actual es una crisis artificial, creada para satisfacer los intereses del capital financiero en su intento de desmantelar el Estado del bienestar, privatizándolo. Es el ataque más frontal que haya existido en contra de la protección social, tanto en la UE como en EEUU. Este es el objetivo de la crisis.”

Es pot estar d’acord o no amb el fons de l’article i la valoració que fa dels fets, i es pot compartir o no la conclusió, que traspua una certa càrrega ideològica, però resulta difícil rebatre el que és innegable: la transferència d’importants quantitats de diners del sector públic al sector privat, més concretament al financer, i el descarat caràcter especulatiu de la crisi actual. Les limitacions dels bancs centrals estatals i del propi Banc Central Europeu afavoreixen la compra de deute públic a un interès alt per part de les institucions financeres, amb diner que han obtingut a un interès baixíssim del BCE o dels mateixos governs. I el paper de les agències de valoració del deute públic resulta més que sospitós, actuant com autèntics agents provocadors d’una percepció de crisi i d’inseguretat del deute públic que té com a resultat l’elevació dels interessos d’aquest deute en benefici dels especuladors financers. Comença a ser hora que algú escruti entre l’accionariat d’aquestes agències.

Hem après als manuals d’història econòmica que l’economia capitalista té un caràcter cíclic, i no és estrany que, en un primer moment, creguéssim que ens trobàvem al fons d’una de les oscil·lacions periòdiques de l’economia, al qual, per cert, hauríem caigut sobtadament i no gradualment, com és d’esperar en una corba que reflecteix tendències. Crec que aquestes alçades ja podem dir que això no és una corba, sinó un seguit de sotracs, un terreny impracticable que no sembla tenir fi. És evident que el que està passant des de fa un temps als mercats borsaris i financers és especulació pura i dura, i que com a tal sols pot tenir un origen artificial, provocat per aquells que esperen obtenir-ne un ràpid benefici. Dia rere dia, les economies estatals reben atacs directes i injustificats, i a cada andanada els estats i els ciutadans s’empobreixen.

Als treballadors podria importar-nos un rave el que passa entre poderosos, sinó fos perquè aquests atacs deliberats contra les economies públiques tenen com a víctima a la societat en el seu conjunt, mitjançant l’assetjament i aniquilació de l’estat del benestar, no en benefici d’una ideologia política, sinó per a satisfer els interessos econòmics dels especuladors financers, una categoria de rufians en la que hi podríem enquadrar alguns bancs, intermediaris, algunes corporacions empresarials, governs i simples operadors borsaris. Tan se val, de fet, qui siguin, però és el ciutadà qui s’empobreix directament. Igual que l’energia, el diner no es destrueix. Simplement canvia de mans, i el que està passant és que de les mans de tots passa a les d’uns quants.

Que els estats segueixin suportant els atacs dels especuladors financers internacionals, siguin qui siguin, no té perdó de Déu. No es tracta de canviar el sistema, sinó de dotar-lo de mecanismes de defensa. Si l’única sortida és la retallada, llavors és que no hi ha sortida. Amb la ineficàcia dels governs i bancs centrals i l’agressivitat dels especuladors, això se n’anirà en orris en quatre dies. No per a tothom, és clar.

Quan un té un mal dia...

Hi ha coses que fan ràbia, com que al sortir del treball el primer dia després de les vacances, que sempre resulta complicat, t’aparegui una obra d’art al lateral del cotxe amb forma de ratllada feta amb algun objecte punyent, des del davant fins al darrera. No t’alegra precisament el dia. Això em va passar a mi ahir mateix, així que descriuré breument les meves reaccions. La primera, de sorpresa. La segona, una sèrie concatenada de renecs especialment dedicats a tot el santoral que, per respecte a la gent de missa, no repetiré. La tercera, un seguit de “bons desitjos” a l’autor de la gracieta, a tots els seus avantpassats i a tota la seva parentela fins al tercer grau de consanguinitat. A tots ells, el meu “carinyo” i consideració, i les plagues d’Egipte si pot ser. Ara que ja ha passat un dia i he tingut temps de comptar fins a 15.000, ja no escanyaria ningú, sempre, és clar, que per a la seva tranquil·litat i la meva, l’artista desconegut continuï anònim.

La cosa és que jo sóc del bon pa i, encara que pogués, difícilment prendria represàlies, però em vaig emprenyar i vaig seguir de mala lluna fins que es va acabar el dia. Hi ha qui reacciona pitjor amb coses com aquestes, fins i tot amb assumptes més banals. Si, per exemple, jo no fos del bon pa i, per contra, patís algun desequilibri que em fes especialment agressiu, podria haver reaccionat molt més negativament del que ho vaig fer.

Un mal dia el té tothom, i un mal dia et pot amargar la resta de la teva vida, o la dels altres. Sempre hi ha algú, generalment molt pacífic, que reacciona malament davant un embús de trànsit prolongat i es llança incomprensiblement contra el vehicle del davant o contra algun vianant. Sempre hi ha, també, qui maltracta a qui li és més proper, qui insulta tot i tothom, qui li dóna per trencar coses o, el que és pitjor, per trencar cares. I hi ha qui arrossega algun ressentiment ocult que esclatarà a la mínima, o qui ho farà pagar a aquells que li resultin més vulnerables.

Ara que ja no estic enrabiat, em dóna per imaginar coses. Imagino, per exemple, que en lloc de ser un modest funcionari, sóc un directiu de Standard&Poor’s, i que el mateix dia en que estic enfadat amb el món sencer, he de prendre una decisió sobre la qualificació del deute sobirà d’un país. Com que imaginar és gratis, no m’estic de res. Imagino també que sóc el Conseller d’Interior, i que després de contemplar la “gracieta“ del cotxe, he de decidir si dissolc una manifestació o desallotjo la Plaça de Catalunya. També em puc imaginar que sóc un dirigent mundial que ha de considerar si una provocació d’un altre país mereix o no una resposta bèl·lica. O que sóc el President d’un Tribunal que aquella mateixa tarda ha d’avaluar i qualificar una tesi doctoral. O un Conseller que ha d’autoritzar o no un ERO, o imposar o no una multa.... Podria ser un guàrdia municipal amb un talonari de multes a la mà, que comença la ronda en un mal dia.

I si fos inspector d’Hisenda? I si fos el governador del Banc Central Europeu i ara, per pebrots, no em donés la gana de comprar deute sobirà espanyol o italià, sols perquè m’han fet enfadar? I si fos dentista i fes cara de molt emprenyat?

Dit així, sembla que el món sencer depengui de que uns quants es llevin amb un peu o amb un altre. Quan érem joves, crèduls i idealistes, el materialisme històric ens explicava que aquestes coses no podien passar, que tot el que al món passava era producte de la lluita de classes i de les relacions econòmiques entre elles, de tal manera que l’ésser humà individual poca cosa hi podia fer. Així, les dictadures no les feien els dictadors, ni les guerres les originaven els polítics o els militars, sinó els interessos econòmics de les classes poderoses. Per això, quan Stalin n’afusellava uns quants, no n’era gens culpable, sinó que tot plegat era el devenir inevitable de la lluita del proletariat per a fer-se amb les regnes de la societat. I Hitler tampoc devia ser responsable d’aniquilar mitja humanitat.

Diran el que vulguin, però moltes persones haurien sobreviscut si Hitler o Stalin haguessin mort al néixer, o si, governant com ho van fer, no haguessin trobat qui els tragués de polleguera. De paranoics n’hi ha a tot arreu, i a més tenen una especial facilitat per a arribar al poder. N’hi ha que de poder no en tenen però estan molt tocats i amb una arma esdevenen molt perillosos. N’hi ha que cerquen el paradís matant tanta gent com poden. I n’hi ha que estan molt centrats i per això els elegim per a que regeixin els nostres destins, sempre, és clar, que no els posem nerviosos. Potser això explica que els paguem tant bé. Un mal dia per ells podria ser pitjor per a nosaltres.

I segueixo imaginant. Si ahir a la tarda hagués estat responsable del botó nuclear...

La Presidència al banc dels acusats

El ciutadà Francisco Enrique Camps Ortiz serà jutjat, probablement a l’octubre, per un presumpte delicte de suborn impropi. La seva condició processal és, en l’actualitat, la d’acusat, després que un jutge del Tribunal Superior de Justícia del País Valencià hagi dictat un Auto d’obertura de judici oral, al qual hauran de comparèixer en qualitat d’acusats el ciutadà esmentat, així com els Srs. José Víctor Campos Guinot, Rafael Betoret Parreño i Ricardo Costa Climent. Tots ells exerceixen o han exercit diferents càrrecs en el mateix partit polític al qual pertany el ciutadà Camps.

Així doncs, malgrat que el ciutadà Camps és innocent mentre no es demostri el contrari, és oficialment un presumpte delinqüent, i és per això que serà jutjat. I ho serà per un delicte continuat de suborn, previst i penat en els articles 426 i 74 del Codi Penal, que en el moment dels fets tenien la següent redacció:

"Artículo 426. [Para la consecución de un acto no prohibido legalmente]

La autoridad o funcionario público que admitiere dádiva o regalo que le fueren ofrecidos en consideración a su función o para la consecución de un acto no prohibido legalmente, incurrirá en la pena de multa de tres a seis meses."

"Artículo 74. [Delito continuado y delito «masa»]

1. No obstante lo dispuesto en el artículo anterior, el que, en ejecución de un plan preconcebido o aprovechando idéntica ocasión, realice una pluralidad de acciones u omisiones que ofendan a uno o varios sujetos e infrinjan el mismo precepto penal o preceptos de igual o semejante naturaleza, será castigado, como autor de un delito o falta continuados, con la pena señalada para la infracción más grave, que se impondrá en su mitad superior."

La primera consideració que cal fer és la de que es tracta d’un delicte que sols poden cometre les autoritats i els funcionaris públics, com queda clar del redactat de l’article 426 del Codi Penal. És el moment d’assenyalar que el Sr. Francisco Enrique Camps Ortiz, a més de militant d’un partit polític, és també President de la Generalitat Valenciana, i per tant la primera conclusió és que la persona que actualment ostenta aquest càrrec és un presumpte delinqüent. Presumpte. Cal repetir aquesta paraula perquè encara no ha estat jutjat i no sabem si serà condemnat o declarat innocent de tots els càrrecs. Un presumpte delinqüent és el que ara mateix governa la comunitat valenciana.

La segona consideració a fer té a veure en el delicte que s’imputa al President de la Generalitat Valenciana. Es coneix com a suborn impropi. A diferència del suborn “normal”, que consisteix en lliurar regals o fer favors a autoritats o funcionaris a canvi d’alguna cosa, generalment un acte que en condicions normals no es podria dur a terme, el suborn impropi consisteix en lliurar aquests regals o favors a una autoritat o funcionari en consideració a la seva funció, és a dir, per l’únic fet que ostenta un determinat càrrec, o també per aconseguir quelcom que no estigui prohibit legalment.

Anem per parts i comencem pel final. Els regals que va rebre el President de la Generalitat Valenciana anaven destinats a aconseguir quelcom d’il·legal? Si hagués estat així, i hi hagués indicis suficients, hauria estat imputat per l’article 419 del Codi Penal i no pel 426. Directa o indirectament, segons recull l’auto judicial, els regals han estat fets per la societat Orange Market S.L., controlada pel Sr. Francisco Correa Sanchez, principal imputat en el cas de la xarxa Gurtel, implicada amb importants suborns a diversos càrrecs del Partit Popular a Madrid i València per a obtenir contractes favorables, tant de la Generalitat Valenciana com del govern de la Comunitat de Madrid. El sentit comú, sempre imprecís i el més indeterminat dels conceptes jurídics, fa pensar que els regals al President de la Generalitat no són aliens a la xarxa de corrupció Gurtel, però no hi ha evidències que demostrin aquesta connexió. De fet, no hi ha cap evidència legal que indiqui que el Sr. Camps va rebre els regals a canvi de donar un tracte de favor a la xarxa Gurtel en l’obtenció de contractes públics a la Comunitat Valenciana. Per tant, deixant de banda el sentit comú, cal concloure que els regals es van fer a canvi de res, fins i tot sense esperar que s’aconseguís quelcom que no fos il·legal. Era, en definitiva, als efectes previstos a l’article 426 del Codi Penal, un regal en consideració al càrrec públic que ostenta el Sr. Camps, i com que s’ha produït vàries vegades al llarg d’un temps, té la consideració de delicte continuat, d’acord amb l’article 74.

És il·lícit rebre regals a canvi de res? A un particular se li fan regals pel seu aniversari, o pel seu casament, o perquè l’estimes molt, i no passa res. Pots regalar-li una fortuna al teu fill, a la teva mare o al veí del costat, i quedar-te tan ample. Ells hauran de pagar un dineral en impostos però, tret d’això, no passa res. Un càrrec públic o un funcionari són una altra cosa. El mateix sentit comú que esmentava al paràgraf anterior, porta a pensar que a una autoritat pública no se li fan regals perquè sí, sinó que sempre s’espera d’ell o ella una actitud favorable cap algun assumpte particular o un acte concret que seria més complicat d’assolir sense una bona predisposició del càrrec públic o del funcionari. Això, és clar, és una suposició, potser l’única que resulta punible en el Codi Penal, que dóna per segur que els favors a una autoritat o un funcionari públic sempre cerquen una contrapartida, encara que no es pugui acreditar.

Una interpretació estricte d’aquest precepte podria portar a l’absurd de castigar l’atorgament de la medalla d’or d’un municipi, o el regal d’una ploma estilogràfica de poc valor econòmic, o l’entrega d’una ampolla de conyac per Nadal. Tot i que és difícil establir la línia de demarcació entre el que és acceptable i el que no, la jurisprudència s’ha encarregat de distingir entre els regals que els usos socials fan acceptables i els que no es consideren normals. Tant és així, que si al President de la Generalitat Valenciana li haguessin regalat una ampolla de whisky o una caixa d’anxoves, no li caldria asseure’s al banc dels acusats.

Els regals que el President Camps va rebre de part del grup que controlava el Sr. Francisco Correa consisteixen en una sèrie de vestits fets a mida, valorats en un total de 14.021,50 euros. El jutge instructor ha considerat que, tenint en compte la peculiaritat dels objectes regalats, el seu valor i la reiteració de la seva entrega, no es poden equiparar als presents o a les atencions de cortesia o de simple reconeixement que els usos socials accepten com a innocus i admissibles. A més, el ciutadà Camps no nega haver rebut els vestits, hi ha proves abundants que les factures les ha pagat un altre, i no n’aporta cap que demostri que finalment els vestits els ha pagat ell. Si més no, sembla clar que es tracta de regals.

Les següents conclusions a extreure, doncs, són que el delicte del que s’acusa al presumpte delinqüent és la de rebre regals en atenció al seu càrrec, sense que se’n conegui la finalitat, i que aquests regals han estat efectuats per persones implicades en una xarxa de corrupció, sense que aquest darrer extrem, a efectes legals, tingui cap importància.

Una darrera consideració sobre aquest assumpte que no es pot passar per alt, és que el ciutadà Francisco Enrique Camps Ortiz, malgrat que es coneix des de fa temps la seva implicació en aquest assumpte, s’ha presentat recentment a unes eleccions en la seva comunitat autònoma, obtenint el seu partit polític una majoria absoluta aclaparadora, que li ha permès revalidar el càrrec de President de la Generalitat. Compta, doncs, amb un suport popular força ample. Això ha donat peu al seu govern i al seu partit a valdre’s d’una suposada “absolució popular” de tots els càrrecs. El raonament és senzill i exposat amb total claredat –el sentit comú en diria “amb total cara dura”- per la portaveu del govern valencià i els responsables polítics del Partit Popular: el poble ha demostrat amb el seu vot que el ciutadà Camps és innocent.

No seria correcte emetre judicis de valor sobre el sentit del vot dels valencians, però sí que cal tenir clar que en un estat de dret la justícia la imparteixen els jutges, no els ciutadans amb el seu vot. I també és important tenir en compte que la coartada del vot popular és la que sempre han cercat els dictadors d’aquest món i els delinqüents posats a polítics, ja que no poden vèncer la justícia directament. Qui defensi al President Camps amb aquest argument, l’està equiparant a una classe de personatges incompatibles amb l’estat de dret. A més, és una forma d’atribuir al poble valencià una responsabilitat que no li pertoca.

A mode de conclusió, doncs, heus aquí que:

• El Molt Honorable President de la Generalitat Valenciana és un presumpte delinqüent, i com a tal innocent mentre no es demostri el contrari.
• El Molt Honorable President de la Generalitat Valenciana ha rebut regals valorats en 14.021,50 euros, per part de persones involucrades en una xarxa de corrupció encaminada a aconseguir de forma fraudulenta contractes del sector públic, sense que hi hagi evidències legals sobre la finalitat d’aquests regals.
• El Molt Honorable President de la Generalitat Valenciana té el suport incondicional del Partit Popular i un ampli suport dels valencians que han votat a les darreres eleccions autonòmiques, però segueix acusat d’un delicte continuat de suborn impropi.

I una pregunta que em faig sense esperar resposta: és normal que el ciutadà Camps ostenti la màxima representació del poble valencià?

Serveix per a pensar

Estic segur que el dia que es van repartir els cervells n’hi havia per tothom. Cadascú recolliria el seu, encara que ara no ho sembli. El que ha passat després ja va amb la responsabilitat d’un mateix. Alguns, poquets, l’han conservat com a una joia, cuidant-lo, nodrint-lo i fent-lo rendir. D’altres hem fet el que hem pogut amb el nostre. Si més no sobreviure, que no és poc. I una bona colla l’han perdut, ja sigui per deixadesa, per incapacitat o pel mal negoci d’arrendar-lo i fins i tot subarrendar-lo als interessos aliens més espuris o a les idees més pelegrines.

És ben cert que amb el paquet no hi venia cap manual d’instruccions. El cervell, per dir-ho d’alguna manera, venia buit de continguts i amb una nota simple, una etiqueta enganxada amb un únic missatge: “Serveix per a pensar. Utilitzeu-lo amb precaució”. I així com la majoria som maldestres i ens fem un embolic al muntar un moble d’IKEA, encara que vingui amb instruccions, també ens passa sovint que això d’organitzar el pensament i les idees se’ns complica més del compte.

El problema de treballar amb el cap és que, a falta d’instruccions, ens posem a cercar-les com bojos, com quan comprem una eina de segona mà i cerquem a internet el manual d’ús i manteniment. I a fe de Déu que d’instruccions per a posar el cervell a treballar n’hi ha moltes al mercat i molt diverses! N’hi ha de religioses, amb més o amb menys intransigència; de polítiques, amb colors diversos i més o menys participatives; d’artístiques, més avantguardistes o més conservadores, més plàstiques o més intel·lectuals... n’hi ha d’econòmiques, més liberals o més intervencionistes; de pedagògiques, més tradicionals o més renovadores; de científiques i tecnològiques, més innovadores o més acotades.... Hi ha de tot i força, i totes elles constitueixen models, alguns exclusius i d’altres compatibles, que molt bé poden fer la funció de guia d’ús i manteniment.

Sembla que a una majoria ja ens vagi bé. El problema de fer-se amb un manual d’aquests és seguir-lo fil per randa, perquè les idees no són tals si no són pròpies, i les dels manuals són totes idees alienes. Entengui’s que considero pròpies les idees que, essent dels altres, adopto com a meves després d’un procés de contrast, anàlisi i valoració, i no considero com a pròpies les que s’adopten per compromís, per falsa obligació o per rutina, esdevenint inalterables i irrenunciables per sempre més. Com dic sempre, la fidelitat en la parella és un gran bé, però en les idees és una pesada càrrega.

La meva idea pròpia –no sé de qui la vaig adoptar, però segueixo tenint-la per bona- és que el cervell no té manual d’instruccions perquè no el necessita. Com diu la nota, “serveix per a pensar”, i punt. I pensar vol dir ser crític, cada dia, amb tot i amb tothom, fins i tot amb un mateix –especialment amb un mateix. És clar que per anar tirant tot això no ens cal. Enganxats a la tele-realitat i al diari preferit, podem riure cada dia les mateixes gràcies, aplaudir cada dia les mateixes propostes, blasmar sempre de les mateixes persones, resar cada dia el mateix, votar al partit de sempre, reclamar les mateixes coses i raonar en un únic sentit. Potser fins i tot es viu més bé, però el cervell s’avorreix. I no pensar, generalment, no té bones conseqüències.

Per això em sembla que l’única instrucció vàlida és la més simple: pensar. El demès ja ve sol.

Bene, bene, bene, bene respondere

Molière va morir a peu del canó, representant la seva darrera obra i essent crític fins al final amb els tabús i els convencionalismes de la seva època. L’obra en qüestió era El malalt imaginari, la història d’un burgés hipocondríac que creu estar malalt i al que s’administren contínuament purgues, sagnies i lavatives, per part d’uns metges preocupats únicament pel seu prestigi i per a complaure al pacient. L’obra constitueix una crítica àcida a la pedanteria i l’immobilisme dels metges de l’època, ancorats en les seves fórmules magistrals i els seus remeis consuetudinaris, que no admetien crítica ni renovació. Més que un saber i un servei públic, la professió mèdica apareix representada com un status social.

Al final de l’obra, Argan, el suposat malalt protagonista, ha entrat ja en raó i, després de diversos esdeveniments, acabarà ingressant ell mateix en la professió mèdica en una darrera escena que resulta memorable. Descriu el moment en que una assemblea d’il·lustres metges, composta de vuit porta-xeringues, sis apotecaris, vint-i-dos doctors, un gibreller i vuit cirurgians, examinen al candidat a metge, formulant-li un seguit de preguntes en llatí macarrònic. En transcric una part:

SECUNDUS DOCTOR
Cum permissione domini praesidis,
Doctissimae Facultatis,
Et totius his nostris actis
Companiae assistantis,
Domandabo tibi, docte bacheliere,
Quae sut remedia,
Quae in maladia
Ditte hidropisia

BACHELIERUS
Clisterium donare,
Postea seignare,
Ensuitta purgare.

CHORUS
Bene, bene, bene, bene respondere:
Dignus, dignus est entrare
In nostro, docto corpore.

TERCIUS DOCTOR
Si bonum semblatur domino presidi,
Doctissimae Facultati
Et companiae praesenti,
Domandabo tibi, docti, bachellere,
Quam remedia eticis,
Pulmonicis atque asmatícis,
Trovas a propos facere.

BACHELIERUS
Clisterium, donare,
Postea seignare,
Ensuitta, purgare.

CHORUS
Bene, bene, bene, bene respondere:
Dignus, dignus est entrare
In nostro docto corpore.

CUARTUS DOCTOR
Super illas maladias,
Doctus bachelierus dixit maravillas,
Mais, si non ennuyo dominum praesidem,
Doctissimam Facultatem,
Et totam honorabilem
Companiam ecoutatem,
Faciam illi unara questionem:
Dez hiero maladus unus
Tombavit in meas manus;
Haber grandem fievramum redoublamentis.
Grandam dolorem capitis,
Et grandum malum au. coste,
Cum granda difficultate.
Et pena a repirare; Veillas mihi dire,
Docte, bachiliere, Quid illi facere?

BACHELIERUS
Clisterium donare,
Postea seignare,
Ensuitta purgare.

QUINTUS DOCTOR
Mais sí maladia,
Opinatia Non vult se garire,
Quid illi facere?

BACHELIERUS
Clisterium donare,
Postea seignare,
Ensuitta purgare,
Resignare, repurgare, et reclisterisáre.

CHORUS
Bene, bene, bene, bene respondere:
Dignus, dignus est entrare
In nostro docto corpore.

Al final de l’examen Argan serà nomenat oficialment metge, doncs queda acreditat que té un únic remei per a tots els mals, el de sempre, l’establert pel col·legi mèdic com a indiscutible i inamovible: administrar lavatives (clisterium), sagnar a continuació i tot seguit purgar. I a la resposta correcte, l’assemblea respon amb entusiasme un bene, bene, bene, bene respondere que el fa digne d’entrar en la docta comunitat mèdica.

Deia Alfonso Guerra fa uns anys que qui es mogui no surt a la foto. Tres segles després de la mort de Molière, seguim pensant que hi ha respostes obligatòries als problemes de sempre, i que si no responem bé no sortirem a la foto. Pot ser que els militants d’un partit es vegin obligats a marcar el pas, sempre el mateix, per a rebre un bene, bene, bene respondere, però als demès no ens fa cap falta. Ens podem moure que no hi ha foto on sortir. I tanmateix, casats amb una ideologia o amb la simpatia per a un o varis polítics, seguim jugant en una pel·lícula de bons i dolents, on els bons i els dolents són sempre els mateixos, disposats a creure sempre i a repetir els mateixos missatges. No ens aniria malament portar la innovació al terreny de les idees pròpies. Ens faria més independents. Perquè la independència comença per un mateix. Molière ho sabia.

La política no és obligatòria

Contemplant l’abnegada dedicació amb que els militants, simpatitzants i simples admiradors de cada partit defensen la seva postura oficial i qualsevol fórmula que proposi, sigui quina sigui, i la idèntica dedicació, sinó més, amb que desqualifiquen les del contrari, un no pot menys que pensar que el que importa no són les propostes en si mateixes, sinó qui les formula. És a dir, que l’oposició s’ha d’oposar per sobre de qualsevol consideració, i el partit governant s’ha d’oposar a l’oposició. Al final, siguis qui siguis, el que has de fer és oposar-te. Primer és que no, i després ja en parlarem, que si tu canvies d’opinió, jo també ho faré per a continuar oposant-me.

És cert que massa unanimitat també resultaria sospitosa, però no es tracta d’això, sinó d’assumir que per més que votis a un o altre, no ho has de fer sempre, ni has de beneir els seus actes per cap mena d’obligació moral. La fidelitat és bona a la parella, però en política és un llast per la societat sencera.

A jutjar per les actituds de tots plegats, quan parlem d’opcions polítiques sembla que parlem de religions. O ets d’una o ets de l’altra, i per sobre de qualsevol consideració, prima la fe. Les perogrullades, a vegades, de tan evidents passen desapercebudes. En diré una que és de calaix: quan votes CIU, PSC, ERC, PP.... no t’hi estàs casant. Ningú et mana que donis per bo tot el que fan o proposen, i per dolent el dels demès. No n’hi ha cap obligació legal ni moral. No és pecat votar-lo avui i demà criticar-lo, ni a l’inrevés. Això no és ser inconstant, ni infidel, ni traïdor, ni tan sols inconseqüent. Això és tenir idees pròpies, que bona falta ens fan.

He dit que això és evident? Una mica d’introspecció no va malament a ningú. Preguntem-nos si això que avui aplaudim del nostre govern també ho aplaudiríem si ho fes un govern de l’oposició. O preguntem-nos si això que reclamem al nostre govern també li reclamaríem si les eleccions les hagués guanyat un altre. I siguem sincers amb les respostes, és clar. Podem ser-ho amb nosaltres mateixos, que no ens escolta ningú.

Si tots plegats ens adonéssim que no estem casats amb la política, seríem capaços de reclamar a govern i oposició consens i no confrontació. Podríem reclamar, per exemple, que en moments de crisi els pressupostos s’aprovessin amb un ampli consens, com també les lleis que es proposen per a millorar la vida dels ciutadans. Però limitar-nos a defensar amb ungles i dents la política dels nostres? Això és política per la política, inútil per al ciutadà.

Un ERO a l'hospital?

No crec que els igualadins entenguem, tret dels molt convençuts, que el Consorci Sanitari de l’Anoia dugui a terme un expedient de regulació que pot afectar a 40 treballadors, sense que el nostre Ajuntament tingui res a dir-hi. Pot tractar-se d’un rumor infundat –no seria el primer-, d’un globus sonda o de la veritable intenció del Consorci de reduir la plantilla d’una tacada, però hi ha raons contundents per a que l’Ajuntament hi digui la seva.

En primer lloc, perquè estem parlant d’un servei públic bàsic i essencial, i de retallar-lo seguint la tendència actual i generalitzada de totes les administracions, però especialment de la catalana. No pot ser que sobre el servei públic de salut l’Ajuntament no hi tingui res a dir quan els seus usuaris principals són els igualadins.

En segon lloc, perquè en el cas del CNA l’Ajuntament actua en qualitat de patró, encara que sigui indirectament. Si l’ERO s’aprova, haurà estat a petició del Consell Rector del Consorci, en el que l’Ajuntament d’Igualada participa en un 30% -el Catsalut hi té sis representants, tres l’Ajuntament d’Igualada i un el Consell Comarcal. Tres administracions controlades per una mateixa formació política governen el Consorci Sanitari de l’Anoia i acorden si es demana o no l’aprovació d’un ERO. Sigui quina sigui la decisió que adopti, l’Ajuntament d’Igualada en serà responsable fins la seva quota de decisió, com a mínim. En el cas que s’aprovi, els treballadors afectats han de saber que ha estat decisió del seu Ajuntament. I si el seu Ajuntament s’hi oposa, també seria convenient que els treballadors ho sabessin.

Segons la informació publicada per Anoiadiari.cat, sembla que serà en el Consell Rector del 7 de juliol on es prendrà la decisió, si és que es produeix. Si el nostre Alcalde s’hi vol oposar, no li queda gaire temps per a tranquil·litzar als treballadors i les seves famílies, i si pretén donar suport a l’ERO, també caldrà que expliqui les raons d’interès públic que porten a l’Ajuntament a prendre tal decisió. Perquè ho repeteixo, no serà una decisió únicament de la Generalitat, sinó també de l’Ajuntament i del Consell Comarcal.

Realment és un bon marrón el que li ha caigut a sobre al nostre Alcalde tot just estrenat en el càrrec. El silenci és aconsellable en alguns temes, com per exemple en el de les banderes –no hi ha guerra més inútil que la de les banderes; si s’han tret, no se’n parli més-, però en aquest tema no hi ha més remei que mullar-se perquè més d’hora que tard s’haurà de pronunciar.

Vagi per davant la meva opinió que l’equilibri de les finances públiques no ho justifica tot, i que un servei públic no es pot tractar amb criteris d’empresa i rendibilitat, però aquesta seria una discussió molt llarga. Sí que entenc que ara mateix el que cal és que el nostre Alcalde sigui més valent que polític i hi digui la seva. Fins i tot les decisions impopulars s’han d’explicar. No explicar-se i deixar que l’ERO tiri endavant anirà en detriment de la confiança que una majoria d’igualadins li acabem de conferir. I si pensa fer-ho igualment però explica amb valentia la seva decisió potser alguns no hi estarem d’acord però sabrem que, al menys, tenim un alcalde conseqüent. És clar que tots estaríem més tranquils si sabéssim que pensa defensar al servei públic i als treballadors.

Biones

El Tribunal Suprem ha dictat una sentència en la que dóna la raó a un motorista que va quedar paraplègic com a conseqüència d’un greu accident ocorregut a la carretera que va de Tossa de Mar a Blanes, condemnant a la Generalitat a indemnitzar-lo amb 319.409,20 euros més interessos de demora. Les greus lesions medul·lars que va patir el motorista es van produir a l’impactar el seu cos amb la barrera de protecció del voral, les conegudes biones. Tot i que actualment aquestes barreres tenen una doble banda, per dalt i per baix, i els pals de suport no tenen un perfil tallant, en el moment de l’accident –any 2000- la protecció existent era una barrera amb pals de perfil IPN i vèrtex tallant. Reconeix la sentència que aquest tipus de barrera s’adequava a la normativa existent en aquell moment, i que l’accident es va produir per la pèrdua de control de la motocicleta, sense que intervingués en la seva causa cap circumstància relacionada amb la barrera. La fatalitat va voler que el que havia de servir de protecció per a evitar que la víctima sortís de la carretera, acabés convertint-se en una trampa quasi mortal, ja que el perfil tallant dels pals IPN va acabar seccionant la medul·la del motorista.

Fa un temps vaig conèixer de prop un cas semblant –barreres amb pals de perfil IPN i causa de l’accident en la pròpia conducta del motorista- que va tenir com a resultat la mort d’un jove conductor. En aquella ocasió la Sala del Contenciós del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya va fallar a favor de l’administració, fonamentat en que la biona complia amb la normativa vigent en el moment de l’accident i en que la causa d’aquest es devia exclusivament a la conducta imprudent del motorista. Al marge que en un cas el resultat fos de lesions greus i en l’altre de mort, es tracta de dos cassos idèntics amb sentències contradictòries, per bé que la del Tribunal Suprem estableix jurisprudència i caldrà tenir-la en compte d’ara endavant.

Sense cap ànim de qüestionar cap de les dues sentències, i ni molt menys de posar en dubte el dret dels afectats a reclamar de l’administració qualsevol compensació que considerin procedent, no puc deixar de fer-me algunes preguntes.

Per començar, podria passar que en el lloc dels fets no hi hagués protecció de cap mena, com de fet passa a molts trams de carretera. En aquest cas el motorista hauria caigut directament cap en fora. En les circumstàncies descrites a la sentència del Suprem, està clar que hauria estat molt millor que la barrera no hi fos, ja que el motorista igualment la va traspassar amb conseqüències desastroses. Però hi ha molts llocs en que sortir de la carretera significa caure per un barranc i matar-se o lesionar-se greument. Si això passés, no es podria demandar a l’administració, perquè res l’obliga a posar cap barrera. Sembla doncs, que del que es tracta és que, tot i no estar-hi obligada, si la posa ho ha de fer amb les degudes condicions de seguretat.

Arribat a aquest punt, cal preguntar-se també per la utilitat d’aquestes barreres, tinguin el perfil que tinguin. En castellà se les anomena “quitamiedos” precisament perquè la seva principal finalitat és psicològica. A poc que corris, no podran impedir que un turisme que hi topi se l’emporti per davant. I si és una moto la que hi topa, de segur que el motorista saltarà per sobre.

Potser les podríem suprimir i ens estalviaríem disgustos. Però i si el motorista cau al terra sense que la moto hagi tocat la barrera, lliscant amb el seu cos fins a impactar contra aquesta? Llavors la barrera sí que és útil, sempre que per les seves característiques no resulti perillosa com la que ha produït les lesions esmentades a la sentència del Suprem. O sigui que sí que té una finalitat, encara que no sigui obligatòria. A més, ho he de reconèixer, jo que condueixo un turisme, em sento més segur quan la carretera té “quitamiedos”.

I ara m’està passant el que mai hagués imaginat. He començat aquest article amb la intenció de relativitzar la responsabilitat de l’administració en aquest tema, i em trobo que jo mateix m’he posat de cap en el camí contrari. Perquè resulta que si l’administració presta un servei que no és obligatori, no per això està exempta de responsabilitat pel seu mal funcionament. Les barreres a la carretera no són obligatòries, encara que en molts casos poden ser recomanables. Si s’hi posen és per a protegir als conductors, i el que cal evitar a tota costa és l’efecte contrari.

Què passa si la culpa de l’accident la té la imprudència del conductor? Doncs passa que la finalitat de les mesures de protecció a la carretera són per a protegir la integritat física de totes les persones, i en particular dels usuaris de la carretera. No és pot donar més o menys protecció en funció de si s’és menys o més responsable conduint. O és que no intentaríem evitar que qualsevol persona s’autolesionés, encara que fos conscientment?

Una altra pregunta m’ha passat pel cap. La sentència explica que, al marge de quina fos la causa de l’accident, la lesió concreta es va produir per les característiques de la biona, atribuint finalment una concurrència de responsabilitat sobre la lesió entre l’administració i el motorista, ja que un va provocar l’accident amb la seva conducta i l’altre no tenia les instal·lacions en condicions per a evitar la lesió concreta que es va produir. Per aquest motiu, la indemnització atorgada correspon al 50 % de la valoració del dany.

La pregunta que m’hauria fet quan encara pretenia relativitzar la responsabilitat de l’administració és què hauria passat si el motorista hagués impactat amb el seu cos contra, posem pel cas, un arbre, o una roca, o el portal d’una casa, produint-se la mateixa lesió. La causa de l’accident continuaria essent la mateixa, i la de la lesió seria l’arbre, o la roca, o el portal per les seves característiques. Caldria repartir la culpa al 50% entre el motorista i el titular de l’arbre, la roca o el portal? O aquest no seria responsable? Si l’arbre no hi fos, la lesió no s’hauria produït. Igual si la roca hagués estat retirada o recoberta de terra. I si el portal tingués els costats poc afilats potser tampoc. Sempre hi ha circumstàncies que podrien haver evitat el mal.

Però tornem al que deia. Una instal·lació destinada a protegir ha de protegir i no causar danys. El responsable d’aquests sempre serà el titular de la carretera. I l’arbre, la roca o el portal no hi són per a prestar cap protecció.

Vademècum

Del llatí vade, vine o ves, i mecum, amb mi. Els vademècums ja eren habituals fa uns segles. Els metges i remeiers tenien sempre a l’abast un llibre on es recollien la majoria de malalties conegudes i els remeis aconsellats en cada cas, especialment les herbes medicinals adients per als diferents mals. El metge anava amunt i avall amb el llibre en qüestió. “Un refredat? Vejam, sí, aquí ho posa.... sopa de farigola i fregues de menta al pit, cada dia durant la lluna plena”. “Morenes rabioses? Ungüent de melsa de cabrit amb baba de caragol i banys d’aigua freda”. “Que el noi s’orina totes les nits? Sopa de rates, i és segur”. Algunes d’aquestes col·leccions de remeis van tenir força difusió fins i tot entre les famílies que no es podien permetre el luxe de pagar al metge, com la Còpia dels remeys de casa que usava lo cèlebre Fray Domingo de la Pera, útils per a totes les famílies, de mitjans del segle XIX. No sé si els malalts sanaven o prenien mal amb tals beuratges, però era el que hi havia.

Per extensió, vademècum ha acabat referint-se a tot manual que conté les nocions imprescindibles d’una matèria, amb el conjunt d’instruccions i de recursos disponibles per a afrontar una situació determinada. Podria tractar-se, per exemple, del manual de referència del bon llauner, amb instruccions precises per a la reparació de tot tipus de fuites. Allò que diuen de “cada maestrillo con su librillo”, més o menys, va per aquí.

Bé aniríem que per a qualsevol incidència tinguéssim un manual d’instruccions a mà, però malauradament això no és possible. Hi ha matèries en que el manual es troba a faltar molt. Tothom sap, per exemple, que els fills venen al món sense manual d’instruccions ni garantia. No hi ha cap pare ni mare que tingui un vademècum a mà per a fer front al repte de pujar als fills, i el que creu tenir-lo normalment s’equivoca.

Tampoc hi és, sembla, en política, en economia, en art, en religió..... o sí que hi són en totes aquestes matèries i massa que n’hi ha. Perquè és clar, la manca de manual és un problema, però l’existència de manuals diversos i contradictoris també. O fins i tot l’existència d’un de sol, únic i inalterable, que no admeti cap mena d’actualització ni adaptació. En política, per exemple, hi ha un vademècum no escrit que explica al detall com aconseguir finalitats polítiques obviant les necessitats populars. Tots se’l saben de memòria. No cal escriure’l perquè, de fet, resultaria impopular i llavors no donaria els resultats desitjats, que no són altres que la conquesta del poder i la seva permanència. Temps hi hagué en que un famós remeier de la política gosà posar-lo per escrit. Fa molt de Maquiavel, però la seva fama i renom, i l’acceptació dels seus remeis dins la professió, no té res a envejar als remeis de casa de Fray Domingo de la Pera. Des de llavors, les seves receptes s’han transmès de viva veu i formen part, ja, de la lex artis de la professió política.

És possible que la pervivència de la política es degui, precisament, a la inalterabilitat dels seus remeis. Però en cap matèria hi ha un vademècum exhaustiu capaç de fer front a totes les eventualitats. El llibre d’instruccions de la política és ple de mecanismes de distracció, intercanvi de concessions, paraules buides, iniciatives inútils que resulten eficaces mentre els subjectes passius de la política, els ciutadans, ho toleren. Maquiavel tenia receptes per al descontentament, però cap solució alternativa quan aquestes no funcionen.

Aquest cap de setmana un nombrós grup de ciutadans i ciutadanes ha fet sentir la seva veu als carrers per a manifestar el seu disgust i desconfiança amb les fórmules polítiques de sempre. I contra això al manual de la política no hi ha remei. El de la repressió s’ha demostrat inútil i contraproduent. Hi ha manuals per a altres matèries, més diversos i potser contradictoris, però que pel seu caràcter obert ofereixen la possibilitat de solucions diverses. En economia, per exemple, no hi ha una sola veu. I la comunicació ofereix moltes possibilitats de millora.

Potser és hora ja de llençar al foc el vademècum de Maquiavel i explorar camins que tendeixin a satisfer les necessitats populars, més que els interessos polítics. Més que res, perquè s’ha demostrat que les morenes no es curen amb cataplasmes de cargol, ni la sopa de rates evita la micció nocturna d’algunes criatures. Cal renovar els manuals o llençar-los i partir de zero. I per descomptat que la política no satisfà als seus beneficiaris. El neguit dels indignats no es curarà amb més política, sinó amb més economia, amb més cultura, amb més comunicació, amb més democràcia, amb més.... Matèries connexes més essencials per al ciutadà que la mateixa política de sempre.

Els ciutadans emprenyats i l'orgull ferit de la classe política

Amb aquest article, que voldria que fos curtet, m’agradaria fer sols una pregunta i, potser, una curta reflexió sobre el moviment dels “indignats”. Tanmateix, vist com estan els ànims, atès que l’orgull ferit dels nostres parlamentaris clama venjança i que la gent d’ordre d’aquest país s’ha posat tota d’acord en blasmar dels contestataris i criminalitzar la protesta, duré a terme en primer lloc el tràmit d’obligat compliment i diré com n’estic d’indignat per la conducta poc democràtica d’aquesta colla de joves incívics i perdularis. No m’ho tingueu en compte, el joc consisteix en fer-se l’ofès, no en preguntar-se què està passant, i si no dic alguna cosa dolenta de vosaltres encara em tindrien per antisistema.

Seré breu, perquè per a denigrar als indignats ja hi ha força diaris i intel·lectuals que s'hi dediquen fervorosament.

Així que el primer és el primer:

• Siguin quins siguin els motius, no n’hi ha cap que justifiqui l’assetjament als representants del poble elegits democràticament.
• Menys encara la violència física, ja sigui contra parlamentaris o contra qualsevol persona. La democràcia real no és això.

Aquestes eren les puntualitzacions obligatòries, i no per això menys verdaderes. Hi puc afegir més coses que també són veritat, i així quedem tots contents:

• El moviment dels indignats és un moviment dispers, confós, sense uns objectius clars i sense unes propostes concretes i unitàries.
• Algunes de les propostes que es formulen al si de les assemblees, a més, són d’impossible compliment. D’altres portarien directament al caos. Però n’hi ha que clamen al cel per la seva lògica.
• Entre la gent acampada n’hi ha que sols tenen una motivació: la de fer merder. Aquests hi són sempre i el primer que fan és nosa.
• I per últim, una evidència: els indignats es representen sols a ells mateixos, la qual cosa no impedeix que moltes o poques persones hi puguin simpatitzar.

Dit tot això i escoltats els polítics ofesos, els opinadors afectes i algun carallot de reconegut prestigi, m’agradaria dir una cosa. Il·luminats hi ha hagut que han comparat els fets del parc de la Ciutadella amb els del 23-F, basant-se amb el fet que s’intentés impedir el funcionament d’un parlament democràtic. Jo voldria assenyalar una gran diferència. El 23 de febrer de 1981 l’orgull ferit era el de tots els demòcrates d’aquest país. La gent va sentir que la democràcia estava en perill i es va posar al costat dels representants del poble. L’altre dia, al Parc de la Ciutadella, l’únic orgull ferit era el dels parlamentaris –exclòs, potser, el del Conseller d’Interior, al qual li ha quedat una cara de “jo ja ho deia” que és un poema.

Això és molt injust, i tant que ho és! però recomanaria als nostres polítics que per una vegada deixessin de preguntar als seus seguidors i preguntessin als que no segueixen a ningú. Han sortit al carrer i han preguntat als ciutadans si senten cap pena pels polítics assetjats? Molt em temo que si ho fessin s’endurien un gran disgust.

Tot això és molt injust per als polítics, ja ho sé, però ignorar el problema és un suïcidi. Amb raó o sense, la gent percep que el seu govern, tots els governs, espanyols i catalans, són més a prop dels banquers que no del ciutadà. Els jocs polítics, que sempre han existit i que es fan especialment evidents en la política de pactes, ara són una maledicció. La distància entre la política i els ciutadans és tan gran que ni tant sols es veuen. Al ciutadà li queda molt lluny la política, centrada en aconseguir quotes de poder, i el convenciment que no li serveix per res ja és generalitzat. I els polítics s’entesten en mirar-s’ho tot en termes d’afectes o desafectes. Això de la “classe política” fa molt temps que ha deixat de ser un eufemisme.

Sols així s’explica el menyspreu amb que des de tots els àmbits de la política es contempla el moviment dels indignats. Una gent que no se sent representada per cap polític no pot ser, pel que sembla, res de bo. Aquesta és la clau. Qualsevol intent dels polítics de portar-los al seu corral o, si més no, d’etiquetar-los en el del contrari, ha fracassat. Han fracassat fins i tot aquells que els exigeixen que es converteixin en un moviment independentista, com fracassarien els que els volguessin convertir en anarquistes, catòlics, comunistes, baptistes o vegetarians.

Qui vulgui aprofitar-se’n és que no ha entès res. Els indignats no són la solució, sinó que ens mostren el problema. No és que siguin antisistema, perquè de sistema sí que en volen un, però que funcioni. Els acampats són pocs, però els indignats són molts més. Es queden a casa el dia que cal votar i no creuen en parlamentaris, alcaldes, presidents ni partits. La majoria no criden, però estan farts, molt farts, i no tenen cap solució ni alternativa. Mentre els polítics curen el seu orgull ferit amb fervorosos anatemes i vigoroses amenaces de persecució, i els mitjans i opinadors pontifiquen des de la seva torre de marfil sobre les virtuts de l’ordre democràtic establert i la brutícia de les protestes que no poden conduir, al carrer, a les famílies i a les cues de l’atur es cou la desconfiança, la desesperació i l’enuig.

El pitjor moment per a la democràcia pot arribar el dia que tots aquests ciutadans emprenyats trobin un líder.

L'estafa

He rebut avui mateix, no fa ni mitja hora, un correu suposadament provinent d’una caixa d’estalvis, requerint-me per a que introdueixi “de nou” les dades del meu compte que, pel que sembla, ha estat desactivat per raons de seguretat. Es tracta, com és evident, d’un cas de phishing, un mètode per a adquirir fraudulentament les dades bancàries dels incauts suplantant la personalitat d’una entitat bancària o d’una persona o empresa de confiança. No cal dir que l’he esborrat immediatament, però en rebo sovint. Com que no aspiro a ser una excepció, entenc que això passa cada dia a molta gent, i que alguns hi cauen. Per poques que siguin les víctimes, el negoci és rodó perquè no precisa de cap inversió. N’hi ha prou amb un enviament massiu de correus i amb prendre les precaucions suficients com per a no deixar rastre uns minuts després. En mitja hora, posem pel cas, es poden buidar molts comptes corrents.

El que sorprèn és que tractant-se d’una estafa tan coneguda, que ni tan sols requereix de més explicacions, sigui tan efectiva. Això lliga amb la pervivència d’algunes formes d’enredar més velles que l’anar a peu i que segueixen practicant-se sense escrúpols i amb èxit. Quan vaig néixer, i ja fa molts anys, ja era vella l’estafa de l’estampeta, i encara n’hi ha cassos. En vaig conèixer un fa ben poc, el d’una senyora que va comprar per un bon pessic un feix de retalls de diari a una persona suposadament disminuïda, pensant que tot eren bitllets de cent euros. I va tenir la barra de denunciar-ho. De fet, aquest és un cas d’estafador estafat i la víctima inspira poca compassió, però no puc deixar de preguntar-me com és que a aquestes alçades encara hi hagi qui cau en aquests paranys.

Serà que, en el fons, la majoria som més ingenus del que volem pensar? A mi em sembla que no cauria mai en aquestes coses, però no sé si el meu enteniment estarà sempre en forma i com m’ho prendré un altre dia. Hi ha moltes més estafes per les que els anys no passen. El de la “gallina blanca”, l’estafa piramidal que ja funcionava fa cinquanta anys, segueix rendint. Vegis sinó el que està passant amb els publicitats pagarés de la Nova Rumasa. I vegis com va acabar i les conseqüències que va tenir el cas Madoff als Estats Units. A les Rambles els trilers continuen fent el seu negoci sense que els manquin clients, i fora de mercat es poden adquirir encara màquines que fabriquen bitllets o transformen en or qualsevol metall. Hi ha experimentats empresaris que segueixen caient en l’estafa de les “cartes nigerianes”.

En les donem de llestos. Aquestes coses, com els mals dolents, sols passen als altres. Però passen i els altres resulten ser molts. Potser també en formem part i no ho sabem. És que no som, de fet, uns ingenus? Els pagarés de la Nova Rumasa no van servir per a invertir en aquelles empreses que pensaven els compradors, sinó per a solucionar els problemes d’altres empreses del mateix grup. Aquest cap de setmana, com passa en cada cita electoral, molts votants d’aquest país han vist com el vot que van dipositar a les urnes anava a parar a altres candidats als quals no havien votat. I no passa res perquè això ho tenim tant assumit que fins i tot és legal. I és que, de fet, també és legal comprar papers de diari a preu del paper-moneda. Això de l’estampeta ja s’ha vist que no passarà mai de moda. I sinó que ho diguin a l’anònim elector gironí d’ERC que va acompanyar el seu vot d’una estampeta de Sant Josep Maria Escrivà de Balaguer. Una estampeta que ha fet el miracle de deixar la formació independentista fora del consistori gironí.

Millor, doncs, que no ens creguem tan savis i assumim que, en el fons, tots ens deixem enredar. Si ens en sortim amb els correus enganyosos, no som tan afortunats amb les comissions bancàries, però aquestes són legals. I si el nostre vot no serveix per res, ens farem la il·lusió que tot és molt legítim i molt democràtic. Encara que, com diu en Pere Mas a Catalunya Ràdio, de fet, tot és molt confús.