Jo estic contra les corrides de toros

3 comentaris
Per una vegada, i sense que serveixi de precedent, una iniciativa legislativa popular ha passat el primer filtre i serà debatuda en el Parlament. Es tracta de la iniciativa que demana la prohibició total de les corrides a toros a Catalunya. Ja veurem com acaba, perquè una cosa és aconseguir que es discuteixi, i l’altre és que finalment sigui aprovada. La votació que ha permès que aquest tema tiri endavant ha estat força ajustada, i ara com ara tots els resultats estan oberts. D’altra banda, està per veure que finalment pugui ser aprovada o rebutjada abans que es dissolgui el Parlament. O sigui que ja veurem. Però, si més no, aquesta vegada el tema va en serio i alguns polítics han començat a mullar-se.

Passa a vegades que un creeu tenir les coses molt clares i li costa d’entendre postures diametralment oposades. Cal admetre que les idees cal raonar-les i, si cal, adonar-nos que estem equivocats. Per això faré un esforç i intentaré explicar amb mesura perquè estic a favor d’eradicar totalment del nostre país les corrides de toros. Entenc que hi ha força gent a favor de mantenir això que anomenen festa, i entre ells un nombre important de personatges més o menys públics. Entenc, doncs, que hi ha un ampli espectre social a favor de les corrides, i pot ser que jo estigui equivocat. Però heus aquí el que en penso de tot plegat, i si cal ja em contradireu.

Sobre el debat

És fals que, com diu una part de la dreta més espanyolista, es pretengui suprimir la festa dels toros per a separar-nos més d’Espanya. Això és barrejar la magnèsia amb el gimnàs. Són molts els catalans aficionats a les corrides de toros, i es pot dir que a Catalunya hi ha una tradició gens menyspreable en aquest sentit. I els que hi estem en contra hem deixat ben clar que no ens sembla bé infringir sofriment a un animal sols pel gust a l’espectacle. És cert que s’ha convertit al toro en una espècie de símbol d’allò que és genuïnament espanyol, i que a Catalunya s’ha intentat contrarestar amb el famós “burro català”, però això no té res a veure amb el toreig.

Que a Espanya se l’anomeni “festa nacional” no és motiu per a rebutjar els toros. El que a Espanya és nacional, aquí es podria quedar en festa. No és aquesta la qüestió, per molt que alguns mitjans de Madrid ho pintin com una manifestació més de la lluita identitària.

Per això considero que reduir aquest debat a l’eterna confrontació Espanya-Catalunya em sembla un disbarat i “pixar fora de test”.

La tradició justifica la pervivència del toreig?

Diuen els favorables a aquesta festa que es tracta d’una tradició molt arrelada al nostre país, que és un art, que importants artistes i intel·lectuals s’hi han referit al llarg de la història. Afegeixen que l’argument del sofriment animal és fals i hipòcrita, perquè als antitaurins no ens importa el que puguin sofrir els animals destinats a l’alimentació dels humans, ni estem en contra de la caça (jo podria dir que també estic en contra de la caça com a esport o entreteniment, però aquest seria un altre debat).

A mi el tema de la tradició em sembla totalment intranscendent. Les coses no són bones pel sol fet que siguin costum o tradició. En aquest país, i en tots, hi ha hagut llargues tradicions que afortunadament han estat suprimides. Sembla que a tots ens sembla una barbaritat que es pugui tirar un cabra des de dalt d’un campanar, i ho atribuïm al fet que això passi en algun poble perdut d’Extremadura, com si allà fossin uns bàrbars i aquí fóssim molt civilitzats. La mateixa cabra, sacrificada al mig d’una plaça per un senyor armat amb una espasa, després de fustigar-la una estona amb punxons i fer-la córrer per a que es cansi, resultaria un espectacle més civilitzat?

Fins a ple segle XIX en aquest país les execucions eren públiques i tenien lloc a la plaça del poble. I la gent anava a veure-les. És una tradició que afortunadament va ser suprimida, com la mateixa pena de mort, aquesta molt més tard.

Diuen que les tradicions són un reflex de l’ànima dels pobles. Espero que no sempre sigui així, perquè seria tant com reconèixer que al poble català sent plaer martiritzant un animal en públic.

Estan els intel·lectuals i artistes a favor del toreig?


És cert que un nombre important d’artistes i intel·lectuals espanyols, catalans i estrangers, han mostrat històricament el seu interès i admiració per la festa dels toros. Picasso, Goya, Hemingway, ...molts. Bé, és així i punt. Això no fa al toreig més bo o més acceptable. Sols ens diu que aquestes persones els agraden o els agradaven les corrides de toros. Igual que a un cert nombre d’intel·lectuals i artistes, també important, no els agraden. Per a mi Goya o Picasso eren uns grans pintors, i Hemingway un novel·lista excel·lent, però amb això no n’hi ha prou per a validar la festa dels toros.

Treure a col·lació aquestes persones, com si fossin els mestres que il·luminen la nostra vida, és absurd. Alguns dels que ens passen a Hemingway o Picasso per la cara per a fer-nos creure que hem de ser pro-toreig com ells, no ho farien per a mostrar-nos, per exemple, la seva cara antifeixista.

És que cal ser vegetarià per a ser antitaurí?

A veure, en aquest món hi ha gent vegetariana i gent que no ho és, i sobre el sofriment dels animals a les granges s’ha escrit molt. És propi de les contradiccions humanes apiadar-nos del pobre toro o estimar-se el gat, i no sentir cap remordiment per menjar-nos un pollastre.

En primer lloc, dir que el fet que matem pollastres per a menjar-los, no justifica per sí sol que matem toros per a divertir-nos. Ho sento, però no em sembla el mateix. Estic d’acord en que el tema vegetarià sí o no dóna per molt, però no puc posar al mateix nivell el sofriment com espectacle i l’alimentació de l’espècia humana. Potser algú em podria convèncer de que cal ser vegetarià, però ningú em podria fer passar per bo l’acte de divertir-me torturant un animal.

L’argument dels antitaurins

Al meu entendre, hi ha un únic argument per a estar en contra dels toros, i crec que és suficient. La majoria de nosaltres, fins i tot els que defensen la festa dels toros, hem ensenyat als nostres fills, de petits, que torturar animals no està bé. Simplement, és un acte que denota crueltat, una característica del gènere humà que històricament les societats han intentat mitigar fins on sigui possible. És que alguna religió defensa obertament la crueltat? És que en alguna escola s’ensenya o s’ha ensenyat mai que gaudir amb el sofriment dels animals és bo? Algú pot dir obertament, sense ser titllat de cruel i insensible, que el sofriment aliè el diverteix?

El torero serà molt valent, i pot convertir l’acte de matar al toro en tot un art, perquè això de l’art és el més subjectiu d’aquest món. Algú pot pensar que el fa “molt home”. I algú es pot emocionar gaudint de la destresa i elegància amb que mareja el toro fins matar-lo. Però tot plegat, l’espectacle en sí, es redueix a això, a veure com mor un toro, i a fer que tardi en morir, perquè així l’espectacle dura més.

Diguem-ne festa, diguem-ne espectacle, diguem-ne art, diguem-ne tradició, però no podem deixar de dir que, en el fons, tot això consisteix en fer sofrir un toro fins matar-lo, i com més sofreixi, més art, més espectacle, més tradició. Té alguna altra finalitat la festa? És que algú favorable als toros n’ha esgrimit mai cap altra?

Quina és, doncs, la base moral del toreig? En té alguna? Que m’ho expliquin.

Fins quan farà fred ?

0 comentaris

Sols veient la fotografia que publica el portal www.3cat24.cat avui mateix, feta a Roda de Ter pel seu autor Esterguti, ja em ve un fred de mil dimonis. I és que aquests dies està fent un fred que pela, tant que no puc deixar de preguntar-me si realment hi ha un escalfament global, o és que tot s’escalfa menys casa nostra, que es refreda per moments.

Sempre ens ve de nou. A l’hivern ha de fer fred, i és el que fa aquests dies, i a l’estiu ha de fer calor, que és que ha fet l’estiu passat. El fotut és que darrerament a l’hivern sols en fa quatre dies de fred, i encara ens sembla massa. Què volem, que tot l’any sigui igual? Tot arribarà, però no cal córrer. La cimera de Copenhague ha estat un fracàs clamorós, i portem camí de convertir aquest planeta en una olla a pressió. Ja cal que ens espavilem a fer fotografies com aquesta, perquè ben aviat ja no serà possible en aquestes latituds.

Aeròbic visual

0 comentaris
Un estudi fet en tres hospitals alemanys ha posat de manifest que els homes que miren pits de dóna viuen més que els altres (!!). Sorprenent. Jo tenia per segur que certes efusions desgasten. Diu la doctora Karen Weatherby que “10 minuts de mirar els encants d’una dona ben dotada és quasi equivalent a un treball de 30 minuts amb exercicis aeròbics”. Per si algú posa en dubte aquesta afirmació, la doctora aclareix que “l’excitació sexual fa bombejar el cor i millora la circulació sanguínia”. Docs vist així, sols de pensar en els experiments que l’afamada doctora deu haver dut a terme per a corroborar aquests fets, ja em bombeja el cor més de pressa i noto que em començo a aprimar.

Això és el que publica el diari digital Diario de Barcelona en la seva edició d’avui, junt amb notícies tant serioses i sorprenents com que els ancians que viuen prop de l’ambulatori van més al metge (qui ho diria!), o que el 20% de solters aprofitaran la festa d’empresa per a lligar (bandarres!). Per cert que no s’aclareix si la senyora estupenda que presideix l’article és la tal doctora, o es tracta d’un regal de l’editorial per a que els internautes tafaners millorem el reg sanguini.

Curiosament, avui mateix un altre mitjà digital, Libertad digital (per favor, no em pregunteu com he anat a parar a aquest mitjà de la caverna!), publica una altra notícia, segons la qual una senyora que s’entretenia mostrant els seus pits al conductors ha acabat essent atropellada per un automobilista encantat. Afortunadament, la senyora en qüestió no ha sofert lesions d’importància, però queda demostrat que no tot és salut en això de mostrar (i contemplar) els encants femenins. És clar que, inflamar, inflama, i si no que li preguntin (via espiritista) al reverent Pere Salsas i Trillas, que ho deixà ben clar en una obra monumental publicada el 1800, titulada Catecismo pastoral y Prontuario moral sagrado de pláticas doctrinales y espirituales sobre todos los puntos de la doctrina cristiana. Explica aquest doctor de l’església que els antics tenien per costum cremar els cadàvers, i que quan els dels homes anaven acompanyats del d’alguna dona, aquells cremaven més de pressa. “Y si una sola mujer y muerta basta para encender tan vivamente a diez hombres ya difuntos, ¿qué no abrasará una mujer viva con la deshonestidad de descubrir pechos, brazos y pies?”. I per si no quedés clar, afegeix “La desnudez de los pechos se puede llamar adulterio, por lo mucho que incita para él”.

Ara ja començo a tenir por. Potser de tant bombejar, el cor se m’encendrà? O potser llegint l’eminent doctora Karen Weatherby sóc infidel a la meva parella? Se m’allargarà la vida, o me l’escurçaran d’un mastegot? Tant de rigor científic m’aclapara, o sigui que mira, el que no mata engreixa, són quatre dies i n’han passat tres, tal dia farà un any i sinó que me quiten lo bailao. A reveure.

Una valoració sobre el resultat de les consultes independentistes

1 comentaris
Passada ja la jornada de consultes sobre la independència en diversos pobles de Catalunya, endego una molt personal reflexió sobre les dades que els mitjans informatius van proporcionant, i em fixo especialment en el següent:

a) El sí ha guanyat aclaparadorament sobre el no, segons publica avui TV3 en el seu informatiu digital: 94,71% de vots favorables, 3,53% de vots en contra, 1,76% de vots en blanc i 0,34% de vots nuls.

Efectivament, no quadra, però la diferència és tant minsa que entenc que es tracta d’un error. Sobre aquestes dades, repeteixo el que vaig dir (o volia dir) en el post d’ahir mateix: era previsible que sols votessin els partidaris de la independència, i així ha estat.

b) La participació ha estat molt baixa, del 27,5% segons les fonts indicades.

Que aquesta dada es pugui considerar o no un èxit depèn del grau d’entusiasme dels promotors, que no és poc. Això considerant que s’ha deixat votar als majors de 16 anys i formulant la hipòtesi que el jovent, en general, està més motivat per a la independència. En qualsevol consulta, ja sigui una elecció o un referèndum, una abstenció tant elevada hauria estat considerada una dada nefasta, fins al punt de posar en qüestió la pròpia efectivitat dels resultats. Se’m dirà que l’abstenció és un fenomen que en els darrers anys no ha parat de créixer, i que en el referèndum per l’estatut també va ser molt baixa (però no tant). Totalment d’acord, però això no desvirtua el fet que sols un 27,5% de les persones que tenien l’oportunitat de votar es van prendre la molèstia d’acudir a les urnes. Si la consulta hagués estat vinculant, ni de lluny aquests resultats legitimarien la independència de Catalunya.

Entenc que si els promotors consideren aquest resultat un èxit, és que n’esperaven molt poc de la consulta, o que sobrevaloren la importància del percentatge de vots obtingut.

Posada en relació la dada de l’abstenció amb el fet que sols han votat, en general, els partidaris de la independència, podríem arribar a la conclusió que sols el 27,5% dels catalans estan per la independència de Catalunya, una xifra encara més baixa que les que surten en els diferents sondejos celebrats fins ara. Aquí es podrà dir, també, que potser una part dels favorables a la independència no ha anat a votar. No se m’acudeixin causes significatives que ho justifiquin, però tot és possible. Algú es creu que això hagi passat fins al punt de variar a la baixa la participació de forma significativa?

c) Sembla que, en general, la participació ha estat més alta en els pobles petits que en les poblacions més grans.

Cal tenir en compte que la majoria de la població de Catalunya es concentra en les poblacions grans, i especialment a les comarques barceloneses. En el cas que la consulta s’hagués fet a totes les poblacions de Catalunya, no seria gens descabellat pensar que l’abstenció augmentaria en les grans poblacions i la seva àrea metropolitana, i el percentatge total de participació podria haver baixat força. Són especulacions, ho admeto, però sembla força probable.

Vistes aquestes dades, sorprèn i força que els promotors no parin de qualificar el resultat de les consultes com un gran èxit i una “festa de la democràcia”. Deixant la retòrica de banda, i sense posar en dubte el caràcter democràtic de les votacions, cal molt d’entusiasme per no adonar-se de la dimensió d’aquests resultats.

I encara cal més entusiasme per, a sobre, considerar que aquests resultats avalen la convocatòria de noves consultes o, i ja és el summum, l’exigència d’un referèndum vinculant per al 25 d’abril. És que en quatre mesos els catalans haurem canviat tant que haurem donat la volta al marcador i ja serem majoritàriament partidaris de la independència? O és que es vol convocar un referèndum per a perdre’l?

És significatiu també que just l’endemà de les consultes, els promotors ja s’estiguin tirant els plats pel cap, i que s’apunti la intenció de crear una nova força política de caire independentista (una altra!), cosa que sembla que no és ben vista per una altra part dels promotors. De fet, vistos els resultats de la consulta, dividir encara més el vot sobiranista, que ja ho està prou entre ERC, Reagrupament, les CUP (que no sé ben bé si qualificar d’opció política) i una part dels electors de CIU, és com rematar la faena i convertir en quasi testimonial l’opció independentista. La qual cosa porta, a més, a formular-nos una pregunta que, en el fons, rau en gran part dels temors que la independència alimenta: estem disposats a deixar el país en mans dels que, ara per ara, promouen la independència de Catalunya? Són aquests els polítics que volem per a governar una Catalunya independent? Volem sortir del foc per a caure a les brases?

En tot plegat una cosa sembla clara: ja veurem el dia de demà, però avui els catalans tenim coses en què pensar que ens amoïnen més que la independència.

La validesa de les consultes

4 comentaris
És probable que un dia hi hagi en aquest país un referèndum de veritat per a la independència, una convocatòria a tot el poble català per a que decideixi lliurement sobre el seu futur dins o fora d’Espanya. Aquell dia ens hi jugarem molt i caldrà que tots ens mullem, a favor o en contra. Serà un dia en que la decisió de com volem que sigui el nostre país serà de tots els catalans, no sols dels que defensen una opció determinada. Serà un dia en que una consulta serà per això, per a consultar, no per a ratificar res.

Vagi per endavant que el dret a l’autodeterminació dels pobles és un dret universal i és lícita l’exigència de fer possible el seu exercici. És un dret que pot i ha de ser exigit dels estats, en especial dels estats plurinacionals com l’espanyol, en el ben entès que el dret a decidir ho és en dos sentits, en el de la independència i en el de la integració. Per això, objectivament, una consulta, o moltes, sobre la independència en una colla de pobles de Catalunya és lícita i legítima. Altra cosa és que sigui vàlida.

No tinc cap dubte, i assumeixo el risc d’equivocar-me, que el resultat de les consultes sobiranistes convocades per avui i per a dies propers serà aclaparadorament a favor del sí a la independència. No pot ser d’altra forma, quan han estat les entitats sobiranistes qui les han convocat, mobilitzant a tots els partidaris de la independència. Hi ha hagut una mobilització general de mitjans i organitzacions sobiranistes a favor de la participació, que venint de qui ve cal entendre com a mobilització a favor del sí, i cap moviment significatiu en contra, si exceptuem el numeret de la Falange i les declaracions, ben poques, d’algun personatge públic del PSC, del PP o de Ciutadans. Considero doncs, que acudiran a votar massivament la majoria de partidaris de la independència i que, en canvi, no s’acostarà per les urnes quasi ningú dels que votaria en contra o s’abstindria en un referèndum vinculant.

Al meu mode d’entendre les coses, això no és una consulta sinó una crida als propis partidaris, feta per una part de l’espectre polític, per a que ratifiqui la seva voluntat independentista. En aquest sentit, també al meu mode d’entendre, té el mateix valor objectiu que un míting polític, al que generalment acudeixin únicament els partidaris del partit convocant. I també crec que té molt de símbol i un fort element passional, esperonat a més pels exabruptes anticatalans que han proferit algunes veus públiques espanyoles.

En aquestes condicions les consultes convocades per les entitats sobiranistes són, repeteixo, lícites i legítimes, però no són vàlides. Qui s’abstingui avui de votar haurà deixat d’acudir a un acte polític convocat per una o vàries organitzacions polítiques. Ull, doncs, a l’hora d’avaluar l’abstenció. En primer lloc, perquè molts dels que avui ens abstenim votarem quan se’ns consulti de veritat, i per tant el tema no ens és indiferent. En segon lloc, perquè en un assumpte de tanta transcendència com la independència no s’hi val allò de que qui calla atorga; és un pas decisiu i irreversible que exigeix una voluntat expressa i decidida. I en darrer lloc, perquè en un assumpte d’aquest calat la majoria per la independència no pot ser sols numèrica. Cal una majoria social i política clara i significativa. Existiria aquesta majoria amb un, diguem, 55% dels votants a favor de la independència?

El parany, ara mateix, està en creure’ns els resultats d’aquestes consultes.

Espanya ha de deixar de ser catòlica

0 comentaris
El Tribunal Europeu dels Drets Humans d’Estrasburg ha dictat recentment una sentència en la que declara que la presència de crucifixos a les aules és una violació dels drets dels pares a educar als seus fills segons les seves conviccions i de la llibertat de religió dels alumnes, i ha condemnat al govern italià a pagar una indemnització a la mare d’un alumne que pretenia que l’institut on estudiava el seu fill retirés el crucifix de la classe. Com cabia esperar, la Conferència Episcopal Italiana ha muntat en còlera denunciant un atemptat contra la llibertat religiosa, entesa, naturalment, des d’un punt de vista diferent del tribunal, i el govern italià ha anunciat que recorrerà la sentència.

Com que des de fa uns anys a Espanya, quan ens avorrim, ens busquem problemes perquè no decaigui el cotarro, la Comissió d’Educació del Congrés dels Diputats ha aprovat una proposició no de llei que insta al govern espanyol a retirar qualsevol simbologia religiosa dels centres escolars públics, d’acord amb la jurisprudència del Tribunal Europeu de Drets Humans. La proposició no de llei demana literalment:

"El Congreso de los Diputados insta al gobierno español a:

1. Llevar a cabo las modificaciones legales oportunas para impulsar y garantizar, en virtud de la jurisprudencia establecida por el Tribunal de Derechos Humanos de Estrasburgo respecto al artículo 9 de la Convención de los Derechos Humanos, la retirada de cualquier simbología religiosa de los centros educativos públicos.


2. Establecer los mecanismos adecuados para que los padres y madres puedan reclamar de manera efectiva la retirada inmediata de simbología religiosa de los centros educativos públicos donde estudian sus hijos e hijas.


3. Introducir expresamente, en la anunciada reforma de la Ley Orgánica de Libertad Religiosa, de 5 de julio de 1980, los derechos y garantías establecidos en los puntos anteriores."


També com era d’esperar, els bisbes espanyols han fet el crit al cel. El bisbe de Sigüenza-Guadalajara, Monsenyor José Sánchez, sense anar més lluny, ha declarat en una carta pastoral adreçada als seus feligresos que el Govern espanyol i el partit que el sustenta "han dado una señal, una más, que forma parte de un proyecto más ambicioso: reducir la acción de la religión, más en concreto la de la Iglesia Católica, a los templos y, si me apuran, a las sacristías…. Olvidan que la libertad de expresión, de asociación, de reunión, de manifestación y de religión, son derechos humanos fundamentales, que la Iglesia, como toda otra religión o creencia, ejerce en el ámbito privado y en el público". I ha afegit: "el Estado es aconfesional y el Gobierno será laico, laicista, aconfesional o lo que sea; pero los ciudadanos, en libertad, son como son: muchos de ellos, creyentes, con sus derechos, que el Estado tiene obligación de respetar, defender, proteger y posibilitar su ejercicio, nunca impedir, prohibir o dificultar".

Al meu entendre aquest assumpte mereix vàries reflexions, o millor dit, una reflexió que abasti varis aspectes. Caldria aclarir, d’una banda, la naturalesa aconfessional de l’estat espanyol; d’altre, el caràcter suposadament laic de la societat espanyola, i per últim concretar el propi concepte de llibertat religiosa.

La Constitució Espanyola de 1978 assenyala literalment en el seu article 16 el següent:

1. Se garantiza la libertad ideológica, religiosa y de culto de los individuos y las comunidades sin más limitación, en sus manifestaciones, que la necesaria para el mantenimiento del orden público protegido por la ley.
2. Nadie podrá ser obligado a declarar sobre su ideología, religión o creencias.

3. Ninguna confesión tendrá carácter estatal. Los poderes públicos tendrán en cuenta las creencias religiosas de la sociedad española y mantendrán las consiguientes relaciones de cooperación con la Iglesia Católica y las demás confesiones.


El darrer apartat d’aquest article és contundent: no hi ha religió estatal, ergo ens trobem en un estat laic i aconfessional, com molt al seu pesar reconeix Monsenyor José Sánchez. Però al senyor bisbe li sembla que això és cosa del govern i de l’estat, mentre que els ciutadans som tots catòlics per definició, i que l’eliminació dels símbols religiosos de les dependències públiques aniria, per tant, contra la nostra llibertat religiosa.

Em sembla a mi que no hi ha cosa més de consciència que la religió. Cadascú té la que té, cadascú pensa el que pensa, i és evident que en aquest món els sentiments religiosos tenen moltes cares i molts noms diferents. El mateix article constitucional garanteix, en conseqüència, la llibertat ideològica i religiosa, ja que en democràcia no és assumible que l’estat legisli sobre les consciències. I també en conseqüència, es garanteix la llibertat de culte. O sigui que si sóc catòlic, puc practicar la meva religió sense altre impediment que el manteniment de l’ordre públic. I també si sóc evangelista, musulmà, sintoista, testimoni de Jehovà, jueu, etc. Suposo que els nostres bisbes deuen acceptar aquesta realitat, encara que sigui a contracor.

El cas és que si admetéssim que la presència de símbols religiosos a les aules públiques és garantia de llibertat religiosa, hauríem d’admetre que en una aula hi pot haver un crucifix, una mitja lluna, una estrella de David, etc. Realment pretenen els bisbes que això sigui així? Evidentment no. Per ells llibertat religiosa equival a llibertat de la religió catòlica.

Anem més enllà. L’exclusivitat dels símbols religiosos catòlics implica la seva imposició sobre tots aquells que no siguin catòlics, fins i tot sobre els ateus i els agnòstics. Llibertat i imposició són termes antagònics. Imposant uns determinats símbols religiosos en els espais públics s’està atemptant descaradament contra la llibertat ideològica i religiosa de tots aquells que no comparteixen el que representen. I ja va sent hora d’aclarir que llibertat ideològica, religiosa i de culte no significa llibertat d’imposició de les idees, la religió i el culte.

Estaria bé, a més, que l’església catòlica fes examen de consciència. La persecució religiosa que ha sofert en llocs i èpoques determinades, cruel sens dubte, no l’eximeix de la seva responsabilitat per la brutal persecució que ella mateixa ha exercit durant segles sobre la consciència dels éssers humans. No és que haguem de passar comptes. Sols es tracta que siguin una mica humils, perquè vista la seva llarga història, resulta sorprenent, sinó indignant, aquesta insistència en denunciar una suposada campanya antireligiosa a compte dels símbols religiosos.

Realment la pròpia història constitucional d’aquest país no és un exemple de llibertat religiosa. La Constitució de Cadis de 1812 assenyalava literalment al seu article 12:

“La religión de la Nación española es y será perpetuamente la católica, apostólica, romana, única verdadera. La Nación la protege por leyes sabias y justas, y prohíbe el ejercicio de cualquiera otra”.

I això que era una constitució lliberal! En realitat era lliberal perquè era la primera d’aquest país i perquè el vell règim, església inclosa, s’hi va oposar tant com va poder. Segurament que ara la Conferència Episcopal Espanyola hauria vist amb bons ulls que l’article 16 de l’actual constitució espanyola tingués el redactat que tenia l’article 12 de la Constitució de Cadis.

Potser m’he remuntat molt enllà, però les successives constitucions del segle XIX, per bé que més moderades en la qüestió religiosa, no van deixar de mantenir la total supremacia de la religió catòlica sobre qualsevol altra, o fins i tot la seva exclusivitat. Vegem-ne els diferents redactats:

Constitució de 1837

“Art. 11.

La Nación se obliga a mantener el culto y los ministros de la religión católica que profesan los españoles.”


Constitució de 23 de maig de 1845


“Art. 11.

La Religión de la Nación española es la católica, apostólica, romana. El Estado se obliga a mantener el culto y sus ministros.”


Constitució de 6 de juny de 1869


“Art. 21.

La Nación se obliga a mantener el culto y los ministros de la religión católica. El ejercicio público o privado de cualquier otro culto queda garantido a todos los extranjeros residentes en España, sin más limitaciones que las reglas universales de la moral y del derecho.

Si algunos españoles profesaren otra religión que la católica, es aplicable a los mismos todo lo dispuesto en el párrafo anterior.”


Constitució de 30 de juny de 1876


“Art. 11.

La religión católica, apostólica, romana, es la del Estado. La Nación se obliga a mantener el culto y sus ministros. Nadie será molestado en el territorio español por sus opiniones religiosas ni por el ejercicio de su respectivo culto, salvo el respeto debido a la moral cristiana. No se permitirán, sin embargo, otras ceremonias ni manifestaciones públicas que las de la religión del Estado.”


Podríem afegir en aquesta llista el Fuero de los Españoles promulgat per Franco el 1945, un instrument que, tot i que no pot ser caracteritzat com a Constitució, i menys com a democràtica, establia teòricament uns certs drets que el règim mai va respectar. Sobre la religió disposava el següent:

“Artículo 6.- La profesión y práctica de la Religión Católica, que es la del Estado español, gozará de la protección oficial.
El Estado asumirá la protección de la libertad religiosa, que será garantizada por una eficaz tutela jurídica que, a la vez, salvaguarde la moral y el orden público.”


És prou sabut que sota el règim franquista l’església catòlica gaudí d’una protecció i un favoritisme extraordinaris, en correspondència amb el suport que aquesta havia donat a l’aixecament militar de 1936, fins a l’extrem de qualificar-lo de Creuada. Feia segles que les creuades havien acabat, però a Espanya sempre tornem cap al passat.

He deixat expressament per al final la Constitució republicana de 1931, perquè constituïa un salt qualitatiu en la regulació de la qüestió religiosa, probablement excessiu. En transcric també alguns articles:

“Art. 3.
El Estado español no tiene religión oficial.”


“Art. 26.

Todas las confesiones religiosas serán consideradas como Asociaciones sometidas a una ley especial.


El Estado, las regiones, las provincias y los Municipios, no mantendrán, favorecerán, ni auxiliarán económicamente a las Iglesias, Asociaciones e Instituciones religiosas.


Una ley especial regulará la total extinción, en un plazo máximo de dos años, del presupuesto del Clero.


Quedan disueltas aquellas Órdenes religiosas que estatutariamente impongan, además de los tres votos canónicos, otro especial de obediencia a autoridad distinta de la legítima del Estado. Sus bienes serán nacionalizados y afectados a fines benéficos y docentes.


Las demás Órdenes religiosas se someterán a una ley especial votada por estas Cortes Constituyentes y ajustada a las siguientes bases:


1ª. Disolución de las que, por sus actividades, constituyan un peligro para la seguridad del Estado.

2ª. Inscripción de las que deban subsistir, en un Registro especial dependientes del Ministerio de Justicia.

3ª. Incapacidad de adquirir y conservar, por sí o por persona interpuesta, más bienes que los que, previa justificación, se destinen a su vivienda o al cumplimiento directo de sus fines privativos.

4ª. Prohibición de ejercer la industria, el comercio o la enseñanza.

5ª. Sumisión a todas las leyes tributarias del país.

6ª. Obligación de rendir anualmente cuentas al Estado de la inversión de sus bienes en relación con los fines de la Asociación.


Los bienes de las Órdenes religiosas podrán ser nacionalizados.”


“Art. 27.

La libertad de conciencia y el derecho de profesar y practicar libremente cualquier religión quedan garantizados en el territorio español, salvo el respeto debido a las exigencias de la moral pública.


Los cementerios estarán sometidos exclusivamente a la jurisdicción civil. No podrá haber en ellos separación de recintos por motivos religiosos.


Todas las confesiones podrán ejercer sus cultos privadamente. Las manifestaciones públicas del culto habrán de ser, en cada caso, autorizadas por el Gobierno.


Nadie podrá ser compelido a declarar oficialmente sus creencias religiosas.


La condición religiosa no constituirá circunstancia modificativa de la personalidad civil ni política, salvo lo dispuesto en esta Constitución para el nombramiento de Presidente de la República y para ser Presidente del Consejo de Ministros.”


Com és sabut, a l’església no li va agradar gens una regulació tant laïcista, i així van anar les coses en aquest país uns anys després. Però s’estava parlant, per primera vegada, d’un estat sense religió oficial i, en conseqüència, de l’assimilació de l’església i organitzacions que l’integren a un règim laic de relacions amb l’estat. Es pot entendre que l’església catòlica no assimilés prou bé aquesta pèrdua sobtada de privilegis, després de romandre literalment en el poder durant segles, però no és acceptable que pèrdua de privilegis equivalgui a persecució. La persecució, que sens dubte va patir, va venir amb els esclats revolucionaris del 36, però no va ser la Constitució, les lleis ni l’Estat qui cremà esglésies i assassinà capellans.

Vist en perspectiva, la constitució de 1931 era força més agosarada que l’actual, que no deixa de reconèixer una relació privilegiada de l’església catòlica amb l’estat, per molt que els sembli insuficient als prelats espanyols. Com ja se sap, la valentia dels polítics republicans acabà malament. Per a la posteritat queda el discurs de Manuel Azaña a les Corts republicanes la nit del 13 d’octubre de 1931, en que pronuncià la famosa frase “España ha dejado de ser católica”, una blasfèmia a ulls de l’església i dels sectors conservadors de la societat de l’època, però una veritat com un temple, no perquè calgui entendre literalment que els espanyols ja no eren catòlics, que molts ho eren, sinó perquè Espanya, com a tal, com a país, no era catòlica, sinó que els seus ciutadans eren cadascun el que volien ser. En això consisteix la llibertat de consciència i la llibertat religiosa, per molt que ens vulguin fer veure el contrari. Sobre aquest discurs d’Azaña i les seves repercussions recomano la lectura de l’article que José Manuel Gutiérrez Inclán va publicar a la revista Tiempo de Historia el 23 d’octubre de 1976, i que es pot trobar encara a la xarxa.

En l’actualitat, diria un polític espanyol que Espanya ha deixat de ser catòlica? Ni amb tot el talant del món gosaria fer-ho en Zapatero. Però no cal. Es tracta sols d’aplicar la Constitució. I la Constitució diu que l’estat no té religió i que es garantirà la llibertat de consciència, religiosa i de culte. Treure el símbols religiosos de les escoles públiques no és altra cosa que complir amb el mandat constitucional. I que no pateixin els senyors bisbes, que qui practica la religió catòlica la seguirà practicant. No avançarem com ho varem fer amb la república, alguns espanyols seguiran essent catòlics, d’altres seguiran professant altres religions, o seguiran essent ateus o agnòstics, la religió no ha mort ni la matarà ningú, però Espanya ha de deixar de ser catòlica si vol que sigui lliure la consciència dels seus ciutadans.

En possessió de la veritat

0 comentaris
Com assolir la veritat absoluta? Amb mandra:
  • Mandra de pensar
  • Mandra de dialogar
  • Mandra d’escoltar
Sí, molt bé, però tot això com es fa, com es pot saber que es té tota la raó del món? Cal tenir les coses clares, no dubtar i adoptar un seguit de posicionaments inamovibles. Per exemple:
  1. Llegir i escoltar sols allò que ens plau, és a dir, sols el què volem llegir i escoltar.
  2. Rebutjar per erroni o malintencionat tot el que contradiu el nostre posicionament.
  3. Confondre l’opinió pública amb l’opinió publicada.
  4. Assumir un únic valor i posar-lo per sobre de qualsevol altre.
  5. Creure fermament tot el que recolza aquest valor, i negar rotundament tot el que el contradiu.
  6. Convertir al dissident en enemic i en amic al seguidor.
  7. Mai fer-se preguntes. Et portarien a dubtar.
I moltes coses més.

Tot això ens dóna la veritat absoluta, ens fa uns fanàtics excel·lents i ens converteix en perfectes idiotes. Així ens va.

La dignitat d'uns quants

0 comentaris
Llegeixo en un comentari al Facebook l’opinió d’una persona sobre un polític català: “És un enemic del poble català, perquè no està per la independència de Catalunya”. És una opinió aïllada, d’una persona que sols es representa a ella mateixa, però no deixa de produir-me un cert mal gust de boca. És fanatisme pur i dur, i repeteixo que d’una sola persona, però m’adono que en el debat identitari de Catalunya les coses comencen a anar una mica massa lluny. I quan dic que van massa lluny, no em refereixo a la reivindicació del dret a decidir, ni a l’aspiració d’assolir tots els drets nacionals, conceptes aquests que són entesos per cadascú segons les seves conviccions i enteniment, i que cal entendre legítims com ho són els seus contraris.

Al que em refereixo és a que la política i el diàleg són arraconats sovint per la intolerància, el fanatisme i l’immobilisme, d’un i altre costat. Una cosa és defensar la dignitat del poble català, i l’altre és apropiar-se’n per a convertir-la en la pròpia dignitat, confrontant-la a qualsevol altra. La dignitat del poble català ho és de tots els catalans, no sols d’aquells que estan per la independència. Val la pena tenir-ho en compte, perquè sinó ens fotrem una patacada.

Repartir etiquetes de patriota sempre ha estat un mal senyal per a la democràcia. Patriotes ho som tots, tots sabem el que desitgem per al nostre país, i que això no sigui coincident en tots els casos denota diversitat i pluralisme, no més o menys catalanisme. Des d’una oposició interessada, es col·loca al govern tripartit de Catalunya en front del nacionalisme. Convindria que qui ho planteja així s’ho pensés bé, perquè els països democràtics tenim el govern que hem votat, i el tripartit en el seu conjunt representa a una majoria dels electors de Catalunya. Titllar-lo de poc o gens catalanista és com dir que la majoria de catalans són poc o gens catalanistes.

El mateix passa amb les opcions que s’anomenen regeneracionistes. Quan un pretén regenerar la política (i no està gens clar el què això significa), ha de dir com fer-ho, però les opcions esmentades sols aporten la independència com a alternativa. Amb perdó, però això no és regenerar, això és tant com dir que l’única opció honrada en política és optar per la independència, que és tant com pretendre, en el fons, la seva imposició. I la imposició de les idees no és regeneració sinó tot el contrari.

No entraré ara en debats sobre el caràcter de la Constitució espanyola, o de l’Estatut de Catalunya. No penso defensar-los ni menystenir-los. Si cal canviar-los, que es canviïn. Si cal interpretar-los, fem-ho, i si cal desmarcar-nos-en, fem-ho també. Però siguem honestos d’una vegada. Tot això ens ha anat bé des de l’any 1978, i ara que van maldades sembla que ens vingui de nou. Els grups polítics que van participar en la redacció de la Constitució i els polítics que van participar en l’elaboració de l’actual estatut, i em refereixo en particular als catalans, tenen, si més no, la responsabilitat de ser coherents. Les regles del joc no s’han fet sols des de Madrid, per molt que els fanàtics defensors de les essències pàtries ens ho vulguin fer creure. Les regles del joc les hem fet entre tots, i si les volem trencar hem de ser conscients de la nostra responsabilitat i de les conseqüències.

I si hem de defensar la independència, fem-ho amb rigor, coherentment, sense fanatisme i essent pragmàtics. Deixem-nos de comptes de fades, de jugar amb les nòmines i de fer ballar les balances fiscals amunt i avall com si fossin joguines. Catalunya no és ni serà, ni ha estat tampoc, un paradís, perquè de paradisos no n’hi ha ni n’hi haurà mai cap. Catalunya és com tots els països, un lloc on la gent es preocupa per a tirar endavant; un lloc on la crisi fa i farà els mateixos estralls que a la resta de la Península, siguem o no independents; un lloc on els ciutadans paguem i pagarem impostos, tant si som com si no som independents; un lloc on seguirem blasmant dels polítics governi qui governi i siguem dins o fora de l’estat espanyol; un lloc on els ciutadans, abans que res, es preocupen per a arribar a final de mes, portar els fills a l’escola, pagar ell lloguer o l’hipoteca, donar-se algun gust quan es pot; i també un lloc on, si no tens altres coses en què pensar, et preocupes per la independència.

I per cert, el polític al qual em referia al començament és el President de Convergència Democràtica de Catalunya. Quan s’arriba al punt de dir-ne "enemic del poble català", és que alguna cosa no va bé.

On para el Sisco ?

0 comentaris
Probablement ningú devia estar segur que a la tomba de Pere II el Gran hi haguessin encara les despulles del monarca, tenint en compte que al segle XIX, amb l’abandó dels monestirs, totes les tombes reials, o quasi, van ser saquejades, i a hores d’ara les restes dels reis de Catalunya es troben barrejades i repartides en tombes diverses, sense saber qui es qui. O sigui que per cosa del morbo i una mica de ciència, s’ha decidit fer una ullada a l’interior del sarcòfag mitjançant una petita càmera introduïda per un orifici practicat a aquest efecte.

Resulta que sí que hi ha algú allà a dins, i sembla que hi és des d’un bon principi, o sigui que es tractaria del gran Pere II, únic rei afortunat de la Corona d’Aragó que ha aconseguit arribar més o menys sencer als nostres dies. Ara s’ha decidit que s’obriria la tapa i s’estudiaria el cos. Així sabrem de què va morir sa majestat, quines malalties tenia i algunes altres dades físiques que ens donaran una idea de com era i com vivia un home, no varis sinó un de sol, al segle XIII, un home que per cert no devia menjar el mateix ni viure igual que els seus súbdits, com és costum en les monarquies, si més no en les d’aquella època.

Més enllà de la curiositat científica, és bo de saber que, malgrat consultes, editorials i dignitats diverses, el rei no s’ha aixecat de la seva tomba per a fer la guitza als bons espanyols i aixecar en armes als catalans rebels. No hi ha fantasma que cavalqui per les terres de ponent combatent als sarraïns i a l’invasor castellà. Ens ho farem solets, com sempre, sense l’ajuda del més enllà.

Però és bona cosa això de comprovar, de quan en quan, si alguns continuen al seu lloc. Hi ha calaixos que a vegades s’han de mirar, perquè dóna la impressió que algunes coses que s’hi guardaven volten altra cop fent de les seves. Per exemple, algú ha pensat en fer una ullada a la tomba del Sisco? Sí, la d’aquell senyor baixet que, més que amb una corona, governà amb l’espadot i mà de ferro aquest país durant molts anys. En Franco, vaja, per aquella gent que no el va conèixer ni de lluny. Vist el que s’escriu i es diu en alguns mitjans de comunicació de les espanyes, hi ha raons fundades per a témer que el Caudillo cavalca de nou per la meseta.

A les pel·lícules de vampirs, les d’abans al menys, era costum que es comprovés si el mort era en el seu lloc cada vegada que una donzella apareixia mossegada i dessagnada. Ho arreglaven ràpid. Cop d’estaca i a un altre cosa, que tal dia farà un any. I total, sempre podrem dir que és la curiositat científica el que ens ha portat de moure la pesada llosa del Valle de los Caídos. Què menjava el Sisco? Feia exercici? Combregava sovint? I d’hàbits sexuals, com anava?

Ara que si això no és factible perquè resulta massa car, al menys canviem els rams de flors dels vells falangistes per unes bones tires d’all o, per assegurar el tret, unes urnes, una senyera, uns vots, una mica de democràcia. Amb això sí que no s’aixecarà!