Els investigadors de la Universitat de Santiago de Compostela Gonzalo Alvarez, Francisco Ceballos i Celsa Quinteiro han publicat un estudi científic a la revista “Plos One”, segons el qual la rama espanyola de la dinastia reial dels Àustries s’hauria extingit per un excés de consanguinitat. Recordem que la dinastia dels Àustries s’inaugurà a Espanya amb el casament de Felipe “El Hermoso” amb Juana “La Loca”, i acabà amb Carles II “El Hechizado”, que no tingué descendència. D’un guapo i una boja, s’anà a parar a un encantat. Realment, sembla que estaven abocats al fracàs, per allò de que qui mal comença mal acaba.De tota manera, entre mig regnaren varis monarques que massa encantats no estaven. En temps de Carles I, fill de la boja i del formós, i especialment en els de Felip II, fill de l’anterior, l’imperi espanyol s’estengué per tots els confins del món, fins que hom pogué dir que a l’imperi mai es posava el sol. També durant els segles XVI i XVII les arts plàstiques i la literatura varen brillar amb llum pròpia dins del que llavors es coneixia per “occident cristià”. I algun mèrit devien tenir en tot això els monarques absoluts de l’època.
Així que no és que fossin simples, ni ximples per naturalesa tampoc, però acabaren sent-ho perquè s’hi van esforçar. Tractant-se de monarquies absolutes –per contraposició a les monarquies constitucionals actuals, no a les monarquies més absolutes encara dels primers borbons-, el poder i la legitimitat els venia de Déu. Tots ells eren reis per la gràcia de Déu, i venint-los el poder de tan amunt, no era qüestió de contaminar la sang blava –que per alguna cosa deu tenir el color diferent de les altres- amb la plebea, més pròpia de gent senzilla i sense classe, del “populacho”, vaja.
El mateix article científic que he esmentat ens ofereix un esquema del llinatge dels Àustries durant la seva estada a Espanya. Realment, l’embolic de parentesc entre tots els membres de la casa reial és aclaparador. Qui diantre és el cosí de qui? A primera vista, jo diria que tots els casaments es varen fer entre parents més o menys propers. I això que sols hi són representats els membres reials que, ells mateixos o la seva descendència, van assolir la corona. No hi ha, per tant, la munió de fills i germans que, malgrat que no arribaren mai al tro, no deixaren de barrejar-se (i combinar-se) entre sí. I no diguem ,ja, la quantitat ingent d’infants que moriren prematurament. Un poti-poti de déu n’hi do.
Així que es tracta d’un grup d’individus, singulars per l’origen diví del seu poder, diuen que de sang diferent a la de la resta de mortals, i que per pròpia naturalesa es troba per sobre de les limitacions en drets i deures que la convivència social imposa als éssers humans. Tan especials, tan singulars eren, que caldria considerar-los com a un espècie única, diferenciable de la resta dels mamífers i, en particular, diferent de l’espècia humana, ja que per dret diví ostenta unes característiques singulars que els posen en una situació de preeminència absoluta. I com a tota espècie, ja sigui animal o vegetal, tard o d’hora li arriba la seva fi. La selecció natural va acabar amb l’espècia dels àustries espanyols. En altres països la selecció no va ser tan natural.
També, com passa sempre a la natura, l’espècie dels àustries, al desaparèixer, deixà el camp lliure a d’altres espècies per a ocupar el seu lloc. És el cas dels Borbons, que no és que fossin nous a la plaça, sinó que fins llavors ocupaven altres contrades, França principalment. És el mateix que va passar entre Neardenthals i Cromagnons, uns mil·lennis abans. Se sap que durant un temps els aborígens europeus neardenthals convisqueren, en termes cronològics, amb els cromagnons, homo sapiens actuals, fins que els primers, més primitius, també s’extingiren. Els neardentahls, de fet, duraren més que els àustries, perquè no eren tan tiquismiquis a l’hora d’aparellar-se
No sé jo si els àustries eren gaire primitius, però gaire espavilats no serien, sinó es varen adonar a temps que cal renovar la maquinària de quan en quan per a que el negoci perduri.
A la nova espècie que ocupà el terreny de l’anterior se la coneix amb el nom de rama espanyola dels Borbons. Mamífers, homínids també i, com els altres, dotats de l’alè diví que els legitima, han demostrat tenir una amplada de mires més extensa. Per comparar, els àustries varen governar aquest país des de 1506, quan Felipe “El Hermoso” va ser reconegut com a rei consort, fins al 1700, amb la mort de Carles II “El Hechizado”, 194 anys i 6 reis, mentre que els Borbons porten 309 anys i 10 reis. Tot s’ha de dir, en aquest temps hi ha hagut dues breus repúbliques i una llarga dictadura, una espècie de monarquia molt més nociva.
I així com pel que sembla i diuen els nostres científics, en el cas dels àustries es produí una degeneració progressiva i evident que acabà amb el pobre encantat, en el cas dels borbons sembla que la barreja no ha estat tan intensa i, per tant, el grau de consanguinitat és molt més petit, tot i que reconeixen els científics que no s’han dut a terme estudis concloents en aquest sentit. Quan aquest estudis es facin, la situació pot resultar incòmode. Com es fa això, s’entrevista a una infanta i se li pregunta si els seus pares eren germans? No sembla gaire respectuós. A veure si algun científic massa embalat acabarà acusat d’ultratge a la Corona! Que els hi diguin als del Jueves, que per reproduir imatges de la natura, per poc els cau el pèl.
Al que anava. Segurament que aquest menor grau de consanguinitat entre els borbons es deu a que, cada vegada amb major grau, els individus joves de la dinastia s’aparellen amb mascles o femelles d’altres espècies, fins i tot amb plebeus o plebees. Són els aires moderns de la monarquia, més “campexana”, més “senzilla”, més..... no sé. Això, o és que l’espècie ha crescut tant que la sang blava ja no és tan espessa.
Així que, per aquest camí, potser l’actual dinastia reial d’aquest país es salvarà de la selecció natural i, com que sóc home de pau i no vull mal a ningú, espero que es salvi també d’altres seleccions no tan naturals però més humanes. Però espero amb delit, això sí, que es faci l’estudi biològic-antropològic i científic del carall sobre les relacions de parentesc entre els homínids borbons, i encara més, i segurament més útil, un estudi antropològic que expliqui perquè, entrats ja en el segle XXI, funcionem encara amb aquesta rampoina d’institucions.
Així que no és que fossin simples, ni ximples per naturalesa tampoc, però acabaren sent-ho perquè s’hi van esforçar. Tractant-se de monarquies absolutes –per contraposició a les monarquies constitucionals actuals, no a les monarquies més absolutes encara dels primers borbons-, el poder i la legitimitat els venia de Déu. Tots ells eren reis per la gràcia de Déu, i venint-los el poder de tan amunt, no era qüestió de contaminar la sang blava –que per alguna cosa deu tenir el color diferent de les altres- amb la plebea, més pròpia de gent senzilla i sense classe, del “populacho”, vaja.
El mateix article científic que he esmentat ens ofereix un esquema del llinatge dels Àustries durant la seva estada a Espanya. Realment, l’embolic de parentesc entre tots els membres de la casa reial és aclaparador. Qui diantre és el cosí de qui? A primera vista, jo diria que tots els casaments es varen fer entre parents més o menys propers. I això que sols hi són representats els membres reials que, ells mateixos o la seva descendència, van assolir la corona. No hi ha, per tant, la munió de fills i germans que, malgrat que no arribaren mai al tro, no deixaren de barrejar-se (i combinar-se) entre sí. I no diguem ,ja, la quantitat ingent d’infants que moriren prematurament. Un poti-poti de déu n’hi do.
Així que es tracta d’un grup d’individus, singulars per l’origen diví del seu poder, diuen que de sang diferent a la de la resta de mortals, i que per pròpia naturalesa es troba per sobre de les limitacions en drets i deures que la convivència social imposa als éssers humans. Tan especials, tan singulars eren, que caldria considerar-los com a un espècie única, diferenciable de la resta dels mamífers i, en particular, diferent de l’espècia humana, ja que per dret diví ostenta unes característiques singulars que els posen en una situació de preeminència absoluta. I com a tota espècie, ja sigui animal o vegetal, tard o d’hora li arriba la seva fi. La selecció natural va acabar amb l’espècia dels àustries espanyols. En altres països la selecció no va ser tan natural.
També, com passa sempre a la natura, l’espècie dels àustries, al desaparèixer, deixà el camp lliure a d’altres espècies per a ocupar el seu lloc. És el cas dels Borbons, que no és que fossin nous a la plaça, sinó que fins llavors ocupaven altres contrades, França principalment. És el mateix que va passar entre Neardenthals i Cromagnons, uns mil·lennis abans. Se sap que durant un temps els aborígens europeus neardenthals convisqueren, en termes cronològics, amb els cromagnons, homo sapiens actuals, fins que els primers, més primitius, també s’extingiren. Els neardentahls, de fet, duraren més que els àustries, perquè no eren tan tiquismiquis a l’hora d’aparellar-se
No sé jo si els àustries eren gaire primitius, però gaire espavilats no serien, sinó es varen adonar a temps que cal renovar la maquinària de quan en quan per a que el negoci perduri.
A la nova espècie que ocupà el terreny de l’anterior se la coneix amb el nom de rama espanyola dels Borbons. Mamífers, homínids també i, com els altres, dotats de l’alè diví que els legitima, han demostrat tenir una amplada de mires més extensa. Per comparar, els àustries varen governar aquest país des de 1506, quan Felipe “El Hermoso” va ser reconegut com a rei consort, fins al 1700, amb la mort de Carles II “El Hechizado”, 194 anys i 6 reis, mentre que els Borbons porten 309 anys i 10 reis. Tot s’ha de dir, en aquest temps hi ha hagut dues breus repúbliques i una llarga dictadura, una espècie de monarquia molt més nociva.I així com pel que sembla i diuen els nostres científics, en el cas dels àustries es produí una degeneració progressiva i evident que acabà amb el pobre encantat, en el cas dels borbons sembla que la barreja no ha estat tan intensa i, per tant, el grau de consanguinitat és molt més petit, tot i que reconeixen els científics que no s’han dut a terme estudis concloents en aquest sentit. Quan aquest estudis es facin, la situació pot resultar incòmode. Com es fa això, s’entrevista a una infanta i se li pregunta si els seus pares eren germans? No sembla gaire respectuós. A veure si algun científic massa embalat acabarà acusat d’ultratge a la Corona! Que els hi diguin als del Jueves, que per reproduir imatges de la natura, per poc els cau el pèl.
Al que anava. Segurament que aquest menor grau de consanguinitat entre els borbons es deu a que, cada vegada amb major grau, els individus joves de la dinastia s’aparellen amb mascles o femelles d’altres espècies, fins i tot amb plebeus o plebees. Són els aires moderns de la monarquia, més “campexana”, més “senzilla”, més..... no sé. Això, o és que l’espècie ha crescut tant que la sang blava ja no és tan espessa.
Així que, per aquest camí, potser l’actual dinastia reial d’aquest país es salvarà de la selecció natural i, com que sóc home de pau i no vull mal a ningú, espero que es salvi també d’altres seleccions no tan naturals però més humanes. Però espero amb delit, això sí, que es faci l’estudi biològic-antropològic i científic del carall sobre les relacions de parentesc entre els homínids borbons, i encara més, i segurament més útil, un estudi antropològic que expliqui perquè, entrats ja en el segle XXI, funcionem encara amb aquesta rampoina d’institucions.
0 comentaris :: La sang blava ja no és tan espessa
Publica un comentari a l'entrada