Tal dia com avui, un suïcidi

El 13 de febrer de 1837, ja fosc, en Mariano José de Larra es va fer un tret al cap. Tenia vint-i-set anys i una forta depressió. Poc abans l’havia visitat en el seu pis del carrer Santa Clara núm. 3 de Madrid la Dolores Armijo, la seva amant des de feia un temps, per a deixar-li ben clar que la cosa s’havia acabat. Tots dos eren casats i la seva era una relació adúltera d’aquelles que, en aquella època, eren escàndol i pecat. En Larra s’havia separat de la seva muller, la Pepita Wetoret, poc temps després de casar-s’hi, amb el temps just per a tenir-hi dos fills, i la Dolores Armijo era l’esposa de José Maria Cambronero, fill d’un advocat influent de la societat madrilenya, amb bones connexions al govern i que assolí càrrecs importants a l’administració.

Sembla que la relació entre tots dos fou descoberta pels cònjuges respectius al poc temps d’iniciar-se, i que això portà a la ruptura dels dos matrimonis. Com que tots plegats eren personatges coneguts a la “Villa y Corte”, en Larra per la seva trajectòria literària i periodística, i la senyora Cambronero pel seu status social, l’escàndol fou difícil de suportar, especialment per ella, que va decidir, en un moment donat, acabar amb aquella aventura i tornar amb el seu marit, que llavors es trobava a les Filipines exercint un càrrec important en l’administració d’aquella colònia.

Així que cap al capvespre del 13 de febrer de 1837 la Dolores Armijo, acompanyada de la seva cunyada, es va dirigir a la casa de Larra per a manifestar-li la seva voluntat de tornar amb el marit i donar per acabada la seva relació, i de pas recuperar les cartes i altres documents que en Larra pogués posseir i que la podrien comprometre. No se sap com va anar la conversa, però tot just la Dolores i la seva cunyada van abandonar el pis, en Larra va posar fi a la seva vida fotent-se un tret al cap, que segurament la Dolores devia sentir des del carrer estant quan s’allunyava.

Poc després, el vaixell que portava a la Dolores cap a Manila per a reunir-se amb el seu marit es va enfonsar prop del cap de Bona Esperança, sense deixar supervivents. Una història tràgica, de les típiques del romanticisme espanyol del segle XIX.

Aquesta història, avui, hauria estat totalment diferent. Si es tractés de personatges famosos d’actualitat, els diaris en parlarien abastament i farien referència a escàndols de sexe i negocis, i el senyor hauria matat primer a l’estimada i després hauria intentat suïcidar-se sense aconseguir-ho. O es tractaria de personatges desconeguts, però amb el mateix argument: “la maté porque era mía”. Segurament que l’homicida i frustrat suïcida declararia que no recorda res, que tot plegat és com un núvol i que va perdre el món de vista, que ple de penediment i desesperació va intentar treure’s la vida amb el mateix ganivet, però no ho va aconseguir.

Ben mirat, avui en dia no seria una història romàntica, sinó més aviat l’ombra de Puerto Hurraco. Sembla que, com deia La Trinca en els seus inicis, “l’amor d’abans era una altra cosa”. I, al menys, sí que és clar que alguna cosa ha canviat. Els romàntics del segle XIX es mataven quan perdien l’estimada. Avui prefereixen matar les dones. “Si no ets per mi no ets per a ningú”, o “de puro guapo me he cobrado su traición”, com cantava en Carlos Gardel. Queden pocs romàntics i molts bèsties sense cervell.

El POUM i algunes formes de fer el ridícul

No opinaré sobre les qualitats i els defectes del POUM que, de moment, s’està tramitant a Igualada, perquè ja se n’han dit moltes de coses, algunes a favor i moltes en contra, algunes serioses i d’altres no, i no estic segur d’encertar-la. Però del que sí opinaré és de l’espectacle penós que s’està donant i el ridícul que el nostre ajuntament està a punt de fer sobre aquest assumpte.

Igualada compta en l’actualitat amb un Pla General aprovat l’any 1986. Fa molt temps i és hora de renovar-lo per a encarar els reptes del segle XXI. No crec que hi hagi massa discussió en aquest punt. El que passa és que hi ha coses que si no es poden fer no s’han ni de començar, i el POUM és una d’elles.

Els grups que formen l’Entesa, com a forces polítiques que tenen encomanada la gestió dels interessos municipals, estan en el seu dret d’endegar un planejament que respongui a la seva visió de municipi i de futur, naturalment amb el màxim consens possible, sense que el consens suposi “demanar permís” a cadascun dels igualadins, tal com alguns semblen entendre el consens. No es tracta de donar a aquest tema un tractament assembleari, però sí de saber amb quin suport es compta per a tirar endavant la transformació de la ciutat i si aquest és suficient. I no sols suport polític, també el suport dels agents econòmics i socials, o el d’aquest ens tan difós que alguns anomenen “societat civil”. No es pot obtenir la unanimitat, perquè és totalment impossible, sobre tot quan alguns aprofiten aquest tema per a desgastar el govern municipal sense ni tant sols mirar-se el projecte de POUM, però sí que cal tenir en compte que un POUM contra tothom no pot anar enlloc.

Vist que el PP va votar a favor en l’aprovació inicial, entenc que fins ara ha estat partidari d’aquest POUM. No es pot entendre d’altra manera, tenint en compte que el seu vot és imprescindible per a que el planejament tiri endavant, atesa la correlació de forces en el Consistori. Sembla que la reacció d’una part de la ciutadania, ara, l’empeny a canviar d’opinió. De savis és rectificar, però en aquest assumpte denota una absoluta manca de seriositat. L’aprovació d’un POUM no és el mateix que l’aprovació d’un projecte d’obres o la d’una ordenança. El POUM és un instrument que, de gust o per força, condicionarà durant una colla d’anys l’aprofitament urbanístic de tot el terme municipal d’Igualada, un instrument decisiu per a les expectatives econòmiques dels igualadins. Alguns en sofriran les conseqüències i altres en gaudiran.

Si el POUM és tan desastrós com per a retirar-lo, ja ho era el dia que es va aprovar inicialment. Si és així, ja no s’havia d’haver aprovat. Si més no, no l’haurien d’haver aprovat aquells que ara se’n penedeixen. I si el motiu per a retirar-lo no és altre que el rebuig d’una part de la ciutadania, és que el que prima en algun grup polític, més que els interessos de la ciutat, són els interessos electorals.

Tot plegat, un bon ridícul si es té en compte que:

1. Ha quedat demostrat que els socis de l’Entesa no són de fiar i la deixen abandonada així que pinten bastos. Amb amics com aquests, no calen enemics.
2. Començar a tramitar un POUM i desdir-se’n tot just aprovat inicialment és el mateix que enderrocar i no saber reconstruir.
3. Al govern s’hi és per a governar o no s’hi és. Allò que no es té prou força per a tirar endavant no s’ha ni de començar, i allò que s’ha començat s’ha d’acabar, amb les correccions que siguin necessàries. Altrament, esdevé un govern impotent.
4. Amb tota aquesta història s’han entretingut un seguit de recursos del municipi (humans, econòmics), s’ha molestat molta gent, s’han aixecat angoixes i expectatives i, finalment, s’ha perdut el temps de forma descarada. El que no s’ha fet, evidentment, són amistats.

Ja tornarem a començar un altre dia. Veurem quin govern ho farà i amb quin suport comptarà, però un ridícul com aquest és difícil que el tornem a fer.

Desfer país

Activitat humana que tendeix a governar o dirigir l’acció de l’estat en benefici de la societat. En una expressió molt nostra, això és fer país. És això la política? Ho és, i també altres coses. Maurice Duverger assimilava la política a les dues cares del déu romà Janus. D’una banda, la lluita pel poder. Assolir el poder com a objectiu. D’altra, la integració de l’oponent, una vegada assolit el poder. Una visió dualista de la política, que delimita dues fases ben diferenciades. La primera, prioritària, assolir el poder. La segona, mantenir-s’hi. És una visió molt crua del joc polític, però pel que fa a la segona fase no és tant descarnada com sembla. La millor manera de mantenir-se en el poder és fer allò que els ciutadans esperen de tu, és a dir, governar o dirigir l’acció de l’estat en benefici de la societat.

En aquest joc sembla que el paper de bo correspondria, d’una forma natural, a aquell que està governant, ja que es veu obligat a vetllar pel progrés, el benestar i la prosperitat del ciutadà, com a condició indispensable per a romandre en el poder. I el dolent de la pel·lícula seria interpretat per l’oposició, que intentaria fer-se amb el poder amb tots els mitjans que fossin al seu abast. Però la política no és una ciència exacta. Quan van maldades i el govern no respon com era d’esperar, les mirades del ciutadà es decanten cap a l’altra actor del joc polític i la primera fase de l’acció política, la conquesta del poder, es presenta als ulls de la societat com a una necessitat i una urgència indefugible.

Aquest és el joc que, ara mateix, es juga als escenaris espanyol i català, i els actors són, d’una banda, el PSOE i el tripartit, i de l’altra el PP i CIU. La resta de partits, més que jugar, s’ho miren des de la banqueta. Però com ja he dit, en política res és matemàtic. No hi ha blancs ni negres, i menys que res bons ni dolents. Qui fa país? És clar que Janus juga fort les seves cartes, que l’oposició ja es veu guanyadora d’unes properes eleccions i que el govern intenta sobreviure.

La posició del tripartit és delicada, com ho és la del PSOE en el govern espanyol. La crisi econòmica més greu de la democràcia sacseja aquest país i no sembla tenir aturador. L’atur ja és el pitjor problema que té la societat espanyola. I ara mateix, la confiança en l’economia d’aquest país s’ha esfumat radicalment arreu del món. Les coses van malament, el govern no sap com sortir-ne i la societat demana acció. Acció? Vol dir fer país, que és el mateix que assolir els reptes amb responsabilitat i integritat.

La solució podria estar en el canvi si el recanvi tingués la solució. Ho diré d’una altra manera. Això no és com el pòquer. No apostaré per qui no ensenya les seves cartes perquè, a la fi, si va de catxa ell guanyarà però jo perdré els meus diners.

I aquí està la cosa. CIU i PP juguen fort la carta de la por. Si les coses van malament, és perquè el tripartit i el PSOE governen malament. Ells són el recanvi. I la solució? No ensenyen les cartes, la qual cosa fa pensar que no tenen el remei que necessita aquest país. I tornem a Janus i Duverger i la primera fase de la política, assolir el poder com a objectiu, legítima però impròpia si es queda en això, perquè aleshores per al ciutadà no canviarà res.

Si els actors polítics entenguessin la política com l’art de “fer país”, no seria possible treballar políticament sense oferir alternatives ni solucions. Que aquest país va malament és una evidència. Que el govern, ara com ara, no sembla trobar el camí per treure’ns de la crisi, és també evident. Si tots som conscients del problema, en el moment just en que creiem tenir la solució, és el nostre deure exposar-la i posar-la a disposició de qui estigui en condicions de fer-la efectiva. Que és tant com dir que si CIU i PP creuen tenir la solució a tots els nostres mals, el que han de fer és explicar-la immediatament i posar-la a disposició de la societat, que no és el mateix que esperar a que els paguem amb els nostres vots per a que ens la puguin servir. És qüestió de responsabilitat i de fer país.

Com que tot això no passa, ens podem quedar de moment amb aquestes sensacions: que el govern està desbordat i en retirada, i que CIU i PP no tenen la solució o no la volen explicar (i no sé que és pitjor). Una forma curiosa de fer país, que hauríem d’anomenar amb més propietat “desfer el país”, ja que del que es tracta és de deixar que tot s’enfonsi per a aparèixer com el salvador.

Una vegueria per a encabir-me

Tinc un dubte existencial. I és que no sé ben bé on sóc. Ho dic per això de les vegueries, que diuen que és molt important i que per això s’ha de tramitar de pressa i corrents, ara que la legislatura s’acaba. La cosa és que jo sóc de l’Anoia, d’Igualada més concretament, i no sé quina vegueria em toca. Bé, sí que ho sé, que resulta que el govern ja ho ha dit: als anoiencs ens toca la vegueria de les comarques centrals, la que tindrà per capital Manresa o potser Vic. Però com que sento a dir que els igualadins això no ho volem, i que el que preferim és Vilafranca o Barcelona, que depèn de a qui es pregunta, ja m’estic fent un embolic.

A veure si ens entenem. Una majoria del consistori igualadí va votar, després d’algunes anades i vingudes força pintoresques, per manifestar que som del Penedès. Una altra part del consistori, la que està al govern, diu que el que ens convé és la vegueria de Barcelona. I el govern de Catalunya ens posa a les comarques centrals i, per cert, barra el pas a la vegueria del Penedés. O sigui que m’estan dient que el igualadins volem estar en una vegueria que no existeix o no existirà (la del Penedés), en una altra que més o menys significa deixar-nos com estem (la de Barcelona) i en una altra que ens deixarà força lluny de tot (la de la Catalunya Central). Ves si en som d’eixerits els igualadins, que ho volem tot!

Ara que, i si resulta que als igualadins tant ens fa? I si resulta que, fet i dit, això sols preocupa a uns quants? No hi posaria la mà al foc, però em sembla que, ara mateix, ben poca gent té una opinió ben definida sobre aquest tema. Fins i tot m’hi jugaria un misto que força gent no té ni idea del que és una vegueria ni de per a què serveix (ni de si servirà per a alguna cosa).

No seré jo qui blasmi de les vegueries ni qui negui la necessitat d’adequar la divisió territorial de Catalunya a una ordenació més racional que la provincial, tot i que em sembla que el moment escollit pel govern per a tirar endavant aquesta llei també és per a fer-s’ho mirar. El que passa és que, com a ciutadà igualadí, m’agradaria saber en què millora la meva existència, respecte de la situació actual, el fet de pertànyer a una vegueria o una altra.

És que les vegueries no substituiran a les Diputacions? I jo quantes vegades en ma vida he anat a la Diputació per a resoldre algun assumpte personal? No, és clar, se suposa que l’administració de la Generalitat es descentralitzarà en les vegueries, o sigui que aquestes tindran més competències que les actuals Diputacions. Bé, doncs mirem-ho d’una altra manera. Quantes vegades m’acosto per la Generalitat per a resoldre algun assumpte personal? Algun assumpte que no pugui resoldre en el Consell Comarcal o a l’Ajuntament, és clar.

Intueixo que els ciutadans de peu tot això ens afectarà molt poc, tot i que en sentirem parlar durant molt temps (val més parlar d’allò que no entenem que no dels assumptes que ens preocupen més). Això sí, ja us dic que si com a igualadí em toca anar a Vic a fer gestions que ara puc fer a Barcelona, ja s’ho poden quedar. I també us dic que, per molt que us esforceu, em sembla que a Igualada tenim tant de Penedès com del Priorat o de la Vall d’Aran. Si més no, no tenim amb Vilafranca cap llaç que no tinguem amb qualsevol ciutat de Catalunya.

Ara que, si això ens distreu, que no pari la festa!

Els herois, els etruscs i la política aparent

El 509 a.c. el rei etrusc Lars Porsena assetjava Roma amb la intenció de conquerir-la, emprenyat perquè els romans havien fet fora l’últim rei de la ciutat, d’origen etrusc, i havien implantat la república romana. I tenia totes les de guanyar. Roma era una ciutat petita, molt lluny encara de l’imperi que després esdevindria, mentre que els etruscs constituïen un estat poderós, el més poderós de la península itàlica per aquella època.

Diu la tradició romana (i els texts llatins que en la meva joventut m’obligaven a estudiar), que un jove patrici, en Gai Muci (Caius Mucius), s’infiltrà en les files enemigues amb l’encàrrec d’assassinar al rei etrusc, amb tan mala fortuna que s’equivocà de persona i va matar al secretari del rei. Capturat, fou condemnat a morir cremat, però com que es tractava d’un xaval molt valent, va posar la seva mà esquerra sobre un braser que hi havia per allà, permetent que se li cremés fins quedar-li totalment inútil, tot dient que el que li passi el cos no és res comparat amb la glòria. Tanta xuleria impressionà fortament al rei etrusc, i més quan en Gai Muci li va dir que, com ell, n’hi havia cent més de romans disposats a donar-ho tot per a matar-lo. Era un “farol”, però els etruscs s’ho cregueren i varen decidir retirar-se i perdonar la vida al jove Gai, que des de llavors fou anomenat Scevola, o l’esquerrà.

Què hauria passat si en Lars Porsena no s’hagués cregut en Gai Muci ni hagués fet cas de la seva valentia, i hagués atacat Roma com tenia previst? Doncs que segurament l’hauria conquerit, i potser l’imperi romà no hauria existit mai, sinó que en el seu lloc hi hauria hagut un imperi etrusc, o un altre, o cap d’ells, i segurament la història d’Europa hauria estat totalment diferent, o no (millor, pitjor?).

No deixa de ser una tradició de les que els pobles inventaven (i segueixen inventant) per a donar llustre a la seva història, i és possible que els fets reals no haguessin estat així, o potser sí, però coses com aquesta passaven i segueixen passant.

Posem pel cas que, en l’actualitat, l’exèrcit etrusc és l’administració, una d’elles, i que el seu rei és un Alcalde, o un Conseller, o un Ministre. I posem pel cas que les malvades intencions d’aquest exèrcit van pel camí d’aprovar un pla, o endegar unes obres, o aprovar unes lleis que una part de la població, o un grup social, considera lesives per als seus interessos i, suposadament, per als interessos generals. I suposem també que amb això es forma una plataforma integrada per un nombre indeterminat de persones, i/o es publiquen un seguit d’opinions i notícies als diaris en el sentit de reflectir el sentiment contrari vers les intencions de l’administració. Afegim-hi a més les declaracions dels polítics d’altres partits donant suport a les justes reivindicacions dels opositors a tal mesura.

O fem-ho més senzill i suposem que no hi ha cap pla de l’administració, ni cap obra ni cap llei en vies d’aprovació o d’implantació, sinó la voluntat d’un nombre indeterminat de persones d’assolir un estat de coses concrets, d’aconseguir una reivindicació política, econòmica, cultural, etc. I posem pel cas, també, que es crea l’oportuna plataforma i es publica l’opinió adient.

En definitiva, donem per suposada la mobilització d’un cert nombre de persones, així com el ressò polític i mediàtic oportuns, i vegem com reacciona l’exèrcit etrusc, és a dir l’enemic. Probablement l’administració competent reaccionarà en funció de les anàlisis que els seus experts puguin fer sobre l’estat d’opinió real de la població i hem de creure que també, o principalment, en funció de l’interès general.

Però a l’igual que Lars Porsena, la majoria de nosaltres arribarem a creure que la cosa va molt en serio, que si en Gai Muci és tan valent és perquè té al darrera el suport d’una majoria, que dit d’una altra manera és com dir que si criden tant deu ser perquè tenen raó i perquè són molts. Si el criteri per a donar per bona o dolenta una proposta o una iniciativa és el to i el volum de les veus contràries, que no el seu nombre i menys encara els arguments, acabarem com l’exèrcit etrusc, sempre en retirada per mor de quatre herois sobrevalorats. I acabarem tots pensant que Catalunya és i serà sempre convergent, encara que el catalans, misteriosament, votin altres partits; o que la majoria de catalans estem per la independència encara que les enquestes diguin el contrari; o que el territori no vol un magatzem nuclear encara que els seus habitants el demanin; o que la majoria estem per a restringir els drets dels immigrants, encara que els donem les feines que ningú més vol fer; o que el camp rebutja les infraestructures encara que els pagesos es venguin les terres a l’Incasòl; o que no volem trens, polígons industrials ni aeroports, encara que demanem inversió per a dinamitzar econòmicament el territori; o que la ciutadania no està amb el seu ajuntament, encara que el voti elecció darrera elecció; o que tots plegats som tontos i cal que ens ho fem mirar perquè no ens adonem que el món no és com el veiem, sinó com ens el mostren els opinadors.

D’herois com l’Scevola en volten uns quants i d’ingenus com en Lars Porsena en som molts de nosaltres. Abans d’emprendre la retirada, vegem la justa mesura i representació de tantes veus autoritzades com tenim, perquè al final resulta que les eleccions i la realitat acaben posant a tothom en el seu lloc, que l’opinió publicada i la política aparent no tenen res a veure amb l’opinió pública, i que els herois que posen la mà al foc estan ben sols.

Peces que vénen de sèrie

D’una pel·lícula de Michael Mann, Colateral, una d’aquestes que serveixen per a passar l’estona sense massa maldecaps, extrec una frase que el taxista protagonista li etziba a un assassí a sou: Joder, hay piezas que vienen de serie y un ser humano debería tenerlas todas. Es refereix al que sembla que hauria de ser propi de la humanitat: la intel·ligència, la comprensió, la pietat, l’amor, ...., i no específicament per aquest ordre.

Val a dir que lluny de les pel·lícules, aquestes peces quasi sempre hi són, però sovint tenen algun defecte de fàbrica, i a vegades esdevenen totalment inservibles. Alguna cosa falla, per exemple, si som capaços d’acceptar amb naturalitat la misèria de molts per a mantenir la riquesa d’uns quants. Segur que quelcom no funciona si podem distingir entre “guerres justes” i “guerres injustes”, o “guerres legals” i “guerres il·legals”. I l’avaria deu ser molt grossa quan la crueltat triomfa sense penediment sobre qualsevol altra consideració.

Són peces que no tenen recanvi. La pregunta és si poden ser reparades i per qui. Admetre que no tenen solució és tant com admetre la derrota i, de pas, convertir el mal en inevitable. Però a la pregunta de qui pot repara-les, la meva resposta és concloent: sols nosaltres mateixos, i ningú més, pot reparar aquest desastre.

El cos humà admet moltes intervencions, i amb sort i perícia (i molta ciència) la malaltia pot ser guarida. L’ànima, en canvi, es perillós deixar-la en mans de tan curandero aficionat i/o interessat com volta pel món. A la desesperació de la fam, la pobresa i la guerra hem de respondre amb resignació cristiana? Diuen els operaris d’aquesta empresa tant gran que és l’església catòlica que sí, que pitjor és la pobresa espiritual. I les empreses de la competència, o diuen el mateix o prediquen l’odi i la destrucció.

Si aquells a qui confiem les nostres consciències ni tant sols coneixen les beceroles de la seva ciència, de què ens serveixen? Si pretenen reparar la peça de la intel·ligència amb l’obscurantisme i la fe cega, si pretenen substituir la comprensió pel fanatisme, la pietat pel despotisme, i confonen l’amor amb la religió, val més que ens ho fem solets, que ens en sortirem més bé. I això no és ateisme ni religió, és agnosticisme. Potser sí que hi ha més coses i un dia ens les trobarem, o potser no, però ara com ara el que hi ha és això i el que cal millorar és l’immediat.

Un cementiri nuclear i l'enterrament de la coherència

L’alcalde de la població de Santervás de Campos (80 veïns), demana el cementiri nuclear “per a crear una mica vida”. I ja van quatre candidats, després de Yebra (Guadalajara), Ascó (Tarragona) i Villar de Cañas (Cuenca). Tots ells defensen la seva candidatura a acollir el magatzem temporal centralitzat (MTC) de residus nuclears, encara que qui sembla tenir més números per a ser-ne l’adjudicatari és Ascó. I tots ells, també, fonamenten la seva candidatura en els beneficis que comportarà per al poble. Això de que un cementiri doni vida a un poble em recorda una mica els anuncis de la secció de necrològiques de La Vanguardia, que anuncien cementiris “plens de vida”.

Però conyes apart, el que hauria de ser un debat en el que es posessin sobre la taula els interessos del municipi i els de tot el territori, així com la necessitat de comptar, en un lloc o altre, d’una instal·lació d’aquestes característiques, o el grau de seguretat que cal esperar en la gestió dels residus, i moltes altres qüestions que donarien arguments més o menys sòlids a favor o en contra del MTC, se n’ha anat a fer punyetes enmig de l’oportunisme polític, el càlcul electoral i la demagògia més descarada.

Hi ha posicionaments que són bens clars: els dels antinuclears i els favorables a l’energia nuclear. Es pot estar en un costat o en un altre, però en aquest debat tots sabríem de que parlem. Però i els partits? Quin és el paper dels partits polítics en aquest espectacle? La successió dels fets no pot ser més lamentable. Ascó anuncia la seva candidatura i els partits catalans dubten durant dos dies sobre què fer. No és que els vingués de nou, doncs coneixien les intencions del consistori des de feia molt temps i, d’altra banda, la candidatura és més que lògica, tractant-se d’un municipi plenament “nuclear” (dues centrals nuclears en actiu, una altra al municipi veí i una altra en procés de desballestament també a Vandellós). El que van estar pensant durant dos dies és com els afectaria això electoralment.

I al tercer dia es va aixecar la polèmica. CIU, una formació política que defensa l’energia nuclear i a la qual pertany l’Alcalde d’Ascó, es manifesta contrària a la instal·lació del MTC en terres catalanes, no fos cas que li tornessin els maldecaps del Pla Hidrològic. I el PSC, o millor dit en Montilla, per no semblar menys “enrollat” que els altres (com diu el de Polònia), s’apressa a dir que Catalunya ja ha complert amb la seva quota de solidaritat. I a sobre s’embronca amb els seus parents polítics dels ministeri d’indústria. Al final, ja no sabem qui és pro i qui és contra en això de l’energia nuclear.

Queda clar que per als dos partits “nuclears” de Catalunya les instal·lacions nuclears els semblen una càrrega. No diuen, és clar, que es refereixen a una càrrega electoral. Probablement ho haurien tingut més fàcil si Ascó no hagués formulat la seva candidatura i hagués estat una “imposició de Madrid”. Però, mira per on, no ha estat així i aquesta vegada no podrem utilitzar els arguments identitaris i victimistes que tant bé ens van en altres ocasions.

En tot aquest guirigall hi ha preguntes a les que ningú respon, perquè les forces polítiques pensen més en la desintegració dels vots que en la dels àtoms. Per exemple:

1. És preferible que els residus nuclears de les centrals es segueixin guardant en piscines al costat de cada central, com es fa ara en les centrals de tot Espanya, inclosa Ascó, o que es centralitzin en instal·lacions tancades tipus MTC? És més segur el mètode actual o el cementiri nuclear?
2. No és força contradictori que qui defensa la seguretat i conveniència de l’energia nuclear, presenti els magatzems de residus nuclears com a una càrrega pel territori?
3. És millor una instal·lació d’aquestes per a cada central o una de sola per a totes?
4. S’han concretat els suposats perills del MTC?
5. Els detractors de l’energia nuclear tenen arguments de tipus mediambiental per a estar-hi en contra, que es poden compartir o no. Quins arguments tenen els polítics defensors d’aquesta font d’energia per a rebutjar el cementiri nuclear en terres catalanes?
6. En definitiva, PSC i CIU poden dir clarament, sense embuts, en què perjudica, al seu entendre el MTC que demana Ascó? Algun argument econòmic, mediambiental, sociològic, ....., diferent dels arguments electorals?

La única posició clara i raonada, ara com ara, és de l’ajuntament d’Ascó. Potser l’encerta o potser s’equivoca, però al menys la seva motivació és concreta i manifesta: el progrés del seu municipi.

I una darrera qüestió: per què l’autonomia local s’ha de defensar quan es tracta de Vic i s’ha de combatre quan parlem d’Ascó? Simple càlcul electoral. El demès és l’interès general, i no sembla que compti gaire. Si a Ascó, finalment, no s’hi instal·la el cementiri nuclear, sí que, al menys, donaran cristiana sepultura a la coherència política d’aquest país.

De la prodigiosa lactància de l'Artur Mas i altres fets extraordinaris

Sant Bernat de Claravall, a qui es té per fundador de l’Orde del Cister, fou un home afortunat. A la França de començaments del segle XII triomfar en la vida era molt difícil, sinó era a base de garrotades, i ell ho intentà amb la paraula. No em posaré ara a lloar les virtuts del sant, que en devia tenir, ni a recollir els seus defectes, que també tindria, però d’entre els fets miraculosos que l’Església li atribueix (no seria sant si no tingués al currículum alguns miracles), em fascina l’episodi de la lactatio, que força pintors han recollit des de llavors i que forma part de les tradicions marianes d’aquest país, ja des de les Cantigues d’Alfons X el Savi.

Diu la tradició que Bernat era encara un novici inexpert i tímid de l’abadia de Citeaux, quan un prelat visità el convent i l’abat li encarregà que prediqués davant l’il·lustre visitant. El jove novici estava tant nerviós per haver d’estrenar-se d’aquesta manera, i era tal la seva timidesa i temor, que passà la nit orant davant la imatge de la Verge per tal que li donés forces. Assegura la llegenda que era tanta la seva devoció per la Verge, que aquesta, en un moment donat, li donà el pit per a que mamés directament de la seva llet, transmetent-li així el do de l’eloqüència. L’escena s’ha representat habitualment amb un Sant Bernat orant davant una imatge de la Mare de Déu, i aquesta amb un pit descobert, del que brolla un raig de llet que va a parar directament a la boca del sant.

El cas és que, gràcies a aquest fet miraculós, Sant Bernat realitzà una excel·lent exposició oratòria davant el prelat, i per sempre més gaudí d’una gran eloqüència que el permeté triomfar en tots els àmbits. Fou tal la seva facilitat per a predicar, que també diu la tradició que quan s’acostava a un poble, les famílies amagaven als seus fills joves per a que no el seguissin, seduïts per la seva paraula, i abandonessin els camps. Fou en Bernat un aferrissat predicador de la segona creuada contra els infidels de Terra Santa (matar infidels no era pecat, deien llavors); fundà una de les ordes religioses més poderoses de la història, si més no en el passat, la del Cister; es feu un lloc entre els grans teòlegs de l’època; i fou un personatge força conegut en les esferes de poder del segle XII.

I tot gràcies a la lactància miraculosa de la seva joventut, que li donà forces com la poció màgica del druida les donava a l’Astèrix. En els temps que corren, en Bernat hauria estat un polític afortunat. També en any d’eleccions com l’actual, els polítics catalans cerquen la mamella i el nèctar que els ha de dur a la victòria. Perquè, reconeguem-ho, ara com ara uns i altres semblen necessitar d’algun miracle per a mantenir el poder o per a conquerir-lo. En això, qui ho té més cru és el tripartit. Embolicat en les seves contradiccions (per força les ha de tenir un govern de coalició), amb el desgast de vuit anys de govern i amb una crisi econòmica contra la que no pot fer res que un altre no faria, al govern de la Generalitat li costarà de fer que brolli la mamella, i el temps s’acaba.

CIU i els seus líders, mentre, sembla que comencen a obtenir el nèctar preuat i a assaborir la victòria. Però a diferència de Sant Bernat, a l’Artur Mas li caldrà una lactància més prolongada i més intensa, perquè, ara com ara, el que brolla no són virtuts i eloqüència, sinó desgràcia per a l’adversari, que és tant com dir que la Verge no hagués atorgat a Sant Bernat el do de l’eloqüència, sinó que hagués convertit en sord al prelat per a que no s’adonés de les seves mancances. I així Sant Bernat se n’hauria sortit victoriós de l’episodi, però no hauria triomfat en la vida.

En política és força habitual que un partit guanyi les eleccions no per mèrits propis, sinó pel demèrit de l’adversari. L’elector, simplement, canvia de bàndol perquè ja n’està fart del que mana, dels seus errors i de la seva ineficàcia. I el cicle torna a començar, fins que, més tard o més d’hora, acabarà d’igual manera. Al tripartit li ha tocat una època difícil, i a això cal afegir la seva pròpia ineficàcia per a fer front a alguns dels problemes més importants d’aquest país. La crisi econòmica és, de lluny, el més important i, com ja he dit, no hi pot fer gran cosa, com no sigui posar aigua oxigenada a la ferida. En això és ineficaç, certament, però tant com ho seria un govern de CIU. D’altres problemes deriven de la pròpia composició del tripartit, en el que l’únic que sembla tenir vocació de govern és el PSC.

I problemes afegits que sols ho són en la mesura que se’ls magnifica des dels mitjans i des de posicions polítiques interessades també n’hi ha força. Portem molt temps parlant de vegueries, de consultes i de l’estatut, gastant energies polítiques en debats que sols interessen a qui vol debatre, i mentre les enquestes del CEO ens diuen que la gent està per una altra cosa, i que ni tant sols saben qui governa aquest país.

Ara mateix, el tripartit i l’oposició preguen en capelles diferents. El primer cerca el miracle que l’ha de permetre continuar en el govern, mentre l’oposició sembla que ha començat, finalment, la lactància, un alletament que haurà de perdurar fins al novembre i del que, de moment, no se n’obtenen alternatives ni solucions miraculoses. La lactància de CIU, ara com ara, es nodreix de les desgràcies i el desgast del govern, i de les posades de pota dels seus consellers, que de tant oportunes fins i tot semblen miraculoses. I potser li sortirà bé, però li caldrà mamar durant molt temps i veurem si la mamella dóna per tant. Per assolir el triomf de Sant Bernat o les victòries del pujolisme, val més que no ho fiï tot a les dificultats del tripartit i comenci a posar-hi quelcom de seu, alguna cosa més que demagògia, que d’això tots anem sobrats.

I és que, com saben els que entenen de miracles, tot és possible fins el darrer moment. Així, mentre uns treballen contra corrent però treballen i podrien vèncer, d’altres refien de la derrota de l’adversari i no s’adonen que el corrent se’ls pot emportar. O el que és el mateix, mentre uns refien que no s’estronqui la mamella, d’altres fabriquen biberons.

Lliurepensament versus pensament únic

El lliurepensador és una persona que basa les seves opinions en la raó, lliure de les idees preestablertes. Diríem en termes més mundans que és un o una que pensa per si sol o per si sola. De fet, tots ens ventem de tenir criteri propi, i estic segur que cap opinador reconegut acceptaria que no se’l tingués per un lliurepensador, malgrat que mai se l’hagi anomenat així.

Ho diu la pròpia paraula: el pensament és lliure. Es pot equivocar, fins i tot pot emmalaltir. El pensament pot ser extraordinari, creatiu, innovador, clarivident, precís, pot residir en un cap perfectament moblat, o pot ser confós, cruel, distorsionat, aberrant, malvat, embogit. Pot ser progressista o conservador, moral o immoral. El que no pot deixar de ser és lliure.

Lliurepensament és un terme passat de moda. Va sorgir al segle XVIII, amb el triomf de la raó i la il·lustració sobre el dogmatisme religiós, una època en la que pensar contracorrent era força més arriscat que en l’actualitat. No és que ara hagin desaparegut els lliurepensadors. Hi són, però tot i que no s’hi juguen la seva integritat física, han estat marcats amb l’estigma dels pensadors utòpics, dels snobs que es volen fer notar o del “progressisme pijo-progre”, una altra expressió que sembla s’ha posat de moda per a desacreditar una part del que, en termes molt genèrics, s’anomena esquerra, fins i tot des d’una part de la pròpia esquerra política.

I una altra expressió apareix en els darrers temps per designar precisament el contrari del lliurepensament, el pensament únic. El pensament únic designaria les idees hegemòniques o dominants dins un grup social. Paradoxalment, hi ha més d’un pensament únic, com hi ha més d’una tendència ideològica dominants a la societat.

En aquesta dialèctica del pensament únic versus lliurepensament, identificar de forma objectiva cadascun dels dos bàndols en actituds concretes de persones o grups determinats és força arriscat. M’abstindré de fer-ho, però en termes generals sí que puc esmentar alguns posicionaments:

a) Quan un càrrec destacat o un equip d’un partit polític adopta un actitud o una resolució que esdevenen polèmiques, la seva defensa corporativa per la resta del partit és una manifestació plena del pensament únic. Passaria exactament el mateix si aquell càrrec hagués actuat de forma diferent.

b) El lliurepensament no treballa bé en un grup definit ideològicament, com pot ser un partit polític, i menys en un grup cohesionat pel sentiment religiós. Naturalment, s’hi pot accedir lliurement, i lliurement decidir que mai més es pensarà lliurement.

c) En general, el lliurepensament porta de forma natural cap al progressisme, ja que progressisme, entre d’altres coses, és precisament tot el contrari de conservadurisme, immobilisme o tradició (i que cadascú doni al progressisme el color polític que li vingui en gana).

d) Sigui de dretes o d’esquerres, lliurepensament és llibertat per definició, criteri propi i progressisme, pijo o no.

e) El lliurepensament és radicalment incompatible amb el seguiment d’una consigna, sigui explícita o no.

Probablement serem més del compte els que reivindiquem la independència del nostre criteri, però estaria bé no oblidar que el món es mou endavant sols quan l’empeny el progressisme i el lliurepensament, unes etiquetes que caldria rehabilitar enmig de tant pensament únic.

Doctor, tinc bonisme. És greu?

Aquests dies he aprés una paraula nova, buenismo. La dic en castellà, perquè és així com l’he escoltat i no sé com traduir-la. Potser “bonisme”? La veritat és que l’he cercat al diccionari de la Real Academia Española, a través de la seva web, i em retorna que no hi consta. I pel que fa a la suposada traducció catalana, “bonisme” no figura tampoc al diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans. Dic això, perquè com a resultat de la polèmica sobre l’empadronament d’immigrants sense papers a l’ajuntament de Vic, tota una colla de veus autoritzades ja ens estan dient que no es pot anar amb aquest bonisme pel món, que jo interpreto que no es pot anar de bo per la vida.

Suposo que la cosa deu estar en distingir el que és bo del que va de bo sense ser-ho, i se’ns està dient que, pel que fa al tema de la immigració, hem de deixar “d’anar de bons” i “ser realistes”, o sigui, no ser tan bons com diem que som, sinó deixar de dir que som bons.

Vaja, en definitiva, que no hem de ser tan bons, que ja m’estic fent un embolic! Jo, la veritat, no sé si sóc bonista, però sempre he pensat que la defensa dels drets humans està del costat dels bons, i que la legalitat, si no hi és, també hi hauria de ser. Ingenu com sóc, em pensava que això anava pel camí de la bondat, és a dir, de ser bo, i que, potser per herència d’aquell catecisme que apreníem a la infantesa, això era el que calia, “ser bo”.

Doncs bé, per a que quedi clar que “ser bo” ja no està tant ben vist, ara se li canvia el nom per a transformar-ho, quasi bé, en la descripció d’una patologia. “Sufre de buenismo”, “el pobre té bonisme”. Potser la manera de canviar una actitud té a veure en canviar-li el nom, i així deixar de ser bo ja no serà el mateix que ser dolent, sinó que serà una mena de cura o redempció. I se m’acut que fent extensiu aquest mètode a d’altres qüestions, podríem canviar moltes coses, si és que realment les volem canviar. Per exemple, si el que volem es justificar una actitud antidemocràtica, podríem explicar que cal deixar de ser democratista, que ja es veu que sona malament i ha de ser dolent per força, i ser més realistes. A que ens avindríem més a deixar de ser democratistes que no demòcrates?

I com se sap que un pateix bonisme? Doncs perquè als que patim d’això donem més importància als problemes de les persones immigrants que als que sembla que té l’ajuntament de Vic per a acollir-los. I ja se sap que donar més importància als problemes de les persones que als de les administracions no és de persones sanes.

No serà això el que està passat amb aquest assumpte de Vic? No serà que el que es vol és justificar una actuació il·legal i poc respectuosa amb els drets humans, però rendible electoralment? Ara resultarà que els que no hi estem d’acord “som massa bons”, patim de bonisme crònic?

Em temo, doctor, que tinc bonisme. Això es cura?

Sobre Haití, millor calladets que dient bestieses

Fets, i no paraules, es llegia a l’eslògan electoral d’un partit polític, ja fa un temps. Les paraules se les enduu el vent, segons una popular dita. Més treballar i menys enraonar, afirmen alguns patrons o alguns cap de servei. D’una banda restem importància al què diem, en el ben entès que el que compta és el que fem, però no deixem de barallar-nos per les paraules. Tant és així, que sovint els debats es centren en com diem les coses, més que no en les coses que diem.

Serà que hi ha molt bocamoll per aquest mons de déu i ens ho posa fàcil per a entretenir-nos en debats inútils sobre expressions desafortunades, malentesos no intencionats i paraules dites de més.

Hi ha moltes maneres de dir les coses, però és evident que cal fixar-s’hi mica, especialment si el que parla és un personatge públic, que hauria de tenir en compte la ressonància social del que dirà. El flamant bisbe de Sant Sebastià, José Ignacio Munilla, ha patinat estrepitosament afirmant que la nostra “pobre situació espiritual” és un mal major que el que sofreixen a Haití. Dubto, perquè tinc bon cor, que al Sr. Bisbe li sembli poca cosa el que sofreixen a Haití, però segurament que si s’ho hagués pensat una mica abans d’enraonar, les coses les hauria dit diferent i no hauria aixecat la polseguera mediàtica que s’ha vist després. És clar que, malgrat el meu bon cor, he de reconèixer que s’eminència no ho ha arreglat gens quan, acusant als medis de manipular les seves paraules, ha dit que, a fi de comptes, als pobres d’Haití Déu els ha ofert la felicitat eterna (mentre que els que som uns materialistes, és clar, ho tenim més cru). D’aquest senyor, al menys, es podria dir, com sempre dic d’altres persones, que calladet hauria estat més guapo.

I ja que esmentem el cas d’Haití, no puc deixar de referir-me amb tot el “carinyo” del món al darrer festival de bestieses que el Salvador Sostres vomita en el seu bloc, ahir i avui, sobre les desgràcies d’Haití i la reacció del món occidental. Bé, més o menys deu anar d’això, tot i que entre tanta ironia, tant cinisme i tant foc d’artifici, un acaba pensant que l’únic propòsit dels seus escrits és l’escàndol, com més majúscul millor. És un altre mena de bocamoll, el del que sap el què diu i pateix una incontinència verbal irrefenable, el del que vol ser conegut pels seus exabruptes i no per les seves idees.

Pel que fa als prelats, se sap que el seu regne no és d’aquest món; d’aquí que es perdin en l’anàlisi teològica i posin per sobre de l’infortuni humà la salvació de les ànimes. En quant a algunes mostres de la intel·lectualitat d’aquest país (i d’altres), caldria preguntar-los en quin món viuen realment, perquè segur que no és el que mostren els telenotícies. I a tots plegats dir-los que si no volen, no poden o no saben fer res per ajudar, millor calladets que dient bestieses ofensives.

L'Alcalde de Vic no pot negar l'empadronament als immigrants

No empadronar als immigrants sense papers és una il·legalitat, per molt que el Consistori de Vic s’obstini en dir el contrari. Les lleis poden agradar o no, i si no funcionen, mecanismes té la democràcia per a canviar-les. Però l’alcalde de Vic no pot modificar-les per ell sol, ni tant sols emparant-se en el dictamen dels serveis jurídics de l’Ajuntament que diu que ha sol·licitat, uns serveis que no poden ignorar sense prevaricar, ells i l’alcalde, que el padró municipal d’habitants constitueix un registre de les persones que resideixen en el municipi, siguin legals o il·legals, siguin honestos o delinqüents, siguin el què siguin, i constitueix la prova de la seva residència en la localitat. En això, el Ministre de Treball i Immigració té raó quan diu que “no és possible amb la llei a la mà negar l'empadronament d'una persona que acrediti amb documentació fefaent la seva identitat i la seva residència en un municipi"

No empadronar una part de la població, la que sigui, significa ignorar voluntàriament la realitat. L’Ajuntament pot optar per la ignorància, ell sabrà si l’interessa conèixer qui té a casa, però resulta que, a més, l’empadronament és un dret de les persones. A no ser, és clar, que a més de l’empadronament, se’ls vulgui prohibir la residència, qüestió que l’Alcalde deu saber prou bé que no és de la seva competència.

És que els serveis socials de Vic estan col·lapsats per culpa de la immigració il·legal? No conec els problemes que tenen els serveis municipals en aquella ciutat, però si a l’hora de repartir culpes comencem per la immigració, acabarem estenent-les a tots aquells que fan ús dels serveis socials (immigrants, pobres, marginats, ....). És clar, per a que un servei funcioni a la perfecció el millor és que no tingui usuaris.

Tot plegat no fa més que alimentar el discurs xenòfob i racista dels Anglada i companyia, que fonamenten en la suposada impossibilitat dels serveis comunitaris per a acollir les necessitats dels nouvinguts i en el fet que “els d’aquí” es veuran privats, per culpa seva, d’aquests serveis. Un discurs que malauradament acull avui mateix la Pilar Rahola en un article força desafortunat a La Vanguardia.

És evident que la immigració genera problemes, per als propis immigrants i per al país que els acull, més quan es tracta d’immigració il·legal. I és també evident que en temps de vaques flaques els problemes s’aguditzen. A tanta evidència, jo afegiria que les millors solucions no són les draconianes, que tenen molt de demagògiques i poc de solució, sinó les realistes i mesurades. La solució no pot ser la de l’ajuntament de Vic, entre altres coses perquè si el què pretén l’Alcalde és que els immigrants il·legals marxin de Vic, posant-se ell mateix en la il·legalitat, és difícil que ho aconsegueixi privant-los d’un altre paper. Tret, és clar, que tot plegat no porti a les astracanades de la Itàlia berlusconiana o als aldarulls del Ejido. Quan s’emprèn el camí de la demagògia la democràcia i els drets humans van quedant enrere.

Dels pobles "civilitzats" i dels "salvatges"

En un passatge de La tendresa dels llops, l’única i excel·lent novel·la publicada per l’escriptora escocesa Stef Penney, un dels personatges creu haver descobert indicis de llenguatge escrit dels indis del Canadà, quan és creença general que les diverses llengües indígenes del nord d’Amèrica eren exclusivament orals i no tenien escriptura. Amb una certa tristesa, aquest personatge diu que si s’hagués sabut que els indis tenien un llenguatge escrit, probablement haurien estat tractats d’una altra manera, s’entén que millor.

No hi havia pensat mai, però ben mirat és probable que fos així. Fent una ullada general a la història de les civilitzacions, no n’hi ha cap que pugui ser qualificada com a tal i que no tingués la seva pròpia escriptura. En certa manera, és com si aquest fos un estadi superior de l’evolució de les llengües, aparellat a un més gran desenvolupament cultural i social. Mirem-ho des del punt de vista pràctic. Em serà més fàcil transmetre coneixements a una pluralitat de persones mitjançant documents escrits, reutilitzables una i altra vegada, que no fent-ho oralment de persona a persona. En termes de grup social, la primera de les opcions és la més útil.

Hi ha o hi ha hagut força pobles sense llenguatge escrit. Tots ells podrien ser qualificats més o menys de “primitius”, per bé que aquesta expressió pot semblar simplista o despectiva. El que és cert és que els grups socials sense escriptura són petits, mentre que els estats, els imperis i en general les civilitzacions tenen o han tingut totes elles una cultura escrita. Parlem, d’una banda, de les tribus índies del nord d’Amèrica i d’algunes del centre i sud, i de molts pobles de l’Àfrica negra o de l’extrem orient asiàtic, mentre que de l’altra banda parlem de les cultures clàssiques i posteriors d’Europa, orient mitjà i Àsia.

La creença en una superioritat natural dels pobles “civilitzats” o lletrats, respecte dels “salvatges” o illetrats, ha justificat l’espoli, l’esclavatge i l’explotació pura i dura dels homes i dones i dels recursos del que hem anomenat “tercer món”, i ha donat peu a tota mena de teories racistes per a justificar, suposadament, la dominació i fins i tot l’extermini dels pobles primitius.

Així que els pobles que sempre ens hem cregut “civilitzats”, en front dels que hem considerat com a “salvatges”, potser hem estat, en realitat, víctimes d’un autèntic miratge. Hem vist els nostres pensaments i els nostres coneixements escrits en un pergamí o en un paper, i hem pensat que això, el suport físic d’aquestes idees, les feia superiors a aquelles que no perduren físicament més enllà de la transmissió oral. Més o menys, ve a ser com considerar que allò que llegim en un llibre és superior a allò que l’avi ens explicava a cau d’orella en la nostra infantesa. De ben segur que la paraula oral no s’escampa tant ràpidament com la paraula escrita, i probablement el progrés en un cas i en l’altra tindrà ritmes diferents, però no és convenient valorar el missatge per l’aspecte del missatger.

Sense infravalorar la importància del llegat escrit de les idees, no estaria de més prestar atenció al llegat oral de les cultures, les que siguin, les més “primitives” i les “civilitzades”, i potser descobriríem allò que ha portat a alguns idealistes a conviure amb els pobles més senzills de la terra. I qui sap què hauria passat si des d’un primer moment haguéssim deixat de banda l’escriptura. Probablement no hauríem anat a la Lluna, no tindríem grans ciutats i potser ens moriríem de gana. Segurament viuríem malament, però no puc saber si seríem millors o pitjors.

L'estratosfera catalana

És possible que l’Alfonso Guerra tingui raó, que els polítics catalans es trobin a l’estratosfera, i no sols els polítics, sinó la majoria de ciutadans de Catalunya. No perquè estiguem a la Lluna, que això sembla pensar aquest senyor, sinó perquè som ja molt lluny del que ell representa. A l’Alfonso Guerra li cal reconèixer l’important paper que, junt amb molts dels seus companys de files i molts polítics d’altres formacions, va jugar en la normalització política espanyola, però d’això fa molt temps i una llarga trajectòria parlamentària, la més llarga d’aquest país, no equival forçosament a un coneixement equilibrat de la realitat social que es mou més enllà del parlament i els debats constitucionals.

La societat catalana ha recorregut un llarg camí, encertat o no, en defensa de la seva singularitat. Es pot compartir o no la via estatutària, pot agradar més o menys l’Estatut i el seu contingut, però el que no es pot posar en dubte és que ha estat fruit d’un debat democràtic i de l’acció política. Com diu el Joan Tàpia a El Periódico, Catalunya no pot renunciar a l’autogovern pactat amb les Corts espanyoles. Pacta sunt servanda, diu un vell aforisme llatí, els pactes s’han de complir, i no és de rebut que allò que el poble català i les Corts espanyoles han pactat se’n vagi en orris de la mà d’un Tribunal polític en el que la meitat dels seus membres ni tan sols hi haurien de ser.

Així que la iniciativa del President Montilla en vers una resposta unitària de la societat catalana davant una eventual sentència restrictiva de l’Estatut és lògica, el mínim que cabia esperar. Per una vegada fins i tot l’Oriol Pujol ha beneït la iniciativa del President. Com diu en Joan Tàpia al seu article, en el tràmit de l’Estatut hi va haver un excés de ganivets. Esperem que ara la resposta catalana sigui veritablement unitària i que els polítics en donin exemple. Si no és així, apaga y vámonos.

Examen de consciència

Fa cosa d’un any, el 4 de gener de 2009 per a ser exactes, vaig encetar aquest bloc sense tenir massa clar si el mantindria ni si el llegiria algú. Bé, els primers aniversaris són sempre l’excusa perfecte per a fer examen de consciència, repassar el que s’ha fet i el que s’ha deixat de fer, i proposar-se l’esmena de tot allò que no ha funcionat com desitjàvem, així que, inevitablement, jo també m’he endinsat en el laberint de la introspecció i el propòsit d’esmena.

Si se’m permet que sigui una mica positiu, diré que, al menys, el bloc ha durat més del que jo mateix esperava, i segurament que seguirà així, la qual cosa, si més no, em dóna una certa satisfacció, la de la constància que no sempre acompanya en altres qüestions. En quant als lectors, és ben cert que sou poquets, però què caram, sou els millors, o sigui que també en aquest aspecte em sento satisfet.

I ara l’autocrítica. Vaig començar amb el ferm propòsit de no posar-me en política, i ja quasi des del primer moment que n’he parlat. Serà que el tema m’interessa massa per a deixar-lo de banda. De tota manera, sempre he procurat mantenir una certa equidistància, no perquè no em vulgui mullar, sinó perquè, de fet, sempre l’he mantingut en la meva activitat personal i professional. Si se’m permet la paradoxa, intento ser “radicalment moderat”. La meva visió de la política és que, per a complir els seus objectius, sols pot ser moderada, en les formes i en el contingut. El demès és demagògia, imprudència, ambició personal, moltes coses menys interès general.

Repassant les entrades del meu bloc, m’adono que en ocasions han estat motivades principalment per l’eventual indignació que uns fets o unes declaracions m’han provocat. No és el que volia ni el que m’havia proposat, però la prudència no és una companyia permanent. Si algú s’ha molestat, li demano perdó. Un pobre consol és que, com que sou pocs els lectors, també sou pocs els que us podeu haver emprenyat.

No vol dir això que em desdigui de les opinions que he vessat en el bloc. Em ratifico en cadascuna d’elles. Altra cosa és que fossin oportunes, qüestió que deixo al vostre parer.

Altres entrades, les que no tenen res a veure amb la política, poden resultar intranscendents, banals o amb un pobre contingut. També ho deixo al vostre parer. En qualsevol cas responen a temes que, en general, m’han semblat interessants, si bé és cert que algunes han estat escrites sense cap mena de guió, i per això donen la sensació de que passo d’un tema a l’altra com si res, sense cap mena de relació. En aquest sentit, accepto qualsevol crítica que se’m vulgui fer.

També accepto que, en ocasions, m’estenc més enllà del que la paciència dels lectors aconsella. Ho sento, quan escric tinc tendència a “enrollar-me”, tot el contrari de quan parlo. Ja des del començament una persona que he conegut gràcies al bloc em va aconsellar que no passés de les 500 paraules per entrada, si no em volia fer pesat, i confesso que no he seguit el consell. Ara mateix, ja m’estic passant i encara no he acabat.

Una última qüestió és la de la meva signatura. Vaig començar amb el nom d’Octavi Rodin, per a evitar que les meves opinions es confonguessin amb les de ningú. En definitiva, del que es tractava era de separar absolutament la meva vida professional de les meves idees, que eren i són meves exclusivament. Em sembla que, més o menys, ho he aconseguit i ara ja no té massa sentit mantenir l’anonimat quan, de fet, els pocs que em llegiu ja em coneixeu. De tota manera, com explico en el perfil del bloc, m’he acostumat a signar com Octavi i no sento, tampoc, la necessitat de deixar-ho. Digueu-me con vulgueu.

I com que ja fa estona que m’he passat de les 500 paraules, deixem-ho per avui, que queden més aniversaris per a complir.