Que els igualadins no passem per racistes

0 comentaris
És clar, si no estic molt equivocat, que l’Alcaldia d’Igualada recaurà en el candidat socialista o en el de Convergència i Unió, i és probable que calgui alguna aliança dins el Consistori de dues o més forces polítiques per a inclinar cap a un costat o l’altre la balança, a no ser que un dels dos obtingui majoria absoluta, cosa que ara mateix sembla improbable. Pot haver-hi un canvi a l’alcaldia o no, i en conseqüència un canvi de política a la ciutat d’Igualada, però hi ha també un canvi probable en el futur escenari municipal, com és l’entrada al Consistori de noves formacions polítiques. És possible que entri Solidaritat per la Independència, però també Plataforma per Catalunya. L’entrada de l’independentisme democràtic no és cap novetat i no ha de suposar cap trasbals, perquè des de fa anys està representat per ERC. Altra cosa és que la xenofòbia, el racisme i la discriminació prenguin seient al saló de sessions.

Potser PxC no entrarà. No negaré que me n’alegraria, però és probable que tregui un nombre ara mateix incert de regidors, i si és així fins i tot podria ser decisiu per a formar govern. Amb tots els respectes pels seguidors del Sr. Anglada que de bona fe creuen en el seu projecte, la representació que treguin a Igualada donarà la mesura de com els valors xenòfobs impregnen la societat igualadina i projectarà una imatge condicionada dels igualadins, tradicionalment tolerants i raonables.

No deixa de sorprendre’m que des de la bona fe es defensi l’exclusió, la discriminació i el racisme més o menys encobert, sota proclames d’amor al país, a la terra, a les pròpies tradicions i als valors de casa nostra. “Primer els de casa”, diuen, i crec que amb això està tot dit. Sols que els de casa no està clar qui són. Es refereixen als igualadins, i per tant quedarien fora la resta de catalans o d’espanyols? Volen dir que primer els que tenen la nacionalitat espanyola? Quan temps s’ha de viure aquí, per “ser de casa”? Si ets de fora, tant se val que siguis magrebí, subsaharià, equatorià, alemany o noruec, o depèn de com siguis de “moreno”? I suposant que siguis d’aquí, tens dret a tot abans que un de fora? Caldrà pedigrí per a que t’atenguin a la Seguretat Social? Primer els refredats igualadins i després els demès, tinguin el que tinguin? Que mengin primer els casa i el que quedi (si queda) per als de fora? I dels de fora, qui menjarà primer, el més “blanquet”?

De tot això ja se n’ha parlat molt, però hauríem de ser conscients que el feixisme s’alimenta de tòpics, demagògia, manipulació, mentides i pors induïdes, però també de la bona fe. El Sr. Anglada és on és perquè així ho decideixen els electors. No hi ha dubte. No es pot comparar, però també Hitler era on era per la voluntat dels electors. No puc dir, és clar, que no sigui un demòcrata, i que no ho siguin tots els seus candidats, inclosos els igualadins. Tothom té dret a reformar-se, però una ullada al seu passat a Fuerza Nueva pot donar una idea de com n’és de “demòcrata” (un passat i un present que són a l’abast de qui hi estigui interessat).

El que preocuparia, doncs, a banda que una formació així tingui acceptació dins la societat igualadina, és que a sobre marquéssim tendència. No m’agradaria que de cop i volta els igualadins passéssim per racistes. I tampoc que l’Alcaldia d’Igualada depengués del vot d’aquests senyors, encara que siguin “de casa”.


La Lluna en Aquari, la navalla d'Ockam i el meu horòscop que no em crec

0 comentaris
Llegeixo en un diari, a la secció “Horòscop”, que la Lluna en Aquari, “favorable amb Júpiter i Saturn”, seran bons per als meus interessos, i que especialment facilitaran la meva capacitat de comunicació. Qui em conegui es preguntarà com un incrèdul com jo perd el temps amb aquestes bajanades, i si no és cosa del morbo, d’allò de no creure-hi però llegir-s’ho per si de cas. Les bruixes no existeixen, però haberlas haylas, com diuen alguns gallecs. Doncs bé, vagi per endavant que no hi crec, per allò de la racionalitat de la que m’agrada presumir amb més o menys encert, però precisament per aquesta pretesa racionalitat, crec de justícia cercar algun raonament lògic que em permeti deixar de banda tot aquest assumpte dels horòscops i les prediccions sense preocupar-me’n més o, pel contrari, fer-me’n creient. La qüestió, en definitiva, és si això és seriós o no i si he d’adaptar el meu comportament a les previsions que l’horòscop em digui o he de continuar com si res.

L’enunciat de l’horòscop, que correspon al diari d’avui i que he intentat reproduir amb fidelitat, no és gaire explícit. Entenc que la Lluna està en Aquari, i com que sé que Aquari, a més de ser el meu signe zodiacal, és una constel·lació, deu significar que la Lluna es troba en un lloc aparent del firmament que té a veure amb la mateixa. De moment anem bé, ja que aquesta és una dada objectiva, encara que ara mateix no sé ben bé quina és aquesta posició. També hi tindran quelcom a veure Júpiter i Saturn, que com tothom sap són dos planetes, és a dir, cossos materials, observables i mesurables, i que el meu horòscop d’avui esmenta com a favorables.

Crec que la part objectiva del meu horòscop acaba aquí, ja que el que ve després és una interpretació dels fets i les circumstàncies. Els meus coneixements astronòmics són força reduïts, però estic disposat a acceptar que qui es dedica a aquest negoci de l’astrologia té en compte la pròpia naturalesa, és a dir, la posició dels astres en el firmament. Diguem que fins aquí astrònoms i astròlegs caminen de bracet. Comprenc també que en l’espai reduït de la secció diària de l’horòscop no es poden donar massa explicacions i, si tant malfio, sempre em queda agafar el telescopi i comprovar les dades per mi mateix.

Ara bé, que tot això sigui favorable als meus interessos ja és una conseqüència que està per demostrar, i que implica una relació o influència dels astres sobre les persones. Jo, de fet, em llevo a vegades de mala lluna, com molt ve em fan veure els que ho pateixen al meu voltant. Caldria veure si això és sols una expressió o obeeix a una veritable influència lunar sobre el meu caràcter. Molts pagesos creuen que les cebes creixeran més bé si es planten en quart creixent. Ho creuen fins i tot els més descreguts, els que mai farien cas del seu horòscop. Sols cal llegir el Calendari del Pagès, de llarga tradició, per adonar-se de l’estesa que es troba la creença que l’èxit dels sembrats i plantacions depèn de la fase de la lluna en que tenen lloc.

Per més que busco, però, no trobo cap tractat científic que expliqui com funciona aquesta influència, ni tant sols que la doni per vàlida. No és que malfiï del Calendari del Pagès, però em donaria més seguretat trobar-ho al Scientific American o a Nature. És una veritat científica la influència dels astres sobre el caràcter de les persones, el decurs dels esdeveniments i el creixement de les cebes? Per intuïció, més que per altra cosa, crec que un coneixement científic és aquell al qual s’arriba mitjançant la teorització i la comprovació, el que és susceptible de demostració i, en conseqüència, també de refutació, com sostenia Popper amb el seu principi de la falsabilitat. És l’astrologia una veritat falsable? No hi ha dubte que és falsable des d’un bon començament. El problema és que abans hauria de ser creïble.

Mitjançant la teorització i l’experiment puc arribar a la conclusió que unes determinades condicions atmosfèriques provoquen la pluja, però aquesta realitat, que ho és mentre no es demostri el contrari, pot ser contradita per la irrupció de circumstàncies excepcionals desconegudes fins ara que donin com a resultat un meteor diferent al de la pluja. És una realitat falsable, perquè resulta desacreditada a posteriori. El problema dels astres és que, a priori, no hi ha demostració científica de la seva influència sobre les persones o ceballots. Amb les dades atmosfèriques, puc realitzar una predicció meteorològica, encara que resulti fallida. Amb l’observació astrològica he de suposar, creure o inventar una predicció.

En aquest punt hauria de dir que fa tuf a fantasia i superstició, però no puc deixar de banda que, mentre no es demostri el contrari, la Lluna té una incidència efectiva sobre el nivell del mar a través del fenomen de les marees. I per dir-ho en senzill, si la Lluna pot tibar l’aigua del mar, perquè no ho ha de fer amb les hortalisses? Llàstima!, encara no em puc desprendre de l’horòscop definitivament.

És cert que actualment el tema de l’astrologia i els horòscops es circumscriu als àmbits no científics, molt propers a l’esoterisme i la vidència, però no fa massa temps que estava considerat com una veritable ciència. No era el mateix curar una ferida sota la protecció d’uns astres que d’uns altres, ni emprendre una guerra amb els planetes situats a una constel·lació o una altra. Qui practicava l’oracle i interpretava els astres era, de fet, l’home de ciències que, a diferència d’ara, era pròpiament un sacerdot.

De fet, el mecanisme sempre ha estat el mateix. Observar els astres i interpretar les conseqüències de la seva posició. Cap diferència amb el mecanisme seguit per a formular tota mena d’auguris. Els romans observaven la disposició dels òrgans interns d’animals que sacrificaven per a escatir els esdeveniments futurs. També el vol d’ocells determinats era considerat com un bon o un mal auguri. O un somni premonitori, com el de la dona de Cèsar la vigília de la seva darrera visita al Senat, durant els infausts idus de mars. Contemplar les dades, llegir-les i interpretar-les. Eren, doncs, homes i dones de ciència, de quan ciència i màgia eren una mateixa cosa.

Això em fa pensar, doncs, que si té quelcom de científic un horòscop o un auguri, ha d’existir la possibilitat d’error, com també la impossibilitat de resoldre. Un científic reconeixerà el fracàs d’un experiment si s’esdevé. Un àugur o un astròleg, en la mesura que puguin ser considerats científics, també ho haurien de fer.

Hi ha coneixement d’alguna ocasió en que no hagi estat possible formular una predicció perquè l’astròleg s’ha reconegut incapaç d’interpretar o de llegir els astres? Algú ha visitat un vident que li ha dit, després d’observar el firmament, llegir una carta astral o tirar unes cartes, que no podia formular una predicció o redactar un horòscop per manca de dades, o per ser les dades massa confoses? No en sé de cap cas. De fet, no he vist mai un espai en blanc o una disculpa de l’autor en un horòscop del diari.

La darrera vegada de la que es té notícia d’un fracàs reconegut es remunta al 298 d.C., quan l’emperador romà Dioclecià es trobava a Antioquia amb Galeri, amb qui compartia el tron. A aquell fracàs se l’ha anomenat “l’incident d’Antioquia” i, segons algunes versions, va donar lloc a la darrera gran persecució contra els cristians dins l’imperi romà. Explica Lactanci que l’emperador havia encarregat un sacrifici en el que els sacerdots havien de formular un auspici per a les futures campanyes militars. Doncs bé, sembla que morts els bens, bous i ovelles de rigor i oberts els seus cossos, els sacerdots no van ser capaços de formular un auguri. No se sap què va fallar, però la disposició dels òrgans interns de les víctimes propiciatòries no permetia veure amb claredat el futur que els governants esperaven. Qui li diu a un emperador romà que no li pot donar bons auguris? Qui li diu que ni tant sols en pot donar de dolents, sinó que no és capaç de donar-ne cap? No s’hi jugaven la feina, s’hi jugaven el cap, i un bon funcionari ha de trobar sempre la sortida. O sigui que l’honradesa dels sacerdots es va acabar amb el reconeixement que no podien formular un auguri, i a continuació van oferir un culpable, els cristians introduïts a la guàrdia pretoriana, que subreptíciament feien el senyal de la creu i interferien en els auguris, com la rentadora del veí interfereix el senyal de TV.

Una tradició diu que l’emperador es va emprenyar tant, que va decidir emprendre una sanguinària persecució contra els cristians. Així, Sant Sebastià o Sant Valentí haurien estat víctimes indirectes de la mala praxis d’uns sacerdots poc formats en auguris i altres endevinalles. Potser és per això que l’església catòlica sempre ha vist amb malls ulls als endevins. De llavors ençà els sacerdots i els àugurs han estat més pràctics: sempre hi ha una resposta, i aquesta sempre s’acomoda a qualsevol circumstància.

Torno doncs, a la meva primera sospita que això dels horòscops no té res de científic. A veure, si parlem de fets i de conseqüències, hi ha d’haver una connexió entre ambdós. El fet és que la Lluna és en Aquari i que per allà volten també Júpiter i Saturn. I la conseqüència que tot això és favorable als meus interessos (sense concretar) i em fa especialment comunicatiu. El darrer és possible, perquè ja m’estic estenent més del que recomana la sagrada paciència del lector, però el lligam que dels fets porta a la predicció no el trobo per enlloc. No hi és ni tant sols als manuals d’astrologia.

Fa anys, quan era més jove, em vaig entretenir en moments de poca feina i una certa inspiració, a confeccionar la meva carta astral, a partir d’un manual d’astrologia que acabava de comprar per pura curiositat. No sé si ho vaig fer bé, perquè un cop dibuixada no la vaig sotmetre a la consideració de cap expert. Puc dir, però, que vaig utilitzar totes les dades objectives que estaven al meu abast, com la data i hora de naixement, la posició dels astres i un seguit de números que no recordo, recollits en unes taules annexes al llibre que presumptament contenien dades astronòmiques. El dibuix em va quedar molt bé, tot rodó, amb unes ratlles i uns símbols que feien patxoca. Després, no ho vaig saber interpretar, tot i que el llibre contenia una sèrie d’indicacions sobre el caràcter dels Aquari i les seves expectatives vitals. Calia, pel que sembla, una ciència complementària que no es troba als manuals. Actualment, ni tant sols a internet.

Hi ha doncs, una segona fase en això dels auguris. Una fase màgica, de poders que sols tenen alguns. No tothom pot llegir les dades com s’han de llegir. Ara sí que no puc seguir. On és la ciència? Els que planten cebes, al menys, en poden mesurar el creixement en quart creixent i en quart minvant. Jo no puc saber si la Lluna en Aquari em va bé o és que no em va tan malament com m’aniria un altre dia, perquè que jo sàpiga avui no m’ha tocat la primitiva, però tampoc m’ha atropellat un cotxe (i ni una cosa ni l’altra passen cada dia, per llàstima de la primera i sort de la segona).

Em puc creure, doncs, l’horòscop d’avui? Per creure-me’l he de confiar cegament en les virtuts paranormals de qui la formulat, i això a mi em costa. Sóc un fidel practicant del principi de la navalla d’Ockam, d’acord amb el qual la solució més senzilla és la més probable. Guillem d’Ockam era un filòsof i teòleg anglès de la primera meitat del segle XIV, que afirmava quelcom com “pluralitas non est ponenda sine neccesitate”, és a dir, “la pluralitat no s’ha de postular sense necessitat”, que significa que les coses no s’han de complicar si no n’hi ha necessitat, no s’ha de mantenir l’existència d’altres ens, o altres motivacions, o altres manifestacions que les estrictament necessàries. Algú podria replicar-li que tal raonament implica la improbabilitat de Déu, i certament que aquesta és una acusació que se li va fer des de la pròpia església i que li va portar no pocs problemes amb els tribunals eclesiàstics. Guillem d’Ockam, com a bon cristià, no anava tan lluny, però aplicat el seu principi a l’astrologia, o al tarot, o a la interpretació del vol dels ocells, o al marro del cafè, no es salva cap predicció. Per creure que avui el dia m’anirà segons dictin les estrelles, he de creure altres coses indemostrables. La solució senzilla, la de la navalla d’Ockam, és no creure.

Vet aquí, doncs, que al final en tinc prou amb una navalla per a no refiar-me més de l’horòscop. Faig, però, una predicció. Ben aviat faré un altre post sobre una pregunta que em balla pel cap: hi ha possibilitat de formular una predicció totalment científica, basada estrictament en dades objectives, i que sigui fiable?

L'engalipada de l'impost de successions

1 comentaris
Llegeixo en el portal web que la Generalitat dedica a la reforma de l’impost sobre successions i donacions (la darrera fins ara) el següent:

“L'impost de successions desapareix per al 94% dels ciudatans.

- Actualment, 88.116 persones declaren aquest impost (un 95,3% declaren herències inferiors a 275.000 euros).

- Ara, només l'hauran de pagar el 6% dels grans patrimonis.

- Un 99% de les herències entre cònjuges en quedaran exemptes.

- Un 97,5% de les herències de pares a fills no pagaran l'impost.

- La reforma equipara Catalunya a aquells països europeus amb una fiscalitat més favorables per a les herències.”


És a dir, que en paraules de la Generalitat l’impost persisteix sols per al 6% dels ciutadans, als quals identifica com a “grans patrimonis”. Això, és clar, mentre no desaparegui per a tothom (o no, en funció de si la coalició governant a la Generalitat s’aclareix sobre aquest tema d’una vegada). M’interessa remarcar aquestes dades perquè deixen clar que es tracta d’un impost que, actualment, sols grava a grans patrimonis, en paraules de l’administració que el recapta. O sigui que quan parlem de suprimir aquest impost, estem parlant de suprimir-lo per a grans fortunes, la qual cosa pot ser bona o no, i pot ser aconsellable o no segons criteris econòmics, però que quedi clar que el que es pretén és suprimir un impost de rics, cosa que alguns pretenen justificar en el fet que el capital inverteix més si se’l grava menys. Si jo fos ric ho defensaria així, però com que no ho sóc, em molesta que em facin veure a galet amb el conte de la supressió d’impostos, quan no em beneficia en res.

És evident que l’impost de successions ha estat necessitat de reformes profundes per a corregir situacions injustes. El que s’ha de fer quan un impost presenta problemes és reformar-lo. Es podria fer tota una enciclopèdia sobre les reformes de l’IRPF, però ningú parla de suprimir-lo. També l’impost de successions ha estat reformat profundament pel darrer govern del tripartit. Bé o malament, però si persisteix alguna situació injusta, naturalment cal corregir-la. Altra cosa és plantejar, com es fa, que la mateixa existència de l’impost és injusta.

Al meu entendre la seva supressió no s’aguanta sota cap raonament, a no ser que formi part d’una supressió generalitzada d’impostos, i no sembla que anem per aquest camí. Tal com es planteja la seva supressió és com si parlem de la rebaixa de l’IRPF rebaixant sols el seu tipus màxim. Una mesura favorable per a les butxaques dels rics i desfavorable per a les arques públiques. El comú dels mortals ens quedem igual o pitjor, ja que el que no es recapta d’una banda caldrà recuperar-ho d’una altra, ja sigui apujant altres impostos “més generals” o retallant més la despesa pública si cap.

En qualsevol cas, els arguments que es remenen per a justificar la seva supressió són fortament demagògics i, per tant, efectius des d’un punt de vista d’acceptació social. Es parla de l’impost de la mort, segurament per a donar una connotació negativa a l’objecte d’aquest tribut, que no és altra que el de les herències. Amb tots els respectes, es tracta d’un impost que grava la recepció pels vius dels béns dels morts. Així de clar. Morir no és un negoci i no es grava. El que es grava és el negoci d’heretar.

A l’empara de les situacions injustes que fins fa poc es donaven en la gestió d’aquest impost, es presenta el fet d’haver de pagar per una herència com si es pagués per quelcom que ja és teu pel simple fet que era de la família. A veure si ens entenem. Els impostos naturalment que es paguen per quelcom que “és teu”. O és que l’impost sobre béns immobles (IBI) no és paga pel fet de ser titular d’una propietat o d’un usdefruit? O és que el de transmissions patrimonials no es paga per l’adquisició d’un immoble o d’unes accions? O és que el de circulació no es paga per tenir un vehicle en propietat? O és que l’IRPF no es paga per unes rendes, és a dir, pel fet d’obtenir uns guanys? A diferència de les taxes, que recauen sobre la recepció de serveis públics, els impostos graven la riquesa, és a dir, el fet de posseir quelcom. Si això és injust, aleshores tots els impostos són injustos i caldrà que comencem a plantejar-nos la seva supressió total. El paper de la pobra vídua que ha de fer panys i mànigues per a pagar la herència del domicili conjugal és força trist, però afortunadament ja ha passat. En qualsevol cas, al marge de la seva exempció, també hauria pogut ser objecte de bonificacions fins on s’estimés raonable. Però podríem reivindicar també el del pensionista que ha de pagar la “contribució” del pis, el de l’autònom que ha de pagar l’impost de circulació d’un vehicle que necessita per a la feina o, posats a fer, el del consumidor en general que ha de pagar l’IVA dels aliments siguin quins siguin els seus ingressos.

Es diu igualment que la permanència d’aquest impost pot suposar un greuge comparatiu amb altres comunitats que diuen haver-lo suprimit (no ho han fet totes). Potser sí. Si els rics de Madrid no paguen, perquè ho haurien de fer els de Catalunya? La veritat és que es tracta d’un joc pervers. El dia que Madrid decideixi que els seus ciutadans no paguin pels serveis públics (perquè ja no hi haurà serveis públics) farem el mateix?

I ja que de serveis públics parlem, resulta si més no obscè que haguem de llegir en una pàgina del diari la retallada en sanitat, educació i cultura, i en l’altra la supressió de l’impost dels rics. En una pàgina es retalla per a tothom, en l’altra es beneficia al “6% dels grans patrimonis”.

Des de la perspectiva de les arques públiques i la repercussió indirecta sobre la ciutadania en general, la supressió de l’impost de successions i donacions consisteix, bàsicament, en retallar els ingressos de la Generalitat amb l’aportació que fins ara feien (o havien de fer) a la societat els grans patrimonis pel fet de transmetre’ls en herència. Una manca d’ingressos i una exempció a un nombre reduït de ciutadans que es defensa amb arguments enganyosos (que servirien per a suprimir tots els impostos) i que es tradueix en una major o menor afectació sobre la capacitat de l’administració per a prestar els serveis públics. En definitiva, que paguem tots en benefici d’uns pocs. Si això fos delicte se l’anomenaria estafa, però com que no ho és, ho deixarem en una engalipada.

La guerra convenient

0 comentaris
A jutjar pel que es diu i es publica, hi ha guerres legals i il·legals, justes i injustes, santes i interessades; hi ha guerres necessàries i guerres insensates, guerres de defensa i guerres de conquesta. Hi ha guerres en defensa de la democràcia i guerres que porten a la dictadura. Hi ha, pel que sembla, moltes classes de guerra i un tret comú en totes elles: es mor i es mata.

La pràctica de la guerra entre humans perdura des del mateix dia en que ens convertirem en animals socials, i no porta camí d’extingir-se, sinó és que s’acaba amb la mateixa extinció del gènere humà. Portem la guerra en els gens, però em temo que ni les més modernes tècniques de manipulació genètica aconseguiran eradicar-la. Potser fins i tot, per mor d’aquesta tècnica, ens declararíem la guerra per a dominar-la.

Però jo sempre he pensat, una mica a contracorrent, que el que és natural no és més bo, pel fet de ser-ho, que el que no ho és. És natural que ens trenquem la crisma uns als altres perquè així varem començar, però entre la pau i la guerra la meva tria és clara, com segurament ho és per a una majoria. Pel simple fet que en una guerra es mor i es mata. No crec que hi hagi argument més potent que aquest.

És clar que aquest és un principi bàsic en el que tots podem estar d’acord sense comprometre’ns massa. Dit això, al menys a mi no em resulta fàcil mantenir-ho en tota mena de situacions en les que aquest principi general trontolla.

  • Si ens ataquen (guerra de conquesta), ens hem de defensar (guerra de defensa)? I si ens defensem, fins on ho hem de fer? Fins a repel·lir l’agressió o fins a destruir l’enemic per a que no hi torni? Seria una guerra justa, malgrat mori i es mati gent, la majoria innocents?
  • Una guerra per a alliberar un poble que no és el nostre és justa? Encara que hi morin innocents? Quina opció és més justa: abandonar al poble oprimit a la seva sort, o emprendre una guerra que portarà mort i destrucció?
  • Hi ha guerres inevitables? A partir de quin moment ho són?
  • I ja posat a preguntar, es pot considerar la guerra un mal menor? Totes les guerres o sols algunes? I si sols algunes, quines?
Massa preguntes per a generar una resposta clara i única. Potser per això les guerres tenen els seus instigadors i les seves víctimes, i els seus seguidors entusiastes que, tot s’ha de dir, són menys quan la mort i la destrucció fan acte de presència.

Al començament de la Primera Guerra Mundial les joventuts de França i Anglaterra s’allistaven entusiastes per acudir a la que havia de ser la darrera de totes les guerres, la que havia d’imposar definitivament la pau al món. Un miratge que es va desfer als camps de batalla com un terròs de sucre ofegat en sang. I a la Segona Guerra Mundial els soldats americans van acudir a Europa a lliurar una guerra que no era seva. Un es podria preguntar què hauria passat si no hagués estat així, i de cop i volta trobar-nos amb el dilema d’optar entre una guerra de milions de morts o una llarga època de barbàrie hitleriana.

I la guerra que varis països africans van emprendre contra Ruanda per acabar amb el genocidi d’hutus contra tutsis? Quines morts eren més justes, les dels soldats i civils morts durant la guerra, o la dels civils massacrats durant el genocidi? Preguntes sense resposta.

És per això que em torba qualificar una guerra de legal o d’il·legal, de justa o d’injusta, que és tant com dir bona o dolenta, com si hi haguessin guerres morals i guerres immorals. Potser el que hauríem de constatar d’una guerra és la seva conveniència o la seva oportunitat, perquè d’immorals, de fet, ho són totes, i en totes es mor i es mata innocents.

El miratge de les veus amigues

0 comentaris
La il·lusió del que creu saber el que pensa la majoria dels seus conciutadans és tan fútil com insensata. No és casualitat que el que pensen coincideixi amb el que pensen alguns dels demès. És qüestió del punt de vista, de mirar-se on la imatge retornada és més agradable. Perquè així com el mirall del bany retorna la crua realitat de bon matí, acabats de llevar, el de l’opinió publicada i els fòrums amics produeix miratges i alguns deliris.

Sempre he desconfiat del polític que esmenta la voluntat del poble per referir-se a la pròpia voluntat. El que tenen els governants és un vot de confiança renovable o revocable cada quatre anys per acord exprés de les parts, i un mandat per actuar en benefici de la comunitat segons el seu lleial saber i entendre, però de cap manera són infalibles ni gaudeixen de la confiança absoluta dels ciutadans. Queda prou clar que quan aquests se senten traïts revoquen el seu vot de confiança en un procés democràtic electoral.

D’igual manera el que, ignorant que la majoria és silenciosa, pensa que guanyarà unes eleccions perquè els partidaris del seu projecte es prodiguen en comentaris i declaracions, es pot endur un desengany si no s’ho treballa més enllà de les veus amigues. Confondre el joc polític amb la voluntat dels ciutadans no porta enlloc, o com a molt a l’error. Els acords que es prenen en un Consistori o en un Parlament són indubtablement democràtics i legítims quan els adopten uns representants legítimament i democràticament elegits, però és una simple presumpció que responguin a la voluntat majoritària dels representats. Això es veurà a l’hora de votar.

El POUM prematurament desaparegut d’Igualada pot ser molt bo o molt dolent, pot ser un document tècnicament impecable però força inoportú des d’una perspectiva econòmica i social. O pot ser perfecte. Tan se val el que digui l’Institut d’Estudis Catalans, encara que resulti agradable a les oïdes dels seus defensors. Però tant se val també que alguns assegurin que els igualadins l’han rebutjat clarament. Això últim està per veure, perquè als igualadins no els ha preguntat ningú què en pensaven. En qualsevol cas les eleccions municipals poden ser un bon indicador de l’opinió dels igualadins sobre aquest tema, si les forces polítiques que es presenten es decideixen a formular un projecte de ciutat.

D’aquest projecte de ciutat, el que sigui, no en parlen mai les veus amigues, i al que sols escolta el que vol sentir li pot semblar que no cal. Als que ens pensem força el vot abans d’emetre’l sí que ens interessa. Ja falta poc per a les eleccions. Hi haurà temps de parlar de projectes, o tot seran adhesions inquebrantables a un o altre?

La contrareforma

0 comentaris
En aquest món accelerat en que vivim passen coses, i passen tan ràpid que les opinions i les sensacions d’un mes ja no valen per l’altre. Sols cal veure el que està passant des de fa sols... cinc dies! amb la percepció de perill que ens dóna la producció d’energia nuclear. Fins fa molt poc s’havia estès la creença que aquesta era una font d’energia inevitable, donada la dependència energètica de la majoria de països desenvolupats, i com més necessària la trobàvem, més irreals ens semblaven els deliris ecologistes i més improbables els accidents. Tanta dosi de pragmatisme acaba topant amb la fotuda realitat i ara tot és angoixa, al Japó més que en cap altre lloc, i els governs occidentals s’apressen a planejar revisions a les plantes nuclears i a jubilar instal·lacions ja amortitzades que fins fa pocs dies es volia mantenir en funcionament durant uns anys més.

Les coses són així i generalment responen a actituds col·lectives, a sentiments socials més que a propòsits governamentals o a programes polítics. Si les societats són optimistes, ho són els seus governs. Si hi ha por, també hi reaccionen els governs. No fa massa, i ja sembla que faci molt, en aquest país hi havia sensació de prosperitat. En aquest i en tots els altres països desenvolupats. Per un seguit de circumstàncies el diner corria per més mans de les que ho acostuma a fer. El diner, o la creença del diner. Tan se val, deixem-ho per als economistes, que són qui més entenen d’especulació, per l’estudi que en fan, que no per la pràctica. Però vulguis que no, no sols els ciutadans varem creure que érem rics, també les administracions, les de tots els països desenvolupats. I això que anomenem estat del benestar, que som incapaços de concretar però que tenim clar que es refereix al benestar que ens dóna la societat o, perquè no, l’estat, va tenir el seu punt de glòria durant un anys.

Ens ho varem creure, nosaltres i tots. Tots hi varem participar, perquè especular ho varem fer tots, no sols els que compraven pisos amb diners que no tenien o els que els prestaven, també els que varem gaudir sense remordiment dels serveis millorats i ampliats que l’estat proporcionava a la ciutadania sense fer-nos preguntes, fins al punt d’assumir-los com un dret més. És normal que fos així, a casa nostra i, repeteixo, a tots els països desenvolupats, amb governs de dreta o d’esquerra, o de centre, com s’anomenen tots. Per dir-ho d’alguna forma, el diner va portar prosperitat, i la prosperitat va millorar l’estat del benestar, encara que la prosperitat tingués els peus de fang per manca real d’efectiu.

Ja es coneix com acaben les bombolles. Un esclat i no en queda res. Això ha passat amb la prosperitat, i de cop i volta el món s’adona que el nivell assolit per l’estat del benestar resta en suspens per manca de recursos, com l’endemà del tsunami japonès, quan descobrim que les centrals nuclears ja no són segures (si és que ho han estat mai). Però de l’energia nuclear ja no hi ha qui en prescindeixi. La nuclear és una carrera que vam emprendre la majoria de països fa molts anys, i el que es quedi enrere haurà de mendicar l’energia en un mercat global i competitiu. Malgrat les desgràcies, seguirem tirant de la nuclear, i és probable que el Japó també.

Passa amb això de l’estat del benestar que, hi hagi diner o no, és un objectiu a mantenir contra qualsevol adversitat. Renunciar a l’estat del benestar és com renunciar al progrés. De fet, es desfer camí ja recorregut. Potser sí que el món es va equivocar assumint un nivell de protecció que ara no pot pagar, però és el que hi ha, o hi hauria d’haver, perquè qualsevol passa enrere ja és desprotecció.

Valgui tot això per dir que quan van maldades cal adoptar mesures extremes. Al Japó li tocarà un esforç molt gran per sortir del forat, però no es pot permetre renunciar a l’energia nuclear i no ho farà. Per sortir de la crisi calen decisions valentes, algunes d’immediates, com la retallada de la despesa per a eixugar el dèficit públic. Diuen que on no n’hi ha no en pot rajar. I es dóna la circumstància que l’esclat de la crisi ha estat tan aclaparador que la ciutadania entén molt bé la necessitat del sacrifici. En les hores difícils, els japonesos ens donen un exemple de serenitat i responsabilitat que costa d’entendre a occident. Doncs molt bé, l’estat, aquest i tots, i la Generalitat, han d’adoptar mesures difícils i traumàtiques, i tallar per llocs que fan mal.

Però una cosa són les cures d’emergència, els socors a les víctimes, i l’altra la demolició quasi incontrolada de l’estat del benestar, que no pretén ser total sinó una retallada per la cúspide i cap avall, com solen ensorrar-se controladament els edificis. No sabem on s’aturarà, si deixarà els primers pisos intactes, si sols afectarà a les plantes superiors o si farà net i ras del solar per aixecar-hi alguna cosa diferent. Però ara mateix no estem parlant d’una reforma de l’estat del benestar, d’una redefinició de les necessitats públiques, sinó de la supressió de serveis públics sota la fórmula eufemística de la concentració, i de la supressió de polítiques endegades els darrers anys en els camps de l’ensenyament o la sanitat amb l’excusa d’una retallada imposada per les circumstàncies de penúria econòmica de les arques públiques. No s’estan canviant els objectius, s’està destruint o es pretén destruir.

Anem per parts. El primer va ser un miratge que ens va portar a una nova situació. La varem entomar i la varem fer nostra, perquè el que ens és grat i útil s’accepta com a propi i definitiu. O sigui que, d’alguna manera, es va produir una reforma de l’estat del benestar cap a millor. I ara s’endega a marxes forçades, més forçades que la pròpia reforma, una autèntica contrareforma, perquè amb l’excusa de la crisi el que es desfà són els models de prestació de serveis públics per la via de la seva reducció fins on sigui possible. I el possible és fins on vulgui l’autoritat política. No seria possible si no haguéssim interioritzat el sentiment de crisi econòmica generalitzada. En altres circumstàncies la contestació social hauria estat immediata i imparable. En l’actualitat la reacció ciutadana és de conformisme i, en tot cas, d’indignació induïda envers els governants anteriors que suposadament van malbaratar el diner públic. Com si se’ls haguessin gastat per ells, com si ara no poguéssim construir equipaments, anar al metge més proper, tenir biblioteques o rebre ajuts socials perquè el tripartit o el govern Zapatero se’ls van gastar en costellades i no en serveis públics. I com si aquestes coses sols passessin a casa nostra i sols amb els nostres governs.

La qüestió és si amb l’excusa del dèficit i amb un culpable propici no haurem emprès una autèntica contrareforma, un plantejament dels serveis públics que de fet no és nou i que sempre s’ha defensat des de sectors conservadors: la privatització de fet i de dret dels serveis públics, per la via de la seva reducció fins on el ciutadà sigui capaç de suportar. És un model de gestió legítim que a més guanya eleccions. També seria honest si no és presentés com la cura urgent de les ferides i sí com la política de fons que sembla ser. Un es pregunta si no hi ha urgència per a tallar, amb el convenciment que els òrgans amputats difícilment es regeneren, i si no hi ha altres tractaments menys traumàtics. És feina d’economistes, però també de polítics, i alguns pensen més en la contrareforma que en la innovació, més en amputar i sacrificar que en curar l’estat del benestar. Aquí ja no em valen les comparacions amb el Japó, perquè una cosa és la responsabilitat i serenitat amb que els japonesos entomen la desgràcia, i l’altra és el conformisme i l’abatiment amb que els occidentals (llegeixis catalans) acceptem la frenada en sec i la destrucció de l’estat del benestar (llegeixis inversió i serveis públics).

Algú ho havia de dir

0 comentaris
Tinc una aversió especial als temes que s’introdueixen en un debat de forma marginal i l’aparten del tema principal. Fins a fer-me pesat, repetiré que l’important de les eleccions són els projectes i els candidats, i que el demès són retrets innecessaris, apreciacions gratuïtes i pura demagògia. Uns pocs exemples:

  • Que un regidor municipal sigui a la vegada president del Consell Comarcal no és una acumulació de càrrecs. A aquestes alçades ja hauríem de saber que no es pot ser membre del Consell Comarcal sinó s’és regidor.
  • En la majoria dels Ajuntaments la presidència de les societats municipals correspon a l’Alcalde o a algun regidor. No cal cercar altres persones per a ocupar aquests càrrecs. I en la majoria de casos no tenen un sou específic per exercir-los.
  • Que un alcalde porti vuit, dotze, vint o trenta anys en el càrrec no el converteix en un dictador ni en un aprofitat. No seria alcalde si els ciutadans no el votessin una vegada rere l’altra. En qualsevol cas, ens podríem preguntar com no hem estat capaços d’oposar-li un candidat millor en tot aquest temps.
  • Que una llista presenti noms que ja han estat anteriorment a l’Ajuntament no la fa més bona ni més dolenta. Desacreditar als candidats perquè una vegada o altra han estat a l’Ajuntament, sense atendre a res més, és malbaratar part dels recursos de que disposem.
M’he quedat més descansat. Algú ho havia de dir.


Guanyarà el millor

0 comentaris
Confesso uns gustos poc corrents, o que en qualsevol cas són poc reconeguts: m’agraden les campanyes electorals i m’agrada la política. Des de fora, per descomptat. Se’m dirà amb raó que això no és pecat i que no sóc l’únic, però haurem de reconèixer que fer fàstics dels polítics i la política forma part d’un esport nacional molt nostrat, el de tirar-nos terra a sobre i menystenir tot allò que hem creat. I us asseguro que els polítics que tenim, ens agradin o no, siguin d’una corda o d’una altra, són com volem que siguin. Altrament no els elegiríem.

Tot i així, no sóc dels entusiastes. Crec que l’entusiasme en política està de part dels més compromesos, és a dir, dels que lliurement decideixen comprometre’s amb un projecte, ja sigui des de la militància, la simple col·laboració o acompanyant el seu vot d’un proselitisme més o menys intens. D’altres no som tant entusiastes, perquè una cosa és que t’agradi la política, i l’altre que t’hi casis. Cadascú serveix per al que serveix.

I he de dir que si m’agraden les campanyes electorals no és pel morbo de la picabaralla i les “maldats” polítiques. Aquestes em molesten molt, vinguin d’on vinguin. Pel que m’agraden és per l’intercanvi d’idees factibles, de projectes realistes i de voluntats. M’agrada que intentin convèncer-me d’una idea, que em demanin el vot amb sinceritat i que em facin promeses creïbles. I que es deixin de bestieses, de retrets personals, de missatges buits i de demagògia en estat pur. En la campanya, és clar, hi ha les coses bones i les dolentes, el que m’agrada i el que no m’agrada, i em toca fer la tria.

Tampoc és que la campanya sigui decisiva per al meu vot ni per al de gaire gent. Reconec que els cartells electorals i els mítings rarament fan canviar el sentit del vot. Com a molt, ens recorden que tenim una possibilitat d’elecció. A mi, personalment, m’agrada que m’ho recordin i que m’ho demanin, i si tan malament m’ho presentessin, potser sí que el meu vot seria un altre.

Com en totes les convocatòries electorals, a grans trets hi ha els “vells” i els “nous”, els que “manen” i volen continuar, i els que “volen manar”. En una lluita política ideal els que són el poder exposen i expliquen la feina feta i la defensen amb arguments raonables. Que admetin errors és desitjable, però dubtosament exigible. La feina ben feta sols ho és per al que se la creu, i no tots creiem el mateix. I expliquen també com donar continuïtat al seu projecte i per què. Per la banda dels aspirants tot és presentar projectes de futur i contraposar-los als del passat. I a l’hora de comprovar nous projectes som força exigents, o ho hauríem de ser.

En aquesta lluita política hi ha d’haver, com ja he dit en un altre post, una gran dosi de cortesia, honestedat, realisme i absoluta falta de demagògia. Sinó no funciona. Tot això és la teoria, però me la crec, al menys des d’una perspectiva igualadina. Al cap i a la fi, el que no respecta aquestes actituds perd la possibilitat d’obtenir el meu humil vot, que no és gran cosa per sí sol, però altres hi haurà que pensin com jo. No trobo bé, doncs, la desqualificació personal dels candidats. És la seva feina el que interessa, la que han fet i volen continuar, o la que volen fer si els deixen.

És possible que no hagi dit res després de tantes paraules? Potser, però a Igualada hi ha sobre la taula projectes de ciutat interessants. Alguns ja es duen a terme i d’altres volen començar. Uns s’han emprès des de l’Entesa i d’altres es proposen des de l’oposició. Amb la mà al cor he de dir que el vot sols pot ser un, però si pogués el fraccionaria.

Tretes les consideracions personals, la contesa per l’alcaldia d’Igualada pot ser apassionant. I no em mullo. Perquè ho hauria de fer, si sé que guanyarà el millor?

La tercera opció del Baró

0 comentaris
El Baró va tornar de la guerra explicant grans aventures, gestes prodigioses i sopars de duro que ningú va creure. Karl Friedrich Hieronymus, Baró de Münchhausen, era un noble alemany que de jove va unir el seu destí al del Duc de Brunswick-Lünebrug, Antoni Ulric II, servint a les seves ordres tant a Alemanya com a Rússia, on el Duc es va traslladar per a lluitar amb l’exèrcit rus. El 1740 i el 1741, el Baró va participar com a tinent en les campanyes russes contra els turcs, i va ascendir a capità de cavalleria el 1750, sobrevivint al seu protector el Duc, que va caure en desgràcia. Després el Baró es va retirar a Livònia, on va viure amb la seva muller fins a la mort d’aquesta el 1790, es va casar nou, es va divorciar i acabà morint el 1797 sense descendència.

El cas és que el Baró ha passat a la posteritat per les seves aventures, no perquè fossin glorioses, sinó per increïbles. Com Marco Polo quan va tornar de la Xina, es va prodigar explicant meravelles a tothom qui les volia sentir, i com el venecià, no se’l va creure ningú. A la llarga, però, Marco Polo ha resultat força més creïble, mentre que Münchhausen es va convertir en un paròdia d’ell mateix ja en vida, quan la fama li venia del ridícul. El 1781 un autor anglès, Rudolf Eric Raspe, va recollir les seves suposades aventures en un llibre, Les sorprenents aventures del Baró Münchhausen, que exagerava fins al ridícul i en clau d’humor les gestes explicades pel propi baró. Després aquesta obra es traduiria a l’alemany, afegint relats nous i increïbles. L’èxit d’aquests llibres no va fer sinó augmentar la fama del baró com a mentider oficial. Al final, ell mateix ha esdevingut més un personatge literari que no real, i de totes les aventures que se li atribueixen, ja no està clar quines foren inventades per ell, quines pels escriptors que el satiritzaven, i quines foren reals.

Explica Münchhausen, o potser explica Raspe que explica Münchhausen, que el baró va caure un dia amb el seu cavall dins un pantà, i que per sortir-ne va estirar fortament d’ell mateix per la cua del seu cabell, fins a treure’s de l’aigua, amb el cavall ben aferrat entre les cames. No és estrany que ningú el cregués. Qui intenti elevar-se del terra prement amunt les seves natges amb les mans, comprovarà la impossibilitat de vulnerar pels propis medis una llei tan inflexible com la de la gravetat. No menys increïble resulta la seva cavalcada sobre una bala de canó d’anada i tornada, o el seu viatge a la Lluna, on coneix selenites que es posen i es treuen el cap a voluntat.

Probablement les històries orals explicades pel propi Baró no eren tan exagerades i fantasioses com les creacions literàries dels seus satírics. El propi Baró reptava al oients que no el creguessin a que comprovessin per ells mateixos la veracitat del que deia, però és clar, no hi havia forma humana de comprovar històries com la del pantà o la de la bala de canó. O sí? Com es pot comprovar que no es possible estirar-se un mateix de la cua per a sortir d’un pantà? Es pot provar, i m’hi jugo un bon sopar que qui ho provi no ho aconseguirà. Però com puc estar segur que això mai és possible? Potser provant-ho una vegada rere l’altra, és a dir, posant-m’hi ara mateix i no parant de provar-ho fins al final dels meus dies? I tot i així com puc saber que ho he provat prou vegades per a tenir l’absoluta seguretat de que és impossible?

Un matemàtic assegura sense cap mena de dubte que dos més dos sumen quatre. De fet, algú ho va provar un dia agafant dues unitats del que fos, per exemple dues ungles de mamut (la cosa ve de lluny) i posant-les al costat d’altres dues, per a comptar després quantes en tenia. Aquest algú es va trobar, llavors, amb quatre ungles de mamut, i en el gènere humà es va estendre la certesa que si dues ungles de mamut es sumaven a altres dues ungles de mamut, s’obtenien inexorablement quatre ungles de mamut, amb la qual cosa quedava universalment establert que dos més dos són quatre. Des de llavors ningú s’ha preocupat que aquesta sigui una veritat universal en totes i cadascuna de les possibilitats que pugui oferir l’univers. L’extinció dels mamuts no és conseqüència que els nostres avantpassats cromagnons i els seus cosins neardethals matessin tots els mamuts per a comptar-los les ungles. O sigui que no es va provar si en tots els casos dos i dos feien quatre.

I de fet si algú pretén comprovar-ho fins a la total seguretat, formant totes les combinacions possibles de dues parelles que l’univers pugui oferir, val més que desisteixi ara mateix, perquè ni en tota l’edat de l’univers podria acabar. O sigui que en un moment o altre cal creure’s les coses, donar per suficients les explicacions.

Com comprovar l’episodi de la cua de Münchhausen? Proposo que amb un intent n’hi hagi prou, i si no funciona, tinguem al baró per mentider. Altrament, ens estaríem mullant en el pantà fins l’eternitat. La certesa és un producte del pensament, associada a la confiança. En un moment donat, sempre ens cal decidir que confiem en una proposició, que la donem per certa sense necessitat de més comprovacions.

Sense voler-ho, el Baró ha donat nom al trilema de Münchhausen, un concepte creat per Hans Albert, filòsof i sociòleg alemany deixeble de Karl Popper i teòric del coneixement. Un trilema és un problema que es pot resoldre amb tres solucions, sense que cap d’elles sigui totalment satisfactòria. El trilema de Münchhausen descriu el problema del que pretén una justificació final de qualsevol proposició. Si intentem verificar fins a la certesa absoluta una determinada proposició, se’ns plantejaran tres camins possibles:

a) Una regressió infinita: és la necessitat constant de trobar nous fonaments. En un procés inacabable, sempre hi haurà la necessitat d’efectuar noves proves per a comprovar la certesa d’una proposició. M’estaria estirant de la cua fins l’eternitat. Si llegeixo en un llibre que el meu país té set milions d’habitants, no en podré estar segur si no els compto tots, un per un. Però quan acabi pot-ser que n’hagin nascut de nous i també que alguns hagin mort, o sigui que hauré de tornar a començar. A més, hauré de comprovar per a cadascun si realment viu a Catalunya, per exemple desplaçant-me a casa seva i comprovant-ne la residència efectiva. Però també potser que algun estigui suplantant la identitat d’un altre, o sigui que hauré de fer més comprovacions.

b) Un cercle lògic: en aquest cas, posem que A es fonamenta en B, que es fonamenta en C, que es fonamenta en A, i així tornem a començar. Donant voltes sobre el mateix, és igualment un camí sense final, com el primer.

c) Una decisió: en un moment donat, cal prendre una decisió. Escolti, he provat una vegada de quedar-me suspès a l’aire estirant-me de les natges, i no me n’he sortit. No ho provaré més. Admeto que no es pot.

La veritat és que jo ni tan sols m’arriscaria a provar les afirmacions de Münchhausen una sola vegada, perquè em crec a tothom qui em digui que no és possible. D’altres afirmacions em costen més de creure i potser em caldrà fer-ne alguna prova, però en qualsevol cas, no penso dedicar la meva vida a provar-ho tot constantment.

La confiança, com el seu contrari, és una voluntat de l’ànima que en un moment imprecís hem d’adoptar per a protegir-nos de la nostra pròpia inseguretat. No es pot comprovar tot, o sigui que cal creure, més tard o més d’hora, amb més o menys intensitat, però amb una certa confiança, que a aquests efectes és el mateix que desconfiança, ja que igual decidim creure que no creure. San Agustí pretenia salvar-nos de les dues primeres opcions del trilema, advertint-nos de la necessitat de creure. De fet, creure és decidir, encara que no creguem el mateix que el sant.

La solució al trilema de Münchhausen té, a més, una implicació filosòfica contradictòria. Afirmen el verificacionistes que és cert tot allò que pot ser verificat. La veritat és comprovable, la qual cosa està molt bé, sinó fos perquè implica que allò que no pot ser comprovat no és veritat, i això ja és més problemàtic. El coneixement humà té uns límits. El que està més enllà del límit no és veritat? Però hem dit que estem abocats a creure, a decidir, i creure és donar per cert allò que no podem comprovar.

Frederic Fitch, un matemàtic i lògic nord-americà, explica aquest problema amb la paradoxa que porta el seu nom. La paradoxa de Fitch estableix que l’existència d’una veritat desconeguda no és verificable, i que per tant hi poden haver veritats no verificables. Una pregunta típica que es formula per a explicar aquest fet: abans del descobriment de l’Everest, quina era la muntanya més alta del món? La resposta lògica és que l’Everest sempre ha estat al seu lloc i que, per tant, era la muntanya més alta de la Terra fins i tot abans que fos descoberta pels homes. Per tant, abans que l’Everest fos descobert, era verdadera una afirmació com la següent: “una muntanya que encara no ha estat descoberta i que més endavant serà anomenada Everest és la més alta del món”. Una afirmació verdadera però impossible, ja que si hagués estat pronunciada, aleshores significaria que la muntanya ja havia estat descoberta.

De Fitch en traiem la conclusió que no totes les veritats són conegudes. Tornem, doncs, a Münchhausen. Potser tenia raó, potser varem decidir massa aviat i havíem de triar qualsevol de les dues primeres opcions del trilema. Potser ara encara ens estaríem preguntant si és possible viatjar sobre una bala de canó, anar i tornar, i sortir-ne indemne. Podríem prendre el punt de vista de Popper, que afirma la provisionalitat de qualsevol certesa: sols poden ser admeses les proposicions que puguin ser negades per una observació o un experiment que les contradigui. Acceptem de moment les històries del Baró, fins que es demostri el contrari. Dit així, si desistim de cercar la demostració absoluta de la seva falsedat i adoptem el tercer camí del trilema de Münchhausen, ens podrem creure que el nostre heroi visità la Lluna i parlà amb uns selenites amb testa de “quita y pon”.

Realment, estic per creure-m’ho tot o no creure’m res. Com sempre, haurem d’escollir les veritats més agradables i verificar sols, fins a cert punt, les més desagradables.

De les bones maneres en campanya

0 comentaris
Serà per l’edat, que ens fa tornar conservadors, o per l’experiència, que dóna perspectiva. O serà simplement perquè el pas del temps modera l’esperit com un llarg camí modera la rapidesa del caminant, cada dia que passa valoro més la importància d’allò que abans anomenàvem urbanitat i que ara en diem educació, en contraposició al que coneixem per mals modes. No és que pretengui reviure els formalismes empallegosos i reverencials dels manuals d’urbanitat que s’impartien a les escoles religioses de fa quaranta o cinquanta anys, no es tracta d’ajudar a una àvia a creuar el carrer, cosa que està força bé i no cal que figuri en cap manual, ni de vestir a la quitxalla amb pantalons curts i corbata de goma i pentinar-los amb clenxa i mig litre de colònia. I no parlo de civisme, exigible a tothom i que tant costa de mantenir.

No em refereixo als bons costums, que també són desitjables. Parlo de mantenir un nivell acceptable d’honestedat, empatia, cordialitat, sinceritat i realisme en les relacions personals i en les públiques. Així com en els vells catecismes i els manuals d’urbanitat se’ns deia que no havíem de mentir, i seguim acceptant-ho, malgrat que professem creences diverses o no en professem cap, i així com sempre hem mantingut que cal ser allò que en diem “ben educat”, també en les relacions públiques és exigible un cert nivell de “bona educació”, que definiré per allò que no és: la bona educació no és ser barroer, no és ser agressiu, no és ser hipòcrita, no és mentir ni manipular, que al cap i a la fi és el mateix. La bona educació no és la desqualificació gratuïta i sistemàtica.

La bona educació és exigible, crec, en totes aquelles relacions que són projecció pública de la nostra personalitat. I ho dic així, perquè em sembla prou evident que el que insulta o agredeix és un agressor, com el que menteix és un mentider, o el que manipula és un manipulador i, per extensió, també mentider. Si tanta virtut exigim de les persones en les nostres relacions personals, sembla assenyat exigir-les també, oi més, en les relacions públiques. I així com exigim dels nostres polítics la major eficàcia i no perdonem l’error ni la incompetència, no veig motiu perquè no reclamem virtuts més “humanes” o “personals” dels polítics actius i dels que volen ser-ho.

Siguin quins siguin els interessos polítics que hom pugui defensar, i que cal presumir d’honorables, és una obvietat que un polític que menteix és un polític mentider, un polític que manipula és un polític manipulador, i el polític que insulta és un agressor. Polítics en actiu, polítics aficionats i polítics en potència. Ja he dit que em faig gran. Deu ser perquè sóc de la vella escola, però no accepto que en política tot s’hi valgui. No hi ha mentides piadoses. En política poden ser oportunistes (que no oportunes) i fins i tot útils per alguns, però són inacceptables pels que estimem el nostre poble, la nostra ciutat o el nostre país. Des del meu punt de vista, no hi ha interessos polítics que justifiquin la mentida, la manipulació o la demagògia, que són el mateix i tan se val d’on vinguin. És el punt de vista d’un que torna a donar importància a la “bona educació”.

Qui faria negocis amb un “maleducat”? Quina confiança ens inspira el que ens vol vendre la moto de forma descarada i evident? Quin valor donem al que va de sobrat o el que practica la desqualificació? Hi confiem? Perquè ha de ser diferent a la cosa pública?

He de dir aquí que com a català em sento orgullós que la política del principat continuï essent un oasi, especialment en contraposició a l’estatal. També com a igualadí, ja que en els darrers anys no s’observa a la política municipal una crispació significativa, al marge d’alts i baixos que provenen de la natural discrepància entre els diferents projectes de ciutat. Llevat que em passin per alt fets que desconec, les relacions públiques i polítiques entre candidats, com en general entre els representants de les diferents forces del consistori igualadí, són respectuoses i responsables, com és desitjable pels que no ens dediquem a la política més enllà del fet de votar. Tenim sort, perquè no és igual a tot arreu.

Però portes enfora de la casa consistorial sobren corifeus, pregoners, professionals de la crispació i estrategs del tot s’hi val, a Igualada i arreu. Els debats s’enrareixen amb desqualificacions i males arts, soroll de fons que impedeix sentir i valorar les propostes de ciutat. I em consta que n’hi ha de bones en una i altra banda de la sala de plens. Anirem més bé si calla la claca i ens ho expliquen els propis candidats, amb educació, claredat i cortesia, virtuts que a casa meva veiem amb més bons ulls que la pressa i els mals modes.