Desmobilització sindical

Si parem atenció al desplegament informatiu dels principals diaris d’aquest país i dels informatius televisius, bàsicament l’actualitat mundial d’aquest primer de maig passa per la beatificació de Joan Pau II, el casament d’un membre de la reialesa britànica, les paranoies conspiratòries de l’entrenador del Madrid i, en darrer lloc, quasi bé cinc milions d’aturats a l’estat espanyol. No és que no es tracti de temes d’actualitat que no hagin de tenir el seu lloc al prime time dels informatius, però sorprèn el poc relleu informatiu i, de fet, el poc seguiment de les mobilitzacions sindicals del primer de maig.

Curiosament, en èpoques de bonança la veu dels sindicats i dels treballadors se sentia amb més força, cosa que no equival a efectivitat però que demostra que existia una major mobilització laboral. En temps de crisi, de la més profunda crisi econòmica en molts anys, la diada del treball, commemorada amb més o menys intensitat arreu del món i en tota classe de règims polítics, passa sense pena ni glòria per aquest país castigat per l’atur i la inflació. 40.000 persones a Barcelona segons els sindicats (8.000 segons la guàrdia urbana), 300 persones a Lleida, 600 a Girona i 700 a Tarragona. No es pot dir que sigui una gran mobilització, com tampoc ho ha estat a Madrid ni a d’altres capitals.

Segurament que la pendent de desprestigi per la que s’han precipitat els sindicats en els darrers anys haurà influït d’alguna manera en aquesta desmobilització, però no sembla suficient com per a justificar que quan precisament s’aguditza la precarietat laboral els treballadors donin l’esquena als seus representants.

La impressió que em dóna és més aviat la d’un profund abatiment, un gran pessimisme i una resignada indiferència davant la degradació socioeconòmica que s’accentua dia a dia. Talment, com si ja ho donéssim tot per inevitable.

Si més no, la vella retòrica de la lluita de classes i de l’enfrontament de treballadors i empresaris ha passat a la història ja fa anys, abans i tot que la crisi s’abatés sobre nostre. Entre altres coses perquè les classes, de la manera que eren enteses en la dialèctica del treball vs capital, ja no existeixen. Però les reivindicacions laborals han tingut una certa força, al menys, fins que no hem acabat de caure per la pendent de l’atur.

Sociòlegs hi haurà per explicar que, a més atur i més precarietat, menys sindicats, quan sembla que hauria de ser el contrari. No és que trobi a faltar la Internacional ni les barricades, de molt discutible utilitat, però preocupa que la crisi econòmica esdevingui, a més, en una crisi d’esperança. D’una societat desmobilitzada i resignada a la postració, és difícil que en brolli l’esperit emprenedor i la rebel·lia necessàries per a remuntar l’adversitat.