Etiquetes, naips i polítics

A l’escola, de petit, m’havien ensenyat que els regnes de la naturalesa són tres: animal, vegetal i mineral. Una classificació ben senzilla. Bèstia, planta o pedregam. I d’aquests tres pilars bàsics penjaven, és clar, totes les subclasses que fossin necessàries. Una etiqueta per a cadascun dels éssers vius i dels que no ho són, sempre que siguin naturals.

Al llarg de la història la majoria de científics i estudiosos han dibuixat un esquema de la natura representat en arbres filogènics plens d’etiquetes que representen cadascuna de les espècies vives, ja siguin vegetals o animals. Així ho va imaginar en Carl Von Linné al segle XVIII, que va classificar als éssers vius en nivells jeràrquics, començant pel regne. Taxonomia és el nom que rep aquesta classificació, la ciència d’ordenar els organismes. La paraula ve del grec taxis (ordre) i nomos (norma). En virtut d’aquesta ciència tots els sers vius de la naturalesa tenen el seu nom i el seu lloc. També els minerals, sols que les relacions entre ells difereixen de les de l’arbre biològic.

Tot això haurà anat molt bé per a comprendre millor el món que ens envolta i és d’una utilitat contrastada, perquè les etiquetes ens diuen sempre a què ens enfrontem. Per això hem estès l’etiquetatge a tots els aspectes de la vida humana, des del mateix començament de l’organització social. En l’art, en el pensament, en la política, en l’economia...., en el caràcter de les persones, en el seu físic... Jo mateix em puc definir com a home perquè dins dels sexes possibles aquest és el meu. Com a català perquè dins de les nacions existents en aquest món, la meva és Catalunya. Com a antipàtic, dins de les possibilitats que ofereix la mesura de la cordialitat. De cap gros, amb l’etiqueta de dolicocefàlic (per la forma del cap). I com d’estatura mitjana tirant a baixet (això és imprecís, diguem que de l’estatura típica del mascle ibèric).

Em puc posar moltes més etiquetes, és clar. Per exemple, sóc demòcrata, però això avui no és gens concret. I no sé si sóc de dretes o d’esquerres, perquè aquestes dues etiquetes s’han desgastat tant que ja costa diferenciar-les.

Desgraciadament hi ha més etiquetes que colors. Algunes es superposen, d’altres fins i tot conviuen sense ser compatibles. Moltes costen de definir. Allò dels tres regnes, de fet, sols funcionava a la infantesa. Arribà un dia en que algú s’adonà que hi ha sers vius difícilment classificables com a animals o vegetals, i així, mentre les pedres són pedres, s’inventà tres grans branques per als éssers vius, que inclouen tant animals com vegetals. Els archaea, procariotes sense nucli cel·lular considerats com a molt antics; els bacteria, igualment sense nucli i molt abundants; i els eukarya, organismes cel·lulars amb nucli verdader, que poden ser animals o vegetals. I queden els virus, que no sé on dimonis encabir-los. Hi ha cadenes d’aminoàcids que es podrien considerar éssers vius, i algunes molècules complicades actuen com ho fan els éssers vius, o sigui, que ho procuren tot per a sobreviure.

Si a la natura les coses ja no estan tant clares, quan comencem a etiquetar les persones ens adonem fins on tenen importància els matisos. Amb una etiqueta no faríem res per a definir a una persona, i menys a un grup. De fet, les etiquetes les hem d’emprar ja com a cartes de pòquer. És una combinació de totes elles la que ens dona el resultat. En política més que mai. Un trio de cartes diferents entre sí ha fet un tripartit, i ja ha durat més del que molts pronosticaven. És possible que en la propera jugada les cartes combinin diferent. Un trio pot fer un govern de progrés. Una parella pot fer un govern catalanista. O un govern de progrés i catalanista. O un govern de drets, o un d’esquerres. Les mateixes cartes que combinen diferent.

I hi ha etiquetes que alguns volen per ells i d’altres rebutgen. Fins i tot poden casar dues etiquetes antagòniques. Per exemple l’etiqueta de l’independentisme, que sembla que està de subhasta des de la Manifestació (amb majúscula, perquè durant molt temps serà la més important de Catalunya). Alguns l’han portada sempre i l’exhibeixen orgullosos. D’altres l’han tingut en reserva durant un temps, perquè la combinació de naips que jugaven era un altre, i ara que s’acosta una nova jugada la volen recuperar. Hi ha també els que no volen exhibir aquesta etiqueta ni la contrària, no fos que posicionar-se els perjudiqués ara que les enquestes venen de cara, i tanmateix les tenen totes dues en reserva, que ja veurem demà d’on bufa el vent. I d’altres no han estat mai independentistes i ho diuen clarament.

I hi ha etiquetes repetides però que juguen en mans diferents. El federalisme, per exemple, que defensen el PSC i el PSOE, i que ara en Duran recorda que també és als estatuts d’Unió Democràtica de Catalunya. I tanmateix la carta d’en Duran juga amb Convergència i no amb el PSC, amb el qual els uneix també un catalanisme moderat.

Tot plegat el que mostra és que en política, per descomptat, les coses no són mai clares. Tampoc ho són a la naturalesa, com ja hem vist. De petit, els éssers vius o eren animals o eren vegetals. En temps de la dictadura els polítics o eren del règim o eren demòcrates. Sexes n’hi havia dos i una sola religió, i amb les cartes es jugava a la brisca. Però la realitat és com és i no hi ha qui l’aturi. Ni si ni no sinó tot el contrari. No hi ha blancs ni negres, sinó grisos, i la moderació en política, de fet, no és altra cosa que combinar etiquetes o deixar-les al calaix. Per què hem de ser independentistes, federalistes o espanyolistes, si podem ser el que ens convingui en cada moment i el que el Tribunal Constitucional no vulgui que siguem?

Del cap gros i la mida del cervell

Entre aquelles notícies de premsa que normalment passen desapercebudes, perquè sols mereixen una desena de ratlles allà on no es parla de política ni d’esports, en trobo una que per un dia m’interessa. Resulta que una colla de científics del Centre d’Investigació Ecològica i Aplicacions Forestals (CREAF), adscrit a la Universitat Autònoma de Barcelona, ha publicat un treball que pretén demostrar la relació entre la grandària del cervell i la longevitat d’una espècie.

Els investigadors basen les seves conclusions en l’anàlisi estadística de 493 espècies de mamífers, des de rosegadors i ratpenats fins a cetacis, felins i marsupials. El que ve a dir aquest treball és que les espècies que tenen un cervell més gran en relació amb el seu cos, viuen més temps. No sols això, sinó que es reprodueixen més, per allò de que tenen més temps per aquestes coses. Una hipòtesi que rep el nom d’hipòtesi del cervell protector i que, pel que sembla, no és cap novetat. De fet, costa d’entendre per què és notícia ara aquesta hipòtesi, si ja s’ha formulat amb anterioritat, però són aquelles coses que la premsa no especialitzada no aclareix.

Puntualitzen aquests investigadors que tot això no significa que una espècie visqui més perquè tingui el cervell més gran, o tingui el cervell més gran perquè visqui més. Vaja, que s’hi troba una relació però no se sap quina és la causa i quin l’efecte. Potser és aquesta la novetat, perquè la hipòtesi del cervell protector sosté que un cervell més gran facilita que l’animal pugui adoptar més decisions i més encertades de cara a fer front als canvis ambientals. És a dir, que un més gran cervell permet una millor adaptació al medi i, en conseqüència, facilita la longevitat. Això situaria la mida del cervell en la causa i la longevitat en l’efecte, i si ara diem que no estem segurs d’aquest rol, el treball del CREAF afegeix més dubtes dels que vol aclarir.

Un cervell gran, és clar, necessita un recipient adequat, i per tant a més cervell, un cap més gros. Si se’m permet la banalització, significa això que els que fem el cap gros viurem més temps? És una gran notícia pels de Mataró? Però ja posats a banalitzar, deixeu que faci anar la fantasia. En l’ordre tecnològic, un cervell electrònic, o sigui un ordinador, té més capacitat per a fer la seva feina si disposa de més memòria, si és més gran, per a simplificar. No estic segur que això signifiqui que duri més, perquè igualment els seus components podrien patir un ràpid desgast, però si forcem la fantasia i fem un exercici de ciència ficció, imaginem una màquina prou potent com per a automantenir-se, un cervell electrònic que, entre d’altres coses, s’ocupa de la seva pròpia supervivència i que, per tant, poc difereix d’un ser viu. Com més gran fos aquest cervell, més possibilitats tindria d’ocupar-se d’ell mateix, de fer-se el manteniment i adoptar estratègies de supervivència. Deixant de banda que una màquina així faria por, el cinema ens n’ha ofert nombrosos exemples.

I la pregunta que em faig és si podem aplicar el símil a l’organització social i a l’estat. Si prenem un grup social com un organisme i el dotem d’un nucli rector, una colla de dirigents organitzats, podríem suposar que com més gran fos aquest nucli, més assegurada estaria la pervivència del grup? Per a ser més clars, un estat més gran sobreviu més temps que no un de petit? Els historiadors hi tenen molt a dir d’això, i caldria concretar què s’entén per un estat gran, però també aquí, com en el cas dels mamífers, caldria veure si un estat creix perquè el grup perdura, o el grup perdura perquè creix l’estat.

L'hora del seny

La pregunta que ens fem tots és “i ara què?”. La manifestació, per descomptat, és el que calia, i per això estava prevista ja des de fa mesos, quan es va preveure que la sentència del TC no trigaria a arribar. És evident que ha estat un èxit, per la participació, pel civisme que s’hi ha exhibit (els intents d’agressió al President Montilla i a en Duran Lleida han estat casos molt aïllats i sense més transcendència), i perquè crec que s’ha assolit l’objectiu principal de la manifestació, el que de veritat l’ha fet unitària, que és el rebuig dels ciutadans de Catalunya al menyspreu i la dependència que se’ns imposa des de l’estat central, i als obstacles que des d’aquest estat es posen al camí cap a la plena sobirania de Catalunya.

Em sembla a mi que aquest era l’esperit de tots els catalans i catalanes que el dissabte es van aplegar als carrers de Barcelona per a fer sentir la seva veu, i també crec que eren tants que de cap manera pot passar desapercebut aquest clam des de Madrid.

És ben cert, també, que malgrat aquest esperit comú de rebel·lia, en el milió i mig de manifestants hi convivien diverses sensibilitats. Els que des del primer moment van concebre aquesta manifestació com a un clam per a la independència ho van deixar clar des d’un bon començament. El crit d’independència va ser, d’un bon tros, el més repetit, i les estelades eren molt més nombroses que les senyeres. Es podria dir que el que crida més és el que més es sent, i que això no significa que tingui la majoria. Jo, sincerament, crec que la majoria, en aquells moments, estava per la independència, i que si les consultes que s’han anat fent en alguns pobles de Catalunya s’haguessin fet el dissabte entre els catalans que van acudir a la manifestació, els resultats haurien estat molt diferents dels vistos fins ara i una majoria absoluta dels presents hauria votat per la independència.

Aquest, naturalment, no és un indicador fiable de la voluntat del poble català en el seu conjunt. En primer lloc, perquè l’ambient d’aquells moments no és el mateix que el de l’endemà, o millor encara, que el d’un mes després. A cor calent es fan i es diuen moltes coses que després s’obliden o, simplement, es refreden. Però és que, a més, no es pot oblidar que a la manifestació hi van assistir també els que, senzillament, anaven a defensar l’estatut i que, per tant, estan per la via estatutària, i no són pocs. No poden ser pocs, des del moment que aquesta és, al menys, la postura del PSC i dels seus votants, i no són precisament quatre gats. L’única sensibilitat que no era present a la manifestació, és clar, és la del PP, cosa que no ha d’estranyar a ningú. I tampoc es pot deixar de banda que, pel motiu que fos, molts catalans no van assistir a la manifestació; hi van assistir un milió i mig, no set milions, i malgrat això continua essent la més important de Catalunya en una colla d’anys.

Precisament de com entenguem aquest ball de sensibilitats en depèn el que Catalunya i les seves institucions faci d’ara endavant. Una part dels que van anar a defensar la independència ja estan mostrant el seu nerviosisme. Aquests han concebut la manifestació quasi bé com una sublevació, i ja estant demanant un trencament total amb l’estat. D’altres defensen una via pacífica i ordenada cap a la independència, i d’altres el manteniment d’un nivell acceptable d’autonomia, dins un estat federal o, simplement, dins l’estat de les autonomies però mantenint el perfil propi i replantejant fins on faci falta les relacions amb l’estat central per a fer-les més justes i equilibrades. Són formes diferents d’entendre el camí cap a la sobirania, i està per demostrar, encara, que el poble català prefereixi la independència pura i dura.

El tot o res és el més arriscat. En una partida de pòquer pots guanyar i obtenir força beneficis o quedar-te escurat. Si parlem de les relacions entre Catalunya i Espanya, el tot o res és una imprudència, que pot sortir bé, és clar, perquè no tots els imprudents es fan mal, però que pot resultar en res o en menys que res. Ens hi podem fer mal, nosaltres i ells. Ho podem perdre tot i sortir escaldats. Tanta manifestació d’europeisme no és res més que un miratge. A Europa no ens esperen amb els braços oberts. El que Europa no vol són maldecaps. En qualsevol cas, no és un camí que es pugui emprendre pacíficament sense la unitat de tots els catalans i valorant prou bé tots els riscos. No es tracta de que uns quants enviïn a tots els catalans a una aventura incerta.

L’altre camí, el de refer els ponts trencats, en paraules d’en Joaquim Nadal, seria molt fàcil si els catalans estiguéssim disposats a renunciar al que volem, però cal que des de Madrid entenguin que això no és possible. La reconstrucció d’aquests ponts sols és possible si Catalunya obté allò que esperava obtenir amb aquest Estatut. Obtenir-ho i assegurar-ho, és clar, cosa gens fàcil en el marc jurídic actual.

I és que, ara mateix, tenim un problema important amb les regles del joc. Resulta que un tribunal constitucional deslegitimat ha retallat l’estatut elegit pel poble català en referèndum i pels Parlaments de Catalunya i espanyol. Això no ens agrada, però són les normes des de l’any 1978, i fins ara no se’ns ha ocorregut posar-les en qüestió. No sols això, sinó que hem esperat al tram final de les deliberacions de la sentència per a posar-ho de manifest. També estaria bé que tots els partits fessin acte de contrició, perquè això no té perdó de déu. És com posar-se a fabricar bots salvavides quan el vaixell ja s’està enfonsant. Segurament que si s’hi hagués pensat abans ara no ens veuríem així.

Es miri com es miri, la sentència és la que és i ja no hi ha res a fer per a curar l’estatut. No sé, doncs, com s’ho faran els partits catalans i el govern central per a encarrilar la situació, però se m’acudeix que sols són viables solucions polítiques i que l’èxit de les mateixes depèn absolutament del consens amb que s’adoptin, que és tant com dir de la responsabilitat que siguin capaços de mostrar els partits polítics.

El que ho vulgui tot o res obtindrà això, res, i si no al temps. El que persegueixi rèdits polítics personals o per al seu partit segurament els obtindrà, a costa de convertir en inútil qualsevol negociació i perjudicar seriosament la causa de l’autogovern català. En qualsevol cas, res s’hi podrà fer si la unitat dels partits catalans no és absoluta de cara a reclamar de l’estat allò que creiem que ens pertany. I en tot això no ajudarà gens el fet que hi hagi eleccions a la tardor. Ara més que mai, convé que tots posem seny i que l’exigim dels polítics que ens representen. És l’hora d’estar alerta, com diu l’himne, però sense perdre el cap.


Addenda

He de ser honest i dir que jo no vaig estar a la manifestació, malgrat que m’hauria agradat i que la vaig seguir tota l’estona per la retransmissió que en va fer la televisió pública de Catalunya. El motiu és força personal però gens privat. Trobar-me al mig de tanta gent em provoca una claustrofòbia insuperable. Si hi hagués anat, segurament hauria resultat un problema per als que m’envoltessin i per a mi mateix. Dit això, i per si no ha quedat clar a l’article, comparteixo els objectius de la manifestació al 100 %.

Una mena de nació retòrica

A casa sempre m’han dit que en això de les lectures sóc estrany. Ja m’ho deien de petit: “nen, no llegeixis aquestes coses que no són per a la teva edat”. I estrany com sóc, m’ha semblat que, ara que en tinc l’ocasió, estaria bé que em llegís la sentència de l’Estatut. Així que, ni corto ni perezoso, que diuen per enllà, me la vaig baixar ahir mateix de la web del Tribunal Constitucional. Un totxo de 881 pàgines amb pretensions de document més o menys jurídic. No cal dir que a casa hi ha hagut un drama. “Nens, el pare s’ha trastocat”. Els veïns murmuren: “Ja es veia a venir que un dia o altre li havia de passar”. Els nens ploren, la dona maleeix, potser em faran tancar, però jo, sorrut, m’aferro a la sentència i me la llegeixo d’una tirada, amagat al despatx, aïllat, capficat i sense escoltar res més.

I un cop acabada la lectura, surto com Moisès baixava de la muntanya, amb els cabells blancs, la mirada il·luminada i la veritat impresa a les taules de la llei. “Esposa, fills, amics meus, veïns i companys, eus aquí l’explicació de tot plegat. Catalunya és una nació retòrica, i els nostres símbols nacionals són nacionals perquè es refereixen a la nacionalitat i no a la nació”. “Aaaaah.......”, han respost bocabadats la dona, els fills, els veïns, els companys i el lampista, que casualment era a casa fent unes feines al desaigua de la cuina. Després han trucat al metge.

“Pare, què és una nacionalitat?”, em pregunta el més petit. “Mira fill meu, una nacionalitat és com una nació però sense estat”. “I una nació?”, segueix la criatura. “Apunta, nen, la nació és una comunitat d'individus als quals uns vincles determinats, però diversificables, bàsicament culturals i d'estructura econòmica, amb una història comuna, donen una fesomia pròpia, diferenciada i diferenciadora i una voluntat d'organització i projecció autònoma que, al límit, els porta a voler-se dotar d'institucions polítiques pròpies fins a constituir-se en estat.” (ho portava anotat en una xuleta perquè la pregunta me la veia a venir).

No ha fet el noi cara d’entendre’m. Em sembla que fins i tot l’he espantat, perquè ja començava a sanglotar, així que he procurat arreglar la situació ajupint-me fins al nivell dels seus ulls, agafant-lo pels braços i adoptant el to més persuasiu que he pogut. “Veuràs, fill meu, hi ha coses que fa que ens sentim una nació perquè sentim que a través seu tenim una identitat comuna. Per exemple, tenim un idioma comú, tenim una història com a poble, tenim una cultura diferenciada de les altres, ni més bona ni més dolenta, però diferent, i sobre tot tenim ganes que se’ns reconegui com a poble amb identitat pròpia. Si tenim tot això, és que som una nació, però ens falta un estat propi, i mentre no el tinguem oficialment sols som una nacionalitat”.

Em sembla que l’he tranquilitzat, tot i que no sé si m’ha entès. “Pare, puc anar a jugar?”. “És clar que sí, fill meu”. Dono la volta i em trobo la dona que em mira amb ulls servers. “No et fa vergonya, Octavi, entabanar als teus fills amb aquestes ximpleries? Que en menjarem, de la nació?”. “No ho entens, dona, aquí ho diu ben clar”, i li assenyalo directament un paràgraf de la pàgina 469 de la sentència (hi tenia un punt, perquè sabia que sortiria). “Fixat què hi diu: En atención al sentido terminante del art. 2 CE ha de quedar, pues, desprovista de alcance jurídico interpretativo la referida mención del preámbulo a la realidad nacional de Cataluña y a la declaración del Parlamento de Cataluña sobre la nación catalana, sin perjuicio de que en cualquier contexto que no sea el jurídico-constitucional la autorepresentación de una colectividad como una realidad nacional en sentido ideológico, histórico o cultural tenga plena cabida en el Ordenamiento democrático como expresión de una idea perfectamente legítima. O sigui que som una nació no-legal, que és com dir que ho som però no es pot dir. Vaja, que reconeixen que ho som perquè tenim tot un munt de vincles que fa que ens puguem considerar una nació, però que ells no ho reconeixeran mai. Per això no tenim estat i per això sempre serem una nacionalitat, com una tribu, perquè m’entenguis. I tot el que es digui nacional a Catalunya és nacional perquè es refereix a la nacionalitat i no a la nació, ja que si es referís a la nació no podria ser nacional perquè no tenim estat i per tant sols es podria referir a la nació espanyola, que sí que té estat, encara que si no tingués estat propi tampoc tindria nacionalitat, perquè la nacionalitat vol dir que encara que no hi hagi estat hi ha elements de la nació sense que es pugui anomenar nació. Entens el què et vull dir?”

”Octavi, et prohibeixo que parlis així als meus fills”. Estava fora de sí, i d’una revolada m’ha pres la sentència de la mà i l’ha llençada enlaire, provocant una pluja de papers pel menjador que ha fet força gràcia a la canalla. Després s’ha posat a plorar. La veïna l’ha agafat per l’espatlla i m’ha mirat severament, el lampista se m’ha acostat molt decidit amb la clau anglesa a la mà; “senyora, vol que ho arregli jo, això?”, i els nens han començat a fer avions de paper amb els folis de la sentència.

“Per què ens ho fas això, Octavi, és que no hem estat sempre al teu costat? Que ja no ens estimes? No podries ser un marit i un pare normal, i dedicar-te a veure els partits de la selecció, com fan tots?”. Després han tocat al timbre. Era el metge i un parell d’infermers. També han vingut uns psicòlegs dels equips d’atenció de la Generalitat per les catàstrofes i els accidents.

Tots plegats m’han estat parlant una llarga estona i, a més, m’han fet prendre uns medicaments que reconec que m’han anat molt bé. Ara estic més tranquil. M’han lligat al llit, però és per la meva seguretat, i m’han posat una tele a l’habitació perquè m’entretingui a veure els programes que més en convenen, com els partits de la roja i els debats de la noria. Diuen que si em porto bé, també podré veure els d’Intereconomia, que són molt interessants i convenen als bons espanyols i als bons cristians. I que ni hi pensi d’anar a cap manifestació, que com a casa no hi ha res.

Ah!, i m’han anotat en un paperet, per a que el llegeixi quan em sembli que puc defallir, l’article segon de la Constitució Espanyola: “La Constitución se fundamenta en la indisoluble unidad de la Nación española, patria común e indivisible de todos los españoles, y reconoce y garantiza el derecho a la autonomía de las nacionalidades y regiones que la integran y la solidaridad entre todas ellas.”

Una manifestació de ciutadans i ciutadanes

Finalment algú ha posat seny i s’ha aclarit l’embolic de la capçalera de la manifestació. Ja era hora, perquè tot plegat semblava una invitació a que els que no ens casem amb cap partit polític ens quedéssim a casa. Ha de quedar clar que aquesta no és una manifestació per a fer política pura i dura, és a dir, per a cercar protagonisme i de passada restar vots al rival. O sigui que no ha de ser una manifestació de polítics sinó de ciutadans i ciutadanes. Benvinguts els polítics, és clar, però tot aquest sidral no s’ha muntat perquè ells es facin la foto amb una pancarta o amb una senyera, sinó perquè a la foto hi surti un milió de catalans emprenyats.

És a dir, que del que es tracta és de sortir a defensar la dignitat dels catalans i no la de CIU, ni del PSC, ni d’ERC, ni d’ICV, ni tant sols la d’Òmnium Cultural, i totes aquestes baralles de pati d’escola hi sobren i fan nosa. Repeteixo que s’ha posat seny i per tant s’ha posat fre al ridícul que tots plegats ja començàvem a fer.

He de dir, a més, que la polèmica no sols ha estat inoportuna, sinó també absurda. A fi de comptes, s’enfrontaven dues opcions perfectament vàlides i compatibles. D’una banda, un lema que compartim tots els que donem suport a aquest acte. D’un altre, la senyera, i ja m’explicaran com es pot trobar inoportú que el símbol nacional per excel·lència de Catalunya, encapçali la manifestació.

Alguns poden pensar que el lema divideix, perquè els suggereix proclames independentistes que no comparteixen, i aquesta no és una manifestació per la independència, encara que els més entusiastes del sobiranisme s’ho vulguin creure, o que s’ho pensin en el PP. Aquesta és una manifestació per la dignitat de Catalunya, i el lema “som una nació, nosaltres decidim” fa honor a aquest esperit, al de tots els catalans i no al d’una part.

D’altra banda, si el lema pot ser integrador, la senyera ho és sense dubte. Per tant, que comparteixin la capçalera de la manifestació és una solució perfecta, lògica, equilibrada i natural. Que per a decidir això hagin hagut de passar uns quants dies plens de retrets entre partits és lamentable.

El llibre dels vicis

A l’Alte Pinakothek (pinacoteca antiga) de Munic s’hi exhibeix un gran retaule de fusta en el que s’hi representen escenes de la vida d’alguns dels Pares de l’Església. És obra de Michael Pacher, un pintor i escultor austríac de finals del segle XV. En una de les taules s’hi pot veure a Sant Agustí, bisbe d’Hipona, i a un diable que li ensenya el Llibre dels Vicis. Sempre m’ha semblat que si un ha de prendre alguna decisió important, és convenient disposar d’un llistat d’alternatives, de fet, d’un catàleg. I si cal pecar, fem-ho bé.

La idea és que el bon bisbe, com se suposa dels sants, no pecava mai, i el diable, que diuen que no té altre feina que corrompre als mortals, devia trobar que era una bona idea mostrar-li totes les possibilitats que ofereix el pecat. O sigui que la idea del catàleg ve de lluny. Els que exercien, més o menys, la medecina a la baixa edat mitjana, i especialment a partir del renaixement, acostumaven a utilitzar un llibre que sempre portaven a sobre, on s’hi especificaven tots els remeis que la ciència d’aquell temps posava a l’abast de l’art de curar. Bàsicament, una recopilació d’herbes medicinals i totes les cataplasmes possibles. En deien el vademècum, que significa “ve amb mi”, per allò de portar-lo sempre a sobre. També pot passar per llibre d’instruccions, perquè a fi de comptes el que feia era descriure la forma de fabricar i aplicar els remeis.

No cal dir que avui la idea s’ha generalitzat, i els llibres d’instruccions, els catàlegs i els programes són a l’ordre del dia per a qualsevol activitat i per a qualsevol producte, però espero encara que es publiqui el Llibre dels Vicis, que de ben segur ha de ser força interessant. Ja sé que si vull pecar tinc a l’abast un llistat de deu manaments, no gaire llarga, que em puc saltar a la torera, però la cosa dels vicis té més substància que no pas un simple “no mataràs”, “no cometràs actes impurs” o “no mentiràs”. La llista dels vicis, molt més llarga que la dels manaments, l’escriuen, precisament, els bisbes, que sense cap mania ens diuen exactament com hem de viure i com hem de pensar, més enllà dels manaments, els evangelis o la seva pròpia doctrina. De fet, en aquest catàleg hi han fet cabre moltes més coses de les que Moisès arribà a imaginar. Són les de cada dia, les més terrenals, les que parlen de pecats que no són al catecisme, com per exemple a qui podem estimar i a qui no, quin govern plau a l’Església, què podem ensenyar als nostres fills i què no, quin símbols són admissibles i quins no, com ha de ser la nostra vida sexual, com hem de pensar i què ens hem de creure sense discutir-ho...

Per això imagino que a Sant Agustí li devia resultar indiferent el catàleg dels vicis que el dimoni li mostrava. Segur que en Satanàs se n’anà amb la cua entre cames, com se’n va un venedor d’enciclopèdies quan el despatxem dient-li que tenim la Catalana, l’Espasa, la Planeta, la Britànica i qualsevol altre que ens vulgui oferir. “Que m’ha d’ensenyar a mi aquest diable de pacotilla, si el llibre l’hem escrit a casa”. És clar que hi ha altres vicis que els bisbes, renoi, s’oblidaren de posar en el seu llibre. Potser són aquests els que el dimoni li mostrava al Sant, potser són els que han portat a la presó alguns membres de l’Església, potser són aquells vicis dels que s’havien oblidat fins ara, aquells que et posen la pell de gallina quan sents allò de “deixeu que els infants vinguin a mi”.

Una tocada d'òrgans (vitals)

De Ferran VII va dir l’Antonio Gala que l’anomenaven “El Deseado”, fins que va arribar. Ha passat el mateix amb la sentència de l’Estatut. Ens hem passat quatre anys exigint-la i ara preferiríem que no hagués arribat mai. L’ocasió és propícia per a que tothom hi digui la seva, els polítics facin declaracions grandiloqüents, es signin manifestos, es facin manifestacions,...., el que convingui. Per això, com que ja s’està dient tot, jo em limitaré a quatre obvietats i alguna bajanada que també són per a pensar-hi.

En primer lloc, he sentit dir per alguns que ja tenim estatut, cosa més falsa que un sopar de duro. D’estatut en tenim des de l’any 1979, i ja en fa quatre que el varem canviar, suposadament per a fer-ne una nova edició corregida i augmentada. I seguim tenint-ne, sols que ara ha passat per la censura i ens queda en edició de butxaca, resumida i condensada a l’estil del Readers Digest.

També em crida l’atenció la disparitat de les postures de les forces polítiques catalanes sobre aquest tema. Per exemple, CIU considera que la sentència és “gravíssima” i que es pot donar per mort el pacte constitucional (Artur Mas dixit), i ves per on torna a demanar eleccions per demà passat, abans si pot ser. Per algunes coses sembla que hi ha pressa. És clar que és probable que a ell li toqui refer aquest pacte i, a sobre, amb el PP d’en Rajoy. El tactisme, diguem-ne realisme, no té límits. El PSC, per boca del President Montilla, està molt indignat, a l’hora que la retallada no li sembla tant important. Serà per la incomoditat de trobar-se sota el foc amic. Al final, cal témer més als parents que als veïns. ERC diu que ella ja ho deia que l’única via possible per a l’autogovern és la independència (bé, a vegades ho diu i a vegades no, però ara sembla que ho hagi dit sempre). ICV té una idea molt original: convocar un nou referèndum per a que el poble català digui si vol aquest estatut o no. Home, si ara diguéssim que no el volem, què faríem. Tornar a l’Estatut de Sau? Reclamar la independència? Quedar-nos sense res? No fer res i constatar que em perdut el temps i les ganes de mala manera? Al PP de Catalunya (sí, a Catalunya també hi ha PP!) li sembla que hauríem d’estar contents, perquè ara sí que l’Estatut és constitucional. Que s’ho facin mirar. Els de Ciutadans per una vegada i sense que serveixi de precedent, l’encerten: diu en Rivera que aquest tema no s’acabarà mai, i que portarà a una inestabilitat de mai acabar en les relacions de Catalunya amb l’Estat espanyol.

I a Madrid, per la seva banda, diu el PSOE que aquesta sentència és una gran victòria sobre el PP, perquè es conserva el 95% de l’estatut. Bé, vist així, si el que importa es fotre al PP, ja està bé, però des de Catalunya això es veu diferent, senyors meus.

Per cert que molt original l’apreciació de l’Artur Mas quan diu que s’han tocat òrgans vitals de l’estatut. Una manera molt fina de dir que ens han tocat les joies de la corona. Perquè parlem d’òrgans vitals, oi?

He escoltat també la versió que en donen a Intereconomia, per curiositat morbosa i per res més, i renoi, sembla que per ells Espanya ja s’està trencant ara mateix. He de dir que jo no veig les esquerdes per enlloc, però si un se’ls escolta, es diria que ara mateix acaba d’esclatar la guerra civil. Curiosos els missatges telefònics que mostren a les pantalles en les seves reunions de tertulians. Ahir mateix s’hi demanava que en Zapatero i el TC fossin jutjats per alta traïció a la pàtria (espanyola, s’entén).

Bé, els TBO’s per un altre dia. Una última reflexió, o una darrera bajanada, si ho voleu. Això de que ens hagin retallat el 5% de l’Estatut no tindrà relació amb la retallada del sou dels funcionaris? No serà que a Madrid s’han quedat amb aquesta xifra? Ho dic perquè el tema del 5% a mi em toca molt de prop, i no sé ben bé quina retallada em toca més els òrgans vitals, si la de l’Estatut o la del sou.

Símbols a la força

Aquesta setmana la Conferència Episcopal Espanyola, una vegada més, s’ha permès repartir lliçons de llibertat i tolerància. Tot ve de la polèmica inacabable sobre els crucifixos exposats en llocs públics, i especialment a les escoles, una qüestió sobre la que, ara mateix, em sembla que no val la pena esmerçar cap esforç. No és que doni la raó als bisbes. Ni de lluny. El que passa és que els símbols religiosos, de moment, em sembla que és millor tolerar-los que combatre’ls. Ignorar-los, per a ser més precisos. A no ser, és clar, que se’ns vulguin imposar tant descaradament que arribin a fer-se intolerables per aquells que, siguem o no creients, considerem la religió com a quelcom circumscrit a l’esfera estrictament personal i íntima.

En definitiva, que per a no molestar al personal i ser políticament correctes, la majoria estem disposats a conviure amb tota mena de símbols religiosos i a tolerar que una determinada professió de fe gaudeixi d’una situació de privilegi sobre les altres confessions. Però estaria bé que els bisbes no ens prenguessin per ignorants.

El seu portaveu, l’inefable Juan Antonio Martínez Camino, ens ha regalat unes quantes perles aquesta setmana que el diari La Razon, entre d’altres, reprodueix així:

«Gracias precisamente al cristianismo, Europa ha sabido afirmar la autonomía de los campos espiritual y temporal y abrirse al principio de la libertad religiosa, respetando tanto los derechos de los creyentes como de los no creyentes»

«La presencia de símbolos cristianos en la vida pública y, en concreto del crucifijo, refleja el sentimiento de los cristianos de todas las confesiones y no pretende excluir a nadie. Al contrario, es expresión de una tradición a la que todos reconocen un gran valor y un gran papel como sostén para los que sufren, sin distinción de fe, raza o nación»

«La exhibición de símbolos cristianos en espacios públicos no es una imposición, sino un símbolo de la raíz de nuestra cultura»

«Existe un gran número de no creyentes que se confiesan culturalmente cristianos»

«Ese vacío de símbolos será sustituido por otros, como los del agnosticismo, el ateísmo, u otras creencias religiosas con otros valores, algo que el Estado no puede imponer»

«...concebir la religión como algo privado, que no puede aparecer en el ámbito público. Esto es totalmente contrario a una visión justa y positiva de la libertad religiosa»

És a dir, que gràcies al cristianisme tenim llibertat religiosa i autonomia de pensament. Si no coneguéssim la història de l’església, potser ens ho podríem creure, però parlar de llibertat religiosa sols ha estat més o menys possible des del Concili Vaticà II, i per cert que no sembla que l’actual papat i a l’anterior comparteixin els principis del Concili. L’afirmació, a més, resulta força irritant, si tenim en compte que tota la història del cristianisme, al menys fins al Concili, ha estat la d’una imposició contínua i la persecució de tot allò que s’apartava de la doctrina oficial. Si actualment l’església catòlica ha abraçat els principis de llibertat i tolerància, suposant que ens ho creguem, és perquè no gaudeix de les quotes de poder que històricament ha tingut. I és que la llibertat no ens l’ha donat, sinó que li ha estat arrancada. O sigui que, sobre aquest tema, calladets estarien més guapos.

Diuen que l’exhibició de símbols cristians en llocs públics no és cap imposició. Està clar que no ho és per als cristians. Però jo podria no ser cristià. Podria ser, per exemple, musulmà, o jueu, o simplement no creient. Puc ser agnòstic o ateu. És que puc triar que els meu fills no hagin de conviure amb una creu a l’aula de l’escola pública on estudien? Puc esperar que hi hagi una mitja lluna i no un crucifix? Puc reclamar que senzillament no hi hagi cap símbol religiós? Jo no ho faré, perquè penso tolerar la creu, la mitja lluna o l’estrella de David si cal, però que no em diguin que sóc més lliure per haver-ho de fer, perquè és just el contrari. Si la presència d’aquests símbols en algunes aules o en alguns espais públics no és una imposició, que baixi Déu i s’ho miri.

Diuen els bisbes, a més, que si se suprimeixen els símbols de l’església catòlica, podrien ser substituïts per altres, com el de l’agnosticisme, l’ateisme o, pitjor encara, els d’altres creences religioses (cal llegir “islam”?). Anem per parts. No sé quins són els símbols de l’agnosticisme o de l’ateisme. Ni tant sols me’ls puc imaginar. Potser són símbols maçònics? Potser es refereixen a la falç i el martell? No m’estranyaria, em sembla que encara hi pensen en aquestes coses. I pel que fa als símbols de les altres creences religioses, que quedi clar que als que no ens agrada que ens imposin el catolicisme tampoc ens agrada que ens imposin altres creences. Ni creus ni mitges llunes ni estrelles de David. Però francament, que a començaments del segle XXI encara haguem de conviure amb els fantasmes del XVI i el XVII, quan la Cristiandat patia perquè l’imperi turc no acabés dominant el Mediterrani, sols té explicació si pensem que, pel que fa a l’església catòlica, el seu regne no és d’aquest món.

I ja posats a fer, tot i que he dit i repetit que no sóc partidari, ara com ara, de convertir en un casus belli el privilegi de l’església catòlica, sí que m’agradaria assenyalar que el que jo entenc per un estat laic no és compatible amb els símbols religiosos del catolicisme en tota mena de dependències oficials, ni amb el tracte privilegiat, pel que fa al seu finançament, que l’església catòlica ha gaudit des de sempre. I també m’agradaria afegir que la llibertat religiosa és tot el contrari a la imposició d’aquests símbols a tot quisqui, sigui o no creient i sigui o no catòlic.

El Menjalletres

Quan els meus fills eren petits, els explicava un conte de Jess R. Moransee, titulat El Menjalletres. Parlo de memòria, però crec que l’argument, més o menys, era el següent. Un ser d’un altre planeta, d’aspecte monstruós, venia a la Terra i començava a endrapar totes les lletres que trobava. Al començament no semblava que la cosa tingués importància, però de mica en mica la manca de lletres es va anar notant, i cada vegada els humans tenien més dificultat per a comunicar-se. Desapareixien les lletres dels llibres, les dels diaris i revistes, les dels contractes, les de les cartes d’amor i les de plans i projectes, i també les lletres parlades, com les dels discursos, les de les converses entre amics, entre amants i entre rivals, les de debats i les de monòlegs, les dels sermons, les lletres que integren paraules d’amor, d’odi, d’esperança, les que descriuen la bellesa i les que denuncien el fracàs o la maldat. Poc a poc, amb les lletres van desaparèixer també les paraules i desprès les frases. Finalment, els homes i les dones van deixar de comunicar-se i el coneixement es va perdre per sempre.

O no. El Menjalletres s’anà inflant, inflant, inflant, fins que finalment va esclatar i totes les lletres van sortir volant i caient novament sobre la Terra, on els humans les varen recollir i van recobrar la parla i el coneixement. I van ser molt feliços i van menjar anissos per sempre més. El que el conte no explicava és què passava amb el Menjalletres mentre les engolia una rere l’altra. Sabem que s’anava inflant cada vegada més, o sigui que augmentava en volum i pes, alhora que els humans perdien saber i comunicació, però m’agradaria saber si el monstre, mentre païa, creixia en saviesa i coneixement. És a dir, si la pèrdua d’uns era el guany de l’altre.

A risc d’enredar-me en metàfores i dobles sentits, la cosa està en saber si és possible reunir en un únic contenidor tot el saber humà. No per a que desaparegués d’on ara mateix està, repartit en miríades de suports i de persones, sinó per a disposar d’una còpia de reserva per al cas que un cataclisme ens enviés de cop i volta a l’edat de pedra o més enrere. Simplement, per a no estar indefensos en front de cap Menjalletres vingut de fora o creat per nosaltres mateixos.

Com seria aquest contenidor? Un gran ordinador? Una immensa biblioteca atapeïda de coneixements en suport paper, informàtic, sonors, escrits, audiovisuals...? Ho podríem fer, això? A la ciència ficció tot és possible. Tot el saber concentrat en un sol mitjà seria, probablement, quelcom més que una màquina. Potser seria Déu o alguna entitat semblant.

I fins on hauria d’abastar tota la informació continguda en aquest cervell monstruós? On és el límit del nostre coneixement, en un univers suposadament infinit? Els racionalistes de la Il·lustració pretenien aglutinar tot el saber humà de l’època a l’Enciclopèdia, un compendi d’informació que permetés tenir a l’abast, per a qualsevol que hi estigués interessat, tot el coneixement adquirit per la humanitat al llarg dels segles. La millor manera de foragitar la superstició i el fanatisme, i el camí idoni per a una visió crítica de l’entorn. Segurament per aquesta raó, especialment per l’última, l’enciclopèdia i els enciclopedistes es convertiren ben aviat en la bèstia negra de l’església catòlica. I potser perquè, en aquest afany d’assumir com més coneixements millor, l’home s’apropava a Déu fent drecera i sense passar per la sagristia.

En el fons, totes les coses de l’univers són informació. Si fos possible conèixer amb exactitud les característiques completes de cadascuna de les partícules que formen el cos humà, o les que formen un objecte qualsevol, seria possible reproduir-lo tan exactament que seria exactament el mateix. Però el cervell, humà o tecnològic, que ha d’abastar tota aquesta informació, tant sols la referida a un únic cos, no ha nascut encara i és probable que mai arribi a néixer.

O sigui que ens cal modèstia i circumscriure les nostres pretensions a les dades conegudes. Menjar-nos les lletres i res més, que a fi de comptes amb elles tenim l’instrument per a descriure el coneixement fins l’infinit. El que passa és que ja no n’hi ha prou amb una enciclopèdia, ni amb un bon ordenador. La mateixa internet ha crescut tant que no és possible allotjar en un únic servidor tota la informació que es mou per la xarxa.

Malgrat tot, suposem que ja fos possible, tecnològicament parlant, abastar tota la informació que circula per la xarxa, la que hi ha a les biblioteques, la que surt als llibres, a les aules, als diaris i revistes, la que escrivim cada dia o la que ara mateix vesso en aquest bloc, en un únic servidor molt gran o en varis. Arribat el cas, si calgués rescatar tot aquest coneixement, seríem capaços de reconstruir totes les peces? Perquè és clar, no n’hi ha prou amb saber. Cal interpretar, jutjar, admetre o rebutjar qualsevol informació, actes que al cap i a la fi condicionen des del començament fins al final la nostra vida individual i col·lectiva. Si aquestes capacitats es perdessin, ni amb tots els coneixements del món podríem evitar que la raó es convertís en monstre.

Tornem al Menjalletres. Podrem pair tanta informació? En sabrem fer ús? Fins on som capaços d’administrar el nostre coneixement? Farem un pet com una gla quan no siguem capaços d’assimilar més coneixement? I si això passa, tornarem a començar?

La Màquina del Dr. Guillotin i el progrés

Molts anys després d’haver llegit El siglo de las luces, d’Alejo Carpentier, he redescobert en Víctor Hugues, un comerciant francès establert a les Antilles, que en els anys tumultuosos de la Revolució Francesa va assumir l’encàrrec, certament volgut per ell mateix, d’imposar els ideals de la Revolució a les illes franceses del Carib. El Decret de la Convenció Nacional de 4 de febrer de 1794, que en la terminologia revolucionària fou anomenat de “16 de Plujós de l’Any II”, va proclamar l’abolició de l’esclavatge a les colònies franceses d’ultramar, i Víctor Hugues fou l’encarregat de proclamar la llibertat dels homes i dones de color a l’illa de Guadalupe.

Probablement aquest personatge bastant desconegut assumí aquest encàrrec com un honor. Carpentier, de tot manera, mostra el costat fosc d’aquesta alenada de progrés. En Hugues arriba a Guadalupe, i amb ell el progrés i la guillotina. “Luciendo todos los distintivos de la Autoridad, inmóvil, pétreo, con la mano derecha apoyada en los montantes de la Máquina, Víctor Hugues se había transformado, repentinamente, en una Alegoría. Con la Libertad, llegaba la primera guillotina al Nuevo Mundo”. La novel·la té més que això. D’una banda, la marxa imparable del progrés per camins de sang; de l’altra, les passions i les relacions agitades amb altres personatges de la burgesia criolla.

Una novel·la, al meu parer, fortament recomanable, interessant des del meu punt de vista perquè planteja un aspecte del progrés fortament inquietant: no sempre s’aparella amb la felicitat, i sovint progrés i horror marxen de la mà, com diu en Carpentier, per camins de sofriment i destrucció.

La Màquina, com s’anomena en la novel·la a la guillotina, compleix en la mateixa el paper d’al·legoria del progrés, i això em porta a una altra lectura, més recent, sobre el tema de la guillotina i el seu inventor: un assaig de Harold J. Morowitz, publicat a Espanya per Tusquets Editors en un volum titulat El filantrópico doctor Guillotin y otros ensayos sobre la ciencia y la vida. He descobert així que el tal doctor Guillotin no fou, en realitat, l’inventor de la Màquina. Assegura en Morowitz que màquines decapitadores ja foren utilitzades a l’Alemanya medieval, a Escòcia durant els segles XVI i XVII o a la mateixa França abans de la Revolució. Tanmateix, el mètode habitual d’execució abans de la guillotina era la decapitació amb espasa per als personatges nobles i la forca per a les classes baixes.

El doctor Guillotin era metge, polític i humanista, i com a metge va assolir un gran renom a la França del segle XVIII. Se sap també que va participar en una comissió reial designada per Lluís XVI per a estudiar el fenomen del “magnetisme animal”, que vindria a ser, més o menys, el que avui anomenem hipnosi. En aquesta comissió va col·laborar amb altres membres il·lustres com Antoine Lavoiser, pare de la química moderna, Benjamin Franklin, un dels pares de la constitució nordamericana i científic especialitzat en electricitat; i Jean-Sylvain Bailly, astrònom.

El bon doctor no donava, en tot cas, la imatge d’un ferotge revolucionari amb ganes de tallar caps, però sembla que va acceptar els ideals de la República i va ser elegit membre de l’Assemblea Nacional després de la presa de la Bastilla. En una sessió celebrada el dia 1 de desembre de 1789, el diputat Joseph Ignace Guillotin va proposar que totes les execucions pendents, tant de nobles com de plebeus, es fessin per decapitació mecànica, aprofitant una màquina que, com ja he dit, estava inventada de feia temps. El 1791 la seva proposta es va convertir en llei. I cal recordar, com a curiositat, que la seva proposta i la posterior proclamació de la llei, foren acollides per Lluís XVI, que la va proclamar com a rei constitucional de França, malgrat que des de juny de 1791 es trobava en arrest domiciliari. El mateix monarca provaria la màquina en carn pròpia un any més tard, en mig del terror revolucionari.

Però el que volia destacar del paper del doctor Guillotin és la seva voluntat de fer més igualitària la pena de mort, a l’unificar tots els mètodes en un de sol per a totes les classes socials, i suposadament més “humana” o menys “dolorosa”, ja que la guillotina es tenia per un mètode de decapitació força segur, a resguard de botxins maldestres amb l’espasa o la destral.

Sembla que fins i tot es podria dir del doctor Guillotin que era contrari a la pena de mort, aspecte gens conegut de la seva personalitat i que em permeto posar en dubte. Però en qualsevol cas, la guillotina, aparentment, va néixer amb la pretensió de representar la modernitat, el progrés i la humanitat. En Víctor Hugues i el doctor Guillotin van caure, com es diu al cine, al costat fosc de la força i la seva memòria es representa a la Màquina i no a les idees. Per més inri, en Guillotin acabà donant nom, se suposa que sense voler, a aquest aparell infernal. Per cert que una llegenda urbana totalment falsa assegura que el mateix doctor acabà perdent el cap en el que hauria estat el seu invent. En realitat, va morir temps després de la revolució de forma totalment natural, si bé és cert que durant un temps fou empresonat, en una de les periòdiques convulsions polítiques que sacsejava la revolució i que acabaven amb una tongada més o menys intensa d’execucions. De tot això en Guillotin en sortí ben parat i va morir de vell el 1814.

A França, la darrera execució pública va tenir lloc el 17 de juny de 1939, poc abans que el país caigués sota l’ocupació nazi, però la Màquina no va deixar de funcionar fins al setembre de 1977, en que va fer el seu darrer servei en la persona d’un delinqüent d’origen algerià condemnat a mort.

Afortunadament, a la vella Europa ja fa uns anys que hem fet fora del tot la pena de mort, però a la Nordamèrica d’avui en dia continua essent present i acceptada per una majoria considerable de la societat. No sols allà, sinó en un nombre molt important de països. Aquests dies es parla de l’execució d’un pres que ahir va tenir lloc a l’estat d’Utah. Era la vint-i-novena execució en el que va d’any i la 1217 des que es va reinstaurar la pena de mort als EEUU l’any 1976.

No es coneixen mobilitzacions importants per a impedir aquesta execució, ni veus de famosos, ja siguin polítics, intel·lectuals o artistes, que es facin sentir per a demanar que no es dugués a terme. Tampoc s’ha vist que l’església catòlica digui ni piu en defensa del dret a la vida i el sagrat manament de no matar, cosa que d’altra banda és habitual des de sempre, a diferència del que passa amb l’avortament. Però no és això al que anava, perquè la hipocresia, el cinisme i la manca de coherència, com també la manca absoluta d’humanitat, són temes per un altre article. El que volia ressaltar és que el debat que la societat americana sembla disposada a acceptar sobre la pena de mort, o dit d’una altra manera, el punt màxim fins al qual està disposada a debatre el tema, està en la crueltat del mètode i, per tant, en com fer que una execució pugui passar per “més humana”, “menys cruel” i “menys dolorosa”.

En això, els diferents estats de la Unió han anat adoptant diferents mètodes i rebutjant-ne d’altres. Sembla que, de forma majoritària, s’ha anat imposant la injecció letal, mentre que la cadira elèctrica ha estat foragitada de quasi tots els ordenaments estatals, com també la cambra de gas i la forca. A Utah han conservat fins fa poc l’afusellament com a un dels mètodes possibles d’execució, que el reu podia escollir a voluntat. Han acabat eliminant aquest mètode, però com que en Ronnie Lee Gardner va ser condemnat amb anterioritat, ha tingut el “privilegi” de poder escollir, i ha triat l’afusellament perquè, segons diuen els seus advocats, l’ha considerat un mètode menys cruel o menys dolorós.

De fet, quan aquesta qüestió, la de la crueltat del mètode, es planteja a les diferents cambres legislatives dels estats nordamericans, estan fent ni més ni menys que el mateix que el doctor Guillotin va fer a l’Assemblea Nacional Francesa l’1 de desembre de 1789, amb la diferència que el francès s’emportà la mala fama històrica, mentre que els legisladors nordamericans són uns complets desconeguts.

Sorprèn que el país més poderós del món, que durant anys ha volgut passar per capdavanter de la llibertat al món, entengui encara la humanitat i la compassió com la forma més ràpida i menys dolorosa de matar. El filantròpic doctor Guillotin no va morir a la Màquina. Ronda per l’Amèrica profunda i, en molts països, esperen encara en Víctor Hugues. A la vella Europa, per sort, ja són fantasmes del passat.

Interessos de partit

Quan en Duran diu que CIU no votarà els pròxims pressupostos generals de l’Estat, i ho diu sense saber com seran ni què representaran, està dient que la seva única prioritat es forçar unes noves eleccions, una postura per suposat legítima i que coincideix al 100 % amb la del PP, tot i que el PP té més presa que CIU, que espera que això no passi fins l’any que ve, no fos cas que les eleccions generals acabessin per coincidir amb les catalanes.

Res a dir, tret d’una pregunta que sols amoïna als que no gaudim d’interessos partidistes i sols els patim: on són, doncs, els interessos generals que haurien de prevaldre sobre els de partit? Descartar de bones a primeres qualsevol opció sense ni tant sols conèixer-la, pot ser acceptable en negocis de pa sucat amb oli o quan t’hi jugues, únicament, els teus quartos, però no quan el que està en joc és l’estabilitat econòmica i política de tot un país. Si els pressupostos s’han de debatre cap a final d’any i encara no es coneixen, si a fi de comptes es volen forçar unes eleccions durant la primera meitat de l’any que ve i no abans, si el que interessa és la política de partit i no la de país, al menys caldria guardar les aparences i no ensenyar tant aviat les cartes. Per què anunciar-ho? Ja tindran temps de votar en contra, no? Que sembli que el ciutadà també importa.

Més que res, perquè aquesta aparença de responsabilitat i sentit de país que CIU ha cultivat fins ara, sovint justificada, se’n va en orris quan els seus dirigents no se’ls acut altra cosa que dir clarament i a priori que no pensen debatre de política ni d’economia. Posats a fer, ja que s’ha perdut la vergonya, que expliquin quins són aquests interessos de partit que prevalen, pel que sembla, sobre els del país. I que no s’oblidin que, contra el que els pugui semblar, als ciutadans ens interessen totes les idees, totes, les seves també.

A tot arreu foten faves

Una dita castellana prou coneguda assegura que “en todas partes cuecen habas”. No sé quin és el seu equivalent en català, però jo li canviaria el verb i diria que de faves en reparteixen per tot arreu. I sinó vegi’s el que està a punt de passar a la rica Alemanya o a la molt seriosa Gran Bretanya, el que passa a Hongria, el que segueix passant a Grècia, sense oblidar-nos d’Espanya, és clar, i el que acabarà passant a tota la Unió Europea. S’està perfilant per tota la vella Europa una retallada general de l’estat del benestar, amb efectes directes sobre els sistemes de pensions, les relacions laborals, la funció pública, les prestacions socials, la sanitat, etc.

El Faraó va somiar amb períodes de vaques grasses i de vaques flaques, i Josep va predir, segons la Bíblia, un període de set anys d’abundor i un altre de set anys d’escassetat. Si ens deixem d’històries bíbliques i mites religiosos i llegim les hemeroteques, veurem que l’actual era una crisi llargament anunciada, de la qual tant sols se n’ignorava el moment en que esclataria o en que algú decidiria que ja era hora que esclatés. No sabem si durarà set anys com les vaques flaques d’Egipte o realment és la fi d’un cicle que ha de portar a la refundació del capitalisme o al cataclisme final.

El que si que és ben clar és que ningú, en els actuals governs de la Unió Europea, ni tota ella en conjunt, és capaç, ara per ara, de posar la brida al cavall desbocat de les fluctuacions econòmiques que recorren els parquets borsaris, a l’especulació financera i al sisme inacabable de les economies globalitzades. Ara com ara, l’economia i per extensió el benestar dels ciutadans, és més fràgil i volàtil que mai. Amb tanta confusió i amb tants sobresalts diaris, el que agrairíem tots els mortals és que algú marqués un camí a seguir, que algú fos capaç d’insuflar confiança en el futur, que algú digués clarament, sense demagògia ni banalitats, què s’ha fet malament i què es pot fer per a corregir-ho.

I aquí ve el desesperant de tot plegat. Perquè que les coses no van bé no cal que se’ns digui, que ja ho veiem, però com s’arreglaran no ho ha dit ningú encara, probablement, em temo, perquè ningú ho sap.

Se’ns diu, per exemple, que fins ara s’ha negat la crisi, concretament que l’ha negat en Zapatero, ja que pel que sembla cal personalitzar en algú la font de tots els mals. I cal reconèixer que, al menys durant un temps, l’ha negat. La qüestió és que, si no ho hagués fet, ara estaríem millor? Si s’afirma això, és pot respondre amb dades concretes què hauria estat diferent?

Se’ns diu, també, que no es van prendre a temps les mesures oportunes per a evitar arribar a aquesta situació. I es parla, és clar, del govern Zapatero, que sembla que és l’únic que hi podia fer quelcom en el món mundial i no ho va fer. És clar que jo em pregunto quines eren aquestes mesures oportunes. Les mateixes que s’han pres ara? Les que tampoc devien prendre a temps els governs d’Alemanya, la Gran Bretanya, Hongria, Grècia i tots els demès de la Unió Europea? També en té la culpa en Zapatero de tot el que passa a aquests països? S’havien de congelar les pensions fa dos anys i no ara? És això el que es vol dir?

S’assegura que fins ara s’ha malgastat tant com s’ha pogut, per part del govern, és clar. Vol dir això que la culpa de la situació actual la té el xec-bebè, per exemple? Segurament que tot hi ajuda, però l’especulació immobiliària i la bombolla conseqüent l’ha creat en Zapatero? Els diners que els bancs deixaven abans de tancar l’aixeta, sense mirar-s’hi massa, i que ha permès a molts viure un temps per sobre de les seves possibilitats, ens els deixava en Zapatero? I és en Zapatero qui ha tancat aquesta aixeta?

Alemanya, la Gran Bretanya, Hongria, Grècia i tota la resta de països de la Unió Europea han estat també uns malgastadors, poc previsors i ineptes? Segons el PP, hem de pensar d’aquells governs el mateix que del nostre, o el nostre és diferent? Pitjor en tot?

Val, que m’ho expliquin. Que em diguin, per exemple, que és exactament (he dit exactament, o sigui concretament, o sigui sense demagògies, ambigüitats ni tòpics), què s’havia d’haver fet a temps, què es pot fer ara i, sobre tot, què es farà en el futur. I de tot això, exactament què és diferent del que s’ha fet fins ara i del que s’està fent.

També estaria bé que s’expliqués perquè mentre a la resta de països europeus les mesures contra la crisi es consideren un tema d’estat i s’adopten amb el consens i col·laboració de govern i oposició, a Espanya són utilitzades pel principal partit de l’oposició com a arma electoral contra el govern, sense que importi el més mínim que es destrueixi la poca confiança internacional que ofereix l’economia espanyola.

I ja de pas, que m’expliquin perquè necessitem un canvi de govern (exactament, si us plau), i de què dimonis servirà.

El bolso de la Rita i la pelleringa d'un vell filòsof

Epimènides era un filòsof grec de l’antiguitat clàssica, cretenc per a més senyes, que va viure al segle VI a.C. No és que se li conegui una obra gaire extensa, de fet crec que sols es coneix per referències d’altres autors. A més de filòsof, sembla que era també un gran profeta, dotat amb una excel·lent visió de futur, que li va sobrevenir després de dormir durant cinquanta-set anys seguits en una cova, o això diu una tradició. Alguns ens llevem força espessos després de dormir vuit hores d’una tirada, però per ell 57 anys van ser com un sospir, i quan es va llevar ho va fer fresc com un gínjol i, a sobre, més despert que mai. Coses que té el gaudir del favor dels déus.

No sé quans anys va viure el tal Epimènides, però si hagués seguit la pauta general de dormir durant un terç de la nostra vida, hauria allargat, al menys, fins als 171, suposant que no hagués tornat a aclucar un ull en la resta de la seva existència i sense tenir en compte que no sabem a quina edat se’n va anar al llit. Tot plegat força improbable fins i tot avui en dia. Com que és més que dubtós que visqués tants anys, cal suposar que al sortir de la cova s’adonaria que ja no li quedava molt temps, que la joventut havia passat i que, si volia ser quelcom en aquesta vida, s’hi havia de posar de seguida. I ja que una migdiada tan llarga li havia donat el do de la clarividència, va decidir guanyar-se les garrofes com a profeta, força reputat en els ambients en que es movia, i també com a filòsof i poeta, que en aquells temps, més o menys, venia a ser el mateix.

Com que tots els grans homes han de deixar alguna frase per a la posteritat, la seva fou exactament la següent: Tots els cretencs són uns mentiders. Osti, tu! Quanta saviesa! Quines paraules més encertades! Quina reflexió més profunda! Una gran frase d’un gran home. Suposo. Perquè tot el que diuen els grans homes és transcendental, ...oi? Fora conyes, la frase tenia el seu quid, perquè Epimènides era cretenc i, si un s’ho llegeix bé, el que deia sonava contradictori. Tots els cretencs uns mentiders? O sigui que ell també? Però si tots els cretencs eren uns mentiders, aleshores la frase era verdadera, o sigui que Epimènides deia la veritat i no era un mentider. Ein? Com és menja, això, és un mentider o no ho és?

D’aquest galimaties se’n diu la paradoxa d’Epimènides, i faig un incís per a dir que això de tenir una paradoxa pròpia deu estar força bé. Resulta que a un se’l pot recordar per les seves obres, que sempre acaben essent interpretades de qualsevol manera; també per la seva bondat, sovint mal agraïda; o fins i tot per la pròpia maldat, mil vegades maleïda, però al final sempre t’acaben oblidant. O pot ser que, directament, ningú es recordi de tu. Una paradoxa, en canvi, a més de no ser ni bona ni dolenta, no hi ha qui l’entengui, o sigui que inventes un problema que ningú pot resoldre, com aquell de la Santíssima Trinitat que diuen que sols entendrem si ens el creiem i a sobre anem al cel, i com que el problema hi és per sempre, sempre es parlarà de tu (encara que, francament, jo d’Epimènides no en sabia ni un borrall fins que me’l vaig trobar per la Viquipèdia).

Però vaja, no n’hi havia per tant perquè, tot i que als seus deixebles els deixà un bon mal de cap, la paradoxa d’Epimènides ha acabat tenint truc, tant que finalment ha estat classificada com a paradoxa falsídica, que sembla que, més o menys, vol dir falsa paradoxa o paradoxa que-no-ho-és-del-tot. Diuen els entesos que una verdadera paradoxa s’autocontradiu en tots els sentits, mentre que la d’Epimènides sols ho fa si l’afirmació es considera certa, o sigui si tots els cretencs són uns mentiders, però no si és falsa.

Vegem-ho. Si resulta que no és veritat que tots els cretencs siguin uns mentiders, veurem que Epimènides ens està dient una mentida ja que hi ha, al menys, un altre cretenc que és honrat i diu veritats. O sigui que l’afirmació d’Epimènides no pot ser lògicament verdadera (no pot ser que tots els cretencs siguin mentiders), però pot ser lògicament falsa, és a dir, que l’Epimènides ens estigui fotent una bola i, en realitat, de mentider sols ho sigui ell, que també pot ser.

M’agrada aquest plantejament perquè, sense tants malabarismes filosòfics, em recorda aquelles ocasions en que algú que és culpable de quelcom, s’excusa dient que tothom ho fa, quan, en realitat, ell n’és l’únic. Sona com allò dels bolsos de la Rita Barberà o els trajos del Francesc Camps, i la suposada hipocresia global al·legada pels implicats. I consti que no és el mateix, perquè aquí ens faríem un embolic amb l’argumentació filosòfica i dialèctica, però al final es redueix a allò de tots som iguals, cosa més falsa que un sopar de duro, com li passà a l’Epimènides, que volent excusar-se amb la condició de tots els cretencs, acabà demostrant que el veritable mentider era ell mateix.

També és veritat que la famosa frase d’Epimènides tenia un sentit didàctic i filosòfic, i per tant la mentida no li va ser tinguda en compte per la societat grega, que el premià amb tota mena d’honors i distincions. Tant és així, que una vegada mort a no se sap quina edat, la seva pell plena de tatuatges va romandre exposada a l’admiració de tots els ciutadans d’Esparta durant força temps per a que beneís la ciutat i portés sort als seus habitants.

Com que els grecs de l’antiguitat no anaven gaire vestits, es devien conformar amb la pell. Segurament que ara, si d’en Camps o la Barberà parléssim, podríem exposar una bona americana de franel·la de la millor sastreria de Madrid, o un magnífic bolso de Vuitton, la qual cosa, sens dubte, tindria més glamour que la pelleringa d’un vell filòsof mentider.

Preguntes que faria als alcaldables

Falta poc menys d’un any per a les eleccions municipals i comencen les especulacions sobre candidats potencials a l’alcaldia d’Igualada, i amb elles una llarga campanya preelectoral. Com que no em sembla de rebut passar de tot per a després queixar-me, com que em sembla que tots els vots són decisius i el meu també ho serà, com que és una elecció de responsabilitat i si m’equivoco vull saber en què i perquè, m’ha semblat convenient preparar la feina i cercar un mètode de valoració de les diverses ofertes electorals que comencen a perfilar-se i que no tardaran en concretar-se.

A aquest efecte, per a simplificar, i perquè després un s’atabala amb tantes promeses genèriques, programes que no diuen res i crítiques a l’oponent, he decidit que jo mateix cercaré la forma de concretar les alternatives. Que tots vetllaran pel progrés d’aquesta ciutat, ja ho sé. Que tots posaran els interessos públics per davant dels polítics o personals, ja ho sé. O faré veure que m’ho crec. Però el que m’interessa són les diferències, així que penso que si sols votés jo, d’alguna manera hauria de poder triar amb un cert coneixement de causa, i què millor que pogués formular als candidats unes preguntes concretes per a que me les responguessin concretament, sense evasives ni tòpics ni ambigüitats.

O sigui que he fet una llista, no per a que l’ompli cap candidat. No espero, és clar, que es prestin a aquest joc. Ja ompliré jo mateix les caselles pertinents a partir del que vegi i escolti durant els mesos que manquen per a les eleccions, però en qualsevol cas he decidit que aquests, i d’altres que se’m puguin ocórrer al llarg del temps, seran els aspectes a avaluar per mi a l’hora de decidir el meu vot, i ho imagino com un qüestionari que els aspirants a un lloc de treball haguessin d’omplir per a sol·licitar una plaça concreta. Després sols em caldrà comparar-ho amb el que hauria respost jo mateix, i votar a aquell amb qui les respostes siguin més semblants, qualitativament i quantitativa:

a) Enumeri els dèficits que, al seu entendre, presenta la ciutat d’Igualada en els aspectes següents i/o en qualsevol altre que cregui convenient afegir (si és possible, per ordre de prioritats):

- Mobilitat
- Habitatge
- Seguretat
- Via pública (neteja, supressió de barreres arquitectòniques, etc)
- Equipaments (sanitaris, esportius, educatius, etc.)

b) Concreti, fins on sigui possible, les inversions d’obra pública que pretengui realitzar durant el seu mandat (transformació integral de carrers, construcció de nous equipaments, etc.).

c) Expliqui breument quins mecanismes de participació ciutadana pensa aplicar i en quins àmbits.

d) Expliqui breument quins criteris seguirà per a acceptar o desestimar les peticions que puguin presentar-se conjuntament per un nombre més o menys important de ciutadans (estrictament legals, en funció del nombre de persones que signen la sol·licitud, depèn del tema, depèn de les persones, en funció de l’oportunitat, ....., tots els criteris o varis d’ells, etc.). En el cas que pensi aplicar varis criteris, cal que els relacioni per ordre de prioritat.

e) Expliqui, per a cada àrea de govern, quans càrrecs de confiança creu que haurà de nomenar, i quines funcions tindran.

f) Digui quin grau de dedicació a les tasques de govern exigirà als membres del seu equip.

g) Digui si pensa endegar la descentralització dels serveis municipals o no ho considera necessari. En cas afirmatiu, quins serveis i com.

h) Expliqui les mesures que pensa adoptar per a facilitar l’accés telemàtic del ciutadà als serves municipals.

i) Creu que Igualada necessita un nou Pla d’Ordenació Urbanística Municipal?

En cas afirmatiu:

· El pensa tramitar durant el seu mandat?

· Cercarà el consens de totes les forces polítiques de l’Ajuntament, sacrificant si cal alguns aspectes del projecte de POUM per a assolir aquest consens?

· Consultarà sobre el projecte de POUM als sectors econòmics i socials d’Igualada, per tal d’obtenir-ne la seva opinió i suggeriments, i si escau procurarà adaptar el projecte a les necessitats evidenciades per la societat civil?

· Pot explicar els trets generals de la proposta de POUM que presentaria?

I per acabar,

j) Detalli de la forma més concreta possible els errors que creu que pot haver comès l’equip de govern anterior i que vostè no pensa repetir (en el cas que hagi comès errors, és clar)

k) En el cas que vostè perdi les eleccions, donaria suport al nou govern si aplicava les mateixes respostes que ara dóna per vàlides? De veritat?

José Bono i Bill Gates

Rastrejant la premsa digital del dia, m’he trobat amb unes frases que m’han cridat l’atenció. Les dues primeres pertanyen a una entrevista que La Vanguardia a fet a Bill Gates amb motiu de la seva visita a Barcelona aquests dies, i que avui publica la versió digital i la de paper del diari:

Desde luego, donar dinero es más enriquecedor que quedárselo. Por encima de un determinado umbral, tener más dinero no supone una diferencia en la manera en que uno vive.

Llega un punto en que tener más dinero no te cambia la vida. Pero donar dinero a causas filantrópicas sí que te la cambia. Para bien.

En Bill Gates és una de les persones més riques del planeta i no falta qui pensa que el món està mal repartit, uns tant i altres tant poc. Al marge de l’opinió que ens pugui merèixer aquest senyor, i deixant de banda perjudicis que no venen al cas, com el mite de que les grans fortunes no són lícites, són paraules que parlen d’avarícia i de la seva absurditat. Quan tens tants diners, de què et serveix fer-ne més? Cal agrair a Bill Gates que hagi posat un sobreeixidor als seus beneficis, que no vol dir un fre, sinó una vàlvula d’escapament per a canalitzar la riquesa sobrant cap on fa falta.

Ho comparteixen, això, la resta de grans fortunes mundials? Hi estan d’acord les grans corporacions anònimes? Algú és capaç de posar fre a la pròpia avarícia d’acumular riquesa personal fins on es pugui? Què en pensen els membres del selecte Club Bidelberg, que aquests dies es reuneix a Sitges amb total opacitat per a tractar del món, del seu futur i del seu present, des de la perspectiva de les persones més influents a l’economia mundial? Són aquí per a decidir com invertir els seus beneficis en el desenvolupament de les economies pobres, o per a marcar estratègies sobre com aconseguir més beneficis personals?

Les altres frases que m’han cridat l’atenció són de José Bono, President del Congrés dels Diputats, que ha pronunciat en un discurs a la Seu d’Urgell i que avui publica, entre d’altres, el diari Público:

A la gente le importa tres puñetas quién gana las elecciones; lo que le importa es llegar a final de mes.

Todos queremos durar, y queriendo durar, no nos damos cuenta de que hay horas en las que los países exigen estadistas y no hombres de partido.

La primera d’aquestes frases és d’un realisme aclaparador, que s’agraeix en un polític tant veterà. És que realment, el que importa a la immensa majoria dels mortals, no és precisament el dia a dia, l’arribar a final de mes i, en definitiva, sobreviure i prosperar fins on es pugui? La política importa, és clar, però per sobre de tot el que volem els catalans, els espanyols i tothom és tirar endavant. Estaria bé que això ho assumissin també els que tenen la responsabilitat de governar i els que aspiren a tenir-la. I si hi ha algun polític realista, que no ho dubti, ara és el moment de manifestar-se. Malament com van les coses, dóna tota la impressió que per als polítics el problema no és el país ni l’economia, sinó la seva ambició.

I parlant d’ambició, ve a compte la segona frase de José Bono, que ve a dir precisament això, que en aquests moments no és política el que necessitem, sinó estadistes. Potser en Bono es pot permetre donar lliçons perquè el seu càrrec és molt institucional i molt poc polític, però les digui qui les digui, són paraules de sensatesa.

El milionari i el polític han parlat de deixar de banda, respectivament, l’avarícia i l’ambició. Se’n parlarà d’això al Club Bidelberg, a les borses, a la Moncloa, a la seu dels partits, a la CEOE, als sindicats, als consells d’administració?