Generar o regenerar, aquesta és la qüestió

Quan en un hospital o en alguna instal·lació pública important se’n va la llum, es posa en marxa de forma automàtica el generador. Es una previsió elemental que, a més, ja ve recollida en la normativa d’obligat compliment d’alguns equipaments i instal·lacions que no poden quedar-se a les fosques sense provocar als usuaris un greu perjudici. Sembla obvi, però per si algú no ho té clar, direm que un generador “genera”, en aquest cas electricitat. És a dir, genera allò que ha començat a faltar. Potser seria més correcte dir-ne “regenerador”, ja que, de fet, no genera res de nou.

Sembla que a la política, com també allà on medren els que són polítics sense voler o els que volen ser-ho sense poder, aquest concepte té significats quelcom diferents. Cada vegada que les aigües de la política baixen brutes, i déu n’hi do com baixen darrerament! surt algú amb ganes de “regenerar” la política o, més concretament, la “classe política”. Deixant de banda que salvadors de la pàtria sempre n’hi ha hagut i sempre n’hi haurà, amb més o menys fortuna, convindria aclarir alguns conceptes.

“Regenerar” és tornar a generar allò que ja es tenia. En aquest cas, el que regenera la “classe política” o la política en general, el que fa és obtenir un resultat que ja tenia i que creu haver perdut. És a dir, que si el que passa és que creuen que la classe política és corrupta, després de la regeneració obtindran una nova classe política, tant o més corrupta que la primera. “No!”, em diu un amic meu que assegura que cal canviar el sistema, “els vells partits s’han esfondrat en el bassal de la corrupció, la ineficiència i el sectarisme. Cal canviar-los per una alternativa nova i regeneradora”. Però no podem sortir de la paradoxa. Si del que es tracta és de crear una classe política nova, la farem de nou com són totes les classes polítiques, un reflex del bo i el dolent de les persones i dels grups socials, potser perquè som com som, i no ho podem canviar, o potser perquè, de fet, els polítics, en general, no són tan dolents, fins i tot pot ser que siguin bons, encara que no ho siguin per a tothom. I realment, hi ha constància històrica que en algun moment de la humanitat s’hagi produït una regeneració com la pretesa?

Per això algunes iniciatives que pretenen regenerar la vida política queden en res. En aquest aspecte és un exercici interessant observar la darrera enquesta electoral relativa a Catalunya que varen publicar els medis. S’hi preveu un canvi de govern i quasi res d’una pretesa alternativa regeneracionista. Certament que la distribució de colors variarà en el Parlament i és probable que el govern canviï de mans, però la classe política catalana seguirà essent la mateixa.

D’altres iniciatives “regeneracionistes”, ben al contrari, assoleixen un cert èxit, desgraciadament. “Com que desgraciadament?”, brama el meu amic. Home, doncs és que els que triomfen, de fet, no regeneren, sinó que generen un nou estat de coses, el triomf de l’excentricitat quan té caràcter benigne; l’esclat del racisme, la xenofòbia, la demagògia, un feixisme rampant i una corrupció que multiplica per quatre la d’abans, quan s’expressa en tota la seva malignitat. Això, evidentment, no és regenerar, és generar un nou espectre social que, en el fons, la majoria detestem o detestarem.

Destruir el que és vell acostuma a ser fàcil. El missatge demagògic que tots els polítics són iguals i que el sistema no funciona és tan barat de vendre com absolutament fals. Imbuïts d’una passió justiciera i demolidora, no ens costaria gaire d’esfondrar el vell sistema de partits. Quan anéssim a “regenerar”, qui quedaria per a tirar del carro? Els piròmans de llengua fàcil i raonament impossible? Els de la plataforma anti-no-se-què? Els racistes de PxC? Algun salvador de la pàtria triomfaria, per a desgràcia d’aquest país.

Ara com ara, canviar el sistema resulta tan revolucionari com suïcida. Res treu, però, que el sistema es pugui millorar, i per aquí sí que cal empènyer. Empènyer als de sempre, perquè empènyer a certs personatges que estan esperant amb fruïció la seva alternativa és com contractar la guineu per a que vigili les gallines.

El carro de la merda, amb perdó

Hi ha hagut en aquest món professions que semblaven desaparegudes del mapa, pel culpa o gràcies al progrés imparable de la societat, i que semblen revifar en els darrers temps del bracet de ventades més o menys polítiques. Espero que se’m perdoni l’expressió, però no hi ha eufemismes creïbles per a citar-ho. Jo no ho he viscut, però hi havia fa molts anys el que s’anomenava “el carro de la merda”. Era una professió com una altra. Avui en diríem gestió de residus, llavors no era altra cosa que recollir el contingut dels pous morts de les cases de la ciutat i traslladar-lo en dipòsits dalt d’un carro, al lloc d’abocament convingut. Era una feina honorable, malgrat que poc atractiva. Algú l’havia de fer. De fet, era un servei públic i com a tal era reconegut. Potser per això, quan arribava Nadal, els del “carro de la merda”, igual que els serenos, els escombriaires o els carters, passaven per les cases a felicitar les festes i rebre “l’aguinaldo”, un petit donatiu de les famílies agraïdes.

El progrés, la xarxa de clavegueram i les depuradores han canviat tot això, però la professió de recollir la merda i gestionar-la, tot i que ha canviat de mans, no s’ha extingit. Fa menys pudor, tot s’ha de dir, però és igual de fastigosa i ha perdut tota la honorabilitat que abans se li suposava. Deu ser, segurament, que les regles del joc han canviat.

Per entendre’ns, la feina consisteix en acudir on s’amuntega la porqueria, com els voltors acudeixen on es podreixen els cadàvers, recollir la que hi ha i la que no hi ha, i escampar-la arreu sense mirar-s’hi gens en què i ni en qui empastifa. Això exigeix més traça de la que sembla. Una feina tan bruta sempre t’acaba esquitxant. Però, com passa en tot, hi ha molt bons professionals en aquest ofici. No és que la professió tingui secrets magistrals que calgui protegir. A la vista de tothom estan els procediments emprats. Sols cal llegir els diaris, els escrits i els digitals. El que passa és que els que s’hi dediquen en saben molt.

És clar que, tot i no ser un secret, si algú en vol aprendre l’ofici caldrà que s’hi fixi bé. Una de les condicions per a dedicar-se a aquest ofici és tenir un domini absolut del llenguatge, un domini d’aquells que et permeti dir i no dir sense que sembli que dius o no dius, relacionar tot el que no és relacionable i, si cal, inventar el que falti. A més d’aquesta tècnica, és força convenient que no se’t pugui suposar cap interès material en l’assumpte, i per això el millor és que ningú sàpiga a què et dediques ni de què vius. L’ideal seria no tenir ni ofici ni benefici, però això potser és demanar massa. Si al professional se li treu el protagonisme i la notorietat, perd l’interès i se li acaba la feina. I, sobre tot, el resultat ha de ser sempre allò que algú que estigués obligat a dir la veritat no podria dir mai.

Queda clar que hi ha virtuosos d’aquesta feina, veritables artistes, que saben fer números, inventar xifres i dates i convertir en sospitós tot allò que es proposen que ho sigui. Sense menystenir el mèrit que comporta tal capacitat de manipulació, s’ha de dir que internet els ho posa molt fàcil. Rastrejar noms pel Google és tan ràpid i senzill que permet col·locar la merda en els dipòsits (in)controlats que el professional tingui per convenient sense cap dilació. Si, a sobre, el tal professional està força motivat, per exemple per ser víctima d’alguna obsessió compulsiva o d’alguna frustració passada, segur que la feina surt més rodona.

I tampoc és per treure mèrits, però la feina d’escampar la merda, la que no fa pudor però esquitxa tothom, sempre és ben remunerada públicament pels aduladors habituals, els bons deixebles, o aprenents de manipuladors o, potser, els bons sectaris? Ben mirat, deu ser així com es fa ara allò de recollir “l’aguinaldo”. Abans el carro recollia la merda, ara te la porta a casa.

Tant se val. Bona feina! Quan tot estigui emmerdat farem un país nou, perquè en aquest ja no s’hi podrà viure. Llàstima que, llavors, el “carro de la merda” s’haurà quedat sense feina.

Tractes amb els difunts

A les pàgines de La Vanguardia s’anuncia cada dia un cementiri “ple de vida”. És un anunci amb la foto d’un ocellet cantant alegrement des de les branques d’un pi, o amb un esquirol menjant una nou com fan tots els esquirols que volten pels cementiris. És, de fet, l’anunci d’un lloc de repòs encantador, sinó fos perquè ho és per sempre. L’anunci em fascina, perquè sempre he sentit una atracció especial per les paradoxes, i quina paradoxa pot ser més bella que viure després de mort. A casa meva, o ets una cosa o n’ets una altra, o ets viu o ets mort. Viure després de mort vol dir no ser mort. En fi, que la cosa dóna molt per a fer volar la imaginació.

I com que la imaginació hi ha qui la fa volar per a somiar amb altres móns, i hi ha qui l’aprofita per a fer uns calerons, la celebració del dia de difunts era un bon moment per a plantejar el no va més de les xarxes socials, la vida on line més enllà de la mort. Sembla que Facebook està preparant la sortida d’un “cementiri virtual”, el lloc on descansaran els perfils dels usuaris difunts i des d’on els usuaris vivents tindran l’oportunitat de parlar-ne i de parlar-hi. Parlar-hi, sí, perquè res impedeix adreçar-se als difunts des de qualsevol mitjà; altra cosa és que et responguin. Als que som de la mena dels escèptics això ens sembla difícil, però com que en aquest món hi ha gent per tot, a Internet existeixen ja vàries plataformes que s’encarreguen de difondre els missatges del mort després del seu traspàs. La cosa consisteix en escriure una espècie de testament virtual, en el que s’hi exposin una sèrie de missatges que, una vegada mort, hauran d’arribar a les persones indicades en el document, en les dates i/o amb la periodicitat que s’especifiqui. La persona designada pel difunt (una espècie de marmessor) serà l’encarregada de notificar el traspàs de l’interessat, moment en el qual començarà a rodar la maquinària dels missatges. Així, per exemple, una vídua podrà rebre cada any, per l’aniversari de noces, una felicitació del seu difunt marit, i els fills podran escoltar, fins i tot de viva veu, els consells del seu pare difunt mentre travessen el difícil camí de l’adolescència. Tot plegat, macabre o romàntic, segons com s’ho miri cadascú.

També serà el moment de posar al dia l’obscura ciència de l’espiritisme (he dit ciència?). Avui en dia a la feina no ets res sinó tens, al menys, un ordinador i una pàgina web, i si l’espiritisme vol sobreviure s’haurà d’adaptar a les noves tecnologies, o el Facebook se li menjarà el terreny. Una vegada les xarxes socials s’estenguin a l’altre barri, què faran els/les mèdiums i tots els visionaris que viuen de fer de missatgers entre el més enllà i el més aquí? S’imposa una aproximació urgent de la parapsicologia a la tecnologia, en benefici d’ambdues. Si les xarxes socials les arriben a administrar els espiritistes, el nombre d’usuaris, vius i morts, pujarà espectacularment. Tant se valdrà que els amics virtual es morin un dia. Si ara te les entens amb un perfil d’usuari, llavors te les entendràs amb un ectoplasma, virtual, és clar.

Si tot això fos possible, potser arribaríem a col·lapsar la xarxa, perquè de morts n’hi ha més que de vius, i sempre serà així. I això em fa pensar en una cosa que em va venir al cap una vegada, parlant amb una persona que havia assistit a una sessió espiritista. No m’hauria passat pel cap sinó fos perquè, com ja he dit, sóc de mena escèptic, però em sembla que cal pensar en tot. El meu amic va assistir a una sessió en la que una mèdium, tot navegant pel més enllà (sense rumb, com sovint fem els internautes), es va topar ni més ni menys que amb en Pau Casals. No sé ben bé què es van dir mèdium i músic, potser “hola, què tal, quin temps fa pel teu barri?”, o “encantat de conèixer-lo”, però en el primer que vaig pensar és en quina casualitat d’anar-se a topar amb un esperit tan il·lustre com aquell. És com marcar un número a l’atzar al telèfon, i que et contesti directament l’Obama, per esmentar algú conegut. Per això crec que un ordinador li aniria bé a l’espiritisme, encara que sols sigui per a fer càlculs de probabilitat. En fi, reflexions d’un descregut.

Pensant en tot això, m’adono que el punt feble d’aquestes coses és la credibilitat, que ve condicionada pel fet que, al final, sempre hi ha un intermediari pel mig. Seria més fàcil creure en aquestes coses si tots hi poguéssim participar activament, i per a parlar amb els nostres difunts no ens calgués un o una mèdium que fes d’intèrpret. Al cap i a la fi, és una qüestió de confiança, més aviat de fe. Es tracta d’escoltar una persona que diu que parla amb els morts, i que et diu coses que presumptament el mort li ha encarregat que et digués (ostres, això últim és ben bé el que he dit de les plataformes digitals). T’ho pots creure o no. Si t’ho creus, estàs fent el mateix que els que creuen que una santa veu la verge i parla per ella. Els demès no ho veiem ni ho sentim. Els crèduls s’ho creuran, els escèptics com jo ho dubtarem, els incrèduls ho negaran rotundament.

Realment necessitaríem alguna prova, i ara com ara no hi és. I no serà perquè no s’hi hagin esmerçat esforços. Hi hagué un temps en que l’espiritisme era un fenomen popular en el que hi creien i participaven força intel·lectuals i persones de les que, en general, es presumia una certa cultura. Això passava especialment a la segona meitat del segle XIX i també en ple segle XX, sobretot després de la primera guerra mundial, que s’emportà a l’altre barri una quantitat considerable de joves. Després d’aquell conflicte, molta gent frisava per a saber alguna cosa dels seus fills i germans, desapareguts als camps de batalla, i els o les mèdiums treballaven a preu fet per a donar-los alguna notícia del més enllà que els confirmés que els seus éssers estimats eren morts però “estaven bé” (una altra paradoxa).

Un intel·lectual força conegut i amb una forta reputació d’home pràctic i intel·ligent, que creia i defensava ferventment l’espiritisme, era Sir Arthur Conan Doyle, el periodista i escriptor que va crear Sherlock Holmes, a més d’una vasta producció literària. Conan Doyle era un home tossut i de fortes conviccions, i mai va abandonar la idea de la vida en el més enllà i el contacte amb els esperits, una convicció que s’accentuà després que el seu fill morís al camp de batalla. Per això, al llarg de la seva vida va acudir a tota una colla de mèdiums, a les quals atorgava tota la credibilitat del món, li diguessin el que diguessin. Que un home com ell, lletrat i reconegut intel·lectualment, defensés l’espiritisme era un reclam poderós per a tots els que estaven disposats a creure-hi.

Hi ha una novel·la molt interessant, Arthur i George, de Julian Barnes, que descriu abastament aquesta obsessió de Conan Doyle. L’espiritisme no és el nucli central de la novel·la, que de fet explica la relació i les vides paral·leles de l’escriptor i de George Edalji, un advocat anglès d’origen indi que és acusat injustament d’uns fets il·lícits i que Conan Doyle defensarà obstinadament fins demostrar la seva innocència. Tanmateix, un passatge molt interessant de la novel·la descriu els fets reals que van tenir lloc el 13 de juliol de 1930 a l’Albert Hall de Londres, on es varen reunir milers de persones per a acomiadar l’escriptor, mort feia poc. L’acte l’havia organitzat l’esposa del difunt i hi participava una famosa mèdium, l’Estelle Roberts, una espiritista de reconegut prestigi.

Sembla que durant una bona estona la senyora Roberts va estar fent tota una demostració dels seus poders, connectant amb difunts que tenien alguna relació amb gent del públic, però l’esperit de l’escriptor no acabava d’aparèixer per enlloc. Com en tots els espectacles de màgia, sempre hi havia alguna sorpresa per al públic, i els espectadors es meravellaven que la mèdium esmentés algun conegut seu. Finalment, quan la gent ja es començava a cansar i alguns s’aixecaven per a marxar, la senyora Roberts va connectar a la fi amb en Conan Doyle, el qual, per boca de la mèdium, es va limitar a manifestar que havia tingut un “trànsit” tranquil. Una mica decebedor, tot plegat, encara que els ja convençuts, com sempre, en van tenir prou amb la paraula de la mèdium, i els demès es van quedar igual. Llavors, com ara, seguia essent una qüestió de fe.

Per cert, que ja feia un temps que el gran mag Henry Houdini havia intentat desmuntar el tinglado espiritista afirmant que, precisament, tot plegat era una qüestió d’il·lusionisme. En un començament Houdini era més propens a creure en la causa espiritista, però poc a poc se’n va anar apartant, fins a convertir-se en un detractor ferotge. El 1913 havia mort la seva mare, i durant un temps el mag va creure que podria comunicar-s’hi d’alguna manera. Per això, va recórrer a tots els mèdiums que va trobar, però cap li va saber donar una resposta convincent, potser perquè cap sabia quina era la resposta que Houdini esperava.

El gran il·lusionista va quedar molt decebut de tot plegat, fins al punt que es va convertir en l’assot de mèdiums i visionaris, als que acusava d’emprar mètodes d’il·lusionisme i prestidigitació per a simular el contacte amb els esperits. Durant un temps Houdini i Conan Doyle van compartir una forta amistat, que va generar una abundant correspondència, en la que el tema de l’espiritisme sovint hi era present, des de posicions força oposades. Es van conèixer quan el mag va viatjar a Anglaterra, on s’hi va estar uns sis mesos. Durant aquella època intentava comunicar-se amb la seva mare, i va ser quan va desenvolupar la seva creixent incredulitat cap el fenomen dels esperits. D’altra banda, era tal la seva destresa en els trucs d’escapisme que utilitzava als escenaris, que Conan Doyle va començar a creure que Houdini era un mag de veritat, i que no es tractava de tals trucs sinó de fenòmens paranormals. Sembla que ni el mateix Houdini el va poder convèncer del contrari.

Al final, Houdini, després de retornar al seu país, va arribar a oferir una recompensa de 5.000 dòlars per a qualsevol mèdium que practiqués algun fenomen que ell no fos capaç de reproduir mitjançant els seus trucs. No es té constància que li hagués calgut pagar aquesta recompensa en cap moment, però fins i tot la prestigiosa revista Scientific American, que encara es publica avui en dia i que a Espanya es ven amb el nom de Investigación y Ciencia, va prendre cartes en l’assumpte, passant a analitzar tota mena de fenòmens paranormals, que sempre acabaven en el desemmascarament d’algun farsant.

Es diu també que l’Houdini i la seva muller van pactar un truc post mortem per a comprovar l’existència dels esperits. Es tractava d’utilitzar un codi que qui morís primer del dos transmetria al supervivent des del més enllà a través dels mèdiums que s’hi prestessin. La transmissió d’aquest missatge s’hauria de fer en un termini no superior a deu anys des de la mort del primer dels dos. Sembla que cap mèdium va aconseguir-ho.

Tot plegat no fa sinó confirmar la idea que l’espiritisme ve a ser com una religió, quelcom que pots creure o no, i que ningú provarà mai, en vida, és clar. Fa molts anys vaig comprar en una llibreria de vell del carrer del Pi, a Barcelona, per 25 pessetes de l’època, un llibre titulat La religión espiritista. Després de tants anys, trenta pel cap baix, encara no l’he llegit sencer, però em crida l’atenció, d’una banda, que es va publicar l’any 1924, en ple fervor espiritista, i que el seu autor és un tal T. Mainage, professor de l’Institut Catòlic de París i sacerdot. L’autor no nega els esperits, però considera l’espiritisme com una manifestació diabòlica. És a dir, que malgrat que considera les converses amb els difunts com obra del dimoni, ho circumscriu en l’àmbit de la religió. I és que sembla que en això de l’espiritisme, com en tants fenòmens paranormals, també hi ha força capellans implicats. A fi de comptes, si se les poden haver amb els dimonis a l’hora de practicar exorcismes, també es poden entendre amb les ànimes en pena.

I ja que es tracta d’una religió i sóc escèptic de naixement, se’m permetrà que, tot plegat, em sembli molt poc probable. El que si faré, més que res per estar segur de amb qui parlo, és assegurar-me que els meus amics virtuals del Facebook siguin d’aquest món i no de l’altre.

Contrastos de la justícia

La justícia, com la natura, té grans contrastos que no deixen de meravellar-nos. Alguns en diuen diferències o injustícies, però no són altra cosa que misteris vedats al coneixement limitat dels pobres mortals. Que costi d’entendre com uns presumptes delinqüents se’ls tracta d’una manera i a d’altres, per crims no menys greus d’una altra, no vol dir que no hi hagi una raó poderosa per a que sigui així, una raó que els responsables policials i judicials deuen conèixer més bé que nosaltres.

Per exemple, el jutge que porta el cas Millet deu tenir molt clar que aquest senyor no s’escaparà, que no ocultarà proves, i que el saqueig del Palau no és, de fet, tan greu com per a dictar alguna mesura provisional contra aquest senyor, a l’espera de judici (per exemple, la presó provisional o la llibertat provisional sota fiança). En el fons, deu saber que no és tan mala persona, i ho deu saber més bé que el fiscal, les acusacions particulars o la resta de mortals. No ens hi podem posar.

Com tampoc ens podem posar amb el criteri del jutge estrella, que considera necessari engarjolar preventivament a uns quants polítics o ex-polítics, i imposar fortes fiances als empresaris, potser perquè el seu delicte és molt més greu que els del tal Millet. No hauríem d’entrar en les consideracions de ses senyories, que saben el què es fan i no en va existeix el desacatament.

El que també deu saber què es fa és el responsable o responsables policials encarregats de presentar als inculpats davant la justícia. D’una banda, perquè saben que és necessari protegir la imatge dels presumptes violadors o assassins que compareixen davant el jutge, tapant-los la cara i fent fora als periodistes, i en canvi això no procedeix quan es tracta de polítics o empresaris, autors de delictes molt més greus i que mereixen tot l’escarni públic.

I el mateix s’ha de dir de les mesures de seguretat emprades. De ben segur que el cap o caps de l’operació de trasllat d’aquests perillosos delinqüents va preveure molt encertadament que el Sr. Alavedra o el Sr. Prenafeta, o l’Alcalde de Santa Coloma o el Sr. Singla es revoltarien violentament durant el trasllat, agredirien a la policia que els custodiava i s’escaparien ràpidament, d’alguna forma espectacular, davant les càmeres de televisió, dotats com estan d’un físic atlètic i jovenívol. D’aquí que molt prudentment hagin estat emmanillats, fins i tot per a la seguretat dels mitjans presents.

Ah!, que n’és de sàvia la justícia, com la natura, que no deixen de meravellar-nos cada dia amb els seus contrastos!

La broma del secret judicial

Existeix el secret judicial? Rotundament no en aquest país. Podríem discutir in eternum sobre la conveniència d’aquesta institució, plantejar-nos si el secret de les actuacions judicials és convenient i, fins i tot, si és just. Però el cas és que el secret de sumari és una eina teòricament emprada en les actuacions d’instrucció per a facilitar les investigacions, i essent el jutge instructor qui el decreta, és de compliment obligat, especialment per a les parts, però sens dubte també per al propi jutge i per als funcionaris que intervenen en la tramitació del sumari i que tenen coneixement del mateix.

Si és així, com és que en tots els sumaris amb ressò mediàtic, absolutament en tots, el secret de les actuacions dura el mateix que una cartera en un banc del Raval? Ja se sap que no es pot obligar als periodistes a revelar les seves fonts, però no ha de costar gaire saber l’origen de les filtracions si el sumari no s’ha mogut de lloc i se sap qui el toca. A no ser, és clar, que el descontrol sigui total, cosa més que probable.

No m’atreviria a dir que el culpable en sigui el jutge, no fos cas que incorregués en desacatament, però si jo fos d’ell m’ho faria mirar, perquè és evident que quan ordena el secret de les actuacions algú se’l pitorreja.

El que ja és el summum és que, a sobre, surti publicat en dos diaris (El Mundo i El País) el vídeo íntegre de les declaracions dels Srs. Millet i Montull en el cas del Palau. Perquè vaja, una cosa és que algú se’n vagi de la llengua, i l’altra és que, a sobre, porti la cinta als diaris! A un funcionari de qualsevol administració que no sigui la de justícia li cauria el pèl per revelació de secrets.

Que sàpiguen les autoritats judicials que ens ho passem molt bé veient al Sr. Millet declarant davant un jutge, i que la cosa té prou morbo com per a veure-ho fins al final, però que també resulta divertida, per esperpèntica, la gestió del secret de sumari que es fa als jutjats.

Lladres, aprofitats i perdedors

Tot seguint els diaris, els de paper, els parlats, els de tele i els digitals, un s’adona que en aquest món, a més de la gent honrada, honesta i treballadora, que són la majoria, hi ha altres tipus de persones:

Els lladres

• Els que són pobres i roben per a deixar de ser-ho.
• Els que són rics i roben per a ser-ho més.
• Els que roben per vici.
• Els que roben per necessitat.
• Els que roben i no ho saben.
• Els que roben amb tota la intenció.
• Els que roben perquè creuen que hi tenen dret.
• Els que roben a les cantonades, des de baix.
• Els que roben als despatxos, des de dalt.
• Els que roben als rics per a donar-ho als pobres (deixeu-me ser ingenu!).
• Els que roben als rics per a ser més rics que ells.
• Els que roben als pobres que no se n’adonen.
• Els que tenen empleats que roben per ells.
• Els que roben als seus empleats.

Robar és prendre quelcom a algú. Hi ha moltes categories de lladres i lladres amb categoria. Però a l’hora de robar quasi sempre hi ha algú, a banda del lladre, que se n’aprofita.

Els aprofitats

• Els que aprofiten per a assegurar que els altres són més lladres que ells mateixos.
• Els que aprofiten per a reclamar canvis que els afavoreixin.
• Els que els agrada empaitar lladres reals i presumptes.
• Els que no tindrien feina si no hi hagués lladres.
• Els que semblen bons quan els altres són molt dolents, i ho aprofiten.
• Els que tapen les seves misèries amb la porqueria dels demès.
• Els que d’un cubell de merda en fan una empastifada general, i embrutant-ho tot es creuen més nets.
• Els que creuen que són tots de la seva condició.
• Els que aprofiten per a llençar tota mena de mentides. Total, tots són iguals !
• I els trinxeraires, els que amb els pecats d’uns quants pretenen condemnar tothom.

Hauríem de parlar ara de les víctimes? Millor que esmentem els perdedors.

Els perdedors

• Els que perden els diners, és clar (tothom, quan són públics).
• Els que perden la confiança en les institucions i en el sistema.
• Els que perden oportunitats per culpa de lladres i aprofitats.
• I els mateixos aprofitats, que amb tanta devoció comencen perdent el nord i acaben perdent l’equilibri.

Perdedors, al cap i a la fi, ho acabem sent tots.

Over the rainbow. Hi ha esperança?

L’Ishmael tenia 12 anys quan els milicians van entrar al poblat i van matar tothom. La mare era fora de la casa, rentant alguns pots al rierol, i el pare era a punt de marxar cap al bosc amb un altre home de la tribu. Volien caçar un mono, alguna cosa que els donés aliment durant uns dies. L’Osha, la seva germana de 13 anys, era a l’interior de la cabana, jugant, i el seu germà Mamadou, el més petit de tots, que tenia 3 anys, es banyava al rierol mentre la mare feia la feina. Havia tingut més germans, tres o quatre, no en podia estar segur, però tots havien mort. Ningú li havia dit perquè havien mort, però de ben segur que era d’allò que morien la majoria de persones que coneixia, de gana, malària, tifus, guerres, havien mort com moren els pobres i ningú havia plorat.

Aquell dia, els milicians van irrompre al poblat, van reunir tothom a l’esplanada i els van exigir diners i menjar. No tenien res per donar-los i el cap dels assaltants, un home jove, quasi un nen, va ordenar que els matessin a tots. A la mare i a la seva germana les van violar davant seu, i després les van matar d’un tret al cap. Al seu germà petit ni tant sols es va adonar del què passava. Va caure mort d’un tret al rierol. El pare.... el pare suplicava per la seva vida, potser també per la de la seva família, i el van matar a sang freda.

L’Ishmael no havia vist mai tanta sang i estava terroritzat, però se’n va sortir. El comandant li va dir que anés amb ells, que en faria un soldat i tot un home. Ara l’Ishmael té 15 anys, un rifle, ha matat moltes persones i s’ha fet respectar. L’Ishmael ja és tot un home i ha fet de l’infern casa seva.

...........................

Joan Pau II, conservador en quasi tot, va decidir, tanmateix, trencar un motlle. Durant segles l’església havia promogut una visió del cel i la terra força senzilla: els bons anaven al cel, que per al comú dels mortals era “a dalt”, i els dolents a l’infern, que era “a baix”, ple de tenebres i on les ànimes dels malvats penaven eternament en mig de sofriments insuportables.

Sembla, però, que els eminents teòlegs del Vaticà portaven ja un temps preguntant-se i debatent sobre la veritable ubicació del cel i l’infern. Es tracta d’uns llocs concrets i localitzables, uns indrets determinats? Joan Pau II proclamà amb tota solemnitat, l’estiu de 1999, que el cel no és un lloc físic entre els núvols, que l’infern tampoc és un lloc, sinó la situació de qui s’aparta de Déu, i que el purgatori és un estat provisional de purificació que no té res a veure amb ubicacions terrenals.

Molts bons cristians que no tenien altra cosa que fer que pensar en aquests dilemes, van anotar les paraules del Sant Pare a la seva enciclopèdia de coneixements del bon cristià. Quedava clar, d’una banda, que a l’església no hi havia superstició, que ja no es creia en les calderes d’en Pere Botero ni en el foc etern, i més clar encara que, fos on fos l’infern (i podria ser entre nosaltres), qui pateix és perquè s’ha apartat de Déu.

Molt bones consciències es van tranquil·litzar d’aquesta manera. Hi ha llocs i persones d’aquest món que són i viuen a l’infern, però d’alguna forma s’ho hauran buscat. En tot cas, la voluntat de Déu és inescrutable. Recentment el Papa Benet XVI ha tornat a posar les coses al seu lloc: l’infern existeix i és etern, això per si algú es pensava que patint en aquest món ja no sofriríem a l’altre. Queda en peu allò de que a l’infern hi van els que s’aparten de Déu.

A l’Ishmael totes aquestes disquisicions se li escapen. Per ell, l’infern és ara i ho serà, al menys, fins que mori. Per aquell racó de món on viu, Déu no hi passa mai.

...........................

La deessa Circe indicà a Ulises que abans de tornar Ítaca, el seu regne i on l’esperaven la seva muller Penèlope i el seu fill Telèmac, havia de baixar a l’Hades i rebre consell de Tiresias, un savi tebà que, deien, era l’únic mort que tenia intel·ligència i saviesa, unes virtuts que, pel que sembla, es perdien quan baixaves a l’infern. L’Hades era l’infern dels grecs de l’antiguitat, un lloc tenebrós on les ànimes, més que sofrir, s’hi avorrien eternament. I no sembla que fossin els pecats comesos en vida la causa d’aquest càstig, sinó el fet de caure bé o malament als déus, a qualsevol de la munió de divinitats que poblava l’Olimp dels grecs.

Ulises aprofità per a parlar amb altres persones il·lustres caigudes en desgràcia que també es trobaven a l’Hades, i amb la seva mare, que no sabem perquè hi era però queda clar que era bona persona.

“-Fill meu! Com has baixat en vida a aquesta foscor tenebrosa? És difícil que els vius puguin contemplar aquests llocs, separats com estan per grans rius, per corrents impetuoses i, principalment, per l’oceà, que no es pot travessar a peu, sinó amb una nau ben construïda.”

Costava, però a alguns mortals els estava permès contemplar l’Hades i el sofriment, i Ulises no fou l’únic que hi baixà. També Hércules, que se les hagué amb el gos Cancerber, el vigilant de la porta de l’Hades.

...........................

Quan el cristianisme triomfà al món occidental i es decidí l’existència d’un sol Déu, incompatible amb qualsevol altre, l’Església, sempre prudent, va considerar que l’infern havia de ser més llunyà i havia de fer més por. Per descomptat que seguiria essent el lloc d’aquells que s’enemistaven amb la deïtat, i per descomptat que l’únic Déu sols parlava per boca de la jerarquia, l’única que podia interpretar la voluntat de Déu i decretar-ne el compliment.

I calia que els fidels sabessin el què els esperava si l’incomplien: el sofriment etern, les flames i el dolor. Perquè el sofriment en vida no era veritable sofriment. Déu ens posava a prova i de com ho acceptéssim en depenia la salvació en el més enllà (i el deixar de sofrir) o la condemna als horrors de l’infern per a tota l’eternitat (i allò sí que seria sofriment!).

L’infern, així, quedava lluny de Roma.

...........................

La Mary tenia 14 anys quan el seu pare la va violar per primera vegada. El seu pare era un home violent, que sempre pegava a la mare per qualsevol cosa, i als fills quan els podia enxampar. Perquè la meitat dels dies estava borratxo i sovint inconscient. El seu germà va marxar de casa molt jove per a dedicar-se als petits robatoris. La Mary ben aviat va deixar de saber-ne res, després que algú li digués que era a la Model.

Després, les violacions es van repetir cada vegada més, i també les pallisses, que la mare, covarda, analfabeta, terroritzada i envellida, era incapaç d’evitar. La Mary va marxar un dia de casa i li va demanar al primer que va trobar que l’invités a dinar. Ho va pagar prostituint-se. Després van venir les drogues, els abusos, les pallisses. La Mary va viure al carrer un parell d’anys, fins que la van trobar morta en un abocador. Tenia 18 anys, pesava 45 quilos, havia perdut les dents del davant en alguna pallissa, no sabia llegir ni escriure, no sabia on era ni qui era, no sabia si això era l’infern, però sabia que no hi havia altra cosa.

...........................

Frank Baum va publicar el 1900 “El mag d’Oz”, la història d’una nena que anirà a trobar a un mag meravellós per a que doni un cor a l’home de llauna, un cervell a l’home de palla, i valentia a un lleó covard. El mag d’Oz és qui posa les coses al seu lloc, l’esperança d’aquells que pateixen.

El 1939 aquesta història fou portada al cinema en una adaptació musical protagonitzada per Judy Garland. El món era a les portes d’una guerra mundial i la pel·lícula parlava d’esperança. Una nena òrfena, la Dorothy Gale, per boca d’una jove Judy Garland, cantava Over the rainbow, una cançó sobre somnis que es farien realitat. Però la Mary i l’Ishmael mai van sentir aquesta cançó. L’infern seguia essent massa lluny.

En algun lloc, sobre l’arc de Sant Martí
Molt amunt
Existeix una terra que vaig somiar
Una vegada, en una cançó de bressol.
En algun lloc, sobre l’arc de Sant Martí
Els cels són blaus
Y tots els somnis
Que t’animes a somiar
Es fan realitat.

Amics i seguidors

Confesso que això de tenir “amics” i ser “admirador” o “seguidor” d’algú en el Facebook em produeix una certa incomoditat. No per ser qui són aquests “amics” o aquestes persones “admirades” o “seguides”, sinó perquè l’amistat o l’admiració, com jo les he entès sempre, són una cosa molt diferent.

Fa uns dies el Saül Gordillo publicava al seu bloc un apunt sobre el “top ten” dels catalans amb més amics al Facebook, amb un llistat de 24 persones que tenen entre 5.000 i 2.375 amics. Com es pot veure, la facilitat per a fer amics en el Facebook és, per a algunes persones, extraordinària. I cal tenir en compte que 5.000 és la xifra màxima que admet aquesta xarxa social. De fet, amb poc esforç, hom hi pot aconseguir en un temps raonable una quantitat important d’amics.

Passa que a les xarxes socials els terme “amic” té un sentit bastant diferent del que es dóna a aquesta paraula a la vida real, en la relació amb les persones que coneixem. No crec que l’Artur Mas, que és la persona que encapçalava la llista del Saül Gordillo, tingui 5.000 amics en el sentit tradicional del terme. Jo mateix sóc un dels seus “amics feisbuquians”, o “seguidors” (no ho sé ben bé), i dono fe que no conec personalment a aquest senyor, ni ell em coneix a mi, ni sento un afecte especial per ell, ni tampoc un desafecte específic, tret de l’interès per a conèixer les seves aportacions o la seva activitat. El diccionari de l’Enciclopèdia Catalana defineix l’amistat com un “lligam afectuós entre dues persones, afecció d'una persona envers una altra enfora dels lligams de la sang i de l'amor sexual”. Naturalment que aquesta definició també val per a algunes amistats verdaderes que hom pugui tenir en el Facebook, a més de a la vida real, però a partir d’un cert nombre, deixa de ser vàlida forçosament.

Ve a compte la cosa de l’anunci escampat als quatre vents que el President Montilla ja és al Facebook i té no sé quants seguidors (1.616 a dia d’avui). La primera reacció que vaig tenir, al saber-ho, va ser apuntar-me a la festa. Si resulta que entre els “amics”, “admirats” o “seguits” (ja m’he perdut amb aquests termes) hi tinc polítics de varis partits, de dretes i d’esquerres, nacionalistes i no nacionalistes, perquè no hi hauria de tenir en Montilla? És una forma com una altra de conèixer diferents punts de vista de l’actualitat.

Però la incomoditat ve d’aquí, de definir-me com a seguidor de Montilla, o de l’Artur Mas, o de l’Alícia Sánchez Camacho, o de dir-me amic de persones a les que no conec de res. Em queda clar, a mi, que l’amistat i l’admiració signifiquen coses diferents en una xarxa social que en les relacions personals. I entenc, per tant, com de ben segur ho deuen entendre aquests personatges públics, que molts dels “amics” i “seguidors” que tenen al Facebook no són ni amics ni votants.

Un home exemplar, tot un senyor

Hi havia una vegada, en un país molt llunyà, un senyor molt bo, molt savi i molt generós. Era tot un senyor, amb molta classe i admirat per tota la gent de bé, un senyor d’aquells que quan el veies passar, no te’n podies estar de dir: “Mite’l, és que és tot un senyor!”.

La classe i l’elegància ja li venien de naixement, doncs aquest senyor, que coneixem per Sr. Milionet, dels Milionet de tota la vida, era, com és natural, de bona casa i de millor família, rica, és clar, perquè ja se sap que moltes virtuts sols són a l’abast de les persones amb capital. Sense anar més lluny, ja el pare, l’avi i el besavi s’havien fet un nom en el món de la cultura i l’alta societat, dues coses que abans, com havia de ser, anaven aparellades, i no com ara, en que la cultura ja és a l’abast de gent sense classe ni diners.

Com correspon a una persona del seu renom, ben aviat al Sr. Milionet li foren encarregades tasques importantíssimes per a la cultura del país, i així és com la societat posà a les seves mans la gestió de fundacions, associacions, corals, orfeons, palaus i palauets, tot per a millor glòria i satisfacció del país. Tant sols amb el seu nom, ja donava prestigi al Carrau de la Musiqueta, el sancta santorum de l’elit cultural i la gent amb classe.

Naturalment, per a dur a terme la seva importantíssima tasca amb la dignitat que corresponia, el Sr. Milionet necessitava dels cabals suficients, i totes les persones i grups importants del país no dubtaren ni un moment en subministrar-los-hi, tanta era la confiança i fe absoluta que tenien en la seva persona, com no podia ser d’altra manera, tot s’ha de dir, ja que, com ja hem dit, era tot un senyor. Un dels nostres, vaja! Per descomptat que ningú fou tant barroer com per a preguntar-li que en feia dels diners. A les classes altes, certes coses són de mala educació, i si els diners són de tots els ciutadans seria una baixesa mostrar-hi interès.

I el Sr. Milionet no defraudà ningú (hauria estat inconcebible que ho fes). Era tanta la seva generositat i entrega, que sempre i en tot moment va saber donar als diners que li foren confiats, el destí i l’ús més just i adequat per als nobles objectius que li havien estat encarregats.

Naturalment, l’exercici de les seves altes responsabilitats exigia que viatgés sovint, si calia acompanyat per la seva família per a que l’ajudés, a països llunyans, sobre tot a l’estiu, que és quan fa més calor i és més pesat. Deien les males llengües, gent de mala fe i sense cultura, que se n’anava de vacances amb la família, però tots els homes de bé sabien que tot ho feia per les fundacions, associacions, corals, orfeons, palaus i palauets que gestionava.

Fins i tot en el casament de les nenes mostrà el seu tarannà generós i d’estalvi, sempre disposat a reduir tant com pogués els costos per a l’alta institució que representava, i a fer tots els sacrificis personals que calgués. Fou per això que les nenes es casaren al Carrau de la Musiqueta, per estalviar d’una banda i de l’altra donar prestigi a la institució. Com és natural, recordava a aquell president del seu país que va casar la filla al monestir de l’Embornal per a donar vida als monjos del cenobi. Com no podia ser d’altra manera, ja que les nenes es veien obligades a casar-se en un teatre, els il·lustres benefactors no dubtaren en córrer amb les despeses corrents de la cerimònia. Què menys! total, 100 milions de res cadascuna.

De la seva trajectòria honorable i de l’excel·lent gestió que portà al capdavant del Carrau en dona fe l’absoluta confiança, comprensió i admiració amb la que totes les persones importants del país seguien els seus treballs exemplars. Sols per aquest, i no per altres motius, institucions públiques i privades, i força gent generosa i agraïda, feren importants donatius a les institucions regentades pel Sr. Milionet, i no per altres coses, com diuen alguns malpensats.

I és ben clar que ell donava als diners una utilitat justa i equilibrada. És ben sabut que l’orfeó del Carrau tenia garantit, si més no, un entrepà de foigras cada vegada que sortia a fora. Què volen alguns, que a sobre els pagués el viatge? Amb els sacrificis que ha fet aquest home i se li paga així!

I què s’ha de dir de l’ “aguinaldo” que van rebre ell i els seus col·laboradors a càrrec del pressupost del Carrau, si sols equivalia al 10% ! Qualsevol treballador rep per Nadal una fantàstica panera amb un parell de “xoriços” i una capsa de neules, i al Sr. Milionet ni això. Sols una mica de sobre amb uns bitllets, un miserable 10 %. A veure, el consell d’administració prou que ho va trobar normal !

A més, ell sempre respongué a la generositat amb més generositat. Si calia, pagava els deutes de partits i partidets, o donava diners a fundacions, associacions i altres butxaques. Perdó, altres institucions.

Arribà un moment en que les més altes institucions del país reconegueren amb total unanimitat que calia recompensar l’excel·lent gestió econòmica del Sr. Milionet, i no dubtaren en atorgar-li les més altes condecoracions de la pàtria. Per dir-ne algunes, la Creu de Sant Jordi, la Medalla d’Or de la Ciutat, o la medalla de Santa Rita, la més preuada de totes. Justa recompensa a tants anys de dedicació al país!

Era tanta l’admiració que la classe benestant sentia per ell, que quan algunes persones rancunioses escamparen calúmnies i falsedats sobre la seva gestió, el jutge comprengué immediatament davant de quina mena de personatge es trobava i no dubtà en donar-li tot el temps que necessités per a fer la neteja i selecció de la paperassa que havia acumulat durant tants anys d’esforçats treballs. Ja se sap que quan es treballa molt els papers s’amunteguen, però gràcies a Déu el Sr. Milionet pogué comparèixer davant el jutge lliure de la pesada càrrega que suposaven tants talonaris vells, reguards de transferències, factures i altres papers que ja no servien. I molt encertadament, el jutge, un cop hagué parlat amb ell, l’invità amablement a que se n’anés a casa a descansar, que ja hi hauria temps per a parlar d’altres coses. “Primer reposi, Sr. Milionet, que ja ha fet prou, i vingui a veure’m d’aquí uns mesos, que ja parlarem de lo seu”.

Que ningú pensi malament, això va passar en un país molt llunyà. Res a veure amb el nostre. Ja se sap que, aquí, som tant malagraïts que mai deixaríem que ningú es fes ric amb els diners dels demès, ni que fos tot un senyor com el Sr. Milionet, dels Milionet de tota la vida.

Un pacte sense consens

S’ha signat finalment el Pacte nacional per a les infraestructures, un document que proposa un total de 130 mesures, cadascuna amb un llistat complet de projectes, per a donar servei l’any 2020 a una població de Catalunya d’entre 7,5 i 8 milions d’habitants, amb una inversió total prevista de 100.000 milions d’euros d’inversió conjunta de l’Estat i la Generalitat en infraestructures de Catalunya, i que pretén generar més d’1,2 milions de llocs de treball.

D’aquesta inversió total, entre 55.000 i 60.000 milions d’euros procediran del Govern central, mitjançant la disposició addicional tercera de l’Estatut, i la resta de la Generalitat.

Fantàstic. Potser és un bon pacte. O potser no. El cas és que neix sense el suport de CIU, que és el principal partit de l’oposició i amb possibilitats serioses d’assolir el govern a curt o mig termini, i sense el de Foment del Treball, que és la principal organització empresarial de Catalunya.

Això, agradi o no, vol dir que el pacte neix coix. És possible que la posició de CIU sigui estratègica i hagi estat adoptada amb criteris electorals, una actitud que potser també hauria adoptat el PSC si estigués al seu lloc. O potser no. Podríem fer força valoracions polítiques de la posició de cadascun dels actors d’aquest pacte, i també dels espectadors, però el cas és que, sigui quina sigui aquesta valoració, el pacte, malgrat el seu nom, ha estat insuficientment pactat.

No és el mateix l’aprovació del pressupost de la Generalitat, que en termes generals s’entén referit a un any i que es dóna per suposat que en cada exercici serà objecte de les variacions que es derivin de la situació política, que un instrument de desenvolupament econòmic i social importantíssim amb una projecció de 10 anys. No és el mateix perquè, si no compta amb el consens necessari, el primer canvi que es produeixi en el color polític del govern comportarà la seva modificació o, fins i tot, la seva derogació.

Per a planificar a llarg termini cal assegurar-se la col·laboració o el consens de tots aquells que al llarg de la vigència del pla poden esdevenir elements decisoris en quant a la seva continuïtat.

Això per un costat. Per l’altre, pel dels opositors al pacte, caldria demanar-los que posessin la responsabilitat per sobre de l’oportunisme polític, perquè fer que un país tiri endavant requereix més rèdits socials i econòmics que no polítics i electorals.

A la llarga, l’aprovació d’un document sense consens o insuficientment pactat pot esdevenir inútil, i en la situació econòmica actual del nostre país no ens podem permetre de perdre el temps d’aquesta manera.

Per aquells que hi estiguin interessats, el document del pacte es pot descarregar des d’aquesta web de la Generalitat.

Per a dur la contrària

A alguns ens agrada portar sempre la contrària. Ho tinc per un defecte, però no crec ho pugui superar mai, tret que de tant anar a la contra, acabi altra vegada en el mateix lloc. Un amic a qui agrada molt la ciència i al que tinc per entès en tots els camps de la física, més que jo en tot cas, em va dir un dia, de conya, que jo el que tinc és coriolitis. Confesso que no vaig entendre la broma; alguna gràcia de científic, vaig pensar, però per no quedar malament vaig assentir, com si entengués el que m’estava dient, i vaig canviar de tema.

I ara que estic preparant un viatge a la Patagònia per al desembre (ja n’escriuré alguna cosa quan torni), m’ha vingut al cap una llegenda urbana molt estesa que aclareix com l’aigua la broma del meu amic. Diuen que en els desaigües de l’hemisferi sud l’aigua gira en sentit contrari als de l’hemisferi nord. Faré la prova quan hi vagi, per descomptat, però sembla que això no és pas així. Tanmateix, aquesta creença arranca d’un fet científic cert: a l’hemisferi nord, els anticiclons giren en el sentit de les agulles del rellotge, i les borrasques i ciclons ho fan en sentit contrari, mentre que a l’hemisferi sud és just al revés. Aquest fenomen rep el nom d’efecte coriolis i és degut a la rotació de la terra. Des de la perspectiva dels septentrionals com nosaltres, els del sud van al revés, mentre que els meridionals ho deuen veure diferent. D’aquí ve la coriolitis que diu el meu amic que pateixo, sempre al contrari dels demès.

L’explicació científica d’aquest efecte és prou complicada com per a que jo no la sàpiga explicar, ni tant sols entendre-la, però justificaria també la llegenda dels desaigües, si aquests fossin de la mida d’un cicló. Passa que al wàter o al bidet la força de l’efecte coriolis és tant petita que no es nota, i la direcció de l’aigua vindrà determinada per factors com la geometria del desaigua, la posició de l’aixeta, les turbulències que haguem provocat al rentar-nos, i moltes altres variables.

Assumit, doncs, que pateixo d’una forta coriolitis, observo que, sigui quina sigui la direcció de l’aigua, sempre és de forma circular. O sigui que puc anar a la contra, però tard o d’hora tornaré al mateix lloc. Ves quina gràcia! Afortunadament, com que no sóc l’únic que va a contradirecció, segurament que quan hi arribi els altres ja s’hauran mogut. I ben mirat, això meu no deu ser tant rar. En una entrada del 9 de març d’enguany publicada a Abulafia, un bloc de divulgació científica des d’una perspectiva molt planera, que recomano a tot aquell qui s’interessi per una visió entenedora de l’antropologia, llegeixo que els éssers humans tenim una certa tendència a caminar en cercles quan perdem les referències. Hi ha la creença que la gent perduda camina en cercles, i algunes teories ho atribueixen a “asimetries hemisfèriques en el sistema de dopamina” (ho copio, no tinc ni idea del què és), o a asimetries biomecàniques, com tenir una cama més llarga que l’altra.

Sigui com sigui, en una direcció o altra, la tendència seria a caminar en cercles (per alguna cosa de l’anar i venir se’n diu “circular”). Deu ser per això que abans, quan els “grisos” et deien “circulen, circulen”, no acabàvem de marxar mai, sinó és que ens estomacaven. Però divago. Al què anava és que, com l’aigua del bidet, anem en cercle, però alguns canviem de direcció cada tres per quatre, sols pel gust (o la necessitat) de portar la contrària, potser perquè si l’aixeta està encarada cap un costat, no ens dóna la gana de seguir el corrent.

Doncs mira, si ens posem seriosos i ho assumim com una malaltia de l’esperit, en podríem dir coriolitis variable. Les manifestacions d’aquesta malaltia són nombroses i en tots els ordres de la vida. Vet aquí alguns exemples:

• Tothom diu que és tant bona la trilogia de l’Stieg Larsson, que sols n’he llegit el primer volum. Quan passi la febre “sueca” potser em començarà a interessar.
• El “núvol i cadira” de Tàpies em sembla un manyoc de filferros al voltant d’una fusta. Ho sento, no l’entenc.
• M’avorreix la majoria del cinema espanyol. I també el català; encara més, si m’apures. Tret que algú gosi dir que és una porqueria. Llavors em semblarà més bo.
• Quan sento com s’ataca Catalunya des de les espanyes, reclamaria la independència. Quan des d’aquí es diu que els catalans volem la independència, penso que a sant de què.
• Quan el govern defensa la pujada d’impostos, penso que aquests també tenen coriolitis, que van al revés dels altres països. Quan des de l’oposició s’ataca fortament el govern per la puja fiscal, penso que, en el fons, tant els fa el dèficit de les arques públiques i que el que volen és guanyar vots en les properes eleccions.
• I quan dic que m’agrada l’arròs, no és per a que me’n facis cada dia, caram!

Per posar exemples, no acabaríem mai. Però el portar la contrària té algunes particularitats segons les persones que la pateixen. Així, mentre que en la coriolitis variable del que es tracta és de ser negatiu per naturalesa, d’enfrontar-se a totes les tendències per a esdevenir singulars, hi ha una altra varietat més moderada, que no més benigna, a la que podríem anomenar coriolitis unidireccional. En aquest cas del que es tracta és d’anar sempre a la contrària d’una tendència determinada, i oblidar-se de les altres.

M’explicaré. Alguns individus concentren les seves ganes de portar la contrària en un concret individu, o grup, o partit, o creença. És a dir, no es tracta tant de portar sempre la contrària, com de contradir sempre tot el que ve d’una determinada direcció. Aquests individus sempre van en sentit contrari, però no canvien de direcció cada tres per quatre, sinó és que ho fa l’individu, o grup, o creença que és objecte de la seva contrarietat. Un exemple ben clar és el de molts militants de partits polítics, o fins i tot de simpatitzants dels mateixos, especialment quan el seu partit és a l’oposició. Faci el que faci el partit en el govern, ells sempre hi estaran en desacord, i ho manifestaran obertament. Tant se val que aquella política de la que blasmen sigui exactament la mateixa que han fets ells quan eren al govern, o que faran quan hi tornin. En aquest sentit, els militants del partit que està governant són menys actius, perquè no senten, de moment, la necessitat d’atacar una acció de govern que no té lloc. En tot cas, canviaran d’actitud quan siguin a l’oposició.

Però aquesta coriolitis és, fins a cert punt, normal en el joc polític i social. El que no és tant normal és l’obsessió d’alguns contra un individu, o grup, o creença determinats i específics, siguin o no al poder. En aquests casos adquireix unes característiques força patològiques. És el cas del que té una mania obsessiva a un president, o a un alcalde, o a un partit, fins al punt que no pot trobar absolutament res de bo, sinó tot el contrari, en els seus actes. Algun n’hi ha que fins i tot acudeix a tots els actes oficials i inauguracions, pel gust de fer notar la seva actitud en contra, algun que tant si li pregunten per cebes com si li parlen d’espinacs, trobarà sempre l’ocasió de dir que la carn és dolenta.

A aquests jo els planyo, perquè aquesta mena de coriolitis sols es cura mentre l’individu no obté el protagonisme que no para de cercar, i generalment la gent es cansa ben aviat de sentir-los.

I per últim, hi ha la coriolitis silenciosa. Aquesta és la que, em sembla, pateixo jo. És la dels que ens agrada portar la contrària, però no ho diem quasi mai, sinó és que ens emprenyen massa. Aquesta varietat de coriolitis es manifesta, generalment, a les eleccions, i l’haurien de témer tiris i troians. Més o menys, ve a ser que “vosaltres aneu fent, que el tret us sortirà per la culata”. Al moment de votar, els que anem a la contra silenciosa és quan fem mal.

La conspiració de la grip A

En el darrer comunicat del Departament de Salut sobre la grip A, s’afirma literalment: “Segons la informació recollida pel sistema PIDIRAC (Pla d’Informació de les Infeccions Respiratòries Agudes a Catalunya), l’activitat gripal a Catalunya pel nou virus de la grip A(H1N1) es manté estable respecte a la setmana anterior, en un valor al voltant del llindar epidèmic, tot i que s’haurà de confirmar en les properes setmanes la situació d’ona epidèmica. La taxa d’incidència és de 99,36 casos per cada 100.000 habitants.

Pel que fa a la vigilància de casos produïts pel nou virus de la grip A (H1N1), la majoria han presentat un quadre gripal lleu, amb una recuperació en pocs dies. Des de l’aparició del virus de la grip A(H1N1), a Catalunya s’han produït un total de 45 casos greus, 37 dels quals ja han sortit de la UCI. En aquests moments es troben ingressats a la UCI 3 casos greus. Fins al moment a Catalunya s’han produït 5 defuncions.”

Ja comença a ser un tema recurrent en els mitjans informatius, i potser per aquest motiu la preocupació per aquest nou tipus de grip sembla que decreixi entre la població, malgrat que augmenta constantment el nombre d’infeccions. Si hi ha quelcom que sembla que ha quedat clar, és que, en principi, es tracta d’un tipus de grip més infecciós que la grip estacional, en el sentit que es propaga més fàcilment, però menys mortífer, fins al punt que alguns es comencen a preguntar si n’hi havia per tant rebombori.

Probablement això ha ajudat a la propagació d’un altre virus molt més ràpid, el de la teoria de la conspiració, un virus que no ha estat mai eradicat i contra el qual no sembla haver-hi vacuna. Es transmet pels mitjans habituals de comunicació en la societat moderna, bàsicament internet, i sembla explotar alguna vulnerabilitat del subconscient humà, ja que quasi tots els individus acaben infectats. La cura és quasi bé impossible. Contra els prejudicis no hi ha res a fer.

El cas és que sembla que estiguem dissenyats per a desconfiar de tota la informació que prové del que en podríem dir els poders establerts, en un sentit força ampli, i admetre en canvi sense ombra de dubte tots els missatges que contradiuen aquella informació i la denuncien com a manipuladora i interessada, vinguin d’on vinguin.

Ja de sempre, un nombre significatiu de persones es neguen a administrar-se o administrar als seus fills les vacunes recomanades per les autoritats sanitàries, o les considerades obligatòries. Així, alguns pares, per raó d’uns suposats principis, no vacunen als seus fills pels perills que presumptament podria comportar-los una vacuna en mal estat. “I no els passa res”, diuen, obviant que, en gran part, és gràcies a que els altres pares sí que han vacunat als seus fills.

I és força estesa la creença que les companyies farmacèutiques creen els virus per a després vendre’n la vacuna. Poques coses són impossibles, o sigui que això podria ser, però la teoria de la conspiració ho dóna per segur. També el virus de la grip A avança de bracet amb el de la conspiració.

Un amic m’ha fet arribar el famós vídeo “de la monja”. Resulta que una monja que a més és metge, ha llençat per internet una seriosa advertència: la vacuna contra la grip A constitueix un perill important per a la població, i qui se l’administri s’arrisca a patir terribles malalties, tot plegat per una confabulació de l’OMS i les companyies farmacèutiques, obstinades totes en vendre vacunes a qualsevol preu, mentre els governs (tots, pel que es veu) miren cap un altre costat.

A la senyora del vídeo se li està atribuint un grau de credibilitat extraordinari, per tres motius:

a) Perquè és monja, i les monges no menteixen.
b) Perquè és metgessa, o sigui que entén de l’assumpte.
c) I, per sobre de tot, el motiu definitiu, perquè esperàvem que algú ens confirmés que darrera de tot plegat hi ha una mà oculta disposada a enriquir-se amb la nostra salut, tal com hem sabut sempre.

Ja he dit que poques coses són impossibles, o sigui que potser sí que les dues primeres raons són certes (la tercera, la dono per segura), però com que tinc tendència a complicar les coses, penso en tres preguntes que neixen de cadascuna de les tres afirmacions anteriors, i en algunes subpreguntes derivades:

a) On diu que les monges no menteixen ?

- No són com la resta dels humans ?
- I no s’equivoquen mai, o són infalibles?

b) A l’OMS no hi ha també molts metges que diuen exactament el contrari que ella ?

- Són metges pitjors, diferents, o malvats ?

c) Posem per davant dels fets els prejudicis, les conviccions per davant de les dades ?

- No ens caldria una mica d’objectivitat, ja que als virus no se’ls pot suposar prejudicis ?

I tot plegat es resumeix en una sola pregunta: perquè és més creïble la monja que l’OMS o les autoritats sanitàries del país ?

Moscaaaa....!!

Que un mal llamp s’emporti aquesta mosca i tota la seva descendència ! Porto una setmana, una setmana....!!! suportant aquesta mosca i les seves refotudes parentes, que totes s’assemblen, i així no hi ha manera d’escriure. Me la trobo a la pantalla de l’ordinador, es posa sobre el teclat, te la gosadia d’apropar-se a la meva cara i em pessigolleja per braços i cames, i per si fos poc la molt porca s’acosta a la llauna de cervesa, es passeja pel broc i m’obliga a fregar-lo i refregar-lo cada vegada que vull beure.

Certament que si els instints assassins són això, a fe de Déu que faria una matança. De mosques, és clar. Però per més que ho intento, sempre s’escapa. Tinc un diari doblegat al meu costat per fotre-li ventallada a la mínima de canvi, però no hi ha manera. La molt punyetera sembla que em vegi a venir. Serà per aquests ulls d’insecte compostos de milers de pupil·les, que sembla que et mirin per totes les finestres d’un bloc de pisos !

La dona intenta calmar-me, diu que ja se sap que en aquesta època de l’any les mosques van “toves”. Què cony vol dir això, que són flonges, que s’espaxurren quan les toques, que són tontes, que han anat a xutar-se al cubell de les escombraries...? Per mi que el que passa és que són dures, dures de pelar i dures de mollera, perquè sinó s’adonarien que tocant-me el voraviu no hi tenen res a guanyar i es busquen un disgust.

De petit m’ensenyaven que a la natura tot té la seva utilitat. Fins i tot els mosquits, que són uns malparits, a vegades transmeten bacteris que t’espatllen per un costat però et reforcen per l’altre. Un animal es fot l’altre i així es limita el creixement de les espècies. Recordo que, pel que fa al cos humà, l’únic que no semblava tenir cap utilitat era l’apèndix, que per cert encara tinc. Doncs bé, la mare naturalesa ha posat en aquest món no una, sinó dues coses inútils, l’apèndix i les maleïdes mosques, que ja m’explicarà algú quina utilitat poden tenir, sinó és fer-me la punyeta des de fa dies cada vegada que em poso davant l’ordinador.

Mira-la, tant agosarada ella, ara s’ha posat sobre l’ESC, avança per les tecles de funció, aixeca el vol, toca la pantalla, se’m posa sobre el braç, em fa pessigolles, em moc i surt volant, toca la cervesa, una altra vegada, la molt bandarra ! Ara és sobre la taula, prop de la impressora. Un moment, espera, no et moguis.... Alaaa !!! Ara sí que t’he fotut, mala pua, ves a fer companyia als teus avantpassats ! Òndia, li he fotut un cop de diari que l’ha deixat més plana que un segell de correus al cul d’un elefant.

Però.... oh, merda! ara he tombat la cervesa ! Qui la va fotre.... !

Catalans inesperats

Llegeixo amb sorpresa que Cervantes era homosexual i català. Ho diu el periodista Albert Torra en el seu darrer llibre, “Gais i lesbianes de la història de Catalunya”, i fa dies se’n va parlar en varis mitjans de comunicació. Si de sorprendre es tractava, el periodista ho ha aconseguit; altra cosa serà que convenci, que això ja ho veurem. No m’interessa l’orientació sexual de Cervantes. El que sí em preocupa és que fos català, perquè jo sempre l’he tingut com a paradigma de la literatura castellana. No em sé imaginar el Quixot en català i, francament, si el torno a llegir (i val la pena, creieu-me) ho tornaré a fer en castellà, que és en la llengua en que va ser escrit i que casualment conec.

L’Albert Torra justifica la catalanitat de Cervantes, en que en la seva obra va lloar Catalunya i els catalans, i en canvi va dir pestes dels castellans i del seu caràcter. L’explicació és ben feble, perquè si jo em poso a dir coses bones dels andalusos, que ho podria fer, i coses dolentes d’uns quants catalans, que també ho podria fer i amb força motius, algú podria pensar, per aquesta regla de tres, que sóc de Jaén i no de l’Anoia. És clar que en el meu cas a ningú importaria que s’esbombés una bestiesa com aquesta, perquè a ben poca gent importa on vaig néixer.

Potser l’autor d’aquest llibre volia escandalitzar, i se li va ocórrer que la millor manera era convertir a Cervantes en homosexual i, a sobre, català. Si de desacralitzar la figura de l’escriptor es tractava, i això sempre convé amb totes les figures, pot haver pensat que la millor manera de subvertir-lo com a icone de les lletres hispanes, era transformar-lo en quelcom que sonés al contrari d’hispà, i sembla que això vol dir català.

El cas és que ara, passat l’interès per aquest tema, surt un nou català inesperat, en Cristòfol Colom. La professora de la universitat de Georgetown Estelle Irizarry acaba de publicar un llibre titulat "El ADN de los escritos de Cristóbal Colón", en el que “proposa i confirma el veritable origen català del navegant”. Basa les seves conclusions en l’anàlisi de 18 ladinismes lèxics, morfològics, ortogràfics i sintàctics que es troben en el castellà de Colom. En definitiva, sembla ser que Colom escrivia malament el castellà, degut a que, en realitat, era català.

I un altre estudi, aquesta vegada del professor de la universitat de Mount Saint Mary Charles J. Merrill, titulat "Colom, 500 anys enganyats", afirma que el descobridor d’Amèrica era un català enemistat amb la família dels Reis Catòlics, i que aquests haurien ocultat la seva catalanitat, fomentant la idea que era italià.

No són els únics que ho afirmen. De quan en quan surten a casa nostra espontanis que situen el lloc de naixement de l’almirall a la Segarra, el Bages, Osona o altres indrets de Catalunya.

No està a les meves mans el posar en qüestió el rigor científic d’aquests estudis sobre Colom i el relatiu a Cervantes, però m’ha sorprès com aquestes notícies han estat acollides en alguns fòrums, en els quals abunden els missatges i comentaris que s’escandalitzen del que anomenen “espoli” o “usurpació” del bagatge cultural català pel centralisme borbònic. De primer, em pregunto si estem necessitats de prohoms i símbols culturals. Jo diria que d’això en tenim i de sobres, i no ens cal envejar el dels altres. Ho dic perquè a mi, francament, no em fa fred ni calor que Cervantes o Colom fossin catalans, espanyols, italians o moçambics, i la teoria conspiratòria espanyolista em sembla una mica paranoica.

La qüestió és: el suposat origen català d’aquests i altres personatges històrics tinguts per castellans, italians o el que sigui, té una base científica real, o és fruit de les ganes d’escandalitzar i vendre llibres ?

Suposant que la cosa no fos prou seriosa, convindria que ens deixéssim de punyetes, que d’icones de tota mena ja en tenim i no ens cal manllevar-ne d’altres. I si realment existeix una base científica que avali els estudis realitzats, afirmar que tot plegat és fruit d’un engany espanyolista per a apropiar-se del llegat cultural català em sembla que va més enllà del que és imaginació i esdevé patològic.

Aniversari

Ho tornaria fer ?, m’he preguntat moltes vegades. Mal que ens pesi, la vida és un camí d’una sola direcció, i allò que ja hem viscut no ho podem canviar ni refer. La resposta a aquesta pregunta, a vegades, és no. I a vegades, és “faria allò que no vaig fer” o ho faria diferent.

Perquè molestar-se ? L’important no és allò que no voldríem repetir ni allò que desitjaríem haver fet, l’important és allò que per res del món voldríem haver deixat de fer. I jo, del que vaig fer el 13 d’octubre de 1984, no me n’he penedit mai. I sí, ho tornaria a fer.