Dogmes de fe en la defensa del territori

Fa anys en dèiem ecologia, ara en diem defensa del territori. No és ben bé el mateix, ja ho sé, però ambdues expressions tenen com a element comú, en major o menor mesura, la necessitat de preservar el medi ambient, l’element natural en l’existència de tot plegat. Però malgrat que no són forçosament termes contradictoris, ecologia, territori i medi ambient no són el mateix, i el fet de fer-ne un agregat, d’unificar-ho tot sota una mateixa concepció del que hauria de ser el nostre modus vivendi, ens porta sovint a plantejaments clarament contradictoris.

Per definició, l’ecologia estudia la interrelació entre els éssers vius i llur medi. Entenem l’equilibri ecològic com la preservació d’aquestes relacions en un cert grau d’estabilitat. Desequilibrar la balança tindrà conseqüències per al medi i, per tant, també per als ésser vius, conseqüències que no són forçosament dolentes o bones, sinó és que adoptem com a dogma de fe la inamobilitat de l’estatus de cadascun dels bàndols d’aquesta relació. Assumim que amb les nostres accions interactuem en el medi, i quan aquesta actuació és negativa per a una espècie o ecosistema particular, en termes de supervivència, considerem nefasta l’activitat humana. Tanmateix, al llarg de tota la història de la terra, el medi ambient ha canviat constantment. Milers d’espècies han aparegut i desaparegut, generalment amb l’ajuda d’altres espècies. Hi ha, en general, un equilibri ecològic, però el platet de la balança és molt més gran del que estem disposats a acceptar. Molt bé, calia adoptar un criteri, una línia d’actuació, i hem decidit que tot el que tendeixi a trencar l’equilibri més immediat, l’estatus visible a cada moment en la relació dels éssers vius amb llur medi, és negatiu i, per tant, “antiecològic”. És un primer dogma de fe, al meu entendre, probablement necessari, però ens és impossible saber, des d’una perspectiva global, històrica, si la defensa d’aquest equilibri no constitueix, en realitat, un acte desestabilitzador, un desequilibri. Sols caldria que ens preguntéssim si la nostra pròpia existència com a espècie no és fruit, entre d’altres factors, de la desaparició o transformació de moltes altres espècies. Podem donar una resposta segura i concreta a aquesta pregunta?

Dit això, el medi ambient és el que és, és a dir, el medi en el que es desenvolupa l’existència. Com agredim al medi ambient? Doncs, per convenció, hem establert des de sempre que una agressió al medi ambient és aquella que, precisament, el fa més inhabitable per a les espècies vives. Per a quines?, ens podem preguntar, perquè en la natura quan un hi guanya sempre n’hi ha un altre que perd. També per necessitat, hem adoptat un segon dogma de fe. Una agressió al medi ambient és aquella que d’alguna manera perjudica la supervivència de l’ésser humà. Espero que la majoria dels que es consideren defensors del medi ambient (i jo m’hi incloc) estiguin d’acord amb això. A fi de comptes, hi ha molt camp per a la polèmica i el desacord a l’hora de definir la idoneïtat de l’existència humana.

I també hem establert un tercer dogma de fe. Defensa del territori és igual a defensa del medi ambient. Potser en aquest cas el dogma no està tan generalment acceptat. Però, al menys a casa nostra, la majoria de moviments en defensa del medi es diuen defensors del territori. Fent una representació ideal de com ha de ser el territori en un àmbit geogràfic concret –una comarca, un municipi, etc-, qualsevol actuació humana que en un cert grau d’importància incideixi sobre el medi serà considerada una agressió al territori, en la mesura que destorba la imatge prèviament dissenyada. Així, actuacions que en el passat, quan ens dèiem ecologistes i no defensors del territori, constituïen fins i tot mitjans per a la defensa del medi ambient, com l’energia eòlica, han esdevingut ara, per mor de la transformació de la defensa del medi en defensa del territori, en autèntiques bèsties negres del neoecologisme.

El cas és que es tendeix a concebre el territori com un àmbit deslligat dels seus habitants, jutjant la conveniència o disconformitat de les activitats humanes en funció de la seva incidència sobre el medi físic. Les idees de territori i medi ambient es solapen i es revesteixen d’ecologia. I l’ésser humà, on queda? Perquè si integrem les persones en el territori, com jo crec que hauria de ser, en la defensa del territori hauríem d’incloure la defensa dels llocs de treball, del benestar personal, dels serveis i les infraestructures que, precisament, possibiliten la pròpia existència humana. No voldria amb això desqualificar els moviments, plataformes i corrents que actualment pretenen defensar el territori, perquè crec que molts tenen una raó de ser. Però caldria deixar de banda els dogmes i pensar que el medi som tots.

I caldria també que ens desféssim d’una vegada d’aquest enfrontament entre el que és “natural” i el que és “artificial”. Perquè la conclusió de tot plegat és que, generalment, qualsevol acte humà és més pervers com més “artificial” i, ben mirat, ningú sap perquè.

Realment algú pot donar una resposta concreta i objectiva de per què el natural és millor que el que anomenem “artificial”? Algú sap perquè és més desitjable el primer que el segon?