Com està el pati i quina tropa hi tenim !

El debat sobre les mesures empreses pel govern espanyol per a contenir el dèficit, que va tenir lloc ahir en el Congrés dels Diputats, no sols ha posat de manifest la delicada situació política i econòmica en que es troba tot l’estat espanyol. També ha donat la justa mesura amb la qual calibrar la integritat, la coherència i el sentit de país de les forces polítiques que, per bé o per mal, sacsegen aquest país d’una banda i l’altra. I quan dic sentit de país, em refereixo a la capacitat de posar els interessos comuns per sobre dels interessos polítics.

L’evident és que les mesures, agradin o no (que no agraden), siguin justes o no (que no ho són), i siguin o no conseqüència d’una política econòmica equivocada (que ho són), s’havien d’aprovar per força si no es volia que Espanya entrés en bancarrota en els propers dies. I s’han aprovat, o sigui que algú ha posat seny.

L’altra evidència és que el govern Zapatero està més sol que la una. Ja era evident abans, encara que no es volgués reconèixer, però des d’ahir dubto que ningú ho pugui negar. Va ser en Duran qui li va dir ben clar al President: apliqui les mesures, intenti aprovar el pressupost de l’any que ve (que no podrà) i quan vegi que no pot, convoqui eleccions. Més clar l’aigua.

Però si això és evident, em sembla que també és hora de posar nota al que he anomenat sentit de país de cada força política, a la seva integritat política i a la seva coherència. Perquè al meu entendre, en aquest aspecte hi ha diferències substancials entre uns i altres partits.

El PSOE, o el govern Zapatero si es vol, al marge de tots els seus errors, podia haver adoptat una actitud més covarda però també més prudent per als seus interessos electorals. Per exemple, tirar la tovallola abans d’arribar a aquest punt i convocar noves eleccions (qui sap què hauria passat), o no fer cas de les advertències europees i seguir a la seva (una política populista sempre dóna vots, encara que sigui nefasta per al país). El cas és que s’ha llençat de cap a la piscina, conscient que quan en sortís li hauria costat el poder. Cap governant pot esperar sensatament que els electors entenguin decisions com aquesta, siguin o no necessàries. En honor a la veritat s’ha de dir que si més no, ha donat la cara.

L’actitud del PP és tot el contrari i més. Amb tot els respectes, l’oposició i la lluita legítima per al poder té uns límits. Ningú li demana que doni suport a les mesures, però ha quedat ben clar, per a qui encara no ho sabia, que la prioritat del PP és arribar al govern per sobre de qualsevol altra consideració, fins i tot per sobre dels interessos nacionals. Sap en Rajoy, com sap tothom, que si no s’aprovava el pla antidèficit, avui seriem un país intervingut o un país en ruïnes. Els ulls de tots els països estaven posat a la Carrera de San Jerònimo, la majoria d’ells governats per forces conservadores de la corda del PP, i tots ells ens haurien fotut una coça al cul monumental, encara que això portés al PP a governar un país en bancarrota.

Al PP no l’interessen els pactes d’estat, el PP està cercant que s’ensorri l’edifici sencer com a única forma de vèncer al PSOE en la lluita pel poder. Al final ho aconseguirà. Sobre les runes d’un país en la misèria, en Mariano Rajoy serà president de totes les espanyes, gràcies a la inoperància del PSOE i l’avarícia del PP.

Una mica més encertada va ser la posició de CIU, que sense donar suport a les mesures del govern, va permetre que s’aprovessin amb la seva abstenció. Tampoc ha estat una exhibició de coherència, perquè després de tot el que han dit el resultat lògic hauria estat que votessin en contra. Però sí que cal reconèixer un sentit d’estat que en el PP brilla per la seva absència. L’abstenció no és un xec en blanc, però de moment ha salvat la situació, no pas la del PSOE, sinó la de tots els espanyols. Mal que pesi, una vegada més han estat els catalans els que han apagat el foc.

Dels altres partits hauria de dir, al menys, que pel que fa als catalans, el coherent seria que votessin el mateix a Catalunya que a Madrid, encara que aquí siguin al govern i allà no.

Quin panorama ens espera? Malgrat tot, la cosa no s’arregla reduint el dèficit i ja està. La reforma laboral és necessària (també injusta, tampoc agrada), i cada vegada resulta més evident que el govern l’haurà d’imposar amb l’oposició, al menys, dels sindicats, els quals, a més, ja han ensenyat les seves armes (la vaga general es perfila ja a curt termini). Difícilment el govern Zapatero sobreviurà a tot plegat, i ningú es creu que pugui aprovar els pressupostos de 2011, encara que siguin els millors del món. La idea, i no ho dic per cínic sinó per realista, és deixar que en Zapatero faci tota la feina bruta que calgui (retallades socials, reforma laboral), que entomi, a més, el desastre de l’Estatut (llegeixi’s sentència del TC) i a continuació deixar-lo caure pel seu propi pes. Els que vinguin després s’ho estalviaran i apareixeran com a salvadors de la pàtria. M’hi jugo un misto que fins i tot les borses pujaran.

O sigui que segurament votarem aviat. O sigui que probablement hi haurà un canvi de cicle (el primer a la Generalitat, el segon a la Moncloa). O sigui que estarà en nosaltres la possibilitat de decidir quin partit o quin governant ens mereix confiança (uf! he dit confiança?). O sigui que..... Compreneu-ho si us dic que jo, quan voto, sóc dels que li tremola la mà.

0 comentaris :: Com està el pati i quina tropa hi tenim !

Publica un comentari a l'entrada