L'adéu de Jordi Aymamí

No seria bo que per costum els candidats que perden les eleccions abandonessin el càrrec i deixessin penjat el seu equip. Com a principi general, el que es presenta a les eleccions ho fa per a estar-hi a les dures i a les madures. Dit això, no es pot generalitzar per a desqualificar l’actitud de tots els que pleguen després d’una desfeta electoral. No és el mateix presentar-se per primer cop i fracassar, que perdre el càrrec. Si en Marc Castells hagués plegat fa quatre anys, després de perdre les seves primeres eleccions a l’alcaldia d’Igualada, hauria estat difícil d’entendre. La majoria hauríem pensat que d’això se’n diu no saber perdre. No va ser així, afortunadament, i quatre anys més tard ha reeixit en el seu esforç.

El que no em sembla gens reprovable, sinó tot el contrari, és l’abandó de Jordi Aymamí al front del grup socialista a l’Ajuntament d’Igualada. Si no erro en les meves dades, el que encara és alcalde socialista d’Igualada –deixarà de ser-ho el dia 11 de juny- porta molts anys a l’Ajuntament, 15 com a alcalde i alguns com a regidor a l’oposició. Al llarg d’aquests anys, des que ostenta la màxima responsabilitat en el govern municipal, ha deixat en la ciutat una empremta indeleble. No agrada a tothom, evidentment, però no crec que ningú pugui negar la transformació que ha experimentat la ciutat en tots aquests anys.

Llums i ombres, naturalment. La transformació és evident, però el judici que ens mereix és variable, com no podia ser menys. Són molts els retrets que es poden fer a la seva gestió. Sobretot en els darrers anys, alguns assumptes han esdevingut especialment polèmics: POUM, zones blaves, finances municipals..... Polèmics significa exactament això, que han aixecat polèmica, sens perjudici de la valoració positiva o negativa que en fem. La valoració que jo en faig és que, malgrat tot, ha estat el millor alcalde de la democràcia. Llums i ombres, com he dit, però saldo positiu. En qualsevol cas, no és un polític que deixi indiferent.

Que ara plegui em sembla força coherent. El vot ciutadà ha decidit clarament que el seu projecte s’esgotava el dia 22 de maig. No és que no hagi obtingut prou vots per a governar, és que ha perdut els que necessitava per a seguir i més. No oblidem també que la seva era una aposta força personal. Ara mateix, el projecte socialista era ell mateix, la cara, els ulls i el bigoti de Progrés Municipal. En gran mesura no s’ha votat a favor o en contra del PSC, sinó de l’Aymamí. La seva derrota ha estat reconeguda de forma elegant, clara i democràtica per l’interessat, que ha entès a la perfecció el missatge dels igualadins: l’era Aymamí s’ha acabat. Per bé o per mal, però ja és història.

No és, doncs, un acte de covardia, com amb certa crueltat li han etzibat alguns, ni deixa penjat ningú. És una forma de reconèixer que el seu temps ha acabat i d’apartar-se per a no fer nosa. Ni més ni menys, una sortida digna i honorable. Temps hi haurà per a valorar la seva gestió, però si més no la seva renúncia mereix el reconeixement dels demòcrates. No hi ha gaire polítics que acceptin la crua realitat de la derrota.

Afortunadament els igualadins participem majoritàriament de l’esperit pacífic i democràtic de l’anomenat “oasi català”. L’oasi igualadí no està per estridències. Tenim, per sort, tendència a defugir la demagògia, llevat d’algun element singular. He de dir que em va resultar agradable llegir una piulada del futur alcalde d’Igualada agraint al Jordi Aymamí la seva feina al davant de l’Ajuntament durant tots aquests anys. Espero que aquest reconeixement adquireixi la rellevància que mereix. Per a que una nova etapa comenci bé, és molt recomanable tancar l’anterior amb elegància i reconèixer, uns i altres, que les coses es fan més bé o més malament, però sempre en favor de la ciutat i desinteressadament. Si més no, sembla que a Igualada les formes es mantenen.

Diria, doncs, que el que toca és acomiadar Jordi Aymamí amb el reconeixement que mereix i encoratjar Marc Castells per a que treballi per Igualada amb el mateix esforç i dedicació, sinó més. I deixar-nos estar de partidismes. L’Aymamí ha estat un bon Alcalde i en Castells pot ser millor.

Felicitats, però seguim indignats

Els resultats de les eleccions locals i autonòmiques d’ahir són tan aclaparadors, que qualsevol anàlisi o valoració corre el risc de passar per inútil. La derrota socialista és clara i contundent, com ho són la victòria convergent a Catalunya i popular a la resta de l’estat. Sobra, doncs, tot el que no sigui un reconeixement clar i decidit del que el poble ha triat. Que el PSC i el PSOE assumeixin sense complexes la derrota, i que CIU i el PP sàpiguen administrar la victòria allà on han estat triats per a governar.

És probablement un tòpic, però és important que guanyadors i perdedors tinguin les idees ben clares abans d’anar per feina, perquè una cosa és guanyar o perdre eleccions i l’altra entendre què està passant. Pel costat dels socialistes, jo diria que l’assumpció de la derrota passa per reconèixer que el cicle socialista, ara per ara, s’ha acabat, i que com més tardin el PSOE i el PSC en anar per feina, més tardaran en recuperar posicions perdudes. D’ara fins a les eleccions generals del març de 2012 és literalment impossible que el PSOE recuperi terreny en el favor dels espanyols, tret que s’esdevingui un miracle. La cosa sols pot anar a pitjor, o sigui que en Zapatero ja està tardant en convocar eleccions. Cremat el President del Govern, ja porta temps consumint-se el partit. I no dic que sigui una derrota justa, perquè als socialistes els ha tocat pagar els plats trencats d’una crisi que és general. Dic simplement que ara toca retirar-se a la caserna d’hivern, renovar lideratge i emprendre un nou camí per a recuperar posicions. Això tardarà, i com més tard es comenci més tard s’acabarà.

També caldria tenir clar que la victòria convergent o popular no és tota guanyada a pols. No és qüestió de treure’ls mèrits, però bona part dels resultats obeeixen més al càstig al partit governant que no a la confiança en l’alternativa. Sols així s’explica que no hagi calgut gaire programa ni massa propostes per a guanyar les eleccions a molts llocs. Ni molt menys vol dir això que no sigui una victòria merescuda la de CIU o la del PP, però no convé que els pugin els fums al cap. Més tenint en compte que la crisi no s’arreglarà per un simple canvi de govern i les coses encara poden anar a pitjor.

Si en una cosa coincidim quasi tots, és en que el ciutadà està fart i emprenyat. Tots tenim la impressió de trobar-nos en un carreró sense sortida, obligats a suportar una crisi que no tenim consciència d’haver provocat. I a tots ens sembla que, ara mateix, estem treballant per a salvar els dividends d’uns quants. El sacrifici del treball en favor del capital. En altres temps l’esquerra hauria trobat un camp abonat per a l’agitació. Ara estem tots desconcertats, i en el desconcert una majoria de la ciutadania opta pel canvi democràtic en favor d’alternatives de govern consolidades i fiables, però una minoria cada vegada més important es decanta pel radicalisme, l’extravagància i les postures extremes. És així com floreixen fenòmens com el de Plataforma per Catalunya, una formació que amb arguments falsos i demagògia extrema defensa la xenofòbia i la discriminació, valors radicalment contraposats als valors democràtics i als drets humans reconeguts a la constitució espanyola, l’estatut d’autonomia i als tractats internacionals. El fet que democràticament assoleixi una determinada representació popular no modifica en res la seva naturalesa. Fins i tot, amb la llei de partits a la mà, aquesta formació hauria de ser més il·legal que Batasuna. Cal, doncs, estar amatent als ànims de la ciutadania i no menystenir les senyals d’alarma que brollen arreu.

Però no tot és demagògia o radicalisme. El moviment dels indignats, encara que difós i sense un objectiu clar, té més sentit del que sembla i no és un fet folklòric. Potser no tots els que acampen a les places saben el que volen, però sí que saben que estan indignats i emprenyats, i en això tenen la simpatia i la comprensió de molts de nosaltres, haguem votat el que haguem votat. En una expressió que està de moda, la indignació és un sentiment transversal i cal que les forces polítiques democràtiques hi parin una atenció especial, perquè de la indignació es passa fàcilment al descontrol.

Crec, doncs, que d’aquestes eleccions cal destacar:

• Un canvi de cicle evident que ha de ser assumit immediatament pel partit socialista, amb una renovació urgent del seu lideratge i del seu programa.
• La victòria rotunda de CIU a Catalunya, que caldrà que sàpiga administrar. L’assumpció de tota la responsabilitat de govern tant pot portar a un èxit absolut com a un fracàs rotund en la recuperació econòmica.
• L’ascens del PP a Catalunya i la seva victòria arreu de l’estat. Les forces nacionalistes farien bé en veure on pot portar a Catalunya una majoria absoluta del PP al govern de l’Estat, que s’albira com a molt probable.
• L’ascens de les formacions xenòfobes, racistes i antidemocràtiques, un fenomen preocupant que no es pot ignorar.
• La indignació dels ciutadans, que porta a un canvi del mapa polític, però que segueix creixent i que difícilment s’apaigavarà amb vagues promeses i bones paraules. Fracassarà qualsevol intent dels partits per a atreure’l a casa seva. El que no funciona no són els partits, és el propi sistema.

I, naturalment les meves més sinceres felicitacions a qui ha guanyat i els millors desitjos a qui ha perdut. Però seguim indignats. Teniu-ho en compte uns i altres.


P.D.

He de confessar que tenia escrit aquest article des del dia abans de les eleccions, si més no en els seus trets generals, i sols he hagut d’afegir adverbis i adjectius, tan previsible era en general el resultat de les eleccions.

El salt al buit de DSK

Què fa que una persona que ha arribat al cim de les seves aspiracions personals ho llenci tot per la borda en un moment d’irreflexió? Normalment és motiu d’escàndol que un personatge públic, per exemple un polític, cometi actes com els que s’imputen al President del Fons Monetari Internacional, més fins i tot que quan es tracta d’acusacions de corrupció, les quals, per cert, de vegades acaben donant més vots (vegis, sinó, el que passa amb el cas Gurtel). Varem aprendre amb Bill Clinton que tot un president dels Estats Units es dóna de quan en quan una alegria consentida. L’aventura de la becària i el President ha passat a la història com un conte de banyes i picaresca. La veritat és que aquell assumpte va fer més gràcia que altra cosa al comú dels mortals, i als americans, rars com són, el que menys els va agradar és que intentés amagar-ho, no que li posés unes banyes de metre a la Sra. Clinton. Tot i així, el poble americà el va perdonar i va revalidar el seu mandat a les urnes.

A la vella Europa varem tenir una desfilada de polítics britànics –parlamentaris i algun ministre- que en la darrera època del gabinet Major van ser enxampats en actituds poc edificants pel que fa als seus costums sexuals i al respecte degut a Sa Graciosa Majestat. Coses complicades com sadomasoquisme, travestisme i no sé què de sortir amb mitges i una lligacama al front. Allò ja va costar algunes dimissions, però seguia sense haver-hi delicte ni culpa. Varem aprendre que tothom té les seves misèries, fins i tot a l’Olimp.

De la Gran Bretanya a Itàlia, en Berlusconi ha donat color mediterrani als fogots sexuals del món de la política i les altes finances. Aquest ja no s’està de res. En la més pura tradició del mascle italià (aquí diríem del mascle ibèric), el primer ministre ha organitzat sense amagar-se’n veritables orgies amb noietes que podrien ser les seves nétes. Diu que perquè és un seductor i les dones l’empaiten, i pot ser que fins i tot s’ho cregui. Pagant, i pagant bé, et pots fer tractar com vulguis. L’escàndol de les velinas ha fet córrer rius de tinta, però Berlusconi segueix tenint ganxo electoral i guanyant eleccions. Tampoc li passa factura la corrupció, però en això ja hem vist que s’assembla als espanyols de dretes (no perquè els d’esquerres siguin menys corruptes, sinó perquè a ells sí que els ho fem pagar).

Sembla, doncs, que en general els ciutadans estem disposats a perdonar aquesta mena de pecats, fins i tot a aplaudir-los. Però hi ha qui es passa de rosca. El dimitit president d’Israel Moshé Katsav ha estat encausat per violació, assetjament sexual i abús de poder, uns actes clarament delictius i que li poden costar una pena severa de presó al seu país. I està bé que sigui així, però també sons rars els israelians. Això no ho deixen passar -no s’ha de deixar passar de cap manera- però sí que permeten i justifiquen la tortura als acusats de terrorisme i els assassinats selectius fora de les seves fronteres.

El cas de Dominique Strauss-Kahn va en la mateixa línia que la de l’expresident israelià. Està acusat d’intent de violació, un càrrec seriós que li pot costar 20 anys de presó als Estats Units. Es diu ara que aquest home ja té al darrera un historial de seductor -a l’estil Berlusconi, pagant Sant Pere canta- i alguna acusació d’assetjament sexual que no ha prosperat.

Si alguna cosa aprenem d’aquests episodis tan llastimosos, és que fins i tot els déus tenen les seves misèries. Deixant de banda l’injustificable dels actes de DSK, costa d’imaginar tot un President del Fons Monetari Internacional abraonant-se despullat contra la cambrera d’un hotel i intentant forçar-la. Aquesta és l’actitud que no ens estranyaria en un pervertit, en un malalt mental o en un delinqüent sexual dels que diàriament cometen abusos contra nois i noies indefenses. És el que no ens estranyaria d’un degenerat, perquè no dir-ho?

Hem d’aprendre, doncs, que també a la cimera del poder hi ha degenerats, un defecte perfectament compatible amb una gran intel·ligència, una cultura abundant, un do de gents apreciat i una capacitat de gestió admirable. Els degenerats s’exhibeixen sols quan l’instint els supera. Mentre, poden ser persones admirades i respectades. Però tot i admetent el costat obscur de la personalitat d’aquests individus, seria d’esperar que tanta intel·ligència servís també per adonar-se que assaltar en pilotes una dóna és, a més d’un delicte i un acte injustificable, una forma contundent i instantània d’acabar amb la pròpia carrera. Vaja, que a aquest senyor, tant si en surt ben parat judicialment com si no, se li ha acabat el prestigi, la feina i el respecte. D’ara en endavant serà en empestat, i suposo que això també deu fer mal quan has estat a la cimera de l’èxit i te’n foten fora de cop. El que és segur és que aquest individu, si hagués pensat fredament tant sols un instant el que anava a fer, s’hauria adonat que no podia sortir bé de cap manera, al menys pel que fa a les conseqüències.

Com és, doncs, em torno a preguntar, que una persona que hauria de conèixer les conseqüències dels seus actes comet un acte tan irresponsable com aquest? És l’atracció de l’abisme, la fascinació pel buit? Fins i tot l’escalador més expert pot sofrir el vertigen de la profunditat insondable. Ets a dalt de tot però et crida el precipici. La majoria, fins i tot els que no pugem muntanyes, resistim la temptació de mirar avall i ens agafem fort, però de quan en quan algú salta al buit i mor, sense que mai s’arribi a saber com ha estat i per què. De la mateixa manera, algunes persones cometen una barbaritat que no podran explicar mai, però que capgira dràsticament i frena en sec la seva trajectòria vital.

Si Dominique Strauss-Kahn és declarat innocent no haurà de donar cap explicació, encara que un cert mal ja haurà patit en la seva reputació i en el seu orgull. Pel contrari, si és declarat culpable, o si ho és sense ser-ne declarat, probablement no serà capaç d’explicar per què ho ha fet. No ho ha pogut evitar? És possible això? Ha sentit un impuls irrefrenable? Era realment irrefrenable? Està malalt? És un sàtir declarat que mai hauria d’haver arribat tant lluny? És un delinqüent sexual que fins ara ha enganyat tothom? Li han parat una trampa? I si és així, com pot haver estat tant estúpid de caure-hi? I una darrera pregunta: com és possible que qui controla les finances mundials i la política econòmica dels governs no pugui controlar els seus neguits sexuals? Sembla que qui rescata governs també necessita teràpia. Fins i tot els més experts i els més valents salten al buit quan el buit del seu interior els crida.

Serà una victòria pírrica

Un fracàs pot ser catastròfic, i les causes poden ser diverses, però moltes vegades el motiu del fracàs no és altra que un objectiu inassolible, on les energies malbaratades en un esforç inútil porten, per elles mateixes, directament a l’esfondrament. Com quan un esforç físic massa intens porta un esportista a la mort. Pot passar fins i tot que s’acabi assolint l’objectiu perseguit, a costa de consumir tots els recursos de que es disposa fins a fer inútil la victòria. Una victòria pírrica, com se l’anomena des de la Grècia antiga, que consisteix en guanyar una batalla o fins i tot la guerra, a costa de la total destrucció dels recursos propis i aliens.

És el que ja es pregunten molts grecs i, cada vegada més, molts dels altres europeus que portem camí de relliscar per la pendent hel·lènica. Salvarem l’estat del benestar a costa de reduir-lo a la mínima expressió? Salvarem els mobles i ens quedarem sense casa? Per descomptat que cal fer un gran esforç col·lectiu per a salvar el que es pugui. No farem res ignorant els problemes, perquè el perill existeix encara que hom el vulgui ignorar. És d’agrair, doncs, que el govern, sigui del color que sigui, tingui la valentia d’emprendre actuacions certament impopulars però necessàries en benefici del sistema i amb l’objectiu de preservar la qualitat de vida dels ciutadans. I dic això al marge de les consideracions que hom pugui fer sobre l’oportunisme electoral d’algunes protestes, o la culpabilització demagògica de tots els mals a governs anteriors, com si a la situació actual no hi haguéssim arribat tots plegats de bracet i amb els ulls clucs.

El que passa és que amb l’obsessió per a aturar el dèficit públic ens pot passar com amb el ruc al qual el seu amo volia acostumar a no menjar i que es va morir sense aconseguir-ho. La Generalitat ja ha reconegut que no podrà rebaixar el seu dèficit a l’1,3% que li exigeix el govern de l’Estat. D’això se’n pot dir incompliment o incompetència, però també se’n pot dir realisme. Si per a quedar-nos en el 2% i escaig de dèficit ja calen les retallades que s’estan fent en serveis públics essencials com la sanitat o l’ensenyament, què caldria per a baixar fins a l’1,3%?

Sense entrar doncs en si les famoses retallades són o no necessàries i si són o no oportunes, i sense discutir si el que es retalla és el que cal retallar, em sembla que d’alguna manera els governs espanyol i català, com també els d’altres regions de l’estat, s’haurien de plantar i fixar un objectiu de contenció del dèficit que abans que res sigui raonable. L’estat del benestar serà inviable si no s’hi fan reformes dràstiques, però també ho serà si es retalla fins a deixar-lo en res, perquè simplement deixarà d’existir. El trist de tot plegat és que esmercem tants esforços en aconseguir l’estabilitat financera, que és com dir en resguardar els beneficis dels especuladors i els de les grans corporacions financeres, amb la ingènua esperança que la seva riquesa portarà el nostre benestar. Pot ser serà així, però ves que no s’acabi convertint en una victòria pírrica.

Una farsa

Deia Calderón que la vida humana és un teatre on cada persona representa un paper. Una obra de guió i director desconeguts, difícil de seguir des de la platea. Al gran teatre del món, si hi vas com a espectador, cal anar-hi lleuger d’impediments per a entendre l’argument. Si per un dia deixem la polèmica per als polítics i per als que ho volen ser i les valoracions pels que opinen i pels que creuen opinar, si deslliurem el pensament de simpaties i d’aversions, si defugim la militància i la fidelitat ideològica, si ens traiem el pes del que és políticament correcte i del que és incorrecte per obligació, si aparquem el nacionalisme i el centralisme, les dretes i les esquerres, els d’aquí i els d’allà, si deixem d’escoltar i ens posem a pensar, si fem tot això i no tenim prejudicis, arribarem a entendre l’argument.

Aquests són els elements que amb més o menys encert he recollit per a la reconstrucció d’un sainet sobre uns diners que ens deuen a Madrid i una història de bons i mals catalans.

El decorat

Una crisi econòmica galopant que afecta amb major o menor intensitat tot el món desenvolupat; un atur galopant i un dèficit públic pels núvols, especialment intensos a Espanya, Catalunya i altres països, i un canvi de govern en mig de la crisi.

Els actors

Les forces polítiques que abans eren al govern i ara són a l’oposició i viceversa, i el govern central i el partit estatal que el recolza.

La trama

El nou govern es troba una situació econòmica molt difícil, que l’obliga a emprendre mesures dràstiques per a la reducció del dèficit públic, cosa que sap com fer, i per a la reducció de l’atur, cosa que no sap ni com començar.

El govern emprèn retallades en els serveis públics i en l’estat del benestar, per tal d’evitar l’esfondrament financer de Catalunya i, de retruc, de l’Estat espanyol.

El descontentament popular és gran, atiat pels que ara són a l’oposició, i el govern es defensa amb l’herència rebuda. Uns acaben d’arribar i no volen ser culpables de la situació perquè no han tingut temps de provocar-la. Els altres hi eren quan tot va començar, o sigui que en deuen ser els culpables, encara que sigui per estar al lloc més inoportú en el moment més inadequat. La indignació ciutadana per les retallades, tanmateix, no s’acaba d’apaigavar. I tot ve pel dèficit, que se sap com encarar, i no per l’atur, que no se sap ni com agafar.

Amb sentit pràctic i sorprenent franquesa, el govern anuncia que no farà més retallades fins després de les eleccions. Al prospecte de l’obra, l’espectador hi pot llegir: “per a no perdre vots”.

Amb igual sentit pràctic i un sentit de l’oportunitat admirable, els responsables econòmics i polítics del nou govern reclamen a Madrid el pagament anticipat dels Fons de Competitivitat, previst en l’acord de finançament autonòmic i exigible legalment l’any 2013, però del que són possibles bestretes anuals com les efectuades en anys anteriors. No sembla importar el fet que ja es conegués de fa mesos la seva no inclusió en els pressupostos estatals de 2011. El moment és el moment i aquest és el millor. I el govern central ve a dir, en resumides comptes, que si no n’hi ha no en pot rajar, que vol dir que la caixa és buida.

Al Senat es presenta una moció demanant al govern central que pagui anticipadament el Fons de Competitivitat, que és aprovada amb el vot favorable dels partits catalans, inclòs el PSC i el PP. Al Congrés dels Diputats es presenta el mateix. El PP hi dóna suport perquè, de cop i volta, s’adona que també és catalanista (més val tard que mai). Anecdòtic que la setmana que ve hi hagi eleccions. Al PSC se li fa costa amunt enfrontar-se als germans del PSOE i proposa una moció alternativa: que negociïn els dos governs. CIU ve a dir que prefereixen reclamar abans que negociar, i el que no s’hi apunti per ell farà, que aquí ens hi va a tots la catalanitat. Els nacionalistes bascos s’abstenen, perquè diuen que ells ja estan servits i que les coses de Catalunya ni li van ni li venen. I la moció és derrotada perquè el grup socialista, inclòs el PSC, hi vota en contra. La llista de diputats absents, per cert, ofereix altres resultats possibles per al cas que aquell dia no haguessin estat massa enfeinats en actes electorals com per anar al Congrés. Però, és clar, no deuen ser absències interessades. No. Ni molt menys. Oi que no?

A tot això algú, amb la boca petita, diu que la moció, d’aprovar-se, tampoc hauria estat vinculant per al govern central, com no ho han estat tantes i tantes aprovades en un o altre Parlament sense que hagin estat satisfetes. Però això ja no compte, perquè la cridòria al pati de butaques és espatarrant.

O sigui que la funció s’acaba per avui. Les caixes de Madrid i Barcelona fa temps que són buides, però ara sabem que tot el que perdem és perquè no ens donen els diners que ja sabíem que no ens donarien. Està bé que ens ho expliquin. El teatre sempre és edificant.

El dolents ara són bons. Amb 1450 milions d’euros que ens deu el Govern central, com voleu que no fem retallades? Alguns ara pensen en el país i els altres ara en són enemics. Hi ha qui desenterra la vella retòrica dels botiflers i patriotes. Totes les pel·lícules tenen un malvat i ens agrada saber qui és. Així no sap tan greu que et retallin el que faci falta.

Una constatació: no era un sainet, sinó un auto sacramental. Seguirà a finals de mes.

Per acabar, un versos de l’Epictet de Quevedo:

No olvides que es comedia nuestra vida
y teatro de farsa el mundo todo,
que muda el aparato por instantes
y que todos en él somos farsantes.

Què en fem del monstre ?

L’estat d’Israel sols ha aplicat legalment una vegada la pena de mort al llarg de la seva existència. Es tracta d’Adolf Eichmann, criminal nazi que havia estat segrestat per agents del Mossad israelià a Argentina, on es va refugiar després de la Segona Guerra Mundial. Eichmann era responsable de la mort de milers de jueus, com a encarregat de la logística de la deportació als camps d’extermini, en el marc de l’holocaust planificat i executat pel nacionalsocialisme. No era, doncs, un angelet. Difícilment trobaríem un nombre significatiu de persones a qui hagi inspirat compassió o, fins i tot, admiració, tret dels grupuscles neonazis que avui en dia pul·lulen per la marginalitat de la política i que ni tant sols tenen una idea clara de què era ni què significava el nazisme.

Corria l’any 1960 quan un escamot d’espies va segrestar al jerarca nazi en un carrer de Buenos Aires i el va treure clandestinament del país, per a portar-lo a l’estat d’Israel, on per a tan solemne ocasió es va organitzar un judici amb totes les de la llei, que va finalitzar el 15 de desembre de 1961, amb una condemna a morir a la forca, despullat per a major escarni, i la posterior incineració del cadàver. El judici i l’execució van causar sensació a tot el món, però no es van aixecar veus contra l’aplicació extraordinària de la pena de mort, ningú es va compadir del monstre, i tothom va passar per alt la vulneració de la sobirania d’un país com Argentina, que va protestar tímidament i després va callar, potser alleugida perquè li havien tret de sobre el personatge. Al cap i a la fi, pensava tothom, el criminal va tenir un judici just, i la pena de mort era vigent i públicament acceptada a la majoria de països europeus i al món en general. El mateix judici en qualsevol altre país hauria donat, probablement, el mateix resultat.

La condemna i execució d’Eichmann no era altra cosa que la culminació dels judicis de Nuremberg, que uns anys abans havien portat a la presó i al patíbul als jerarques nazis més destacats. En qualsevol cas, la diferència entre Nuremberg i Jerusalem es troba únicament en la forma com el reu havia caigut en mans de la justícia. Mentre els penats de Nuremberg havien estat capturats pels aliats a la mateixa Alemanya o en els països ocupats, Eichmann havia estat segrestat en un país neutral.

Va ser la darrera vegada en que un tribunal israelià va portar al patíbul un criminal jutjat i condemnat. Des de llavors, l’estat d’Israel practica sense manies l’assassinat selectiu a Gaza, Cisjordània i on calgui de l’Orient Mitjà, contra qui considera terroristes perillosos per a la seguretat de l’estat. Ho saben prou bé els capitostos dels nombrosos grups terroristes i guerrillers que combaten contra Israel i contra el suposat imperialisme occidental. És una guerra bruta contra terroristes dels que es pot dir que, atemptin o no contra la seguretat de l’estat, sí que ho fan contra la vida d’innocents, ja sigui a les torres bessones o als carrers de Marrakech. Segueix la mateixa política el seu amic americà, especialment des que George W. Bush declarà la guerra global contra el terror.

Al món occidental, tanmateix, no s’esquincen gaires vestimentes ni es passa el rosari per l’ànima dels terroristes morts. 50 anys després d’Eichmann, la pena de mort ha estat eradicada d’Europa. Això significa que el jerarca nazi, de ser jutjat ara, potser passaria la resta de la seva vida a la presó, però no acabaria a la forca. I que personatges com Bin Laden serien jutjats i condemnats, però salvarien la pell. Com ho han fet els criminals de guerra de l’antiga Iugoslàvia o els responsables dels genocidis de Cambodja o de Ruanda.

Per bé que Europa i els europeus som oficialment contraris a la pena de mort, no ens costa gaire fer la vista grossa quan es tracta de deixar fora de joc als que posen en perill la nostra seguretat. No voldria ser cínic, sinó realista. La por juga fort contra els valors. Per descomptat que ens sentim més tranquils si un individu com Bin Laden mor i deixa de ser un perill, especialment perquè les seves víctimes potencials som tots, però cal reconèixer que, si més no, el concepte de justícia que ens hem donat públicament no casa gaire bé amb el fet d’assaltar una casa en un país sobirà, fotre un tret al cap al seu ocupant i llençar-ne el cos al mar. La veritat és que, explicat així, costa de pair, sinó és que voluntàriament acluquem els ulls i pensem en una altra cosa.

És complicat i no sembla prudent adoptar postures immediates que poden resultar poc sinceres. Potser és per això que hi he donat voltes tants dies i que fins ara no m’he decidit a comentar-ho, tot i no tenir les idees clares, o potser perquè les hi tinc massa. És fàcil aplaudir l’execució extrajudicial de Bin Laden quan acaba de passar i penses en la mena de personatge que era i el perill que la seva mateixa existència comportava per a moltes persones innocents. Qui no s’alegra de la mort d’un monstre? Si hagués estat Hitler, amb més morts a les seves espatlles, no ens en hauríem alegrat tots? I a partir de quants morts es pot passar de la compassió a la crueltat? És per això que ningú va plorar Eichmann i pocs ho faran per Bin Laden. I la diferència entre aquests dos és que el primer ha tingut judici i l’altre no, però han acabat igual. Una diferència que és fàcil d’obviar si, en el fons, te n’alegres de que tot hagi acabat.

L’altra postura igual de fàcil, especialment perquè connecta amb les nostres pròpies conviccions, és condemnar sense pal·liatius l’assassinat de Bin Laden. És fàcil perquè la forma com s’ha dut a terme vulnera tots els principis de justícia dels que Europa i Estats Units s’han dotat. En l’esquema que acullen totes les constitucions democràtiques dels estats moderns, als criminals se’ls captura, se’ls empresona si cal i se’ls sotmet a un judici just, imparcial i transparent. El que s’ha fet a Pakistan no té res a veure amb això. En la mesura en que és una postura que es fonamenta en els principis democràtics i de justícia que compartim la immensa majoria dels humans, no hi ha d’haver gaire problemes de consciència per a adoptar-la. L’únic problema es dóna quan ens preguntem honestament què faríem nosaltres si tinguéssim l’oportunitat de decidir.

I ara fixem-nos que els americans, que no practiquen a casa seva el mateix que a Pakistan, han sortit al carrer per a celebrar l’execució de Bin Laden. Fins i tot el President Obama ha dit que “s’ha fet justícia” i ha reconegut oficialment, quasi bé amb orgull, que l’ordre donada era la de matar, no pas la de capturar. La immensa majoria de governs europeus li han donat suport. No ha pesat gens que, al menys en les constitucions europees, la pena de mort ha estat eradicada des de fa anys.

Hi ha, doncs, una ambivalència que no és dona únicament en els àmbits públics, sinó també en la intimitat. Jo he passat de l’alegria del primer moment a la indignació del segon, per acabar dubtant de tot en el tercer. Després de pensar-hi, crec que el que cal per arribar, no a una conclusió que sempre serà deshonesta per poc sincera, sinó a una posició intel·lectual més o menys segura, és fer l’exercici mental d’imaginar-nos amb la potestat i els mitjans suficients per a decidir una acció o una altra. En el cas que ens ocupa, imaginar-nos que som Obama, però imaginar-ho essent honestos amb nosaltres mateixos. No s’hi val a fer trampa. Quan meditem ningú ens mira i ningú ens retraurà allò que pensem sense expressar-ho.

Pensar, d’una banda, en l’opció de demanar al Pakistan que capturi Bin Laden i en concedeixi l’extradició als Estats Units, i en les probabilitats de que això sigui possible. I pensar en què fer amb Bin Laden una vegada se’l té als Estats Unitats: jutjar-lo públicament i, si el Tribunal en qüestió així ho dictamina, castigar-lo amb la pena que se li imposi, que amb tota probabilitat hauria estat la de mort. I pensar en totes les conseqüències, les que siguin, que aquest procés, probablement llarg, podria tenir de cara a la seguretat global.

I de l’altra banda pensar en les conseqüències d’anar i matar-lo, com finalment s’ha fet. Pensar en els avantatges o inconvenients d’aquest mètode i en si, globalment, estalviaríem o no vides humanes. Es tractaria, de fet, de decidir quin és el mal menor. Si el que es vol és garantir la seguretat de les persones, quina és la millor manera de fer-ho perjudicant-ne quantes menys millor. Vaja, evitar el major nombre de morts. I si es tracta de venjar-se, acudir també al raonament més pràctic. Finalment, plantejar-se què faria un mateix arribat el cas.

Pensar és gratis, i a vegades no arribes enlloc. Deia algú que una conclusió és on arribes quan et canses de pensar. Qualsevol conclusió en aquest assumpte és per sí mateixa una contradicció, reflex d’una paradoxa irresoluble: volem justícia i volem seguretat, i d’ambdues en volem força.

No és una paradoxa que neixi ara. L’Antoni Basas comentava en una crònica des dels Estats Units, que si els americans sortien al carrer per a celebrar la culminació de la venjança, era perquè, en el fons, la moral americana és la de l’Antic Testament. La confrontació entre el bé i el mal necessari per a fer el bé, entre justícia i injustícia inevitable o fer justícia a partir de la injustícia, és tan vella com la vida en comunitat. El cristianisme s’ha edificat sobre la doctrina del perdó consagrada als Evangelis i, tanmateix, la Bíblia com a llibre sagrat del cristianisme es composa de l’Antic i del Nou Testament, dues formes contraposades frontalment de fer el bé. Per molt que diguin els teòlegs apostòlics i romans, el déu de l’Antic Testament és un déu venjatiu i cruel, gelós de la seva excepcionalitat i exclusivitat. A l’Antic Testament hi trobem guerres, matances, sacrificis....., i una justícia venjativa destinada a afavorir a un poble sobre els altres. Al Nou Testament sols hi trobem perdó. No són el mateix, i tot i així ambdós llibres han inspirat l’acció de l’Església durant dos mil anys.

Sols aquesta ambivalència pot fer possible que l’Església hagi ostentat el poder terrenal i hagi perseguit les idees fins a la mort durant segles, mentre n’ha tingut l’ocasió, sense deixar de predicar el missatge de Crist. Sols aquesta ambivalència fa possible que mentre l’Església condemna amb energia l’avortament, que considera com l’assassinat de mils d’innocents, no hagi aixecat mai la veu contra la pena de mort. L’ambivalència que fa que actuem de forma diferent envers als innocents que envers els culpables, mentre mantenim una única moral.

No és estrany, doncs, que fins i tots els agnòstics i els ateus resultem contradictoris quan acceptem amb íntima satisfacció però resignació externa l’execució extrajudicial d’un monstre, mentre declarem inacceptables els crims d’estat i les dictadures. Potser perquè diferenciem els que atempten contra la població civil, o sigui contra la majoria de nosaltres, dels que ho fan contra els mandataris i els soldats. Com si això no anés amb nosaltres. El que creiem i el que volem, sovint, són antagònics i, tanmateix, ho fem compatible deixant-nos portar.

Hi ha forma de vèncer aquesta contradicció? Pensant-hi, però com deia aquell, quan arribem a una conclusió serà perquè ens hem cansat de pensar. I una constatació: mirar al nostre interior produeix, de vegades, vertigen. Hi rau el monstre veritable.

Un disbarat jurídic i un error polític

Quan un tribunal dicta sentència atenent a les necessitats polítiques del moment i sense tenir en consideració el marc jurídic que hauria de guiar en exclusiva la seva actuació, tenim un problema democràtic. Podria dir que el tenen sols els que directament pateixen l’arbitrarietat del sistema, que en aquest cas és l’esquerra abertzale del País Basc, però hauríem de ser conscients que la democràcia és un sistema que té vocació d’universalitat, i que si no val per a tothom no és democràcia. Així, fins i tot els que no combreguem amb les idees i actituds d’una part del nacionalisme basc, la més radicalitzada, sortim perjudicats d’una aplicació mesquina i interessada del dret que obeeix exclusivament als interessos d’una part dels partits polítics, i ignora insensatament els principis jurídics consagrats a la Constitució i les lleis, bàsicament el dret a participar en els assumptes, funcions i càrrecs públics, directament o per mitjà de representants (art. 23), i la presumpció d’innocència (art. 24).

La finalitat de la Llei de Partits, al menys la que públicament van admetre els seus promotors, era la de fer fora de les institucions aquells grups, partits o coalicions que donaven suport a la violència, per tal que no s’aprofitessin del sistema democràtic i dels seus recursos per a promoure i emparar actituds antidemocràtiques. Ras i curt, es tractava de fer fora el terrorisme de les institucions del País Basc, encara que els postulats de la Llei valen per a tot el territori espanyol i per a tota mena de forces polítiques i d’institucions. Aquest era l’objectiu declarat, i certament el va assolir amb èxit. A dia d’avui, sembla evident que la il·legalització de Batasuna ha tingut algun efecte en aquesta comesa, atès el panorama de franca retirada del terrorisme etarra de l’escenari polític i social espanyol.

Tanmateix, es troba a faltar l’aplicació de la Llei de Partits amb igual contundència a altres forces polítiques més minoritàries però que defensaven (i segueixen defensant) valors antidemocràtics. Aquest hauria d’haver estat el primer toc d’alerta per als més benpensants, que no varem fer cas de les advertències que se’ns feien des del nacionalisme basc, quan ens deien que l’objectiu inconfessable era fer fora del sistema democràtic el sobiranisme d’esquerres. Ni més ni menys, la Llei de Partits ha esdevingut una llei ad hoc, adreçada específicament al món abertzale.

Sigui com sigui, l’Estat s’ha dotat d’unes regles del joc, i una vegada aconseguit que l’esquerra abertzale les assumeixi i hi participi, no és de rebut trencar el tauler i donar la partida per no vàlida. S’exigeix que les forces polítiques participin dels valors democràtics i de convivència, no sols en els seus estatuts, com passava abans de la Llei de Partits, sinó també en la seva actitud. És a dir, que a més de semblar demòcrates, ho siguin de veritat. Res a dir. La Llei orgànica 6/2002, de 27 de juny, dels partits polítics, estableix una sèrie de requisits en el seu article 9 per a considerar que un partit vulnera els principis democràtics, principis que es basen en l’activitat concreta d’aquest partit, tots ells d’igual importància, però entre els que apareix com a més significatiu el de recolzar políticament al terrorisme, de forma expressa o tàcita.

Dons bé, ni en els estatuts de Sortu ni en la formació de Bildu apareix per cap lloc aquest recolzament al terrorisme. Ans al contrari, hi consta una condemna expressa. El mateix es pot dir de les declaracions públiques dels seus dirigents.

L’article esmentat assenyala textualment:

“4. Para apreciar y valorar las actividades a que se refiere el presente artículo y la continuidad o repetición de las mismas a lo largo de la trayectoria de un partido político, aunque el mismo haya cambiado de denominación, se tendrán en cuenta las resoluciones, documentos y comunicados del partido, de sus órganos y de sus Grupos parlamentarios y municipales, el desarrollo de sus actos públicos y convocatorias ciudadanas, las manifestaciones, actuaciones y compromisos públicos de sus dirigentes y de los miembros de sus Grupos parlamentarios y municipales, las propuestas formuladas en el seno de las instituciones o al margen de las mismas, así como las actitudes significativamente repetidas de sus afiliados o candidatos.

Serán igualmente tomadas en consideración las sanciones administrativas impuestas al partido político o a sus miembros y las condenas penales que hayan recaído sobre sus dirigentes, candidatos, cargos electos o afiliados, por delitos tipificados en los Títulos XXI a XXIV del Código Penal, sin que se hayan adoptado medidas disciplinarias contra éstos conducentes a su expulsión.”

Hauria d’explicar la Sala del Tribunal Suprem que ha decidit deixar Bildu fora del joc democràtic, quins són els documents, resolucions i comunicats del partit, dels seus òrgans i dels seus militants que fan pressuposar que quan diu que condemna la violència i no comparteix els mètodes d’ETA, vol dir exactament el contrari.

Bàsicament el que fa el Tribunal Suprem és una suposició, esperonada per pressions polítiques de tota mena, deixant de banda que l’única suposició factible en dret és la d’innocència. Oi més, tenint en compte que en el cas de Bildu s’incorporen a la llista els representants d’Eusko Alkartasuna, una formació política de la que no es pot dir de cap manera que empari la violència.

Es pot no compartir una idea o un projecte, i quan això passa el que toca és fer ús dels procediments democràtics que ens proporciona l’estat de dret, bàsicament el vot en un procés electoral lliure, pacífic i transparent. És el que sempre s’ha exigit a l’esquerra abertzale i el que, per tant, cal atorgar ara que per fi s’ha decidit a jugar amb les regles del joc de la democràcia. S’obren, a més, importants perspectives per a la pau definitiva en el País Basc. No estem parlant de quatre arreplegats, sinó d’una part important de la societat basca que, si pot participar, capgirarà els resultats en molts ajuntaments. Potser és aquest el problema, però ningú ho dirà. Barrar-los la porta en aquest moment és un disbarat jurídic i un error polític d’envergadura. Si no deixem que juguin tots els demòcrates, el sistema perd credibilitat i les institucions deixen de ser representatives.

Desmobilització sindical

Si parem atenció al desplegament informatiu dels principals diaris d’aquest país i dels informatius televisius, bàsicament l’actualitat mundial d’aquest primer de maig passa per la beatificació de Joan Pau II, el casament d’un membre de la reialesa britànica, les paranoies conspiratòries de l’entrenador del Madrid i, en darrer lloc, quasi bé cinc milions d’aturats a l’estat espanyol. No és que no es tracti de temes d’actualitat que no hagin de tenir el seu lloc al prime time dels informatius, però sorprèn el poc relleu informatiu i, de fet, el poc seguiment de les mobilitzacions sindicals del primer de maig.

Curiosament, en èpoques de bonança la veu dels sindicats i dels treballadors se sentia amb més força, cosa que no equival a efectivitat però que demostra que existia una major mobilització laboral. En temps de crisi, de la més profunda crisi econòmica en molts anys, la diada del treball, commemorada amb més o menys intensitat arreu del món i en tota classe de règims polítics, passa sense pena ni glòria per aquest país castigat per l’atur i la inflació. 40.000 persones a Barcelona segons els sindicats (8.000 segons la guàrdia urbana), 300 persones a Lleida, 600 a Girona i 700 a Tarragona. No es pot dir que sigui una gran mobilització, com tampoc ho ha estat a Madrid ni a d’altres capitals.

Segurament que la pendent de desprestigi per la que s’han precipitat els sindicats en els darrers anys haurà influït d’alguna manera en aquesta desmobilització, però no sembla suficient com per a justificar que quan precisament s’aguditza la precarietat laboral els treballadors donin l’esquena als seus representants.

La impressió que em dóna és més aviat la d’un profund abatiment, un gran pessimisme i una resignada indiferència davant la degradació socioeconòmica que s’accentua dia a dia. Talment, com si ja ho donéssim tot per inevitable.

Si més no, la vella retòrica de la lluita de classes i de l’enfrontament de treballadors i empresaris ha passat a la història ja fa anys, abans i tot que la crisi s’abatés sobre nostre. Entre altres coses perquè les classes, de la manera que eren enteses en la dialèctica del treball vs capital, ja no existeixen. Però les reivindicacions laborals han tingut una certa força, al menys, fins que no hem acabat de caure per la pendent de l’atur.

Sociòlegs hi haurà per explicar que, a més atur i més precarietat, menys sindicats, quan sembla que hauria de ser el contrari. No és que trobi a faltar la Internacional ni les barricades, de molt discutible utilitat, però preocupa que la crisi econòmica esdevingui, a més, en una crisi d’esperança. D’una societat desmobilitzada i resignada a la postració, és difícil que en brolli l’esperit emprenedor i la rebel·lia necessàries per a remuntar l’adversitat.

Qüestions sobre la reclamació del fons de competitivitat

La temperatura de les relacions entre Catalunya i el Govern Central puja aquest dies com a conseqüència de la reclamació catalana dels fons de competitivitat previstos en el sistema de finançament de les Comunitat autònomes, i la negativa del Ministeri d’Hisenda a avançar aquest any cap quantitat per aquest concepte. Com no podia ser menys, els polítics aprofiten l’avinentesa a la seva conveniència, ja que la presència d’un enemic exterior sempre resulta oportuna per a fer front als problemes interns. Mentre uns es preparen a enviar a Madrid al cobrador del frac i altres a no deixar anar ni un duro, no està de més que ens plantegem algunes qüestions al marge de la propaganda interessada.

A.- No és un deute, és una bestreta.

Els fons i recursos addicionals del sistema de finançament de les comunitats autònomes, entre els quals es troba el fons de competitivitat, han de ser liquidats l’any 2013. El que està en discussió és si l’Estat pagarà o no aquest any una bestreta amb càrrec al que hauria de pagar el 2013, tal com ja ha fet els anys 2009 i 2010. Per tant, no és exacte que l’Estat ens degui aquests diners i que aquest deute ja hagi vençut. Altra cosa és que tinguem dret a que s’avanci el pagament, i que l’Estat tingui l’obligació o no de fer-lo efectiu durant l’exercici actual.

Aquesta puntualització convé tenir-la present perquè, malgrat que en tots els documents oficials es parla de bestreta, no sempre es fa així en les declaracions públiques, algunes pujades de to i certament excessives, com quan es tracta de morós al govern espanyol. Repeteixo, pot ser que tinguem dret a la bestreta, però cal tenir clar que estem demanant un avançament del que no ens correspon fins al 2013.

B.- Té l'Estat l'obligació legal de pagar aquesta bestreta?

Està clar que els deutes contrets legalment són legalment exigibles, sigui qui sigui el deutor i sigui qui sigui el creditor. Si de legalitat parlem, cal que anem a la literalitat de la Llei 22/2009, de 18 de desembre, que regula el sistema de finançament de les Comunitats Autònomes. El problema radica en la inconcreció de la pròpia Llei, que en la seva disposició transitòria segona diu literalment:

“Se autoriza al Ministro de Economía y Hacienda para que acuerde la concesión de anticipos en 2009, 2010 y 2011, a cuenta de los fondos y recursos adicionales, una vez que las Comunidades Autónomas y Ciudades con Estatuto de Autonomía lo hayan aceptado en Comisión Mixta, con objeto de que puedan recibir los recursos adicionales con la gradualidad correspondiente a los porcentajes del 70%, 85% y 100% respectivamente.”

Com es pot veure, deixa en mans del Ministeri d’Economia i Hisenda la concessió o no de les bestretes. Ni en aquesta disposició ni en tot l’articulat de la Llei es diu que s’atorgaran aquestes bestretes. De fet, hauria estat desitjable més claredat, en el sentit que si es volia que fos potestatiu del Ministeri, ho podria dir expressament, i si no afirmar taxativament que es pagaran les bestretes. Tot i així, crec que del redactat queda clar que el seu pagament no és obligatori, i en això es basa la ministra quan afirma que la Llei no l’obliga a pagar.

Dit això, l’amenaça de portar el tema als tribunals em sembla merament retòrica i formulada de cara a la galeria, ja que difícilment prosperaria la demanda i, en qualsevol cas, quan es dictaria sentència probablement hauria passat fins i tot el moment de la liquidació dels fons, vist el ritme que porta la jurisdicció contenciós-administrativa en aquest país.

Malgrat la inexistència d’obligació legal a la bestreta que es derivi de la Llei, convé tenir present, però, que l’Estat sí que ha pactat expressament amb les autonomies aquests pagaments, i recordar-li que els pactes s’han de complir, sota pena de passar per poc digne de confiança. El sistema de finançament de les Comunitats Autònomes, abans que es concretés en una Llei, va ser acordat en el marc del Consell de Política Fiscal i Financera, mitjançant l’Acord 6/2009 que l’Estat i les Comunitats van signar el 15 de juliol de 2009, en el que es diu literalment:

“La aportación estatal de recursos y fondos adicionales para el refuerzo de la financiación autonómica y muy especialmente para mejorar la capacidad de financiación de las prestaciones básicas del Estado de Bienestar, ha de contemplarse dentro del marco de la política de estabilidad macroeconómica y presupuestaria.

Para hacer esto posible, el Estado, sin perjuicio de la aplicación de las normas del nuevo sistema contenidas en este acuerdo, concederá los anticipos necesarios para que las CCAA reciban estos recursos adicionales con la gradualidad correspondiente a los porcentajes del 70%, 85% y 100%, en los años 2009, 2010 y 2011, respectivamente.

Dichos anticipos serán cancelados cuando se liquiden los correspondientes recursos del sistema.”

És discutible que aquest pacte comporti una obligació legal per a l’Estat, però, en qualsevol cas, pacta sunt servanda, és a dir, els pactes s’han de complir. D’altra banda, el Ministeri s’empara en que, segons la ministra, les comunitats autònomes estan rebent una quantitat superior als 11.000 MEUR addicionals compromesos amb el nou sistema de finançament i, per tant, no es donen les circumstàncies perquè l'Estat faci una bestreta per aquests fons. És a dir, que en qualsevol cas cal entendre que les bestretes pactades s’entenen en funció d’unes circumstàncies que, segons la ministra, no es donen actualment, per la qual cosa des del seu punt de vista no té fonament la suposada obligació, ja sigui legal o sobreentesa, de pagar aquests avançaments.

C.- Vist el que s’ha dit, és cert que no es donen les circumstàncies necessàries per a que l’Estat faci aquesta bestreta?

No puc respondre a aquesta pregunta, i estic segur que som molts els indignats que, malgrat tot, no ho sabem. En qualsevol cas, és un punt de discussió legítim i essencial, si es poden deixar de banda les manipulacions demagògiques i retòriques que es puguin formular d’un i altre costat.

No sembla, però, que el debat vagi en aquest sentit. No es presenten dades concretes ni pel Ministeri ni per la Generalitat en un sentit o altre. I crec que és important, perquè si resulta que les xifres ofereixen un saldo deutor a favor de la Generalitat que justifiqui l’avançament, el Ministeri no té excusa per a no fer front als pactes subscrits. I si és veritat que estem cobrant més del que toca, cal explicar-ho molt bé per part del Ministeri. Ni uns ni altres tenen voluntat aparent de portar el debat al terreny de les dades concretes, potser perquè és una qüestió que cap de les parts té clara.

Al meu entendre, és en aquest punt on radica el veritable dilema. D’acord amb els càlculs previstos a la Llei i les dades reals del finançament a dia d’avui, toca o no toca que se’ns pagui la bestreta? Algú des del Ministeri o des de la Generalitat es mullarà amb xifres concretes?

D.- El fet que no se’ns pagui ara el fons de competitivitat tindrà conseqüències negatives en el dèficit de la Generalitat?

Per descomptat. Són 1.450 MEUR que no es cobraran aquest any. Forçosament ha de tenir conseqüències en les finances de la Generalitat. Si se’ns paga, el dèficit català baixarà, i en contrapartida pujarà el de l’Estat. En clau domèstica ens pot anar bé, però a Europa i en els mercats mundials el dèficit espanyol és un de sol, que inclou totes les administracions de l’Estat, inclosa la Generalitat. En aquest aspecte no solucionarem gran cosa.

E.- A banda de l’econòmica, hi ha una vessant política en la reclamació del fons?

Evidentment. La negativa del Ministeri a fer efectiva la bestreta permet al Govern de la Generalitat desviar l’atenció del ciutadà emprenyat cap a un altre culpable de les retallades: l’Estat central, que no dóna a Catalunya el què li toca. Posa a més en una difícil situació a l’oposició socialista, abocada a demostrar el seu catalanisme en front del PSOE.

Fins i tot el Partit Popular, que en el seu dia es va oposar frontalment al sistema de finançament pactat, s’adhereix amb tot l’oportunisme electoral del món a la reclamació dels fons.


A mode de conclusió, diria que hi ha un problema formal, que té a veure amb la legalitat de la reclamació del fons; un problema polític, relacionat amb la necessitat de desviar els trets de la indignació ciutadana per les retallades envers l’enemic exterior de sempre; i especialment un problema de fons força prosaic: les arques de l’Estat i les de la Generalitat estan buides, i ni l’un ni l’altra estan en condicions d’assolir els objectius de dèficit ni de garantir les prestacions bàsiques de l’estat de benestar.

Perdut en un llibre

Un llibre és com un camí que emprenem pel gust de passejar. Importa el camí en sí mateix, el passeig, l’estona que avancem en companyia de la nostra fantasia, els somnis que configuren el paisatge, les sorpreses que ens deparen els revolts, les obagues i les praderies assolellades. Un tomb per la imaginació i per la vida. Pas a pas, paraula a paraula, el plaer de la lectura es fon amb el plaer de la vida. A vegades és un camí llarg, com el que m’he regalat per Sant Jordi, les 1337 pàgines de Contrallum, de Thomas Pynchon, o breu com un corriol a la vora d’un camp de margarides: Te deix amor la mar com a penyora, una joia de Carme Riera que em captivà ja fa trenta anys.

M’han dit que hi ha persones que no llegeixen. M’han dit, ho he llegit, que hi ha persones que no estimen els llibres. Sé que hi ha persones que no viuen, que no parlen, que no llegeixen, que estimen la foscor i el camí pla, recte, ras i curt, en el que mai es poden perdre. A la primera pàgina del meu llibre de Sant Jordi, una cita de Thelonious Monk: "Sempre és de nit; sinó, no necessitaríem la llum". Al fer camí, m’agrada veure l’entorn, les persones, les flors, els riures i els plors. Agafat a les lletres i amb la llum de la imaginació, fer camí per les pàgines d’un llibre és viure més enllà de la mateixa existència, i així sé que no llegir és no viure.

El llibre és l’únic camí on perdre’s és un avantatge.

Llistes, projectes i candidats

Oficialment les candidatures a l’Ajuntament d’Igualada ja tenen nom i cognoms, una vegada que la Junta Electoral de Zona les va publicar ahir al Butlletí Oficial de la Província, per bé que de forma provisional, subjectes a les reclamacions o rectificacions d’errors que es puguin produir fins al 24 d’abril. Són vuit les llistes que es presenten:

• Solidaritat Catalana per la Independència (SI)
• Iniciativa per Catalunya Verds–Esquerra Unida i Alternativa Entesa (ICV-EUiA-E)
• Esquerra Republicana de Catalunya–Reagrupament–Acord Municipal (Esquerra– Reagrupament–AM)
• Plataforma per Catalunya (PxC)
• Partit dels Socialistes de Catalunya–Progrés Municipal (PM)
• Partido Popular / Partit Popular (PP)
• Escons en Blanc–Ciudadanos en Blanco (Eb-CenB)
• Convergència i Unió (CIU)

Com que, al cap i a la fi, són llistes de noms, un no se’n pot estar de llegir-les i fer la pròpia valoració de les persones que en formen part, si més no d’aquelles que directa o indirectament coneix. He de dir que per la meva banda, si em toqués fer una llista, seria força transversal. La meva llista ideal estaria formada per persones que ara es troben repartides en la majoria de llistes presentades, però no en totes. Segurament que un sistema de llistes obertes que permetés seleccionar candidats de partits diversos i per l’ordre que un volgués em permetria, pel que fa a les persones, votar la millor candidatura segons el meu punt de vista.

Això no és possible amb la llei electoral actual, i s’ha de reconèixer que, en cas que ho fos, tindria també els seus inconvenients. Si les persones apareixen en llistes diverses, és perquè són diversos els projectes de ciutat. Si resulta que les persones que jo considero més idònies per a accedir al govern de la ciutat tenen projectes de ciutat diferents, la tria es fa més difícil. Què ha de prevaldre, el projecte o el polític que el proposa? Al meu entendre el projecte. Entenc per això que, mal que em pesi, m’he de decantar més per una candidatura que no per un candidat. En el fons es tracta de triar, que per això són les eleccions, i de reconèixer que les alternatives, quan existeixen, també són vàlides.

Dit això, no me’n puc estar de dir que, al meu entendre, hi ha menys projectes de ciutat que llistes electorals. Naturalment que cadascú té les seves prioritats a l’hora de valorar el futur d’Igualada. Les meves són el creixement econòmic de la ciutat, la represa de l’activitat industrial i comercial, la millora dels serveis, la continuïtat de la transformació urbanística, l’activitat cultural, la seguretat i, en definitiva, que Igualada sigui un bon lloc per viure. No demano res que no demanin tots, però no em sembla un projecte de ciutat, sinó de poble, de país, el mantenir la independència de Catalunya com a únic tret definidor del programa de govern de la ciutat. Igualada és alguna cosa més que ideologia. En aquest sentit, a les llistes presentades hi ha dues classes d’independentisme: el que aspira a governar Igualada amb un projecte de ciutat, i el que no pensa en gestionar la ciutat sinó en proclamar la independència. És la independència un objectiu prou important i compartit com per a que tingui el seu paper a les institucions catalanes i el recolzament popular que mereixi, però no defineix el model de ciutat sobre el que ara cal pronunciar-se.

Tampoc no em sembla un model de ciutat el que s’aguanta sols en un eslògan, “primer els de casa”. En primer lloc perquè no puc compartir la legitimitat democràtica de valors com la xenofòbia, la discriminació i el racisme. En segon lloc, perquè una Igualada que no sigui de tots no pot ser la Igualada dels demòcrates. En tercer lloc perquè un model excloent no és, en propietat, un model de ciutat, és a dir, un model de convivència que, per definició, ha de ser integrador.

I em sembla molt respectable l’esperit de rebel·lia que inspira una llista presentada per a donar veu al vot al blanc, encara que comporti una contradicció lògica insalvable: la de defensar el vot en blanc votant a una candidatura concreta. No és probable que obtinguin representació, però en el cas hipotètic que traguessin algun regidor, cal suposar que no ocuparia el seu escó. Repeteixo que com a protesta contra el sistema i els seus gestors no està malament, però per descomptat que no és un projecte de ciutat. En qualsevol cas, em sembla a mi que el descontentament amb els polítics i la política queda prou de manifest en la magnitud de l’abstenció i no crec que els resultats d’aquesta llista en blanc passin d’anecdòtics. (Ull!, sóc molt dolent fent prediccions! quasi mai les encerto).

De tot el que queda, crec que, si més no, es pot dir que és suficient per a reflexionar-hi i escollir.

L'ànima d'un hàmster

Fins i tot un diari de prestigi com El País té lloc per algunes cròniques prescindibles. És el cas de la mort d’un hàmster, descrita amb tot luxe de detalls per Jacinto Antón en l’edició impresa del diari de dissabte. Per a resumir-ho, diré que el hàmster en qüestió pateix una infecció a l’ull que acaba provocant-li la mort, sense que el seu propietari hagi pensat en portar-lo al veterinari quan estava malalt (els veterinaris curen hàmsters, em pregunto?). Per allò de reciclar i que no es perdi res, l’interfecte acaba fent d’esmorzar al terrari de la serp que s’allotja al mateix domicili. Ambientalment impecable, però sentimentalment demolidor. La mascota de la casa (una d’elles) morint per una infecció no tractada (estalvio els detalls de la mateixa per a no ferir sensibilitats) i devorada per un rèptil (que mal que pesi, també és una mascota, tot i que més lletja).

“Que no tens consciència?”, li etzibo a l’insensible propietari de tals animalons. “Ell això mai ho faria”. El mateix que diria a qualsevol dels que abandonen gossos a la carretera. De la qual cosa dedueixo que, d’alguna manera, dec pensar que ells (els gossos, els hàmsters) sí que tenen consciència. He llegit en algun lloc que la consciència és la constatació de la pròpia existència, quelcom que es té i es sap d’un mateix. Saber que un mateix existeix com a entitat autònoma, dotada de coneixement. A la manera de Descartes, diríem que “penso, llavors existeixo”. Pensar en sentit ample, és clar. No sé com ni què pensen els gossos, els hàmsters i les mascotes en general. Molta gent accepta que els animals no tenen consciència, però dirien sense pensar-s’ho un moment el mateix que jo si coneguessin la trista història del hàmster de El País: “que no té consciència, aquest paio?”.

Home, els hàmsters, i de forma més evident els gossos, tenen por quan hi ha motius, s’enfaden i ataquen quan creuen tenir-ne i es deprimeixen de quan en quan. Segurament que el gos o el hàmster serien més expressius si, a sobre, tinguessin un llenguatge articulat o unes extremitats més ben dotades (més semblants a les humanes). O sigui que no sé si pensen, és a dir, si del que els passa pel cap se’n pot dir pensament, però consciència d’ells mateixos, d’existir, sí que la tenen. I sàpiga el de El País que si existís un gremi de hàmsters ja l’haurien demandat per crueltat, si més no psicològica.

Posats a parlar d’aquest tema, pel meu cap, que també pensa i té consciència, em balla una pregunta: “qui té més consciència, el hàmster, el gos o l’ésser humà?”. Una pregunta que em faig en veu baixa, per mi mateix, no fos cas que algú es pensi que no tinc altre feina que fer que perdre el temps amb aquestes tonteries. Un individu més gran té més consciència que un de més petit? És qüestió de volum corporal, de la mida del cervell, posem per cas?

No hi ha dubte, amb els coneixements actuals, que el gruix del sistema nerviós es troba al cervell. I s’ha comprovat que les lesions al cervell produeixen sovint alteracions mentals. Sense entrar en disquisicions filosòfiques ni en detalls científics fora del meu abast, podríem resumir d’una forma simplista però senzilla que la consciència rau al cervell. El cervell d’un humà adult té, pel cap baix, 100.000 milions de neurones connectades entre sí a través de 100 bilions (sí, amb b) de sinapsis. No hi ha ordinador a la terra que ni tant sols s’acosti a la complexitat de les xarxes neuronals humanes. Al cap i a la fi, però, som com transistors connectats en xarxa. Ja és possible avui dia reproduir una xarxa neuronal al laboratori, però no al nivell de 100.000 milions de neurones. Em recorda això una pel·lícula que han passat fa pocs dies per la tele: l’última entrega de Terminator. Per una sèrie de circumstàncies, tots els ordinadors del món acaben connectats en un únic sistema, una xarxa mundial que, de tant complexa, adquireix de cop i volta consciència d’ella mateixa. “Penso, doncs existeixo”, sembla que digui Skynet, que així s’anomena la xarxa en qüestió. Més o menys, és com si Internet és convertís en un sol ens cibernètic, un macroordinador o cervell electrònic tan complex que es pogués considerar humà. És ciència ficció pura i dura, perquè ni així s’assoliria la immensa complexitat del cervell humà, però conceptualment és possible. Fem els ordinadors cada vegada més potents, no? Doncs fins on s’arribarà?

Si no es pot reproduir al laboratori una xarxa neuronal de 100.000 milions de neurones, sí que es pot fer amb una de 302, que és el nombre exacte de neurones que té un cuc anomenat Caernothabditis elegans. Aquest simpàtic animaló és molt simple, un nematode de la família Rhabditidae (per al que l’interessin les dades) que no fa més d’un mil·límetre. És un animal d’anatomia senzilla, tant que fins i tot li han estat comptabilitzades la totalitat de cèl·lules que conformen el seu cos adult, 959 en total. Per dir-ho clar i català, és boca i cul, i poca cosa més. Cal dir que es fa vell aviat, perquè viu entre dues i tres setmanes. En qualsevol cas és un animal que dóna per molt a l’hora d’experimentar. Sembla que té aplicacions en l’estudi de l’Alzheimer, l’obesitat, la diabetis, els processos d’envelliment, etc.

Si és veritat que a més cervell, més consciència, el cuc en qüestió en deu tenir poca, tan poca que fins i tot seria reproduïble en laboratori. Imagino que es deu limitar a respondre a determinats estímuls, i dubto que gaires persones estiguin disposades a acceptar-ho com a consciència. El cas és que, si depèn del nombre de neurones per a tenir consciència, a partir de quantes un individu és conscient d’ell mateix? El cuc no llegeix ni filosofa. En termes d’eficiència genètica, no perd el temps en collonades que no necessita per a perpetuar l’espècie o sobreviure, però intentarà salvar-se quan percep un estímul negatiu (suposo, no?). He llegit en algun lloc que compartim amb ell un 40 % dels gens. Puc dir, doncs, que és semihumà?

I els mamífers, com el hàmster o el gos, deuen ser encara més humans, perquè tenen més neurones. Navego sense rumb amb aquestes especulacions, però és el que té batallar cada dia amb 100.000 milions de neurones. El Caernothabditis elegans no es planteja tantes coses. El hàmster té, sols a l’escorça cerebral, 4.000.000 de neurones. Ja n’hi ha per sentir-lo proper. El gos 160.000.000. Calculo que els meus gats en deuen tenir un nombre semblant, o sigui que me’ls miraré, d’ara endavant, amb més respecte. Els elefants 200.000 milions, com les balenes. Són més humans que nosaltres? O és que els humans som “semibalenes” o “semielefants”? En qualsevol cas, són més “conscients” que nosaltres, ja que tenen més neurones?

Ells no ens abandonarien mai en una carretera, però un elefant potser ens trepitjaria si ens prengués per enemics. Sembla lògic que, a més complexitat psíquica, a més cervell, o a més neurones, més pensament abstracte. Vull dir que som els humans els que hem inventat la filosofia, la religió, l’art, la moral, les cabòries i el mal de cap, de tant pensar en nosaltres, i no els cucs, les rates o els gossos. Potser una balena també perdria el temps d’aquesta manera, i potser ho fa i no ens en adonem. Però tot això entronca amb un altre tema. L’ànima és el mateix que la consciència, impregnada de valors i pensaments abstractes?

Consti que se me’n fot. Això de l’anima és cosa de supersticions i les religions que se’n deriven. Per mi és el mateix. La pròpia individualitat. Quasi totes les religions creuen en la reencarnació o en una forma d’existència més enllà de la mort. En diguin d’una manera o d’una altra, la majoria sostenen que l’ànima té una entitat pròpia i específica, independent del cos físic. Això trenca tots els esquemes, perquè si l’ànima no té relació amb el nombre de neurones, podrien ser iguals les ànimes d’un cuc que les d’un hàmster o d’una persona. Afortunadament, posats a elucubrar, sostenen els defensors de l’ànima que d’això sols en tenen les persones. De la qual cosa podríem deduir que el hàmster de El País, pobret, era conscient d’ell mateix, de que patia i de que s’estava morint, però no tenia un ànima que salvar després de la mort. Vist així, ha deixat de patir. No hi ha cel per als hàmsters, però tampoc infern. No cal, doncs, que hi pensem més ni que li resem cap parenostre. “El muerto al hoyo i el vivo al bollo”.

Conyes apart, la qüestió de l’ànima és transcendent, perquè de la seva existència en depèn que tot s’acabi amb la mort física o que hi pugui haver quelcom després. Estic disposat a acceptar que consciència i ànima són el mateix, i que malgrat provenir d’un entramat físic, ha adquirit entitat pròpia. Em costa més de creure que pugui sobreviure sense una xarxa neuronal que li doni vida. Per cert que si fos possible crear un ànima a partir d’un nombre determinat de neurones, Skynet seria possible, i també tot l’apocalipsi que descriu la pel·lícula.

El 1907 un metge d’Illinois, Duncan McDougall, va intentar demostrar experimentalment l’existència de l’ànima. Segons ell va tenir èxit. La resta de la humanitat no va donar per bo el seu experiment, però tant se val perquè aquesta és una qüestió de fe i, com a tal, no admet demostracions. El cas és que el metge en qüestió, considerant la immortalitat de l’ànima i la seva existència independent del cos humà, es va proposar pesar-la. Tal com sona. Posar l’ànima en una balança per veure quan pesa. El seu raonament era que si l’ànima residia en el cos mentre aquest vivia, i l’abandonava en la mort per anar-se’n al més enllà, això s’havia de traduir en una pèrdua de pes total del cos humà. És a dir que la diferència de pes entre un cos viu i un cadàver havia de donar el pes de l’ànima.

21 grams. Això és el que pesa l’ànima, segons el facultatiu d’Illinois. Per a demostrar-ho, el doctor va pesar successivament sis pacients en fase terminal, poc abans de morir i instants després que morissin, i en va mesurar la pèrdua de pes. La mitjana de pèrdua de pes dels sis cadàvers era de 21 grams, per la qual cosa va deduir que aquest era el pes de l’anima que, suposadament, havia abandonat el cos en el precís moment de la mort. Sabem que hi ha moltes causes per les quals es pot produir aquesta pèrdua de pes, i que sis pesades són poques pesades. Per citar-ne alguna, la pèrdua d’alguns fluids o la de l’aire allotjat als pulmons (el darrer alè, podríem dir-ne). Però l’home ho tenia tot pensat, i el mateix experiment va fer amb quinze gossos, als quals va enverinar un darrere l’altre, pesant-los abans i després de la mort. Curiosament, en el cas dels gossos no va apreciar cap pèrdua de pes, cosa que no el va estranyar gens i que entrava dins les seves previsions. Atès que els animals no tenen ànima, dons és pròpia únicament dels humans, sostenia el lúcid doctor, no perden pes en el moment de la mort.

Com a experiment deixa molt que desitjar. En qualsevol cas demostra que qui no tenia consciència era el mateix doctor. Els pobrets gossets, això, no li haurien fet mai a ell! I el mateix dic d’aquest paio de El País, home, que això no es fa!

A qui l’interessi pensar i repensar sobre la pròpia existència i la naturalesa de l’anima (si és que pot interessar a algú) recomano que llegeixi el Fedó de Plató, tot un assaig en forma de diàleg entre Sòcrates i varis deixebles sobre l’ànima, l’existència humana i el més enllà. Calen moltes neurones sense feina per a dedicar-se a això, però quan acabes t’adones que el hàmster, pobret, mereixia una mica més d’atenció i carinyo.

“No és, va dir Sòcrates, la separació de l’ànima i el cos, de forma que el cos resti sol d’un costat i l’ànima de l’altre? No és això el que s’anomena mort?”. Plató. Fedó.

Les amistats extravagants

En això dels amics cadascú té els que té i no s’hi pot fer res, perquè el cor mana sobre la raó. A vegades un no comparteix els actes i les raons d’algunes amistats, però es mostra comprensiu o, si més no, permissiu. Al final, un acaba pensant sempre allò de que, “en el fons, no és mala persona”. Per això no trobo res de reprovable en que el Sr. Aznar tingui amics com en Gadafi, del que diu que és extravagant però amic al cap i a la fi, o que es faci amb personatges com en Bush, que sempre el va rebre bé al seu ranxo de Texas i deixava que s’aposentés com a cal sogre, les cames damunt la taula i un bon pur.

Si hi ha quelcom admirable del Sr. Aznar, és que no té pèls a la llengua. Diu el què pensa i l’importa un rave el que diran ni les conseqüències. És a dir, que si Gadafi li cau bé, no se n’està de dir-ho. Per ell el dictador Libi és un amic d’occident, i això ho perdona tot, fins i tot les bretolades que aquest individu ve fent al seu poble des de fa dècades. Sempre hem sabut que hi ha dictadors bons i dictadors dolents. Els primers són aquells que convenen als interessos d’occident i els altres els que no. Per això, malgrat que uns i altres siguin igual de sanguinaris, assassins, lladres i avariciosos, a uns se’ls tracta bé i a d’altres no. S’entén així que a Saddam calia fer-lo fora i a Gadafi, pel que sembla, no. I és que, a més, no es pot estar a tot arreu. Si haguéssim de tractar igual a tots els dictadors del món, estaríem sempre en guerra. Per això l’Aznar i els seus amics fan distincions.

D’altra banda, no és estrany que l’expresident perdoni les “extravagàncies” del seu amic, ja que ell mateix és l’exmandatari més extravagant de tots els que viuen dels favors prestats. És l’únic que volta pel món desprestigiant al seu país i atacant la imatge del seu govern. És el patriotisme ben entès, perquè en això del patriotisme també passa com amb els dictadors: hi ha patriotes bons i patriotes dolents. Els primers són els de la dreta ultraliberal i els segons els d’esquerres -o sigui, tot el que hi ha a l’esquerra de l’ultradreta- i l’Aznar, encara que no l’entenguem, és dels bons i per això volta pel món donant lliçons de democràcia. La democràcia bona, o sigui, aquella que val sols per alguns i no per a tothom.

I és que l’Aznar, en el fons, és bon xicot, extravagant però bon xicot. I com amic no té preu. Amb ell, a Espanya ni tan sols li calen enemics.

Jugant als retallables

El problema de les manualitats és que el seu èxit depèn més d’una perícia innata, per bé que cultivable, que no de l’intel·lecte. Així passa que per molt que hom conegui les regles essencials de l’art, els processos al detall de la manipulació, l’ordre exacte i les accions necessàries per assolir l’objectiu; encara que es tingui i s’entengui a la perfecció el manual d’ús i manteniment i el de muntatge, quan no se’n sap no se’n sap.

És el que em passa a mi, que sóc maldestre per naturalesa, quan em poso a retallar. I mira que una ratlla al paper sóc capaç de dibuixar-la ben recta, que per això hi ha regles, però així que enfilo les tisores no hi ha manera de seguir sense desviar-me i fer un autèntic bunyol. I no diguem ja quan es tracta de retallar la silueta d’una figura humana. Sempre acaba més petita del que toca, i deformada, perquè ja se sap que si a una persones li talles el cap, encara que sigui per accident, ja no sembla una persona. Pitjor encara si a sobre tinc pressa. No per res de petit suspenia sempre l’assignatura de manualitats.

Més fotut encara si no hi ha manual ni model que seguir, si ningú ha dibuixat la ratlla per on cal retallar i has de refiar que, un cop t’hi posis, el resultat sigui aprofitable. Perquè si una cosa té l’art del retallable, és que si t’equivoques no hi ha volta enrere. El tallat, tallat està.

Comprenc per això que si em toqués retallar serveis, que és el que darrerament toca als poders públics, tindria un problema gros. Primer, perquè no hi ha una línia a seguir. Fins on retallar? I si tallo més del compte i deixo malalts per atendre, estudiants per ensenyar i viatgers per transportar? Segon, perquè no hi ha cap model, cap patró que indiqui quina és la peça que he d’obtenir. Per on tallo? Per la sanitat? Per l’ensenyament? Tallo l’obra pública?

És evident que jo no serveixo per això, i ja planyo als del Palau de la Generalitat, als de la Moncloa i, com no, als ajuntaments. Però sabedor que sóc maldestre i que amb unes tisores resulto perillós, jo, per si de cas, m’armaria amb tota la prudència del món. És a dir, que tallaria poc i sense presses. Si m’equivoco, al menys que no em carregui la peça. Més que res, perquè amb l’eufòria acabes llençant tot el llast, i per bé que a menys pes més remuntada, el llast ja no el recuperes si no baixes a terra i tornes a començar.

El que passa és que per desgràcia tots necessitem que algú retalli, i l’encarregat de fer-ho té pressa, no fos cas que després calgués tallar més. Tanta pressa que, si no vigilem, fins i tot l’intel·lecte ens tallaran. Sí, allò que als maldestres no ens serveix de gaire per a les manualitats. Si ens hi arriba la retallada serem dòcils, sensibles i comprensius. És la millor manera d’acceptar la fatalitat. Tant de bo, si jo fos sastre, tingués clients que ho trobessin tot bé i es conformessin amb la roba apedaçada, amb tal de tenir un traju!

Psicohistòria de l'efecte papallona

Quan jo feia la mili, o sigui fa aproximadament una eternitat i mitja, més o menys quan Matusalem ballava el rock and roll, un bon amic em va regalar un llibre. Em refereixo a un amic dels de la mili, una d’aquelles amistats tan intenses que duraven exactament tretze mesos i desapareixien de sobte des de l’endemà mateix de tornar a casa. No n’he sabut mai més res, però és clar, mentre perdíem el temps fent veure que ens preparàvem per a la guerra (històries de la p.... mili!), cap dels dos sabia que el servei militar era un parèntesi exactament definit, dels que passen i procures oblidar-te’n com si mai hagués tingut lloc.

Per no saber, ningú podia saber què seria de les nostres vides al tornar a casa. Jo, per exemple, no tenia treball, i no sabia tampoc si els estudis cursats em servirien per a quelcom. Ni molt menys podia imaginar que acabaria treballant un munt d’anys en el que treballo ara mateix. Sí que podia imaginar que compartiria la meva vida amb la meva parella de llavors i d’ara (la de tota la vida), però tampoc quants fills tindria ni que serien com són els que ara tinc (i m’agrada com són). La vida és així, plena d’incerteses, sobre tot quan ets jove.

El llibre encara el tinc. “Té, un regal. T’agradarà.” Si era un desig, es va complir. Si era una predicció, també. Es tracta de La Fundació, del gran mestre de la ciència ficció Isaac Asimov (els que ens agrada la ciència ficció fem servir sovint expressions com “gran mestre” o “insuperable” per a referir-nos als nostres autors preferits). Un llibret petit en format de llibre de butxaca, que em vaig polir en poc temps.

Asimov recrea a La Fundació la història d’un imperi galàctic estès per tota la galàxia, en un futur molt llunyà, utilitzant com a eix la psicohistòria, una ciència que redueix les relacions socials a equacions matemàtiques, l’estadística portada a l’extrem i amb gran exactitud. D’aquesta manera, els psicohistoriadors poden fer projeccions del futur amb precisió matemàtica. A partir dels fets que els psicohistoriadors estudien contínuament, estableixen el devenir de la societat a 30.000 anys vista.

Ciència ficció, però com a concepte és assumible. Les coses no passen perquè sí, encara que les raons no sempre són a l’abast ni són les esperades. Un obrer pot perdre la feina perquè un directiu que veu les coses negres pren la decisió de reduir plantilla. I potser que les vegi negres perquè a casa seva no el tracten bé o perquè té un dolor crònic a l’espatlla que el fa estar de mala lluna dia sí dia també. Una persona pot morir perquè un conductor es distreu. I el conductor es distreu perquè mira una noia jove i bonica que camina per la vorera. Si la noia caminés més de pressa, hauria passat abans, el conductor no s’hi hauria fixat i algú no hauria mort aquell dia. La noia, és clar, no en té la culpa perquè no podia saber el què passaria, el dia en que precisament fa tard perquè el despertador no ha funcionat. I potser el despertador tenia un defecte de fàbrica.

Edward Lorenz, un matemàtic i meteoròleg nord-americà, va introduir la coneguda expressió “efecte papallona”. Deia Lorenz que el moviment de les ales d’una papallona a Londres pot desencadenar una tempesta a Hong Kong. Les condicions meteorològiques constitueixen un sistema caòtic, en el que la més lleu modificació d’alguna de les circumstàncies inicials pot decantar l’evolució del sistema cap a posicions molt diferents.

I què més caòtic que la pròpia història del gènere humà? Si Hitler hagués estat admès de jove a l’Acadèmia de Belles Arts de Viena, la història europea podria haver estat molt diferent. I si el responsable acadèmic de decidir en aquell moment sobre la seva admissió hagués tingut un bon dia, moltes coses no haurien passat, i n’haurien passat d’altres. Son tants els successos, grans i petits, que influeixen en major o menor mesura en els esdeveniments, que resulta del tot impossible per a qualsevol cervell humà o artificial actual realitzar una predicció precisa, exacte i inequívoca del futur. Però si aquest cervell existís, si fóssim capaços de copsar tots, absolutament tots els successos en sentit ample (l’estat de tots els elements de la societat, la relació entre tots ells, etc.) i donar-los un valor, i si fóssim capaços de comprendre els mecanismes d’interacció entre tots ells, una equació matemàtica molt complexa, però equació al cap i a la fi, ens portaria a un futur cert.

Naturalment, les coses no són tan fàcils, perquè el nostre cervell no dóna per tant. El meu amic de la mili, però, va fer una predicció totalment encertada i exacta. “T’agradarà”, em va dir. I em va explicar que La Fundació era, en realitat, una saga, una història que havia començat com una trilogia, allà pels anys cinquanta, i que anys més tard s’havia allargat amb quatre o cinc seqüeles més. Em va dir, amb raó, que les llegiria totes, i així ho fet. No va predir el destí de la humanitat, però sí part de les meves lectures futures.

I si jo hagués estat prou ruc com per a no llegir les seqüeles de La Fundació, únicament per a portar-li la contrària al meu amic? És una hipòtesi de treball, perquè això normalment no passa entre amics. Podia ser que no m’agradés Asimov, però no que em privés de la seva lectura sols per a portar la contrària. El cas és, però, que coneixent el futur podria canviar-lo. Si el director de l’Acadèmia de Belles Arts de Viena hagués sabut de què era capaç aquell jove aspirant que trucava a la seva porta i el que faria en anys posteriors, li hauria donat plaça sense pensar-s’ho ni un moment, encara que fos el pitjor dibuixant del món. O potser li hauria engegat un tret.

Els psicohistoriadors de l’imperi galàctic podien (o podran) corregir el decurs de la història, de tal forma que si les seves anàlisis ultraestadístiques assenyalaven un futur indesitjat, procedien a introduir les modificacions necessàries en determinades variables del sistema. Sembla una forma d’actuar segura, en la que el destí de la humanitat estaria escrit i planejat amb exactitud. Clar que la perfecció és estranya fins i tot a la ciència ficció. El psicohistoriador del present que treballa per a un futur concret no pot predir què farà un psicohistoriador del futur amb expectatives diferents. I si fos capaç de predir-ho, perquè la psicohistòria hagués arribat a un grau tan alt de precisió i d’individualitat, i fos capaç de manipular les variables oportunes per a assegurar amb certesa el seu futur, la psicohistòria ja no seria mai més necessària. Potser un psicohistoriador tant perfecte hauria de ser anomenat d’una altra manera: Déu, destí, fat, ......

Pensant tot això, reobro de nou La Fundació i rememoro aquella amistat que, mentre va durar, semblava per sempre. No sé on és el meu amic. Potser si ens trobem pel carrer ja no ens coneixerem. Si hagués sabut que el perdria de vista, hauria donat valor a algunes variables. Per exemple, li hauria demanat el telèfon i el domicili, dues dades que llavors no em van semblar necessàries.