Un parell de fatxendes

Avui he deixat de mirar quadres, per a fixar-me en una fotografia, una imatge esgarrifosa, de les que posen els pèls de punta. Dos fatxendes d’uniforme, d’aspecte xulesc i desafiant, entonen un himne feixista. Probablement a un d’ells l’haureu conegut de seguida, un senyor que va governar aquest país “per la gràcia de déu” i d’un milió de morts, el cabdill d’uns quants, en Franco, “Paquito” per als seus camarades. I l’altre és en Millan Astray, el fundador de la legió espanyola, un individu que exhibia per medalles les seves ferides de guerra, un autèntic “novio de la muerte”, de la mort dels altres, s’entén.

El que fascina d’aquesta fotografia és que, sense mostrar imatges de violència, fa més por que tot un escamot d’afusellament. La fotografia és de data incerta, però d’abans de la guerra, de quan aquests individus tenien encara el deure de servir a l’ordre constitucional establert pel poble espanyol. Podeu imaginar l’escena? Intento posar-me en el paper d’un eventual espectador d’aquell moment, d’algun testimoni que involuntàriament fos present en aquella reunió de camarades, potser del mateix fotògraf. Una colla de fatxendes reunits en fraternal camaraderia, entonen himnes a la mort, a la dels altres. La mirada desafiant dels dos personatges principals d’aquest sainet glaça el cor de l’espectador. Aquests fatxendes, la imatge pura de la força bruta i la negació de qualsevol intel·ligència, es van atribuir la sagrada missió de salvar la pàtria, la seva, i així li ha anat a aquest país.

Transcorreguts 70 anys i un milió de morts, en aquest país encara calen esforços i heroismes per a restituir en el seu lloc la dignitat de les víctimes, mentre els botxins, individus com els de la foto, són honorats en monuments, panteons i esglésies. Cal encara demostrar que no es cerca venjança ni rancúnia quan es vol treure als morts de les cunetes. Resulta que parlar de les víctimes és remoure el passat innecessàriament, i parlar dels botxins, en canvi, és història. Ves per on! I és greu que quan sembla que la dinàmica de la recuperació de la memòria històrica, per fi, comença a obrir-se pas entre la societat, vagin sortint un grapat de pseudohistoriadors i polítics de la dreta més rància que emprenen la tasca de falsejar el passat per a justificar l’injustificable. Amb l’excusa dels errors que, sens dubte, la República va cometre (i també dels que no va cometre), s’intenta justificar el que tornen a anomenar “Alzamiento Nacional”, com si hagués estat quelcom necessari i inevitable, quan en realitat, la guerra civil i el franquisme, la mort fratricida i la salvatge repressió que va seguir, la misèria i el retard, la tirania i la manca de llibertat que va comportar aquell “Alzamiento”, no foren altra cosa que el resultat del deliri, la bronca, la ignorància i la borratxera d’aquells energumens de la foto, i del seu lligam de circumstàncies amb el sector més reaccionari de la dreta i de l’església.

No en va, el fundador la de legió ha passat a la història amb les seves més cèlebres expressions: "Muera la inteligencia" i "Viva la muerte" (la dels altres, és clar).