Alguns tòpics sobre política

L’esport preferit en alguns àmbits, abastament reflectit en tota mena de fòrums i comentaris a internet, és el de parlar malament dels nostres polítics. Sembla que la teva opinió no val gran cosa sinó aprofites qualsevol oportunitat per escometre contra tota mensa de governs –el de la ciutat, el de la Generalitat, el de l’Estat-; no fem altra cosa que alimentar els tòpics més estesos sobre la política, oblidant-nos sovint que la política i els polítics no són altra cosa que una extensió de nosaltres mateixos. Perquè els polítics són on són i són com són per la nostra voluntat o per la nostra indiferència, que sovint ve a ser el mateix. Com que, afortunadament, no sembla que la democràcia desmereixi els nostres desitjos de viure en pau i prosperitat, caldria que per honradesa i essent conseqüents amb aquesta voluntat, deixéssim d’alimentar alguns dels tòpics sobre la classe política que no tenen altra finalitat que embrutar la que hauria de ser la més digna de les professions. Entre aquests tòpics hi ha els següents:

Tot ho fan per guanyar vots

Sens dubte una de les principals preocupacions dels polítics és i ha de ser guanyar les eleccions. Al meu entendre política i democràcia no poden viure separades. Elegim als polítics per a que governin al nostre gust. Si ens satisfà l’acció del polític que hem elegit, nosaltres hauríem de ser els primers interessats en que conservi el càrrec, i no ens ha de sorprendre que ell mateix dediqui una part del seu temps a conrear els vots dels electors. A fi de comptes li hem donat feina i hauríem d’esperar que posi un mínim d’interès en conservar-la, ja que treballa per nosaltres.

Prometen molt i no fan res

A veure, prometen molt, sovint més coses de les que realment poden complir. En certa manera, és una conseqüència d’aquesta necessitat d’aconseguir vots. De tota manera, aquí hauria d’entrar en joc el nostre propi interès en la cosa política, perquè si un polític ens defrauda, si tenim la percepció que ens ha enganyat, la nostra obligació, si d’alguna manera tenim interès en la governabilitat d’aquest país, és fer-lo fora en les següents eleccions, que per això són. I d’altra banda, també una certa responsabilitat hi tenim nosaltres mateixos quan ens deixem enganyar. A hores d’ara, ja hauríem de saber distingir el què es possible i sensat del què no és altra cosa que demagògia. No s’hi val a deixar-nos regalar les oïdes.

Tots els polítics són iguals

És potser el tòpic més estès sobre els polítics i també el més fals de tots. Com podem dir que tots els polítics són iguals? Si fos així, tan faria votar a un partit o a un altre. Els polítics són tots iguals en una dictadura, en la que, de fet, deixen de ser polítics i no són altra cosa que funcionaris del règim. Però és inadmissible que en una democràcia que diem respectar considerem iguals a tots els polítics. El ventall d’opcions polítiques i personals és ampli, no votem tots el mateix i els debats polítics, la baralla dialèctica, les propostes i contrapropostes són continus en democràcia. Sols cal que acceptem que les propostes o les polítiques que no ens satisfan poden ser les volgudes per un altre sector de la població. Aquest és el tòpic més repetit quan ens emprenyem amb un polític o amb un partit determinat, però sempre hi ha altres opcions a l’hora d’elegir.

Només procuren per ells

Aquest fins i tot és ofensiu. És clar que hi ha algun polític pocavergonya. La política exigeix una fortalesa d’ànim que normalment no s’exigeix a la majoria de la població. És allò de que l’oportunitat fa al lladre. Però realment tots els col·lectius humans es veuen afectats, en major o menor mesura, per l’oportunitat de delinquir, i no per això cal estigmatitzar-los com si de bandes de lladregots es tractés. Prou que hem conegut sovint que algun empleat de banca ha posat mà a la caixa, i no per això em pensat mai que al banc sols hi treballin lladres (ejem!, altra cosa és el que podem pensar dels banquers). Dels polítics deshonestos ja se n’encarrega la justícia, però hem de reconèixer, amb la mà al cor, que la immensa majoria són honrats, i que els que surten als diaris són quatre gats que l’han feta molt grossa. Per tant, si a pensar per ells ens referim a quelcom delictiu, ja he dit que és un tòpic fals i injust, i si del que es tracta és de que sols procuren guanyar vots i quedar bé, ja hem parlat d’aquest tòpic més amunt.

Hi ha altres tòpics i falsedats sobre la política que caldria desbrossar per coherència, però, en el fons, no caldria puntualitzar tan si ens adonéssim que la política no és cosa de polítics, la política és cosa de ciutadans, de tots plegats. En democràcia necessitem la política i els polítics; no potser que menystinguem la dignitat d’un element tan important de les nostres vides.