Fins on som catalanistes?

Recordo que quan estava a la universitat, a finals dels setanta -d’això fa mitja vida- en tots el cursos, el primer dia de classe, es reproduïa la mateixa polèmica a quasi totes les aules: les classes les farem en català o en castellà? Aclareixo que aquesta pregunta sols la feien els professors catalans. Si el professor era de parla castellana, simplement es posava a donar les classes en castellà i a ningú se li acudia protestar.

Doncs bé, quan es donava a triar als alumnes, sempre passava que quasi tots demanàvem que es fes en català, excepte dos o tres, a vegades només un, que exigien que es fes en castellà, perquè deien no entendre l’idioma i, a fi de comptes, deien, el castellà l’enteníem tots i el català no. A partir d’aquí normalment s’establia una forta discussió entre els partidaris d’una llengua i els de l’altra, que acostumava a durar quasi tota la classe i que no sempre guanyàvem els catalans. Tot s’ha de dir, en els cassos que vaig conèixer directament, els alumnes que no entenien el català sempre eren vinguts de fora de Catalunya expressament per a cursar la carrera i portaven molt poc temps aquí.

El que vull destacar d’aquells records és que, sinó se’ns preguntava, tant ens feia que la classe es fes en castellà, però quan algú de forma expressa intentava impedir que es fes en català, reaccionàvem tots a una per a defensar les classes en català, certament no sempre amb èxit.

Ignoro si a les facultats d’avui es continua discutint sobrer la llengua, però em diu el meu fill, -que trenta anys més tard que jo també és a la universitat-, que moltes classes es donen en castellà. Tot plegat lliga amb aquest costum tan arrelat entre els catalans de fer servir en primer lloc la llengua dels nostres interlocutors. Majoritàriament, quan ens parlen en castellà responem en castellà. Sempre estem disposats a canviar de llengua per a no molestar a qui parla amb nosaltres. Algunes persones diuen que això és símptoma de bona educació, d’amabilitat i empatia. Com que coneixem les dues llengües, què ens costa facilitar les coses al que parla amb nosaltres sense entendre el català? Jo no diré que no sigui tot això, però en el fons hem de reconèixer que és ben injust. La parla de la nostra terra és la que és, el català, i està molt bé que, a més, tots coneguem bé el castellà; de fet, és convenient i necessari. El que no és just és que sigui precisament la llengua de la terra la que sempre hagi d’afluixar enfront de les demès.

Tanta amabilitat sovint és entesa com una obligació, i quan això passa és quan reaccionem. No ens importa doblegar-nos i renunciar a la nostra llengua per entendre’ns amb qui no la vol conèixer, sempre i quan ho fem per pròpia voluntat. Si ens hi volen obligar, la cosa és diferent, llavors tots som catalanistes.

I és que, en el fons, molts de nosaltres som més catalanistes com més espanyolistes són al davant. La majoria ni tant sols s’ha llegit l’estatut, però ai si en els tomben! Segurament que no hauríem demanat millorar el finançament de Catalunya, no ens hauria preocupat gens, però ja que ho han fet els partits, de cap manera admetrem una retallada (una retallada de quina xifra?) Els catalans de peu hem començat a pensar que Catalunya és una nació quan des de Madrid ens ho han negat.

I així passa que, sovint, des de fora no s’adonen que per a fer-nos callar n’hi hauria prou en deixar-nos tranquils, perquè nosaltres solets ens posem la mordassa, per educació, això sí, perquè educats i empàtics ho som molt. Aleshores, per a mesurar el nostre catalanisme el que cal és, en realitat, mesurar l’anticatalanisme que se’ns oposa. Deu ser que, en el fons, se’ns barregen el catalanisme i l’amor propi.