Un tomb per una ciutat amb projecte

Tenia ganes de donar el volt. És festa, i abans d’esmorzar, aprofitant que surto per a comprar el diari, i per a gaudir una mica de la fresca matinal d’aquest diumenge que es promet solellós i tranquil, he fet cap al parc de Vallbona. He de dir que és un racó de la ciutat bastant tranquil, en el que pots passejar i asseure’t en un banc, llegir un llibre o el diari, o simplement gaudir d’una estona de repòs. També he de dir que una mica més de manteniment no li faria cap mal. I aprofitant l’imponent ascensor que comunica com una drecera el barri de Fàtima i el de Set Camins, he baixat al parc més nou de Valldaura, m’he endinsat al barri i he enfilat el flamant pont penjat que, com un Golden Gate en miniatura, comunica la ciutat amb la zona esportiva de Puigcornet.

Una passejada amigable i poc cansada, tenint en compte que tot em queda prop de casa. Al mig del pont, contemplant la riera, les cases de Fàtima penjades sobre el cingle i, a l’altra banda, l’Infinit en primer pla (curiós!) i el turó de Puigcornet, m’he sentit bé. Aleshores, mirant cap al sud, he vist allà mateix el pont que a pocs metres comunica la carretera de Fàtima amb la zona esportiva i els centres educatius, i no me’n he pogut estar de pensar si feia cap falta la construcció de la passarel·la, tenint en compte que, com diuen, ha costat un milió d’euros pel cap baix i, a fi de comptes, estalvia poques passes al vianant.

O sigui que si no hi hagués estat la passarel·la, aquesta passejada l’hagués pogut fer pel pont de sempre, que tampoc és gaire vell. No sé si ho hagués fet. Ara com ara, em ve més de gust travessar pel pont penjat, on sols hi circulen vianants i bicicletes. L’altre, simplement, no és tan amable per al vianant, tot i que s’hi pot passar força bé. Qüestió de gustos, que no treu el fet que potser la despesa d’aquesta passarel·la s’hauria pogut estalviar. I he pensat que, a fi de comptes, també ens podíem estalviar l’ascensor imponent que comunica els parcs de Vallbona i de Valldaura. Poc més avall unes escales remodelades fa poc temps comuniquen els carrers de la Comarca i de Veciana, i per allà es pot accedir directament al barri de Fàtima. I les escales no s’espatllen tant sovint com l’ascensor. En aquest cas, la meva passejada potser hauria estat per les escales, i el parc de Vallbona me l’hauria perdut. Total, ja he dit que li manca manteniment, i també hi ha bancs per seure al parc de Valldaura.

Tot això és parlar per parlar, perquè a l’hora de passejar cadascú ho fa per on li ve de gust, i si un pont no hi és simplement vas per un altre costat. Allò que no hi ha estat mai, normalment, no es troba a faltar. I l’ascensor, quan no funciona, es fa notar i emprenya al personal.

Ja fa una colla d’anys que es va cobrir el torrent de Valldaura, en una obra que semblava faraònica però que va ser poc qüestionada, ja que comportava apropar a la ciutat una part d’ella tradicionalment aïllada. L’ordenació de l’espai resultant ha tardat en arribar, però finalment ha deixat de ser un descampat ple d’herbes per a convertir-se en un espai ciutadà. Tot això, és clar, també es podia estalviar, si es pensa que una carretera que comunica Fàtima amb la ciutat sempre hi ha estat i que de llocs per a passejar sempre n’hi ha hagut a la ciutat. No sé si, a aquestes alçades, algú es veuria en cor de tirar tot això enrere, encara que fos possible. Allò que semblava innecessari, que comportava una despesa que sempre és susceptible de ser utilitzada en tasques més urgents o necessàries, ara és imprescindible, forma part de la ciutat i probablement ho defensaríem amb ungles i dents si hom pretengués tornar-ho al seu estat original.

Ara que, si el torrent de Valldaura no hagués estat cobert, jo hauria pogut passejar per la Carretera de Fàtima, o potser m’hauria decantant per anar-me’n al Passeig, que aquest sí que sempre hi ha estat. I també m’ho hauria passat bé.

Un exercici mental per al que no tingui gaire feina. Quines obres de la ciutat hauríem pogut deixar de fer perquè no eren necessàries? La passarel·la de Fàtima, l’ascensor de Vallbona o el parc de Valldaura en són un exemple. També les escales del carrer Comarca (i parlo de fa més anys), perquè també es pot donar la volta per l’Avda. Balmes i el C. Gaudí. L’hospital, es clar, perquè ja en teníem un al Passeig, que encara hi és i no se sap ben bé per a que serveix actualment. Els jutjats, perquè sempre n’hi ha hagut a la ciutat i és dubtós que amb el nou edifici hagin guanyat en eficiència i eficàcia. La remodelació de l’Avda. Catalunya, coneguda des de sempre per la “carretera general”. La conversió de varis carrers en bulevards. Diuen els veïns que prefereixen voreres estretes a pagar-ne per noves unes de més amples. El barri de Sant Agustí, un barri que ha existit sempre. I la plaça de Cal Font, abans de ser-hi, ningú la trobava a faltar.

Posats a fer, si tiréssim enrere, hauríem pogut tornar a la infància, quan jugàvem al carrer perquè no estava asfaltat ni falta que li feia. Així passaven menys cotxes. Gaudiríem del pas dels trens pel Passeig i tornaríem a ser romàntics. Tots podríem ser més joves i la ciutat més vella. El que passa és que això no s’ho creu ningú. Volgut o no, el que tenim ens ho hem guanyat i forma part de nosaltres, i aquesta ciutat, per als que tenim una certa edat, ja no la coneix ni la mare que la va parir.

Igualada s’ha transformat al llarg dels anys, i en els darrers a un ritme creixent. Tot allò que va ser qüestionat ha estat acceptat. Agradi o no, és fruit d’un projecte a llarg termini, un projecte de ciutat. Com a projecte, ha estat qüestionat en totes i cascuna de les seves fases. Cada actuació puntual ha rebut les justes crítiques que mereix i també les injustes. I és que un projecte de ciutat no pot ser tant bo com per a que sigui unànimament acceptat. O sigui que si la passarel·la de Fàtima ha costat un dineral i hi ha qui ho considera fora de lloc, està bé que es digui.

Però el que està més bé és que es presenti un projecte alternatiu de ciutat. Que es digui què no agrada i què ho ha de substituir. Un projecte que consisteixi en quelcom més que “no fer” o “desfer”. Val la pena un projecte alternatiu a l’únic que fins ara hem tingut, el de l’Entesa. Serà així com veurem si aquesta ciutat podria ser millor o anem per bon camí. Veurem llavors si ens han enredat al llarg d’aquests anys, si la transformació de la ciutat hauria estat millor amb l’alternativa o, pel contrari, si la sensació que Igualada és molt més amable ara que fa uns anys és justificada. I estaria bé que aquest projecte el coneguéssim ara que s’apropen les eleccions. Si més no, ajudaria a triar el futur govern de la ciutat. Fet i dit, estaríem decidint com volem el futur d’Igualada. Si, pel contrari, no hi ha projecte alternatiu a l’actual, sols ens resta per decidir si el volem aturar o continuar. Escollir una opció de gestió municipal sense ambició ni plans de futur, gestionar el que tenim i anar tirant, que ja estem bé, o seguir transformant la ciutat de l’única forma que, ara per ara, ens ha estat presentada. Em sembla, doncs, que al marge que el ciutadà tindrà la darrera paraula, qui s’ha de definir, ara mateix, són les opcions polítiques que pretenen rellevar a l’actual govern de la ciutat.

Mentre passejo i espero aquesta alternativa, penso per on aniria si tots aquests canvis no haguessin tingut lloc. Llavors, segurament, em valdria allò de que com a casa no s’està enlloc.

Tarda de futbol i de vots

A mi el futbol no m’agrada. Ho sento, però d’aquests encara en quedem alguns. Així que si el 28 de novembre guanya el Barça i perd el Madrid, fantàstic, però si perd el Barça també em quedaré tant ample. Si algú ho creu necessari, no tinc cap inconvenient en demanar perdó. M’avorreix el futbol i per més que m’hi esforci no aconsegueixo interessar-m’hi. Així que a mi, al menys, no m’afectarà directament que coincideixin en un mateix dia les eleccions al Parlament i el Barça-Madrid. Si no voto, no serà per això.

Però i si fos un culé convençut o un madridista motivat? Es creu algú que deixaria de votar perquè aquell dia o el d’abans hi hagués partit? Que potser aquest partit ha de durar tot el dia? Poc valdria el meu vot si es vengués per hora i mitja de futbol. El que ja seria el summum és pensar que el sentit del meu vot, a més, es veuria influenciat pel resultat del partit, o per la mateixa celebració d’aquest, fos quin fos el resultat. I que es polititzi la coincidència de futbol i eleccions diu molt poc dels que hi veuen maniobres electoralistes del govern o de qui sigui. Em sembla que l’eurodiputat Ramon Tremosa s’hauria de mantenir dins la seva moderació habitual i evitar exabruptes com el que ha deixat anar, comparant Montilla amb Franco per aquest fet. I hauria estat bé que en Mas el corregís.

Ja ho dic ara, al futbol no hi aniré, però és possible que vagi al cinema si fan una bona pel·lícula, i encara em quedarà temps per a votar.

Curiós que la data de les eleccions sigui motiu de polèmica. Escandalitza a alguns que el govern acabi el seu mandat i la legislatura es tanqui quan es compleix el període normal de quatre anys. Pel que sembla, es volia que pleguessin abans, potser perquè hi ha pressa per a ocupar el seu lloc. Com a ciutadà m’hauria emprenyat que aquells a qui vaig elegir fa quatre anys per a fer una feina pleguessin abans d’hora. El mandat era de treballar fins al darrer dia. Si no ho han fet bé, no els pagarem, és a dir, no els votarem i ja està, però seria inacceptable que deixessin la feina per fer quan l’encfàrrec era ben clar: quatre anys de govern. I crec que això val per a tots els partits, és a dir, tan si governen uns com els altres.

Què hi ha més normal que una legislatura que acaba quan diu la llei i quan esgota el seu mandat, i què té d’estrany una tarda de futbol, de cine, de menjar a cal sogre o de donar el volt? El que està fora de lloc és treure en Franco a passejar. Segur que hi ha coses més serioses de què parlar.

Tollendo tollens

Popper afirmava que sols poden ser admeses les proposicions científiques que puguin ser negades per una observació o un experiment que les contradigui. És a dir, que sols pot acceptar aquelles lleis que conceptualment puguin ser descartades per noves experiències. Sembla contradictori, però no ho és. Simplement, Popper fugia del dogma. Per ell, les certeses eren sols provisionals. Allò que es postula com a definitiu no és una veritat científica, és fe, creença, dogma, doctrina, el que es vulgui. Potser, fins i tot, és la veritat, però mai serà demostrable.

Karl Popper (1902-1994) va ser un filòsof, sociòleg i teòric de la ciència austríac, posteriorment nacionalitzat britànic. La seva aportació a la teoria de la ciència i a l’epistemologia va ser molt àmplia, però en el meu desconeixement del personatge i la seva obra, em quedo amb el principi de falsabilitat d’acord amb el qual una teoria pot ser corroborada si s’intenta refutar-la amb un contraexemple. Si no se l’arriba a refutar, se l’accepta provisionalment, però mai serà verificada. Popper es refereix contínuament a la ciència experimental, la que permet constants intents de refutació i és falsable, és a dir, que és susceptible de ser declarada com a falsa a partir d’observacions o experiments, però no veig per què no ha de ser aplicable aquest principi a l’àmbit de les idees. A fi de comptes, la falsabilitat implica raonament, estudi, experiència, crítica, contradicció, i un esforç constant per a rebatre, que en el fons persegueix la confirmació. Al meu entendre, la falsabilitat és un punt de vista perfectament vàlid en el camp de la sociologia, de la política i de la filosofia, sempre que tinguem clar que mai ho tindrem clar, o que mai arribarem al final ni a ostentar la veritat absoluta, quelcom que de tant escorredís sembla no existir.

Què és l’alternança en el poder, sinó un intent periòdic, diria constant, de refutar la política? La política és falsable, perquè sempre està en qüestió i la seva acceptació no passa de provisional. I els polítics segueixen el camí de la política. La filosofia, en general, és falsable, perquè sempre és possible obtenir una explicació de l’existència més acceptable que l’admesa en un moment donat. Més em costaria de qualificar com a falsable l’art, però en un sentit ampli, fixats uns punts de referència, també podríem corroborar, que no verificar, l’adequació de la creació artística a uns criteris preestablerts.

No sé, potser no cal anar tant lluny. Potser n’hi ha prou amb no donar res per definitiu, perquè a fi de comptes, mentre no es demostri el contrari, de definitiu sols hi ha la mort. He dit mentre no es demostri el contrari? D’això es tracta, de considerar com a provisional qualsevol estat de l’existència, llei o forma de ser. De fet, l’església catòlica m’obligaria també a considerar com a provisional la mateixa mort, acceptant el dogma de la resurrecció. He dit dogma, que és precisament el que no vull, i per tant també la resurrecció ha de ser descartada, a no ser que provisionalment pugui ser acceptada a partir d’una observació inicial. Algú coneix un reencarnat? Doncs de moment caldrà descartar-ho. La mort serà provisionalment definitiva (uf!, quin embolic).

Una idea queda refutada quan es demostra el contrari, quan allò que havia de succeir com a conseqüència de la mateixa no té lloc. Per exemple, el comunisme i la dictadura del proletariat havien de portar la igualtat de tots els sers humans, la supressió de les guerres i la felicitat de la classe obrera. S’ha experimentat i tot això no ha passat. Les guerres mai han deixat d’existir, en els pocs països comunistes que queden no sembla que imperi la felicitat i, en general, el món és més capitalista que fa cinquanta anys.

L’exemple l’he cercat d’entre els més suats, però me n’empesco un de més proper. La situació econòmica d’aquest país és un desastre, i no serà perquè no hi hagi hagut en els darrers anys una política econòmica dels governs de torn que tenia per objectiu, com totes, la constant millora de l’economia nacional i del benestar dels ciutadans. Alguna cosa ha fallat, pel que sembla a tot arreu, perquè aquella política ha estat refutada a partir de la realitat actual, amb la qual cosa es destrueix la presumpció que la dinàmica del mercat immobiliari i el creixement dels ingressos públics enfortien la nostra economia. La inferència ja no és vàlida.

En lògica això es coneix com a un inferència del tipus tollendo tollens (“negant nega”). Es comença per afirmar que “si A, aleshores B”, es constata que “no B” i per tant “no A”. La primera premissa, que en política, en economia o en filosofia no és altra cosa que una presumpció, queda automàticament refutada. És l’essència del falsacionisme de Karl Popper. Mostrant que una conseqüència no es compleix, es pot refutar una hipòtesi que, d’altra banda, mai hauria estat definitivament verificada. Si algun dia té lloc un referèndum que permeti als catalans optar decisivament entre les diverses formes d’autogovern, inclosa la independència, i aquesta darrera opció no és recolzada majoritàriament pels catalans, quedarà refutada la hipòtesi que, ara mateix, els catalans estem pel trencament amb Espanya (i de pas portarà uns quants al desengany). De fet, el tollendo tollens implica sempre un desengany, perquè porta a descartar allò que donàvem per bo, o per segur.

Hem vist com actua la negació de la conseqüència, destruint la hipòtesi originària. És perillós suposar que, al contrari, l’afirmació de tal conseqüència ha de confirmar la hipòtesi. No sols contradiria el principi del falsacionisme, d’acord amb el qual si es produeix la conseqüència es corrobora la hipòtesi però no es verifica definitivament, sinó que a més pot portar a resultats clarament enganyosos. Aquesta actitud rep el nom d’afirmació del conseqüent i es descriu com “si A, aleshores B”, es constata que “és el cas que B”, “i per tant A”. O sigui que si plou refrescarà; ha refrescat, per tant plou. Com si no pogués refrescar sense ploure.

Conseqüent, conseqüent...... sí, de conseqüents procurem ser-ho tots, però l’èxit no sempre és conseqüència de la nostra hipòtesi. El més simplista que se m’acut: "si em voteu baixarà l’atur". I l’atur potser baixa, perquè els empresaris i els sindicats, posem pel cas, hi han posat el coll. O perquè depèn de moltes altres coses que no tenen a veure amb la confiança que hem dipositat amb aquell que ens demana el vot.

És difícil en el camp de les idees descartar les coses definitivament, però ara mateix la principal utilitat del falsacionisme és la seva crítica constant a tot el que sembla segur i el rebuig d’idees preestablertes. El tollendo tollens acostuma a ser el fracàs dels dogmàtics, però la crítica i el dubte corresponen al ciutadà de peu, i és bo de saber que la confiança és provisional i no és fe absoluta. Si ho sabem nosaltres, ho sabran també aquells que tant insistentment ens requereixen.

La tercera via de l'elector

A poques setmanes de les eleccions al Parlament de Catalunya, resulta desconcertant l’absoluta manca de propostes que els partits presenten per a encarar la nova legislatura. Aquestes eleccions ja comencen a perfilar-se com les primeres sense programes, ni promeses, ni catàleg de bones intencions. Com aquelles campanyes publicitàries que no diuen el que venen. Serà que ja ho tenim tot pensat, que sabem perfectament el que tenim, el que podem esperar i el que volem, i qui ens ho pot donar.

Si fos així ja podríem anar directament per feina i votar demà mateix. O no votar, que és una opció força present en l’ànim de molts electors potencials. Es parla, això sí, del que precisament no passarà en aquesta propera legislatura. Va el personal molt distret amb la proclamació d’independència que no serà, amb el referèndum sobiranista que no tindrà lloc, amb el concert econòmic que no s’obtindrà, o amb l’Espanya federal que no veuran els nostres ulls, i ningú pensa amb allò que, de ben segur, ens afectarà els propers quatre anys: l’economia, les infraestructures, els serveis, les polítiques socials....

Potser és que als partits no els convé parlar-ne, o potser és que no saben què dir ni què proposar. És clar que algú em podrà dir que aconseguir la independència de Catalunya (el més convençuts en diuen alliberament nacional) ja és per si sol tot un programa i una declaració d’intencions. No diré que no, però sabent que això no passarà durant els propers quatre anys, a mi em preocupa el demès, i sospito que també a un bon nombre d’electors. De tan embolcallats en les essències pàtries, pot ser que acabem desconnectats del món real i que, al final, els resultats electorals acabin decebent tothom. Convé preguntar-se, de quan en quan, en quina mesura són compartits els principis que creiem més sagrats. Altrament, la decepció pot ser molt gran.

I si estic segur que durant la propera legislatura Catalunya no serà independent ni Espanya federal, i ni tant sols tindrem concert econòmic, és per diversos motius:

a) Perquè la declaració unilateral d’independència pel Parlament de Catalunya, en el cas hipotètic que existís una majoria parlamentària suficient, és una opció profundament antidemocràtica, que no crec que acceptessin ni els partits ni el ciutadà. La independència no es pot proclamar alegrement sense preguntar prèviament i de forma expressa al poble, com aquell qui promulga una llei qualsevol sols perquè la portava al programa. A l’hora de decidir la independència de Catalunya, 68 diputats no representen a una majoria suficient del poble català. Senzillament, no tenen el mandat per a fer aquest pas.

b) Perquè la celebració d’un referèndum sobre la independència, tant si inclou una tercera opció federalista com si no, no es durà mai a terme dins la legalitat mentre no l’autoritzi el govern de l’estat, això sense tenir en compte els obstacles constitucionals que, de ben segur, es posarien pel mig. Deixem-nos de romanços. De consultes sobiranistes podem fer les que vulguem, però consultes vinculants sobre la independència no en podrem fer cap sinó és en un context de ruptura amb Espanya que encara és per demostrar que desitgem els catalans. En qualsevol cas, aquest referèndum no el convocarà ni un govern de CIU, ni un del PSC, ni un hipotètic tripartit.

c) Perquè, a Espanya, de federalistes sols n’hi ha alguns a Catalunya. I per molt que Catalunya vulgui ser federalista, mai ho podrà ser si no ho és també la resta d’Espanya. O molt m’equivoco, o ara mateix els aires no bufen per aquest costat dins l’estat espanyol.

d) I perquè veient el que ha passat amb l’estatut, és d’il·lusos pensar que el concert econòmic ho tindrà més fàcil. Com a proposta per a despistar, per no haver-se de posicionar en un sí o un no a la independència, està força bé, però no deixa de ser pur tacticisme, una proposta retòrica en la que ni tant sols el partit que la promou hi creu, a jutjar pel poc entusiasme que hi posa en la seva defensa.

Tampoc les forces polítiques del tripartit s’esforcen massa en parlar de futur, potser perquè el veuen magre. En qualsevol cas, el que sí es pot dir del tripartit és que, al menys, poden oferir la feina feta. Al que li agradi, se li ofereix la possibilitat de votar-los per aconseguir la continuïtat o potser la millora de la feina feta en darrers anys. El que, pel contrari, n’estigui decebut ho té més magre, perquè sols se li ofereix la utopia essencialista de la galàxia independentista, o la indefinició més absoluta de la força política que ara mateix té més números per a succeir al tripartit en el govern de la Generalitat. Hi ha també una tercera via per a l’elector, a la que sembla abocat irremissiblement per l’apatia dels partits: la de l’abstenció.

Nivell C per als professors universitaris

S’ha sabut avui que el Departament d’Innovació, Universitats i Empresa de la Generalitat de Catalunya està preparant un decret que establirà l’obligatorietat per als professors universitaris d’obtenir el nivell C de català. Sembla que no és la primera vegada que intenta imposar al cos docent universitari un nivell de suficiència que ja és obligatori per a tots els nivells de les administracions catalanes. Al meu entendre a dia d’avui aquest decret té poques possibilitats de prosperar a curt termini.

En primer lloc, perquè les eleccions al Parlament són al caure i aquesta norma ja hauria d’estar a punt de ser aprovada de forma immediata en un Consell de Govern, o no hi haurà de temps, i ningú sap què pensa fer al respecte el proper govern de la Generalitat (en cas que hi hagi alternança a la Generalitat, és clar).

En segon lloc, perquè de ben segur que el govern trobarà resistència en els directament afectats per aquesta norma: el professors de les universitats públiques que no es creuen obligats a demostrar coneixements lingüístics, o els que simplement no els tenen.

En tercer lloc, és ben segur que si aquesta norma s’arriba a promulgar, serà mostrada pels anticatalanistes de sempre com una prova més de la imposició dictatorial del català. Segur que el PP, Ciutadans i la il·lustre Defensora del Poble ja s’estan preparant. Més feina per al Tribunal Constitucional.

Personalment considero que no s’ha d’imposar al ciutadà ni el coneixement ni l’ús d’una llengua determinada, amb el ben entès que el desconeixement del català en un territori de parla catalana constitueix un fort obstacle per a la integració i la convivència, i sols pot actuar en perjudici del que voluntàriament renuncia a l’idioma. Si algú a Catalunya es nega voluntàriament a conèixer el català, per ell farà, però deixem-lo tranquil. Ara bé, l’exercici de funcions públiques constitueix una notable excepció a la lliure disposició de l’idioma.

El funcionari treballa per a l’administració, però serveix al ciutadà. Sembla de sentit comú que en un país de parla catalana, el funcionari que hi treballa hagi de conèixer suficientment la llengua d’aquells a qui serveix. I si són dues les llengües que conviuen en aquest país, com és el cas del català i del castellà, són dues les llengües que ha de conèixer. És trist que aquestes alçades encara calgui donar explicacions d’aquest tipus, ja que no és una qüestió identitària, sinó de sentit comú.

És precisament per això que des de fa anys s’exigeix en tots els nivells de les administracions catalanes un coneixement suficient del català entre els funcionaris, en el ben entès que el del castellà ja el tenen tots ells. Tots els que som funcionaris a Catalunya hem hagut de demostrar un nivell de suficiència de català en el moment d’entrar a l’administració, i ja fa temps que ningú s’estripa les vestimentes.

Sols tindria sentit que els professors universitaris estiguessin exempts d’aquesta obligació si es tractés de vaques sagrades, a les quals no se’ls pot exigir res perquè ja han assolit un gran d’excel·lència que els fa invulnerables a les obligacions ciutadanes. Segurament que no ho són, encara que alguns s’ho creguin. Xavier Sala i Martín s’ha sentit molt ofès amb la possibilitat que el facin examinar de català, i ha mostrat la seva intenció de deixar la universitat catalana de manera immediata si es dóna el cas. Seria una llàstima i una pèrdua per al món universitari, però quedi clar que si marxa serà perquè no vol sotmetre’s a les mateixes obligacions que tots els que a Catalunya treballen per a la ciutadania. No està ensenyant als alumnes catalans i cobra de l’administració catalana per fer-ho? Perquè, doncs, no ha de tenir l’obligació de conèixer la seva llengua? Ja sabem que coneix abastament el català, però és que els demès ho han d’acreditar i ell no? Francament, sorprèn que en el món de la cultura i la investigació aquest tema pugui comportar oposició.

On ja és normal que el català provoqui oposició és en els àmbits polítics de sempre, els que sempre han estat contra el català, però no em sembla que els haguem de donar més importància de la que tenen. No els farem canviar, o sigui que millor ignorar-los.

Amb tot això no he parlat d’un altre espai del servei públic on el català és ignorat sistemàticament, però en aquest tema hauríem de parlar dels jutges i la justícia i això tocarà un altre dia.

El català a la picota

El mateix dia que entra en vigor el nou Codi de Consum de Catalunya, s’anuncia ja l’enèsim recurs d’inconstitucionalitat contra una norma catalana. Fidels als seus principis i aprofitant l’aixecament de la veda contra la política lingüística d’aquest país que a la pràctica ha suposat la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut, el PP i Ciutadans amenacen ja amb un nou recurs davant l’alt tribunal. Sembla que el PP ho farà directament, mentre que Ciutadans aprofitarà l’avinentesa amb l’oficina del Defensor del Pueblo per a que sigui l’ombudsman en funcions qui compleixi l’encàrrec.

Cal dir que a la Sra. M. Luisa Cava de Llano, que actualment fa les funcions de Defensora del Pueblo, se li gira feina, perquè a Catalunya som molt gelosos dels nostres drets lingüístics, drets que, pel que sembla, són al seu parer contraris als drets de tots els espanyols. O, com he dit en el post anterior, és que el poble que ella defensa no és el mateix que va votar l’Estatut.

Ara mateix, el motiu de discòrdia és el que el Codi de Consum anomena drets lingüístics dels consumidors, i per a que quedi clar de què parlem, transcrit literalment el que diu el seu article 128-1:

Drets lingüístics de les persones consumidores
1. Les persones consumidores, en llurs relacions de consum, tenen dret, d’acord amb el que estableixen l’Estatut d’autonomia i la legislació aplicable en matèria lingüística, a ésser ateses oralment i per escrit en la llengua oficial que escullin.
2. Les persones consumidores, sens perjudici del respecte ple al deure de disponibilitat lingüística, tenen dret a rebre en català:
a) Les invitacions a comprar, la informació de caràcter fix, la documentació contractual, els pressupostos, els resguards de dipòsit, les factures i els altres documents que hi facin referència o que en derivin.
b) Les informacions necessàries per al consum, l’ús i el maneig adequats dels béns i serveis, d’acord amb llurs característiques, amb independència del mitjà, format o suport utilitzat, i, especialment, les dades obligatòries relacionades directament amb la salvaguarda de la salut i la seguretat.
c) Els contractes d’adhesió, els contractes amb clàusules tipus, els contractes normats, les condicions generals i la documentació que hi faci referència o que derivi de la realització d’algun d’aquests contractes.
3. La Generalitat ha de vetllar pel foment en les relacions de consum de l’ús de la llengua occitana, denominada aranès a l’Aran, dins de l’àmbit territorial de l’Aran, on és llengua pròpia.

No és que aquesta regulació sigui una novetat. La Llei 1/1998, de 7 de gener, de política lingüística, és plenament vigent, i ja s’hi preveu l’obligació dels comerciants de senyalitzar al menys en català. És una llei que també ha estat combatuda des de la dreta espanyolista, com ho va ser la seva predecessora Llei de normalització lingüística de Catalunya, que va consagrar, entre d’altres mesures, la immersió lingüística a l’ensenyament, però que ha superat els obstacles legals. Una llei vigent i plenament constitucional. Als efectes de fer les oportunes comparacions, en transcric el seu article 32:

L'atenció al públic
1. Les empreses i els establiments dedicats a la venda de productes o a la prestació de serveis que desenvolupen llur activitat a Catalunya han d'estar en condicions de poder atendre els consumidors i consumidores quan s'expressin en qualsevol de les llengües oficials a Catalunya.
2. El Govern de la Generalitat ha de promoure, amb mesures adequades, l'increment de l'ús del català en l'àmbit a què es refereix l'apartat 1.
3. La senyalització i els cartells d'informació general de caràcter fix i els documents d'oferta de serveis per a les persones usuàries i consumidores dels establiments oberts al públic han d'ésser redactats, almenys, en català. Aquesta norma no s'aplica a les marques, als noms comercials i als rètols emparats per la legislació de la propietat industrial.

Tot i que amb diferent redactat, al meu entendre les dues normes vénen a dir el mateix, i pel que fa a la senyalització en català, que sempre preocupa als gelosos defensors de la llengua de Cervantes, està prevista en les dues normes.

La Llei de normalització lingüística de Catalunya va ser aprovada a l’empara de l’Estatut del 1979, i pel que sembla era (i encara ho és, mentre no es demostri el contrari) constitucional. El Codi de Consum de Catalunya és resultat de l’Estatut del 2006, i en la interpretació que PP i Ciutadans en fan gràcies a la recent sentència del Tribunal Constitucional, sembla que no és constitucional. Si la Constitució és la mateixa, resulta si més no estrany que els drets lingüístics del consumidor siguin diferents segons emanin d’una norma o de l’altra.

Insisteixen des del PP i Ciutadans que sancionar per no retolar en català constitueix un atac a la llibertat d’empresa. Convé dir dues coses al respecte. En primer lloc, que el reconeixement d’un dret porta implícita l’obligació erga omnes de respectar-lo i habilita per a sancionar l’incompliment de la norma que el garanteix, com a mesura de protecció del destinatari d’aquest dret. És una qüestió de lògica deductiva, que no sempre és respectada pel legislador ni entesa pel ciutadà. A la inversa, no sancionar la vulneració d’un dret destrueix l’obligació de la seva observança i, en última instància, porta a la negació implícita d’aquest dret. Penso, per això, que des del PP i Ciutadans, i segurament que molt properament des de la Defensora del Pueblo, el que es qüestiona és, en realitat, el reconeixement dels drets lingüístics de Catalunya. Altrament, no s’entén que aquests drets no mereixin, al seu parer, protecció.

En segons lloc, la qüestió de les sancions tampoc és nova, al contrari. La Llei de normalització lingüística no estableix sancions directament. Tanmateix, la seva disposició addicional cinquena assenyala literalment: “L'incompliment dels preceptes dels articles 15, 30, 31 i 32.3 imputable a les empreses i les entitats concernides es considera una negativa injustificada a satisfer les demandes de les persones usuàries i consumidores, a la qual s'ha d'aplicar el règim sancionador que estableix la Llei 1/1990, del 8 de gener, sobre la disciplina del mercat i de defensa dels consumidors i dels usuaris.”

És a dir, que remet la sanció a la regulació sobre disciplina de mercat i defensa dels usuaris. En el marc d’aquesta legislació, és precisament que s’han sancionat alguns casos molt puntuals d’incompliment de la normativa sobre política lingüística, respecte de la senyalització en català. Són les famoses “multes lingüístiques” que la caverna mediàtica s’encarrega tot sovint d’esbombar, tot titllant-nos de nazis i difonent la falsa imatge d’una persecució acarnissada contra l’espanyol. Són, per dir-ho d’alguna manera, aquelles multes de les que parlen molts però que ningú ha vist mai directament. Una llegenda urbana amb finalitats polítiques.

Però és cert que en el marc de la normativa esmentada, l’administració catalana està habilitada per a sancionar aquestes infraccions. El que fa el Codi de Consum és establir aquestes sancions directament en el seu redactat, sense remetre a cap altra norma. És a dir, que no passa a sancionar el que abans no es sancionava. No és res nou, no es tracta de cap volta de cargol. Als mitjans de la caverna cal dir-los que si abans, segons ells, érem un nazis, ara no ho som més. I al consumidor cal aclarir-li que, pel que fa als drets lingüístics, res a canviat, tret que el que abans era confós ara és més clar.

En qualsevol cas, novament cal dir que el que amb l’Estatut del 1979 era constitucional ara, amb el nou Estatut, és impugnat per inconstitucional. Si Catalunya i Espanya van aprovar l’Estatut del 2006, és perquè, malgrat les mancances, era millor que el de Sau. No varem fer aquest camí per res. Valia la pena tirar endavant, perquè el nou Estatut millorava considerablement l’autogovern de Catalunya. La sentència del Tribunal Constitucional, amb la seva interpretació restrictiva, ha donat peu als que creien perduda la seva batalla contra l’autogovern català, i paradoxalment el que queda de l’Estatut després de la sentència, pot esdevenir en una efectiva disminució dels drets dels catalans, començant pels drets lingüístics.

P.D.

Ha pensat mai Ciutadans en acudir al Síndic de Greuges en comptes del Defensor del Pueblo? Cal preguntar-los perquè prefereixen la protecció de la Defensora a la del Síndic?

Quin poble defensa ?

D’alguna manera, els ciutadans de Catalunya som probablement uns privilegiats, perquè gaudim d’una doble protecció en front dels abusos de l’administració: la del Síndic de Greuges i la del Defensor del Pueblo. La missió del Defensor del Pueblo és la protecció i defensa dels drets fonamentals i les llibertats públiques dels ciutadans. L’article primer de la Llei orgànica 3/1981 assenyala que “el Defensor del Pueblo es el alto comisionado de las Cortes Generales designado por éstas para la defensa de los derechos comprendidos en el Título I de la Constitución, a cuyo efecto podrá supervisar la actividad de la Administración, dando cuenta a las Cortes Generales”. La mateixa llei i la posterior regulació establerta a la Llei 36/1985 estableixen el règim de col·laboració i coordinació amb les figures similars del diferents règims autonòmics de l’estat espanyol. En qualsevol cas, la competència del Defensor s’estén a tot el territori espanyol. Ens agradi o no, doncs, el Defensor del Pueblo també hi és per a defensar-nos als catalans.

Per la seva banda, el Síndic de Greuges, d’acord amb la Llei del Parlament de Catalunya 24/2009, és una institució de la Generalitat de Catalunya que “té la funció de protegir i defensar els drets i les llibertats constitucionals i estatutaris” (article 1). La diferència en les funcions d’ambdues figures es troba en que les del Síndic inclouen els drets i llibertats estatutaris.

Arribats a aquest punt, i reconeixent que val més una protecció doble que una de senzilla, seria lícit preguntar-nos, a la vista dels esdeveniments, quina institució ens protegeix més i fins i tot si alguna no ens perjudica, perquè en algun cas és d’aplicació allò que diuen de que amb amics com aquests no es calen enemics. Sembla una perogrullada, però el Defensor del Pueblo hi deu ser per a defensar al poble, i si ha actuat tant contundentment contra l’Estatut de Catalunya triplement validat pels Parlaments català i espanyol i pel poble de Catalunya en referèndum, és perquè deu pensar que les llibertats del poble que ell defensa es troben amenaçades pel poble que ha votat l’Estatut. O sigui que deuen ser pobles diferents. Potser és que pensa que no és el mateix el Pueblo que el poble. Potser és, doncs, que en una part d’Espanya exerceix competències i protecció i en l’altre competències i jurisdicción. És clar que, com hem dit, les llibertat que ell defensa no inclouen les estatutàries, que corresponen al Síndic, i també li deuen semblar diferents.

El recurs d’inconstitucionalitat interposat per l’anterior Defensor del Pueblo encara és pendent de resolució pel Tribunal Constitucional, però ja se sap que acabarà tan malament per als catalans com l’interposat pel PP, atès que coincideixen en quasi tot. El cas és que la sentència del TC sobre l’Estatut ja dona els seus primers fruits, o hauríem de dir que ja comença a tenir conseqüències, més enllà de les polítiques, perquè l’actual Defensora del Pueblo en funcions s’ha dignat interposar un recurs contra la Llei del Parlament de Catalunya d’acollida de les persones immigrades i de les retornades a Catalunya, basant-se en la suposada inconstitucionalitat del seu article 9è. sobre competències lingüístiques bàsiques, a partir de la recent sentència del TC, que elimina la preferència lingüística de l’idioma català en les administracions.

L’article 9 impugnat diu el següent:

1. La persona titular del dret d’accés al servei de primera acollida, al llarg del procés d’integració a la societat catalana, ha d’assolir les competències lingüístiques bàsiques en català i en castellà.
2. El servei de primera acollida ha d’oferir la formació i els mitjans necessaris per a adquirir les competències bàsiques en llengua catalana a les persones titulars del dret d’accés al servei que no la coneguin, sempre que sigui possible mitjançant el Consorci per a la Normalització Lingüística.
3. S’ha de fixar, per reglament, el nivell de referència mínim que s’ha d’assolir pel que fa a competències lingüístiques referides en el Marc europeu comú de referència per a les llengües, establert pel Consell d’Europa.
4. El català, com a llengua pròpia de Catalunya, és la llengua comuna per a la gestió de les polítiques d’acollida i d’integració. També és la llengua vehicular de la formació i la informació, instrument bàsic per a la plena integració al país. Amb aquesta finalitat, l’aprenentatge lingüístic ofert pels serveis de primera acollida comença per l’adquisició de les competències bàsiques en llengua catalana.
5. El servei de primera acollida, finida la formació en llengua catalana, ha d’oferir la formació per a adquirir les competències bàsiques en llengua castellana a les persones que hagin assolit l’adquisició de competències bàsiques en llengua catalana i que ho sol·licitin o ho requereixin.

És a dir, que el que fa és traslladar a aquest àmbit la immersió lingüística que es ve practicant a l’ensenyament des de fa anys i que, mal que bé, ha superat tots els filtres constitucionals i els entrebancs que se li han interposat. Entén la Defensora del Pueblo que constitucionalment és inadmissible que el català sigui la primera llengua d’integració, i ja que la seva feina consisteix en defensar les llibertats fonamentals, considera que ha de defensar el dret dels immigrants a ser acollits i a integrar-se en castellà. Diu que el que no admet és la preferència de l’idioma català, però no em puc estar de preguntar-me, i estic segur que molts ens ho preguntem a Catalunya, si hauria recorregut una llei que establís la preferència del castellà.

A risc d’emportar-me per davant la Constitució tal com l’entén el TC, he de dir que si jo fos immigrant a Catalunya, el que m’interessaria és conèixer la llengua pròpia d’aquí, com a via més segura per a la integració. I que la llengua pròpia de Catalunya és el català ni tant sols el PP ha estat capaç de posar-ho en dubte. Per això dubto que la Defensora del Pueblo defensi a ningú quan recorre una norma com aquesta. A no ser, és clar, que defensi el dret dels immigrants a ser acollits en la seva llengua pròpia, és a dir, la dels seus països originaris. Si no és així, el que està dient és que l’important és que les persones immigrades siguin ateses en castellà, que aquest és un idioma que els convé més i que l’altre deu ser de “províncies”. Ara que, si el que pretén és que no es reguli en absolut la política lingüística, fàcil ho posa. Els serveis d’acollida tindrien les mans lliures per a atendre com volguessin a la gent, i n’hi hauria prou amb unes instruccions internes per a fer que la immersió lingüística en català fos, a la pràctica, total. Segur que això no ho vol, i retorno a la pregunta que ja m’he fet abans: hauria recorregut una norma que establís la preferència del castellà sobre el català? I qui ens defensarà de la Defensora?

La resposta del Govern català, de moment, és la que ha de ser. La llei és vigent i s’ha d’aplicar. Quan hi hagi sentència ja en parlarem.

Piròmans i salvadors

La personalitat del piròman és, probablement, força complexa, i a l’igual que doctors té l’església, ja hi ha psicòlegs i psiquiatres per a estudiar i, si cal, tractar aquesta actitud. A mi el foc no m’agrada i de piròmans no hi entenc, però des de la meva perspectiva estranya en la matèria, distingeixo dos tipus d’incendiaris: els que ho són per gust, perquè els agrada i els fascina veure el foc i la calamitat que provoca, i els que ho són per conveniència, trinxeraires sense escrúpols que esperen obtenir un benefici del caos, la desgràcia i el desordre.

També des de la meva humil perspectiva, crec que hi ha piròmans de misto i gasolina, i d’altres que tant els fa el mètode mentre creï problemes. El paradigma d’aquesta personalitat el conformen els polítics espanyols del Partit Popular i, al capdavant de tots, el seu il·lustre president d’honor José Maria Aznar López. Com que no veig a l’expresident espanyol estirat al divan del psiquiatre ni a la consulta del psicòleg, dedueixo que és de la mena d’incendiari dels que no tenen un pèl de tontos, i per això la seva “patriòtica” visita a la ciutat “amenaçada” de Melilla no pot tenir altra finalitat que crear problemes al govern espanyol allà on sols hi pot haver problemes per a Espanya i els espanyols. És a dir, que per al Partit Popular i els seus dirigents (diria actuals, però els passats no són millors) el que importa és arribar al poder com sigui i a costa del que sigui, i allò que no obtenen a les urnes esperen aconseguir-ho fent focs per tot arreu, amb l’esperança que el “poble ignorant” assumeixi que amb en Zapatero tot són problemes i ells són la salvació (el “salvador de la pàtria” és un element de la dreta espanyola que 35 anys de democràcia no han aconseguit eradicar).

El debat sobre Ceuta i Melilla s’haurà d’emprendre algun dia pels polítics espanyols, quan siguin capaços de pensar en clau de país i no en clau electoral, i en algun partit això significa fins i tot canviar de generació, però el que és clar per a tothom qui tingui un dit de front, és que qualsevol conflicte amb el Marroc per aquestes places africanes sols té una via diplomàtica de solució. Qui ha de treballar en aquest tema és el Ministeri d’Afers Exteriors, també el d’Interior en les circumstàncies actuals, i la Presidència del Govern si cal, però el que no fa cap falta, sinó tot el contrari, és que els oportunistes de torn donin voltes per allà encrespant al personal i denunciant una suposada flaquesa del Govern espanyol en la defensa dels ciutadans de Melilla, com si aquests estiguessin amenaçats. Lliçons de patriotisme les menys, perquè el que cal són lliçons de sensatesa i serenitat.

El PP té per costum rebentar les regles de joc de la democràcia. La seva forma d’actuar en els temes importants és calcada de la del trinxeraire que amb tal de guanyar el partit no l’importa trencar les cames que faci falta. Ho ha demostrat abastament en política antiterrorista, també en política econòmica, sobre tot a l’hora d’encarar la crisi i una política d’estat coherent amb les reformes necessàries, i no diguem ja en la forma oportunista i incendiària d’encarar el creixent nacionalisme català. Qualsevol dia, amb el seu afany per a defensar els interessos dels bons espanyols, amenaçats pel “terrible Zapatero” i els “imperialistes catalans”, l’Aznar desembarcarà al delta i ocuparà manu militari l’illa de Buda, com ho va fer per a reconquerir, com el Cid Campeador, la important possessió espanyola de Perejil, una roca estratègica de cent metres i escaig de superfície, amb uns importantíssims recursos naturals formats per uns matolls i tres o quatre pedres calcàries, i arterament ocupada per deu o dotze soldats marroquins desarmats (per a despistar) i unes cabres que no està clar si ja hi eren abans o les havien portat per a alimentar a l’invasor.

Després d’aquella gesta, que tants bons fruits va aportar al prestigi de la nació espanyola i al govern del PP, no és estrany que els líders de la dreta es vulguin erigir en defensors de l’honor espanyol a la frontera de Melilla. És la seva manera d’ajudar a resoldre el conflicte: denunciar en veu alta la suposada agressió del Marroc i la suposada inacció del govern espanyol, i reclamar fermesa contra no se sap ben bé què ni contra qui, per a defensar a una gent que no se sap que estiguin indefensos.

Tot plegat recorda una determinada subespècie de piròman, força escassa però digna dels manuals de psicologia: la del que avui fa el foc i l’endemà s’apunta de bomber per a ser ell qui l’apaga. El que deia. Ganes de salvar-nos, però qui ens salvarà dels salvadors?

Maciste a la Vuit

Tot fent zapping, i per allò de que qui no té feina el gat pentina, aquesta tarda de dissabte tant avorrida he ensopegat amb una pel·lícula força inesperada: Maciste contra los cazadores de cabezas. He de confessar que m’he quedat bocabadat davant la tele, esmaperdut, meravellat, encisat durant una bona estona. Cinc minuts, fet i dit, que tampoc és qüestió d’estar-s’hi tanta estona. Bona la pel·lícula. Segurament, però tampoc espereu que jutgi per cinc minuts. L’emetien per la Vuit, la cadena del compte de Godó que s’anuncia com la televisió privada de Catalunya, i que té a bé emetre lots sencers de pel·lícules comprades als encants, no perquè siguin encantadores, sinó perquè són més barates i de les que, segurament, li agradaven al compte abans de fer la mili.

Si m’he quedat encantant davant la tele és perquè jo tampoc sóc jove, i aquesta és de la mena de pel·lícules que, de petit, veia al cine les tardes del diumenge. El tal Maciste era un heroi dels que marquen musculatura i l’ensenyen, o sigui que tot el dia voltava amb slips salvant pobres donzelles de monstres i desaprensius varis, socorrent als desvalguts i enderrocant tirans de tota mena, tot ambientat, és clar, a l’antiguitat clàssica, més o menys romans, o més o menys grecs, segons la pel·lícula.

La d’avui és una pel·lícula de 1963, italiana com totes les protagonitzades pel tal Maciste, dirigida per en Guido Malatesta. El paper de Maciste l’interpretava un tal Kirk Morris, que no és que fos anglès o nordamericà, sinó que, en realitat, es deia Adriano Bellini, un nom que no devia tenir prou ganxo. Com que en cinc minuts no he pogut escatir l’argument de la pel·lícula, resumeixo el que he trobat a internet: una violenta erupció volcànica, seguida de un terratrèmol devastador, destrueix una illa i a la majoria dels seus habitants. Els que queden, amb Maciste al capdavant, arriben a la misteriosa zona de Uras. Allí en Maciste coneix a la reina Amota que li explica que, junt amb el seu poble, estan obligats a viure a la selva, per a amagar-se dels terribles caçadors de caps. Al final tot deu acabar bé. L’heroi deu matar tots els dolents, es casa amb la reina i tot el poble ho agraeix molt.

A Igualada, quan jo era petit, hi havia un cine al Passeig Verdaguer, en el terreny on més tard s’hi aixecà l’edifici del sindicat vertical i, amb la tornada de la democràcia, la seu de la CNT. D’aquell cine en dèiem el catequístic, no sé si perquè realment tenia aquest nom o perquè, de fet, era el cinema on anàvem la quitxalla tot just acabades les inacabables sessions de cataquesi que tocava fer a la parròquia. Es tractava d’un edifici molt vell, amb un pati que donava al passeig i una reixa de ferro a la porta. Les entrades les venia una iaia i l’accés el controlava un avi al que li faltava una cama, el qual, a més, s’encarregava de la projecció. El tema de la cama, tot s’ha de dir, era el més interessant per als marrecs, sempre pensant com la devia haver perdut. Per reviure allò s’hauria de fer una pel·lícula d’en Berlanga, l’únic que ho podria descriure. Les pel·lícules, normalment, eren en blanc i negre, però també algunes en color. Quines pel·lícules? Doncs les de Maciste, Hèrcules, un tal Ursus, moltes de romans, o de l’oest tipus Murieron con la botas puestas, vides de sants i de santes, algunes glòries del franquisme sobre la guerra i la maldat dels rojos..... I la canalla, és clar, si no ens agradava la pel·lícula, ens entreteníem a destrossar els seient de fusta. I a menjar pipes i repartir-ne les clofes per tot el local.

Com que les coses velles sempre tornen i al Compte li deu semblar que la nostàlgia és barata i també entreté, la Vuit no para d’endossar-nos pel·lícules de l’any de la picor, tant bones com les de Maciste o les de Fu-man-chú. I la sèrie d’en Chuck Norris i el seu Walker Texas Ranger, és clar, no tan antiga però més casposa. Però vist com va la cosa, d’ara endavant estaré a l’aguait, perquè tinc el pressentiment que no tardarem massa a veure, per la mateixa cadena, altres pel·lícules adorables del Catequístic, com Los últimos de Filipinas o Franco ese hombre.

Diderot, Malesherbes i el triomf de la raó

El 24 de juliol de 1749, a dos quarts de vuit del matí, dos oficials de policia es varen presentar a la casa de Diderot, situada al carrer de la Vieille Estrapade de París, i se’l varen emportar detingut, a la vegada que li varen confiscar tots els manuscrits que hi van trobar. Tot això davant els ulls horroritzats de la seva muller, la Toinette, que veia com es feien realitats els temors que darrerament li provocava l’activitat literària del seu marit, força imprudent en uns temps en que l’obscurantisme i la superstició maldaven per a sobreviure a contracorrent dels embats de la raó i la Il·lustració.

Denis Diderot (1713-1784) ha passat a la història com un dels creadors de la primera enciclopèdia universal de l’era moderna, l’Encyclopédie ou Dictionnaire raisonné des sciences, des arts et des métiers, la icona de la Il·lustració que va marcar un abans i un després en la difusió del coneixement, una nova concepció de la realitat més independent de la teologia, la fe i la tradició, i més centrada en la raó i l’empirisme.

L’obra literària de Diderot no és gaire extensa, si exceptuem la seva ingent aportació a l’Encyclopédie, que va dirigir al llarg de la seva edició durant vint anys. Fins el 1749, la seva producció literària es reduïa a vàries traduccions, a tres obres pròpies de caire filosòfic, Pensées philosophiques (1746), Promenade du sceptique (1747) i Lettre sur les aveugles (1749), i a una novel·la de caràcter frívol, Les bijoux indiscrets (1748). Poca producció, però problemes no n’hi van mancar.

Els Pensées philosophiques, tot i que moderats, ja apuntaven contra la superstició i la religió, tot i que Diderot no s’havia convertit encara en el fervent ateu que seria anys després. Més o menys, venia a dir que la religió no era altra cosa que superstició, un invent per anar tirant en aquesta vida. Massa atrevit com per a que passés desapercebut. Les autoritats municipals de París van ordenar que el llibre fos cremat en públic davant l’Ajuntament, en el mateix lloc on es portaven a terme les execucions. Diderot va comprendre que havia d’anar en compte, perquè es començava cremant llibres i s’acabava cremant als autors, però segurament que no va prendre bona nota de la lliçó, perquè l’any següent va escriure la Promenade du sceptique, una obra sobre els prejudicis i les excentricitats del catolicisme, que també li va portar problemes, perquè va ser denunciat per escriure una obra perillosa per a la religió i el manuscrit li fou confiscat, de manera que l’obra no es va poder publicar fins al 1772.

Però l’obra que finalment l’envià a la presó fou Lettre sur les aveugles (Carta sobre els cecs). Una obra curiosa i atrevida per a la seva època. En aquest llibre Diderot especulava sobre la percepció del món que tenen les persones cegues de naixement, acostumades a “veure” les coses a través del tacte, de la pell. “Si vol que cregui en Déu, m’ha d’ensenyar a tocar-lo”, posa en boca d’un cec. Diderot predica la necessitat d’entrar en contacte amb un món de fets en el que els sentits ho són tot i tot el que s’apropa a l’especulació metafísica s’allunya de la realitat. En aquesta percepció del món, quin era el paper de l’Església? Si l’home havia de comprendre el món i la seva pròpia existència des dels sentits i la raó, la religió, pura especulació, no li feia cap falta.

El llibre es va publicar el 1749 i la conseqüència immediata fou l’empresonament en vell castell de Vincennes, a partir d’una denúncia formulada pel mateix capellà que l’havia denunciat pels Pensées philosophiques. Diderot va ser empresonat per una lettre de cachet, una ordre signada per un ministre del Rei que autoritzava la detenció d’una persona sense especificar-ne el motiu, ni el termini, ni fixar data per a cap judici. Era un procediment de l’antic règim que permetia a les autoritats empresonar a qui volguessin i quan volguessin, fer-lo desaparèixer per sempre o ajusticiar-lo en secret. O sigui que, en aquell moment, el futur de Diderot es va presentar molt negre. I també el de l’Encyclopédie, a punt ja de publicar el primer volum. Segurament en Diderot, com la majoria de mortals, no era cap heroi, perquè ben aviat va sentir pànic de romandre per sempre més tancat en aquella masmorra, i tot just entrar a la presó ja va començar a escriure cartes a tort i a dret, adreçades a totes les autoritats, demanant clemència, penedint-se dels seus errors i prometent una impecable conducta en el futur. Repetidament va suplicar per la seva llibertat i va arribar a prometre al compte d’Argenson, ministre de la Guerra i director de publicacions, càrrec que equivalia al de censor en cap, que mai més publicaria res sense la seva prèvia aprovació, acceptant d’antuvi, gustós, una pena de presó indefinida si no complia amb la seva paraula.

Tanta submissió va retre els seus fruits, perquè després d’un mes de ser engarjolat, el seu aïllament va ser suspès i se li va concedir una considerable llibertat de moviments dins el castell de Vicennes, que es comprometia a no abandonar. Així va passar a poder rebre visites i a cuidar-se, encara que fos a distància i dins les seves possibilitats, de la imminent publicació del primer tom de l’Encyclopédie. El 3 de novembre, finalment, recobraria la seva llibertat.

Tot i que el seu pas per la presó no havia estat tant penós com es podia esperar, Diderot va témer durant la resta de la seva vida ser empresonat de nou. De fet, el principal temor, per ell, era la carta que des de la cel·la de Vincennes havia tramès al censor en cap i compte d’Argenson, una carta que algun funcionari devia guardar a les oficines de l’estat i en la que es comprometia a no escriure més contra la religió i l’ordre establert. De fet, potser la carta va anar a la paperera des d’un bon començament, però això en Diderot no ho va saber mai, i durant la resta de la seva vida va complir la seva promesa i no va publicar cap obra important de filosofia o de literatura, tret de la seva important col·laboració en l’Encyclopédie, que ja per sí sola era una mostra d’atreviment.

Un exercici sublim d’autocensura, induïda per la por, que probablement hauria arribat més lluny, fins al punt de comprometre la mateixa Encyclopédie, si no fos perquè l’hivern de 1750 va ser nomenat nou censor en cap de França i Director del Comerç del Llibre, el jove Chrétien-Guillaume de Lamoignon de Malesherbes, un home educat i mundà, membre de l’Acadèmia de Ciències i simpatitzant dels enciclopedistes i de la il·lustració. No era el que avui entenem per un censor. Realment, en Malesherbes va ser un autèntic protector dels enciclopedistes i va influir decisivament en que aquesta magna obra es pogués publicar sense massa entrebancs, malgrat l’oposició constant de l’església i dels sectors més conservadors de la noblesa. Segurament sense la seva protecció, el pànic de Diderot a ser empresonat hauria portat a la ruïna l’empresa de l’enciclopèdia universal.

Malesherbes estava fet de la fusta d’aquests polítics que abunden tan poc, capaços d’assolir una visió global de l’estat i la política, realista i pràctic, conservador però tolerant. Arribaria a tenir càrrecs força importants en el govern de França. El 1775 va ser nomenat ministre de Lluís XVI, emprenent reformes econòmiques lliberals que van trobar una forta oposició en la noblesa i l’església. El 1787 va ser nomenat primer ministre pel rei, quan aquest ja es trobava en una situació delicada, un càrrec que va mantenir poc temps. A ell se li deu també l’abolició definitiva de les lettres de cachet, la temible pràctica policial que havia portat Diderot a la presó.

El triomf de la raó de la Il·lustració va portar, al final, al caos de la Revolució i al Terror, i finalment a l’abolició definitiva de l’antic règim. Malesherbes, com tants d’altres, va ser escombrat vigorosament pel vent fort del canvi i no va sobreviure. Ell mateix, la seva filla, el seu gendre i la seva neta, van ser guillotinats en el moment més terrible de la Revolució. En honor ser, cal dir que ell sí que tenia fusta d’heroi, malgrat que insensat. Amb la caiguda del rei, Malesherbes va fugir a l’estranger, però el desembre de 1792, portat per un sentit de la lleialtat i la coherència que no abundaven, va tornar al país per a portar la defensa del Rei davant la Convenció que l’estava jutjant. No cal dir que no se’n va sortir, perquè el Rei estava condemnat des d’abans mateix que comencés el judici, però en Malesherbes ja no va poder sortir més del país i un any després va ser arrestat junt amb tota la seva família, i guillotinats tots ells l’abril de 1794.

Diderot no va veure mai la fi del seu protector perquè va morir el 1784, als 64 anys d’edat, poc abans que la Revolució portés la raó a les seves darreres conseqüències. Sempre va complir la seva paraula de no publicar obres imprudents, la qual cosa no li va impedir de fer grans aportacions a l’Encyclopédie, gràcies als bons oficis de Malesherbes, i de publicar algunes obres més mancades de massa de compromís. Un i altre, Diderot i Malesherbes, van viure el seu destí com millor van poder i saber. El del noble fou més tràgic, però al cap i a la fi, amb l’adveniment del segle XIX, la raó va triomfar finalment sobre la superstició i l’absolutisme, i en el darrer moment sobre el Terror revolucionari. El món va canviar molt amb la Il·lustració i la Revolució Francesa, i més ho faria encara al llarg dels segles XIX i XX, amb grans sobresalts, però algunes actituds perduren en major o menor mesura, com l’autocensura o el fanatisme.

Addenda

La major part de la informació d’aquest article ha estat extreta del llibre L’Encyclopédie, el triunfo de la razón en tiempos irracionales, una obra excel·lent de Philipp Blom, publicada a Espanya per Anagrama l’any 2007, en la que l’autor retrata de forma exhaustiva i entenedora, fins i tot amena, el procés que va portar a la redacció de l’Enciclopèdia. Una obra recomanable en tots els aspectes.

Fanàtics d'allà i d'aquí

Ja comencen a fer-se pesats, alguns, amb això de que Catalunya es terra de prohibicions. Al començament feia una certa gràcia, perquè veies aquells senyors i senyores de la dreta espanyolista més rància parlar de Catalunya com si parlessin de l’Alemanya hitleriana, i dic que feia gràcia perquè als que sempre hem viscut en aquesta terra més tolerant que moltes altres, ens feia patxoca que algú pogués pronunciar barbaritats tant espectaculars. Quan veus com es publiciten mentides tant evidents i coneixes la veritat de primera mà, se’t fa estrany que gent que es diuen periodistes, intel·lectuals o opinadors experts en tot el que no coneixen la puguin dir tant grossa. Té morbo.

Però ja se n’està fent un gra massa. L’assumpte de les corrides de toros s’emporta l’oli en aquest no parar de falsedats. Es pot dir que a Catalunya no hi ha llibertat perquè no és permès torturar als animals? Això es pot dir sense cap mania, amb tota la cara? És el que em faltava sentir. El que vindria a continuació és que no es respecten els drets del lladre a robar, de l’assassí a matar, del maltractador a maltractar ...

El més greu de tot plegat és que aquest despropòsit el sostingui un partit d’àmbit estatal amb possibilitats de governar, com el PP. La categoria moral d’alguns polítics, o la seva absència, defineix sovint el tarannà dels partits i el que es pot esperar d’ells quan governin. L’actitud del PP vers Catalunya és diàfana i evident. Es tracta d’aconseguir el poder a Espanya atiant l’odi territorial cap a Catalunya i els catalans. A fi de comptes, el pes electoral del PP a Catalunya té el seu límit insuperable sota terra, sense perspectives de millorar-lo, o sigui que del perdut aprofita’n el que puguis. Si a Catalunya no podem guanyar, que ens serveixi per a guanyar a Espanya, deuen pensar.

És a més una actitud irresponsable i imprudent d’allò més. Exactament la del piròman, que gaudeix del foc refiant que un altre l’apagarà. Algú hauria d’explicar a la camarilla de Gènova que aquest foc que alimenten de fa temps aviat no es podrà apagar, al menys pel que fa a la part de Catalunya. En aquest país l’independentisme l’alimenta i el promou l’espanyolisme més ranci de la dreta estatal. És allò de que els extrems es toquen. La irresponsabilitat d’alguns a l’estat espanyol empeny cap al fanatisme al que sempre havia estat un sobiranisme responsable i possibilista.

Podria dir que per ells faran, però no, perquè al cap i a la fi el futur ens pertany a tots. Fer el joc a aquesta gent no porta enlloc mentre no estiguem preparats. Com he dit, els extrems es toquen. Els que conceben la independència com a un únic objectiu al que cal supeditar tot el demès, els que l’han col·locat al final de tots els camins i la viuen com una religió, els que veuen la independència com el destí d’un poble més enllà del seu benestar, els que posen la independència de Catalunya per sobre dels interessos dels catalans, això els va bé. La feina es fa des de Madrid i aquí sols cal repartir carnets de catalanista i assegurar amb tota la convicció del món que la independència és per a demà mateix i que precisament això és el que volem tots els catalans (i si algun no ho vol, és que no deu ser prou català)

N’hi ha d’altres als quals no ens agraden les empentes, ni les de fora ni les de dins. Ja se sap que per empènyer cal cridar perquè ajuda a fer força, però no és necessari per a resistir. Parlo dels que optem per una Catalunya tranquil·la, emprenyada si es vol, però serena i sense perdre els papers. Deixem-los bramar, que això vol dir que anem per al bon camí, però no ens poséssim nerviosos, que les caigudes fan més mal com més es corre. El Parlament de Catalunya pren i seguirà prenent les decisions sobiranes que tingui per convenients, pesi a qui pesi, i el poble de Catalunya triarà les opcions que més prefereixi a l’hora d’exercir el seu autogovern. Potser un dia Catalunya serà independent, i sens dubte hi haurà contribuït decisivament la caverna espanyolista. Si les coses es fan com s’han de fer, això passarà quan sigui la millor opció per a una majoria inqüestionable de catalans i el pas es pugui fer ordenadament, pacíficament i conduit per gent responsable capaç de gestionar el canvi sense personalismes ni fanatismes.

O potser durant força temps la millor opció per als catalans seguirà essent un autogovern responsable i suficient, que respongui a les necessitats dels catalans, vetlli per al seu progrés i benestar i mantingui indemne la identitat nacional catalana.

Independentisme, federalisme o autonomisme. El que sigui, el que convingui, però les coses ben fetes. L’autogovern de Catalunya és una cosa massa seriosa com per a deixar-lo en mans d’un grapat de fanàtics i quatre polítics oportunistes, de Catalunya i d’Espanya.

Les cuixes i els antiespanyols, al diccionari

Acabo de llegir una estupenda notícia a El Periódico d’avui. La Real Academia Española, la que “limpia, fija y da esplendor” a l’idioma castellà, acaba d’incorporar al Diccionario de la Real Academia Española, entre d’altres, tres paraules llargament esperades: “muslamen”, “abducir” i “antiespañol”. Vegem com les defineix:

Muslamen: 1. m. coloq. Esp. Muslos de una persona, especialmente los de mujer.

Abducir: 1. tr. Alejar un miembro o una región del cuerpo del plano medio que divide imaginariamente el organismo en dos partes simétricas.
2. tr. Dicho de una supuesta criatura extraterrestre: Apoderarse de alguien.
MORF. U. m. en la voz pasiva.
3. tr. Dicho de una persona o de una creación humana: Suscitar en alguien una poderosa atracción. Conseguía abducir a los lectores con sus novelas.

Antiespañol, la: 1. adj. Contrario a todo lo relacionado con España. Apl. a pers., u. t. c. s.

La primera és important perquè és prou coneguda l’estimació que al món ibèric en general, i en particular a les espanyes, es té d’aquesta part tant noble del cos humà, especialment del de la dóna, com sàviament indica el diccionari. Han corregut en aquest país rierols de tinta i una riuada de babes, especialment masculines, enaltint l’elegància, l’estilisme, el suau contorn, el...deixonses de les cuixes.... Se n’ha parlat tant, se n’han fet tant bones pel·lícules (per quilos, als anys setanta) per a recordar al Cine de Barrio... Hi ha tant mascle ibèric que ho donaria tot per a “limpiar, fijar y dar esplendor” a un bon muslamen, tant abduït per aquests móns de Déu, que ja tocava que la paraula de marres entrés per la porta gran a l’idioma de Cervantes.

I parlant d’abduïts, havent-n’hi tants com n’hi ha, també és de justícia que s’incloguin al diccionari. El contrari seria ignorar un fenomen social de dimensions considerables, el de tots aquells que veuen el que no hi ha, escolten el que no s’ha dit i creuen en el que no existeix. Deixem de banda al govern. Em referia als que, des de la meseta y aledaños han descobert la veritable cara dels catalans, els que oprimim al poble (llegeixi’s castellanoparlants), prohibim les tradicions més nostrades (matar bèsties i tot això) i volem apoderar-nos dels diners dels bons espanyols. Com a extraterrestres que som, ens hem fet un estatut i hem abolit els toros, ves quina cosa aquests visitants! I hem abduït al govern de les espanyes, al de Catalunya, al d’Andorra la Vella i al de l’escala de casa meva, fins a dominar tots els nivells del poder. Ens endurem una bona part de les riqueses dels espanyols i cap terrícola ho podrà impedir!

I conseqüents com són els il·lustres acadèmics, han conclòs que la paraula que no podia faltar era antiespañol, que d’això sí que n’hi ha per aquestes terres. L’estrany és que no l’hagin posat com a sinònim de traïdor, però tot arribarà. La Real Acadèmia té els seus temps, com el Tribunal Constitucional, i a la t encara no hi ha arribat.

El que em pregunto és si no hi haurien d’incloure també el terme anticatalán, perquè mira que d’anticatalans a les espanyes n’hi deuen haver més que antiespanyols al Principat. Ara que, potser han estat tots abduïts per unes bones cuixes i no se n’adonen.

Ser un bon déu costa un ull de la cara

Odin era el més important dels déus de la mitologia nòrdica. Extrec de l’Enciclopèdia Catalana: “Déu suprem de l'antiga religió nòrdica, corresponent al saxó Wodan i a l'antic alt alemany Wuotan. Procedent, segons sembla, d'una tradició religiosa pregermànica, el seu nom va vinculat amb una idea de 'furor' que és a la base de l'endevinació poètica (en llatí, vates). Fill de Borr i de Bestla, pare de Bardl, en el panteó germànic figura com a "pare universal", "governador del cel i de la terra" i "Creador", però manca dels trets olímpics de les divinitats supremes dels altres pobles indoeuropeus. En ell abunden els caràcters funests; el seu poder (limitat només pel fat) deriva d'un suprem saber màgic, aconseguit en la font de Mimir, en canvi d'un ull (fet paral·lel al dels ciclops d'altres mitologies). Exercita la seva potència en el bé i el mal, coneix l'esdevenidor de totes les coses i fundà la civilització dels homes. Els romans l'identificaren amb Mercuri (d'on el nom anglès Wednesday en comptes del llatí Mercurii dies conservat en les llengües romàniques).”

D’Odin cal dir que, a banda d’altres virtuts, era un déu ben informat, o pretenia ser-ho. Odin tenia dos corbs, Huginn i Muninn. El primer representa al pensament i el segon la memòria. Cada dia, de bon matí, el déu enviava als dos corbs a donar un tomb pel món, fins al vespre, quan tornaven i li explicaven tot el que havien vist. Diu la tradició que Odin patia molt perquè un dia els corbs no tornessin, perquè llavors perdria el coneixement del món i el record de les coses que havien passat. Val a dir que tenia plena confiança en el que li deien els dos animals. Tot i així, empès pel desig de conèixer fins al darrer detall la vida dels mortals, dels seus súbdits, a fi de comptes, Odin arribà a l’extrem de recórrer el món disfressat de pelegrí, per a fer-se’n una idea. D’aquesta forma s’acostà al pou de Mimir, per a beure’n l’aigua miraculosa que li havia de permetre descobrir tot el sofriment i els problemes dels homes i els déus. Beure d’aquesta aigua li costà literalment un ull de la cara, que quedà al fons del pou. Era el peatge que havia de pagar per a arribar a conèixer com era el món que governava.

Dels déus actuals no es pot negar que també tenen desig de conèixer el món que els envolta, més que res perquè ara els déus es presenten a les eleccions i, com aquell que ven un producte, cal conèixer les necessitats del client per a saber què se li pot oferir. O sigui que, ja que això dels corbs ha passat de moda, ara es fan enquestes, es llegeixen diaris, es participa a les xarxes socials i alguns van al mercat de la Boqueria. No és el mateix. Odin sols tenia una font d’informació, els dos corbs fidels, i tampoc se’n refiava massa, perquè sortia ell mateix a veure el món, amb un sol ull, però ja feia el fet. Avui són tants els missatgers, que al final acabes escoltant sols als que t’agraden, i així els va als que avui són déus o creuen ser-ho. El món per un costat, els déus per un altre, i un bon nombre de corbs que tots grallen diferent. Ser un bon déu costa un ull de la cara i pocs estan disposats a fer l’esforç de pagar-lo (o d’escoltar tothom).

Què interessa, què importa

Aquest diumenge ha estat un dia d’entrevistes als diaris per als principals dirigents dels partits polítics catalans. Montilla a El País, l’Artur Mas a El Periódico i en Puigcercós a l’Avui, han parlat del rumb que al seu entendre ha d’emprendre Catalunya en la propera legislatura, el primer d’ells defensant una certa continuïtat i, si de cas, una millora de l’encaix de Catalunya dins l’estat espanyol, el darrer apostant per la independència, i el convergent, com sempre, per l’una i l’altra. O m’ho sembla a mi, o aquesta campanya electoral que ja fa temps que dura no tindrà altre debat que les diverses formes d’entendre el dret a l’autodeterminació del poble català. És a dir, que es parla i es parlarà d’independència, federalisme, espanyolisme, centralisme, d’escolanets i de concelebrants, es repartiran carnets de catalanitat i diplomes de responsabilitat, es parlarà de la nació i de la nacionalitat, dels símbols i les essències, de víctimes i botxins (en sentit figurat, és clar), de sobirania i de solidaritat.... I no es parlarà de l’economia ni de l’atur, de l’urbanisme ni del medi ambient, de la sanitat o de l’educació, de la justícia i els seus problemes, ni de moltes altres coses.

I també es parlarà especialment, ja se’n parla, de pactes, aliances, coalicions i potencials tripartits. De política pura i dura, bàsicament. No és que tot això no interessi. Interessa i molt, perquè a fi de comptes són els polítics qui prenen les decisions en darrera instància. Però voldria puntualitzar que no és el mateix el que importa que el que interessa. Interessa la política, interessa com entenem la identitat catalana, la seva expressió i la seva realització, però importa l’immediat, el més proper al ciutadà. Importa l’economia, el preu de les coses, el treball, l’educació dels nostres fills, el seu futur...

Importen moltes coses que no s’esmenten en les entrevistes dels tres polítics que he citat, als quals voldria fer present una perogrullada que, per simple, no sembla que es tingui en compte: interessa el que és interessant, però el que importa és el que és important. El vot el demanen ells però el dóna el ciutadà, i és el que importa al ciutadà el que, en darrer moment, decidirà el govern de Catalunya. Ignorar-ho porta a la desafecció i, de forma immediata, a l'abstenció.

El pes de l'independentisme

Algunes coses no canviaran mai. Si hi ha quelcom de predictible, conegut i evident és el sentit pràctic, el realisme i la serenitat amb que els catalans acostumem a encarar el futur. El seny, en diem amb orgull. La pela, en diuen, burletes, més enllà de l’Ebre. Significa això que d’aventures les justes i ben pensades, no fos cas que prenguéssim mal, i abans que res fem números, que ja veurem si surt a compte.

El dia 10 de juliol, dia de la Manifestació, el catalanisme estava en plena ebullició. Si aquell dia s’hagués celebrat un referèndum per la independència, fins i tot la mare superiora hauria votat a favor. L’endemà, molts catalans van sortir al carrer per a celebrar la victòria de la selecció espanyola a Sud-àfrica i van aparèixer als balcons de Catalunya força banderes espanyoles. En dos dies, dues sotragades que per a molts resulten contradictòries, i després les coses s’han calmat. És el que dura la rauxa, molt menys que el seny.

Finalment les coses han tornat a la normalitat, la que és habitual en aquest país: els ciutadans pel seu cantó, la classe política per l’altre i dividida. I ara mateix, el més important ja no és l’Estatut, la independència, el federalisme ni l’espanyolisme, sinó les eleccions que no han de trigar. El que vingui després s’ha de mesurar, veure’n els pros i els contres i mirar si ens convé.

Avui mateix El Periódico publica una enquesta del Gabinet d'Estudis Socials i Opinió Pública (GESOP), segons la qual el 47% dels catalans considera que la fórmula més convenient per a l’autogovern és l’Estat federal, el 28,7 % voldria quedar igual que ara i el 16,2% afirma que el que ara convé a Catalunya és la independència. Jo acostumo a posar aquesta mena d’enquestes en quarantena, ja que la majoria em semblen sospitoses, especialment les que tracten de les preferències polítiques dels ciutadans, i sobre tot si les eleccions són properes. Però, en qualsevol cas, crec que aquests resultats s’ajusten més al que tradicionalment s’ha dit dels catalans: que som prudents. El que diuen aquests resultats és que una majoria de catalans volem més autogovern, però que no estem per a trencar definitivament amb Espanya, sinó és que ens hi empenyen, és clar.

No és estrany, doncs, que la principal força política catalanista d’aquest país, que ara com ara és Convergència, no es vulgui mullar en aquesta qüestió. Hi ha un sentiment generalitzat que abans és l’economia que la identitat, la qual cosa no significa renegar de la independència, sinó establir prioritats. En paraules del seu il·lustre fundador, “això avui no toca”. I fixem-nos que, de fet, si del que es tracta és de millorar l’autogovern i aconseguir un encaix satisfactori de Catalunya a l’Estat, les posicions de CIU i del PSC no són tan diferents, més enllà del tacticisme polític de cadascun. Tant se val que uns en diguin federalisme i d’altres autogovern. No són matisos que el ciutadà comprengui fàcilment. Al capdavall, tot es redueix a exigir que se’ns tingui pel que som i se’ns tracti com a tal: una nació.

Més enllà de les diferències entre una i altra força política, que hi són i no són poc importants, la gran massa electoral d’aquest país es reparteix entre CIU i el PSC. L’un és l’alternativa de l’altre, i això no porta camí de canviar. Ambdues forces comparteixen el substrat del catalanisme polític, encara que aquest sigui més evident a CIU. Algun dia les enquestes hauran de preguntar per una hipotètica sòciovergència, no la que puguin pactar puntualment les cúpules dels partits, sinó una sòciovergència imposada per la base. Però això, ara per ara, és política ficció.

Quin és el veritable pes, doncs, de l’independentisme polític? Fa un mes, el Baròmetre Polític d’Estiu del GESOP revelava que el 48,1% dels catalans votarien a favor de la independència en el cas que es convoqués un referèndum oficial, i només el 35,3% s'inclinava pel vot en contra. No és que aquestes dades siguin contradictòries amb l’enquesta d’avui, és que no és el mateix preguntar per independència sí o no, que donar a elegir tres alternatives. L’independentisme immediat, el que representa al 16,2% dels catalans segons l’enquesta de El Periódico, és indubtablement un independentisme optimista. Les consultes sobiranistes celebrades fins al moment han donat uns pobres resultats de participació i, malgrat això, una i altre vegada han estat presentades com un èxit pels organitzadors. Alguns defensen la declaració unilateral d’independència pel Parlament de Catalunya, com si aquest fos el mandat del poble. El ressò mediàtic és enorme i desdibuixa el perfil prudent del català del carrer.

Segurament que les eleccions posaran les coses al seu lloc, les guanyi qui les guanyi. En aquests moments l’independentisme de l’ara mateix s’està convertint en una galàxia de forces, grups, plataformes, coordinadores, assemblees..... L’única força independentista que fins ara, i històricament, ha tingut una força significativa, Esquerra Republicana de Catalunya, té en el futur més proper una previsible davallada electoral. I ja comença a fer gràcia que cada vegada que algú pretén aglutinar l’independentisme català, ho fa creant una nova força política. A qui ha reagrupat en Carretero? Qui es solidaritza amb el trio d’en Laporta? Què són les CUP? Es pot anar al ciutadà invocant l’assalt a la redacció del Cu-Cut el 1905, quan són quatre gats els que coneixen aquesta història? Un trio no sempre fa tres tenors, també en pot sortir un trio calavera.

I és que a l’hora de valorar el pas cap a la independència, compta molt també qui el gestionarà. Alguns dels personatges que pretenen liderar aquest trànsit no ofereixen cap confiança. No sols això. Entre els independentistes de base de l’ara mateix més actius, n’hi ha alguns que sols els falta la camisa per a respondre als icones del feixisme. Algunes reaccions al carrer i a les xarxes socials durant les celebracions de la roja són com per a avergonyir a tots els catalanistes de veritat. Els catalans no som així, ho són uns quants i no ens representen.

Penso per tot plegat que ja va essent hora que ens deixem d’històries i anem per feina. Si el primer és l’economia, posem-nos-hi. El que no toca, deixem-ho per un altre dia, que ja hi haurà temps, i si calen eleccions per a posar a cadascú al seu lloc, fem-les ja d’una vegada, que esperar al darrer moment no serveix per res. Com diria en Tardà, tant de rebombori no pot ser bo i algú ho havia de dir.