El llibre dels vicis

A l’Alte Pinakothek (pinacoteca antiga) de Munic s’hi exhibeix un gran retaule de fusta en el que s’hi representen escenes de la vida d’alguns dels Pares de l’Església. És obra de Michael Pacher, un pintor i escultor austríac de finals del segle XV. En una de les taules s’hi pot veure a Sant Agustí, bisbe d’Hipona, i a un diable que li ensenya el Llibre dels Vicis. Sempre m’ha semblat que si un ha de prendre alguna decisió important, és convenient disposar d’un llistat d’alternatives, de fet, d’un catàleg. I si cal pecar, fem-ho bé.

La idea és que el bon bisbe, com se suposa dels sants, no pecava mai, i el diable, que diuen que no té altre feina que corrompre als mortals, devia trobar que era una bona idea mostrar-li totes les possibilitats que ofereix el pecat. O sigui que la idea del catàleg ve de lluny. Els que exercien, més o menys, la medecina a la baixa edat mitjana, i especialment a partir del renaixement, acostumaven a utilitzar un llibre que sempre portaven a sobre, on s’hi especificaven tots els remeis que la ciència d’aquell temps posava a l’abast de l’art de curar. Bàsicament, una recopilació d’herbes medicinals i totes les cataplasmes possibles. En deien el vademècum, que significa “ve amb mi”, per allò de portar-lo sempre a sobre. També pot passar per llibre d’instruccions, perquè a fi de comptes el que feia era descriure la forma de fabricar i aplicar els remeis.

No cal dir que avui la idea s’ha generalitzat, i els llibres d’instruccions, els catàlegs i els programes són a l’ordre del dia per a qualsevol activitat i per a qualsevol producte, però espero encara que es publiqui el Llibre dels Vicis, que de ben segur ha de ser força interessant. Ja sé que si vull pecar tinc a l’abast un llistat de deu manaments, no gaire llarga, que em puc saltar a la torera, però la cosa dels vicis té més substància que no pas un simple “no mataràs”, “no cometràs actes impurs” o “no mentiràs”. La llista dels vicis, molt més llarga que la dels manaments, l’escriuen, precisament, els bisbes, que sense cap mania ens diuen exactament com hem de viure i com hem de pensar, més enllà dels manaments, els evangelis o la seva pròpia doctrina. De fet, en aquest catàleg hi han fet cabre moltes més coses de les que Moisès arribà a imaginar. Són les de cada dia, les més terrenals, les que parlen de pecats que no són al catecisme, com per exemple a qui podem estimar i a qui no, quin govern plau a l’Església, què podem ensenyar als nostres fills i què no, quin símbols són admissibles i quins no, com ha de ser la nostra vida sexual, com hem de pensar i què ens hem de creure sense discutir-ho...

Per això imagino que a Sant Agustí li devia resultar indiferent el catàleg dels vicis que el dimoni li mostrava. Segur que en Satanàs se n’anà amb la cua entre cames, com se’n va un venedor d’enciclopèdies quan el despatxem dient-li que tenim la Catalana, l’Espasa, la Planeta, la Britànica i qualsevol altre que ens vulgui oferir. “Que m’ha d’ensenyar a mi aquest diable de pacotilla, si el llibre l’hem escrit a casa”. És clar que hi ha altres vicis que els bisbes, renoi, s’oblidaren de posar en el seu llibre. Potser són aquests els que el dimoni li mostrava al Sant, potser són els que han portat a la presó alguns membres de l’Església, potser són aquells vicis dels que s’havien oblidat fins ara, aquells que et posen la pell de gallina quan sents allò de “deixeu que els infants vinguin a mi”.

Símbols a la força

Aquesta setmana la Conferència Episcopal Espanyola, una vegada més, s’ha permès repartir lliçons de llibertat i tolerància. Tot ve de la polèmica inacabable sobre els crucifixos exposats en llocs públics, i especialment a les escoles, una qüestió sobre la que, ara mateix, em sembla que no val la pena esmerçar cap esforç. No és que doni la raó als bisbes. Ni de lluny. El que passa és que els símbols religiosos, de moment, em sembla que és millor tolerar-los que combatre’ls. Ignorar-los, per a ser més precisos. A no ser, és clar, que se’ns vulguin imposar tant descaradament que arribin a fer-se intolerables per aquells que, siguem o no creients, considerem la religió com a quelcom circumscrit a l’esfera estrictament personal i íntima.

En definitiva, que per a no molestar al personal i ser políticament correctes, la majoria estem disposats a conviure amb tota mena de símbols religiosos i a tolerar que una determinada professió de fe gaudeixi d’una situació de privilegi sobre les altres confessions. Però estaria bé que els bisbes no ens prenguessin per ignorants.

El seu portaveu, l’inefable Juan Antonio Martínez Camino, ens ha regalat unes quantes perles aquesta setmana que el diari La Razon, entre d’altres, reprodueix així:

«Gracias precisamente al cristianismo, Europa ha sabido afirmar la autonomía de los campos espiritual y temporal y abrirse al principio de la libertad religiosa, respetando tanto los derechos de los creyentes como de los no creyentes»

«La presencia de símbolos cristianos en la vida pública y, en concreto del crucifijo, refleja el sentimiento de los cristianos de todas las confesiones y no pretende excluir a nadie. Al contrario, es expresión de una tradición a la que todos reconocen un gran valor y un gran papel como sostén para los que sufren, sin distinción de fe, raza o nación»

«La exhibición de símbolos cristianos en espacios públicos no es una imposición, sino un símbolo de la raíz de nuestra cultura»

«Existe un gran número de no creyentes que se confiesan culturalmente cristianos»

«Ese vacío de símbolos será sustituido por otros, como los del agnosticismo, el ateísmo, u otras creencias religiosas con otros valores, algo que el Estado no puede imponer»

«...concebir la religión como algo privado, que no puede aparecer en el ámbito público. Esto es totalmente contrario a una visión justa y positiva de la libertad religiosa»

És a dir, que gràcies al cristianisme tenim llibertat religiosa i autonomia de pensament. Si no coneguéssim la història de l’església, potser ens ho podríem creure, però parlar de llibertat religiosa sols ha estat més o menys possible des del Concili Vaticà II, i per cert que no sembla que l’actual papat i a l’anterior comparteixin els principis del Concili. L’afirmació, a més, resulta força irritant, si tenim en compte que tota la història del cristianisme, al menys fins al Concili, ha estat la d’una imposició contínua i la persecució de tot allò que s’apartava de la doctrina oficial. Si actualment l’església catòlica ha abraçat els principis de llibertat i tolerància, suposant que ens ho creguem, és perquè no gaudeix de les quotes de poder que històricament ha tingut. I és que la llibertat no ens l’ha donat, sinó que li ha estat arrancada. O sigui que, sobre aquest tema, calladets estarien més guapos.

Diuen que l’exhibició de símbols cristians en llocs públics no és cap imposició. Està clar que no ho és per als cristians. Però jo podria no ser cristià. Podria ser, per exemple, musulmà, o jueu, o simplement no creient. Puc ser agnòstic o ateu. És que puc triar que els meu fills no hagin de conviure amb una creu a l’aula de l’escola pública on estudien? Puc esperar que hi hagi una mitja lluna i no un crucifix? Puc reclamar que senzillament no hi hagi cap símbol religiós? Jo no ho faré, perquè penso tolerar la creu, la mitja lluna o l’estrella de David si cal, però que no em diguin que sóc més lliure per haver-ho de fer, perquè és just el contrari. Si la presència d’aquests símbols en algunes aules o en alguns espais públics no és una imposició, que baixi Déu i s’ho miri.

Diuen els bisbes, a més, que si se suprimeixen els símbols de l’església catòlica, podrien ser substituïts per altres, com el de l’agnosticisme, l’ateisme o, pitjor encara, els d’altres creences religioses (cal llegir “islam”?). Anem per parts. No sé quins són els símbols de l’agnosticisme o de l’ateisme. Ni tant sols me’ls puc imaginar. Potser són símbols maçònics? Potser es refereixen a la falç i el martell? No m’estranyaria, em sembla que encara hi pensen en aquestes coses. I pel que fa als símbols de les altres creences religioses, que quedi clar que als que no ens agrada que ens imposin el catolicisme tampoc ens agrada que ens imposin altres creences. Ni creus ni mitges llunes ni estrelles de David. Però francament, que a començaments del segle XXI encara haguem de conviure amb els fantasmes del XVI i el XVII, quan la Cristiandat patia perquè l’imperi turc no acabés dominant el Mediterrani, sols té explicació si pensem que, pel que fa a l’església catòlica, el seu regne no és d’aquest món.

I ja posats a fer, tot i que he dit i repetit que no sóc partidari, ara com ara, de convertir en un casus belli el privilegi de l’església catòlica, sí que m’agradaria assenyalar que el que jo entenc per un estat laic no és compatible amb els símbols religiosos del catolicisme en tota mena de dependències oficials, ni amb el tracte privilegiat, pel que fa al seu finançament, que l’església catòlica ha gaudit des de sempre. I també m’agradaria afegir que la llibertat religiosa és tot el contrari a la imposició d’aquests símbols a tot quisqui, sigui o no creient i sigui o no catòlic.

La Pasqua, el Computus i el calendari

En la llarga llista de contradiccions amb les que com a persones convivim sense cap problema, hi figura el fet que en una societat laica i un estat aconfessional, quasi totes les festes laborals tenen una base religiosa. I que no ens les treguin, que hi hauria un daltabaix. Si no m’equivoco, de les 14 festes laborals de 2010, entre locals, autonòmiques i estatals, sols tenen una caràcter merament “civil” el 6 de desembre (dia de la Constitució), l’11 de setembre (Diada Nacional de Catalunya), l’1 de maig (festa del treball) i, potser, l’1 de gener (any nou). Del 12 d’octubre, per molt que se’l consideri festa nacional espanyola, no es pot negar que té un origen netament religiós, ja que es té a la Verge del Pilar per patrona d’Espanya. I pel que fa a les Festes Majors locals, totes elles tenen el seu origen en la festivitat del sant patró o patrona de la localitat.

Jo puc conviure sense cap problema amb aquesta contradicció. A fi de comptes, n’hi ha prou, si no s’és creient, en no participar dels ritus religiosos que es celebren en aquestes festes, i prendre-s’ho simplement com a un o varis dies de vacances. Fins i tot n’hi posaria una altra, Sant Jordi, que si fes falta canviaria ràpidament pel 12 d’octubre o l’11 de setembre, a risc de passar per poc patriota. Al cap i a la fi, em sento més català en la festa del llibre i la rosa que en la de la derrota de la Generalitat davant les tropes de Felip V, i tampoc no veig motiu per a celebrar el “descobriment” d’Amèrica, ni tant sols per a que el celebrin els propis “descoberts”.

De totes les festes, les més religioses, les festes sacres per excel·lència, són les de la Setmana Santa. Fins i tot els més descreguts (però no tots, ni molt menys) participen de les processons i ritus més exaltats d’aquests dies. Gent que no s’acosta per una església en tot l’any, ni ho faria en sa vida, acompanyen les imatges i els penitents, beneeixen la palma i no mengen carn el divendres sant. Són els catòlics practicants no creients dels que ja vaig parlar fa un any en aquest bloc.

La Pasqua té a més una particularitat, i és que sempre cau en dates diferents. Amb això cal que el poder civil, abans de confeccionar el calendari laboral de cada any, consulti les disposicions de l’església catòlica que estableixen en quins dies caurà, enguany, la celebració de la Pasqua religiosa. Sembla que hi ha una norma per a establir aquestes dates. La resurrecció de Jesús se celebra sempre el diumenge següent al pleniluni posterior al 20 de març, i no va mai més enllà del 25 d’abril. En el cas que el pleniluni caigui en diumenge, la festa queda per al diumenge següent. Es veu que així s’evita que coincideixin la pasqua jueva i la pasqua catòlica.

Es tracta de regles establertes ja al segle IV pel Concili de Nicea (325) i que van ser fixades definitivament al segle VIè. per un monjo oriental establert a Roma i membre de la Curia, Dionysius Exiguus. Aquestes regles s’anomenen Computus, paraula que fa referència al càlcul de la data pasqual, i es poden resumir en:

• La Pasqua sempre cau en diumenge.
• El diumenge elegit és el primer diumenge després de la lluna plena de la primavera boreal. En cas que la lluna plena caigués en diumenge, la Pasqua es passaria al diumenge següent.
• La primavera comença amb l’equinocci de primavera, que té lloc el dia 21 de març.

Aquest assumpte ha donat més feina de la que sembla als doctors de l’Església, ja que de la data del diumenge de resurrecció depèn la data d’altres festes litúrgiques i, d’altra banda, les diverses esglésies cristianes no s’han posat d’acord en unificar la data pasqual. També ha donat feina als aficionats a la informàtica, que han tingut ocasió de desenvolupar tota mena d’algoritmes per al computus. Una petita mostra a la Viquipèdia.

El tal Dionisi era, pel que sembla, un personatge d’estatura reduïda, a jutjar pel seu sobrenom, que ve a ser com “nan”, “petit” o “reduït”, però devia ser una eminència fent números, encara que fos un mal historiador. Dic això perquè, a més, és responsable d’establir la data oficial del naixement de Jesús i, per tant, l’inici del calendari cristià que, per extensió, ha esdevingut quasi universal, i en aquesta feina va cometre algun error important.

L’encàrrec li feu el papa Joan I, que va governar l’Església entre el 523 i el 526, i era un encàrrec força clar: establir com a any primer el de l’era cristiana, és a dir el del naixement de Jesús. I és que fins llavors el tema de la data era un autèntic desori. Era un costum estès datar els documents en relació amb els anys de govern del rei o del papa, per exemple el novè any del regnat de Teodosi el Gran. Així, en el que acabaria essent l’any u, un contracte es dataria “en el consolat de C. Cèsar, fill d’August, i de L. Emili Paule, fill de Paule”. Entre les persones residents a Roma o que hi estaven vinculades, era freqüent, també, datar els documents en relació amb la data de la fundació de Roma, suposadament esdevinguda el 776 a. de C. Amb aquest sistema, l’any u de l’era cristiana seria el 754 A.U.C. (ab urbe condita), o el primer any de la dinovena Olimpiada, si es regissin pel sistema grec.

Dionisi “el petit” va calcular que Jesús havia nascut l’any 754 A.U.C., i va anomenar a aquest any anno domini, any del senyor. Tot el que hi havia abans, eren anys abans de Crist, i el que venia després era el que continua havent-hi, anys des de la mort de Crist. El que passa és que l’home es va equivocar, segurament per la poca concreció dels mateixos Evangelis. Tal com Sant Mateu data la fugida a Egipte, Jesús hauria d’haver nascut en el darrer any o poc abans del regnat d’Herodes el Gran, que va morir el 4 a. de C. En canvi, si fem cas a l’Evangeli de Lluc, que relaciona el naixement de Jesús amb un cens, la data ha de ser el 6 o el 7 d. de C. Sigui quina sigui la data correcte, no era la que va dir Dionisi. També podria ser que l’home no se’n sortís de resoldre les contradiccions dels evangelis i tirés pel dret, posant una data que més o menys quedés al centre de totes les hipòtesis. Fins i tot llavors, una mica de diplomàcia no feia mal a ningú.

En qualsevol cas, el papa donà per bons els càlculs de Dionisi “el petit” i els fixà com a definitius per a tota la cristiandat, cosa que en aquells temps equivalia a tot el món. Com es diu vulgarment, estigués bé o malament, des de llavors el calendari cristià va a missa. O hauríem de dir catòlic, perquè algunes variacions hi ha també entre les esglésies cristianes. Per exemple, el Papa Gregori XIII va tenir l’ocurrència, el 1582, de suprimir directament deu dies del calendari d’aquell any, els que van entre el 4 i el 15 d’octubre, talment com si no haguessin existit, inaugurant així el calendari gregorià, vigent actualment a la majoria de països, al menys en l’ordre civil. En realitat el que feia aquell papa era corregir un error que s’arrossegava des que Juli Cèsar va instaurar el calendari julià el 46 a. de C., i Dionisi “el petit” li va posar un punt d’inici quasi cinc-cents anys després. Es tractava d’evitar un desfasament que augmentava any rere any. De fet, Gregori XIII no sols posà al dia el calendari, sinó que també va establir algunes modificacions per a que aquesta desviació no es produís de nou. D’aquí que el calendari actual porti el seu nom.

La cosa és que per aquella època la cristiandat ja distava d’estar unida en la religió, i el papa sols va aconseguir que el seu calendari s’adoptés en les nacions que li eren més fidels (Espanya, Polònia, Itàlia i Portugal). Més tard, en èpoques diverses, s’hi anirien afegint altres nacions, però durant molt temps els calendaris julià i gregorià van conviure a Europa, donant-se la circumstància que diversos països es regien per dates diferents. Actualment, les esglésies ortodoxes se segueixen regint pel calendari julià, tot i que els seus estats respectius han adoptat oficialment el calendari gregorià. Una curiositat: la festa del llibre cau per Sant Jordi (23 d’abril), perquè aquell dia de 1616 van morir Miguel de Cervantes i William Shakespeare. Doncs bé, resulta que en el cas de Cervantes la data correspon al calendari gregorià, mentre que Shakespeare va morir el 23 d’abril del calendari julià, que era el vigent en aquell temps a Anglaterra.

Així que resulta que no sols les festes, especialment les quasi-vacances de Pasqua, tenen un fonament clarament litúrgic, sinó que fins i tot el propi calendari té un origen religiós ben definit. I malgrat això, ni al govern més ateu del món se li acudiria, a aquestes alçades, suprimir-lo o modificar-lo.

En aquest aspecte, en el de respectar les festes i el calendari, som, si més no, catòlics practicants no creients.

Sant Josep, el meu sant preferit

Jo no sóc de sants ni de rosaris, però m’encanta Sant Josep, no perquè me’n digui, que també, sinó perquè sempre m’ha semblat el menys repel·lent de tots els sants que superpoblen les esferes celestials. Com és això? Doncs perquè tal com el descriuen els evangelis i les tradicions, era un home molt discret, tant que ni tant sols va fer en vida els miracles que sants de tota mena acostumaven a fer en l’antiguitat (d’això se n’ha perdut la mena. O no. Ara en diuen sanadors)

A veure si ens entenem. Als sants de l’església catòlica se’ls atribueix miracles a tort i a dret. Els dels primers temps del cristianisme són reconeguts tots per les ganes de fer-se matar per la seva religió (de la forma més rebuscada, per cert: decapitats, escorxats, enterrats vius, rostits a la brasa...), i per curar a tota mena de malalts, sense ni tant sols prestar el jurament hipocràtic. I els de l’edat mitjana i posteriors són tots uns puritans i uns fanàtics (ui!, què he dit!). S’ha pujat als altars persones que no tingueren cap mania en portar a la foguera bruixes i heretges i tot el que s’hi assemblés. Però són sants, és clar, perquè la Inquisició era Santa per decret papal. I els més moderns, o són màrtirs altra cop, no per la seva religió sinó per la seva política, o són de la corda de Sant Josep Maria Escribà, i està tot dit.

A Sant Josep, en canvi, se’l va fer sant pels mèrits del seu fill, que és com si a mi hem fessin magistrat quan el meu fill acabi la carrera de Dret. En el fons, però, crec que se l’ha premiat per a la seva extraordinària comprensió i bonhomia, i segur que d’això en tenia, sinó no s’explica que acceptés fàcilment l’autoria de l’Esperit Sant en la concepció del seu fill, cosa que els sants d’avui en dia no acceptarien fàcilment sense una prova d’ADN.

I no se’n sap res més. Cap miracle, al menys en vida. Cap prèdica. Cap rebel·lió ni cap sermó. Ni tant sols se sap quan va morir. M’agrada. Un home discret, sense pretensions ni ganes de posar-se en embolics. I el detall de la vara florida, molt bo. O sols és cosa dels Pastorets? És igual, és força poètic. Tots els Joseps hi hauríem de pensar a l’hora de casar-nos.

En un viatge que vaig fer a Palestina amb la meva parella, ja fa uns anys, el guia que varem contractar ens va anunciar que visitaríem la fusteria de Sant Josep. Òndia! mira, això em feia gràcia. Vaig pensar que potser hi tindrien un ribot, un xerrac, quatre fustes i uns claus, la mena d’eines que acostumen a tenir els fusters, encara que no crec que haguessin durat dos mil anys. Quan hi varem ser va resultar que es tractava d’una cova, al darrera de l’església de la Nativitat de Natzaret. Una cova petita, humida i fosca, sense res. Una fusteria ben diferent de la del meu cunyat, que també és fuster, però que no es dedica a fer gots i culleres de fusta sinó portes per a pisos (o ho feia quan en aquest país es construïen pisos).

Realment Sant Josep era una persona humil, discreta, pobre i tolerant. I això que els evangelis li atribueixen una descendència directa del rei David, per la cosa de donar un llinatge a la família. I també extraordinàriament fidel a la seva esposa, la qual cosa, al cap i a la fi, és el que li ha permès pujar als altars (home!, doncs així jo també podria ser sant). Ah! i m’he deixat que era molt treballador, no en va se l’ha fet patró dels treballadors i se l’anomena també “Sant Josep Obrer”, a diferència dels altres, que potser no treballaven. I protector contra els dubtes. És a dir, que si dubtes de quelcom, t’encomanes a Sant Josep i veuràs les coses més clares. Ell, per cert, no en tingué gaires de dubtes quan li van dir que allò de la seva dona era cosa de l’Esperit Sant. I finalment, el 1920 el Papa Benet XV el va declarar patró contra el comunisme, cosa que, per cert, no sé quina explicació pot tenir.

I un darrer detall. Tan enamorat estava de la seva dóna, que sovint al seu nom s’hi afegeix el de Maria, i així tenim tots els Joseps Maria que volten i revolten per aquests móns de Déu. En el meu cas el meu padrí va considerar que amb Josep ja estava bé, perquè se’n deien no sé quants parents seus que havien mort tràgicament (era molt alegre, el meu padrí!).

En fi, que felicitats a tots els Joseps, Pepets i Pepitos, i de retruc també als Octavis.

Els meus pecats

Tot remenant entre llibres vells que tinc per casa, m’he trobat a les mans amb el catecisme que em vaig haver d’aprendre de memòria per a fer la primera comunió, ja fa una eternitat. Jo no sóc creient ni ateu, més aviat em considero agnòstic, la qual cosa, més o menys, ve a significar que no em preocupa el més enllà perquè per molt que m’hi esforci en vida, mai en trauré l’entrellat. El que sigui, ja m’ho trobaré. Però diuen que la curiositat va matar al gat, i jo no me n’he pogut estar de donar una ullada als preceptes que diu el catecisme catòlic que he de complir.

No em preocupen els manaments, perquè jo no mato, no robo, no desitjo la dona de l’altre...., i en general sóc bona persona. El que passa és que he descobert els set pecats capitals, els he llegit al catecisme, i m’ha entrat el cangueli. Són, ni més ni menys, que la luxúria, la golafreria, l’avarícia, la mandra, l’ira, l’enveja i la supèrbia.

Em sembla que sóc pecador i reincident de tots i cadascun d’aquests pecats. Tinc entès que hi ha pecats venials i pecats mortals, que els primers són menys greus i es paguen amb pena de purgatori, i els segons són greus i comporten la pena de les flames infernals per a tota l’eternitat, si no és que abans et penedeixes, obtens el perdó i fas penitència. No sé ben bé si els pecats capitals són a la vegada venials o mortals, però això de capitals em sona a principals, i em preocupa, encara que sigui agnòstic. Perquè ser agnòstic no vol dir desentendre’s de tot. Per prudència, millor estar bé amb tots els déus.

Tot indagant per internet, he esbrinat que el terme “capitals”, en el cas de pecats, es refereix més aviat als pecats dels quals deriven tots els demès. És a dir, que l’avarícia és un pecat capital perquè porta a cometre altres pecats, que podrien ser venials o mortals. O sigui que tot i ser un pecador de la pradera, potser això meu no és tant greu.

L’artífex d’aquest invent fou Sant Gregori Magne, que va ser Papa amb el nom de Gregori I entre els anys 590 i el 604. La vida d’aquest home és interessant. Descobreixo a la Viquipèdia que tingué per besavi al Papa Fèlix III i per avi al Papa Fèlix IV, i a més dues ties monges. Algú, en aquella família, es va passar pel forro allò del celibat, però eren altres temps. Nascut a Roma el 540, es veu que va tenir una sòlida formació intel·lectual i que va començar dedicant-se a la política, fins a assolir el càrrec de prefecte de Roma el 573. Més o menys, avui seria una espècie d’alcalde. Diu la seva biografia que va ocupar poc aquest càrrec i que deixà la política per a dedicar-se a la religió, fent-se monjo i transformant la seva residència familiar en un monestir. Tot i així, la política no li devia ser aliena, perquè va anar ascendint dins l’església, fins a convertir-se en secretari del Papa Pel·lagi II i més tard, a la mort d’aquell, en Papa Gregori I.

No sé en quin moment de la seva vida Sant Gregori va elaborar la seva llista de pecats capitals, però segurament que la barreja de religió i política que fou la seva vida hauria afavorit que la llista, fins i tot, fos més llarga.

I ara que ja sé qui té la culpa d’aquesta llista de pecats que m’angoixa, m’agradaria saber què passa si els comets i resulta que sí, que la religió catòlica, apostòlica i romana és la verdadera (que ja seria casualitat, però no se sap mai). Dant descriu l’inframón amb tot detall en la guia turística que amb el títol de Divina Comèdia, va escriure entre el 1304 i el 1321 sobre el l’infern, el purgatori i el món celestial.

Però anem per parts, perquè abans d’alarmar-me amb el què em pot passar l’endemà del dia en que la guinyi, potser és millor que repassi els meus actes i comprovi si sóc tan pecador com crec. Per això, el millor és que faci una fitxa amb cadascun dels pecats capitals, en la que hi consti la descripció del pecat, la pena que li correspon i aquelles coses meves que potser es podrien malinterpretar com un pecadet d’aquests. He trobat, a més, a Internet un llistat de dimonis que diuen que es cuiden de cadascun d’aquests pecats i que, per tant, a l’Infern deuen dirigir com a encarregats la secció corresponent.

L’arquebisbe Peter Binsfeld va publicar el 1589 el resultat de les seves investigacions sobre aquest tema, enumerant els dimonis que tenen al seu càrrec cadascun dels set pecats capitals. Es veu que són els següents:

Luxúria: Asmodeu
Golafreria: Beelzebú
Avarícia: Mammon
Mandra: Belfegor
Ira: Amon
Enveja: Leviatan
Supèrbia: Llucifer

No conec aquests individus, però els noms són suggerents, especialment el “mamon” encarregat de l’avarícia. Belfegor em sona a un fantasma que voltava pel Louvre en una pel·lícula d’època, Amon a déu egipci, Leviatan a monstre citat per Hobbes, i Llucifer a personatge dels Pastorets.

Per sobre d’aquests dimonis, i com a encarregat del departament de pecats capitals, s’hi trobaria el dimoni Baphomet. Binsfeld anomenà, a més, a dos altres tipus de dimonis: els íncubes, que eren dimonis mascles que tenien relacions sexuals amb dones que dormien, i els súcubes, dimonis femella que feien el mateix amb els homes. Ves a saber quina mena de somnis tenia el tal Binsfeld per a que se li ocorregués això. Jo potser me les he de veure amb l’Asmodeu o el Beelzebú, però juro i perjuro que els íncubes i els súcubes no els conec. En Binsfeld, que era un marrano, que somiés el que volgués!

Pel que fa al càstig que correspon a cada pecat, ens podem guiar per la Divina Comèdia i per l’obra d’Ernst y Johanna Lehner, que el 1971 van publicar un tractat sobre dimonis (The Picture Book of Devils, Demons and Witchcraft), en el que detallaven el càstig específic que cada pecat té a l’infern. Ignoro les fonts d’aquests senyors, però els càstigs que descriuen són més severs que els que proposa Dant. Val a dir que, en aquest aspecte, preferiria l’infern de Dant al del matrimoni Lehner.

I ara anem per feina, que ja estic impacient per veure si sóc gaire pecador.

Golafreria

Diuen que és el consum excessiu de menjar o beguda, sense necessitat. Jo sempre havia identificat al golafre amb el menjador compulsiu, gent molt grassa que tot el dia endrapen i no se’n poden estar. Però si es tracta de menjar de més, sense necessitat, home!, doncs què voleu que us digui... Jo sóc dels que mengen postres encara que se m’hagi acabat la gana. O sigui que sóc golafre i pecador, perquè he de rematar tots els àpats amb un gelat, o unes natilles, o.... Ostres!, les maduixes amb nata d’aquests migdia! I de fet, a les revisions periòdiques m’ho diu ben clar: sobrepès, sinònim de golafreria.

El culpable de que sigui golafre és el tal Beelzebú. Això li hauré d’explicar al meu metge quan em torni a dir que m’he d’aprimar. A la Divina Comèdia es castiga als golafres fent-los passar gana, com és de suposar. Als golafres se’ls obliga a transitar entre dos arbres carregats de fruita, a la qual no poden accedir perquè no hi arriben. Ara mateix, el càstig no em sembla massa horrorós, a no ser que substituïm la fruita per les natilles, però en fi, ja es veurà. Ernst y Johanna Lehner, en canvi, diuen que als golafres se’ls condemna a menjar rates, gripaus, sargantanes i serps. Bé, qui sap, pot ser m’hi acostumaria.

Avarícia

L’avarícia o cobdícia és l’adquisició de riqueses en excés. No sé ben bé què vol dir això. Significa que els rics són tots un avariciosos? Sembla que, en realitat, es tracta del que té fal·lera per acumular riquesa, que és tan com dir que si ets ric sense voler, com de naixement, no ets avariciós. Complicat, tot plegat. Jo no sóc ric, però si de fal·lera per a ser-ho es tracta, doncs ja m’agradaria! Dec ser pecador, perquè encara no he arribat a aquell punt en que pugui dir: “ja tinc prous diners i no en vull més”.

I van dos pecats. El càstig que em pertoca, segons Dant, és el d’agenollar-me en una pedra i recitar de memòria els exemples d’avarícia i les seves virtuts oposades. Em sona a càstig d’escola, i a més no és per a tota l’eternitat, perquè Dant situa als avariciosos en el purgatori, i del purgatori se’n surt tard o d’hora. Però vaja, no deixa de ser un pecat, jo no deixo de ser un pecador, i no deixa d’haver-hi càstig per a la cobdícia. Per cert que Ernst y Johanna Lehner diuen que el càstig consisteix en col·locar-te en oli bullent, i a això sí que no m’hi acostumaria.

El dimoni que porta aquests assumptes és el meu amic Mammon. No el conec, però el nom em sona tant que ja és com si fóssim amics de tota la vida. El dia que ens trobem al purgatori segur que la seguirà mam... vull dir..... Ull!, que aquest és un altre pecat.

Mandra

Per si hi ha algun despistat que encara no ho sàpiga, és allò que sentim la majoria a l’hora de llevar-nos. Diu la doctrina que constitueix un pecat quan conscientment i sense resistir-nos, sentim desgana de fer allò que estem obligats a fer. Potser el que va escriure aquesta definició pensava en termes més espirituals, però a mi em sona a la mandra d’anar a treballar, de llevar-nos, de pagar els impostos, d’esforçar-nos en el que sigui..... Caram, que tiri la primera pedra el que no sigui mandrós! Jo ho sóc, o sigui que un altre pecat en el meu haver, i van tres.

Segons Ernst y Johanna Lehner, als mandrosos se’ls tira a una fossa amb serps. Serà perquè et mosseguin, dic jo. I després? Et treuen i t’hi tornen a tirar? I així per tota l’eternitat? No he estat capaç de trobar quin càstig assigna Dant als mandrosos. Potser és que, en el fons, el florentí va pensar que això ja era massa i que la mandra no és pecat.

El dimoni encarregat dels mandrosos és Belfegor. I recordo una sèrie antiga de televisió, dels temps de la tele en blanc i negre, en que Belfegor era un fantasma que voltava pels corredors del Louvre matant vigilants de nit. Què tindrà que veure aquest fantasma amb la mandra?

Ira

Mira, això ho tinc clar. M’emprenya molt, n’estic fins el gorro, de tanta trucada oferint-me serveis de telefonia, d’internet, de banca,.... L’últim que m’ha trucat, ara mateix, sap molt bé en que consisteix el pecat d’ira, si és que m’ha escoltat, és clar, perquè potser ja en té les orelles curtides. N’estic fins els c.....! Se me’n fot el càstig, l’infern, el dimoni i la mare que els va parir! Entesos?

El càstig és el desmembrament, i el desmembrador és el dimoni Amon. I què? Si l’enganxo el desmembro i li foto el telèfon pel cul, home!

Enveja

Consisteix en desitjat allò que és d’un altre, generalment béns materials. Per exemple, tan de bo jo tingués els calés que un paio que no sap en què gastar-se’ls ha pagat per un Picasso. I en conec algun que totes li ponen. Eps, que jo no prendria res de ningú, eh!, però m’agradaria tenir-ho, vaja que sí! Enveja sana, però enveja, al cap i a la fi. Si no es pot distingir entre l’enveja sana i l’enveja dolenta, aleshores sóc un envejós i un pecador.

Com a envejós, Ernst y Johanna Lehner em submergirien en aigua gelada, i Dante em cosiria els ulls amb fil i agulla. El dimoni que porta això, per cert, és en Leviatan, que Thomas Hobbes va descriure com un monstre amb un poder descomunal que simbolitzava ni més ni menys que la “matèria, forma i poder d’una república eclesiàstica i civil”. A san Gregori Magne se li haurien arrissat els cabells.

Supèrbia

Se l’identifica com el desig de ser més gran o més important que els demès, en la creença que tot el que un fa és millor que el que fan els demès. D’aquests en conec uns quants, i alguns són uns autèntics carallots als que fins i tot jo podria donar alguna lliçó. Potser és que jo també peco de supèrbia. Si és així, el que m’espera, segons el matrimoni Lehner, és el turment de la roda. Per cert que aquest parell deuen ser una mica viciosos, amb tant turment!

Diu l’església que Llucifer va pecar de supèrbia, al voler ser superior a Déu, i per això ara és qui porta els assumptes dels que pequen del mateix. El conec dels Pastorets, junt amb el seu col·lega Satanàs i les Fures de l’Infern. En fi, que si cal ja ens veurem les cares en el més enllà.

Luxúria

L’he deixada pel final i no sé perquè. Diuen que és el pecat produït pels pensaments excessius de naturalesa sexual. El càstig per als luxuriosos i viciosos de tota mena consisteix en l’asfíxia per foc i sofre. Això deu fer mal, però a algun encara li agradaria. Se’n cuida un tal Asmodeu, un dimoni al que li van les temptacions de la carn.

I jo.....d’això......sóc pecador......, de fet no, però.......Ui, que tard que és! En parlem un altre dia, sinó això s’allarga massa.

El que m’ha quedat clar és que els pecats capitals me’ls menjo tots set, la qual cosa vol dir que si hi ha infern i purgatori, ho tinc clar. Pare, perdoneu-me perquè he pecat. I molt!!

Peces que vénen de sèrie

D’una pel·lícula de Michael Mann, Colateral, una d’aquestes que serveixen per a passar l’estona sense massa maldecaps, extrec una frase que el taxista protagonista li etziba a un assassí a sou: Joder, hay piezas que vienen de serie y un ser humano debería tenerlas todas. Es refereix al que sembla que hauria de ser propi de la humanitat: la intel·ligència, la comprensió, la pietat, l’amor, ...., i no específicament per aquest ordre.

Val a dir que lluny de les pel·lícules, aquestes peces quasi sempre hi són, però sovint tenen algun defecte de fàbrica, i a vegades esdevenen totalment inservibles. Alguna cosa falla, per exemple, si som capaços d’acceptar amb naturalitat la misèria de molts per a mantenir la riquesa d’uns quants. Segur que quelcom no funciona si podem distingir entre “guerres justes” i “guerres injustes”, o “guerres legals” i “guerres il·legals”. I l’avaria deu ser molt grossa quan la crueltat triomfa sense penediment sobre qualsevol altra consideració.

Són peces que no tenen recanvi. La pregunta és si poden ser reparades i per qui. Admetre que no tenen solució és tant com admetre la derrota i, de pas, convertir el mal en inevitable. Però a la pregunta de qui pot repara-les, la meva resposta és concloent: sols nosaltres mateixos, i ningú més, pot reparar aquest desastre.

El cos humà admet moltes intervencions, i amb sort i perícia (i molta ciència) la malaltia pot ser guarida. L’ànima, en canvi, es perillós deixar-la en mans de tan curandero aficionat i/o interessat com volta pel món. A la desesperació de la fam, la pobresa i la guerra hem de respondre amb resignació cristiana? Diuen els operaris d’aquesta empresa tant gran que és l’església catòlica que sí, que pitjor és la pobresa espiritual. I les empreses de la competència, o diuen el mateix o prediquen l’odi i la destrucció.

Si aquells a qui confiem les nostres consciències ni tant sols coneixen les beceroles de la seva ciència, de què ens serveixen? Si pretenen reparar la peça de la intel·ligència amb l’obscurantisme i la fe cega, si pretenen substituir la comprensió pel fanatisme, la pietat pel despotisme, i confonen l’amor amb la religió, val més que ens ho fem solets, que ens en sortirem més bé. I això no és ateisme ni religió, és agnosticisme. Potser sí que hi ha més coses i un dia ens les trobarem, o potser no, però ara com ara el que hi ha és això i el que cal millorar és l’immediat.

Espanya ha de deixar de ser catòlica

El Tribunal Europeu dels Drets Humans d’Estrasburg ha dictat recentment una sentència en la que declara que la presència de crucifixos a les aules és una violació dels drets dels pares a educar als seus fills segons les seves conviccions i de la llibertat de religió dels alumnes, i ha condemnat al govern italià a pagar una indemnització a la mare d’un alumne que pretenia que l’institut on estudiava el seu fill retirés el crucifix de la classe. Com cabia esperar, la Conferència Episcopal Italiana ha muntat en còlera denunciant un atemptat contra la llibertat religiosa, entesa, naturalment, des d’un punt de vista diferent del tribunal, i el govern italià ha anunciat que recorrerà la sentència.

Com que des de fa uns anys a Espanya, quan ens avorrim, ens busquem problemes perquè no decaigui el cotarro, la Comissió d’Educació del Congrés dels Diputats ha aprovat una proposició no de llei que insta al govern espanyol a retirar qualsevol simbologia religiosa dels centres escolars públics, d’acord amb la jurisprudència del Tribunal Europeu de Drets Humans. La proposició no de llei demana literalment:

"El Congreso de los Diputados insta al gobierno español a:

1. Llevar a cabo las modificaciones legales oportunas para impulsar y garantizar, en virtud de la jurisprudencia establecida por el Tribunal de Derechos Humanos de Estrasburgo respecto al artículo 9 de la Convención de los Derechos Humanos, la retirada de cualquier simbología religiosa de los centros educativos públicos.

2. Establecer los mecanismos adecuados para que los padres y madres puedan reclamar de manera efectiva la retirada inmediata de simbología religiosa de los centros educativos públicos donde estudian sus hijos e hijas.

3. Introducir expresamente, en la anunciada reforma de la Ley Orgánica de Libertad Religiosa, de 5 de julio de 1980, los derechos y garantías establecidos en los puntos anteriores."

També com era d’esperar, els bisbes espanyols han fet el crit al cel. El bisbe de Sigüenza-Guadalajara, Monsenyor José Sánchez, sense anar més lluny, ha declarat en una carta pastoral adreçada als seus feligresos que el Govern espanyol i el partit que el sustenta "han dado una señal, una más, que forma parte de un proyecto más ambicioso: reducir la acción de la religión, más en concreto la de la Iglesia Católica, a los templos y, si me apuran, a las sacristías…. Olvidan que la libertad de expresión, de asociación, de reunión, de manifestación y de religión, son derechos humanos fundamentales, que la Iglesia, como toda otra religión o creencia, ejerce en el ámbito privado y en el público". I ha afegit: "el Estado es aconfesional y el Gobierno será laico, laicista, aconfesional o lo que sea; pero los ciudadanos, en libertad, son como son: muchos de ellos, creyentes, con sus derechos, que el Estado tiene obligación de respetar, defender, proteger y posibilitar su ejercicio, nunca impedir, prohibir o dificultar".

Al meu entendre aquest assumpte mereix vàries reflexions, o millor dit, una reflexió que abasti varis aspectes. Caldria aclarir, d’una banda, la naturalesa aconfessional de l’estat espanyol; d’altre, el caràcter suposadament laic de la societat espanyola, i per últim concretar el propi concepte de llibertat religiosa.

La Constitució Espanyola de 1978 assenyala literalment en el seu article 16 el següent:

1. Se garantiza la libertad ideológica, religiosa y de culto de los individuos y las comunidades sin más limitación, en sus manifestaciones, que la necesaria para el mantenimiento del orden público protegido por la ley.
2. Nadie podrá ser obligado a declarar sobre su ideología, religión o creencias.
3. Ninguna confesión tendrá carácter estatal. Los poderes públicos tendrán en cuenta las creencias religiosas de la sociedad española y mantendrán las consiguientes relaciones de cooperación con la Iglesia Católica y las demás confesiones.

El darrer apartat d’aquest article és contundent: no hi ha religió estatal, ergo ens trobem en un estat laic i aconfessional, com molt al seu pesar reconeix Monsenyor José Sánchez. Però al senyor bisbe li sembla que això és cosa del govern i de l’estat, mentre que els ciutadans som tots catòlics per definició, i que l’eliminació dels símbols religiosos de les dependències públiques aniria, per tant, contra la nostra llibertat religiosa.

Em sembla a mi que no hi ha cosa més de consciència que la religió. Cadascú té la que té, cadascú pensa el que pensa, i és evident que en aquest món els sentiments religiosos tenen moltes cares i molts noms diferents. El mateix article constitucional garanteix, en conseqüència, la llibertat ideològica i religiosa, ja que en democràcia no és assumible que l’estat legisli sobre les consciències. I també en conseqüència, es garanteix la llibertat de culte. O sigui que si sóc catòlic, puc practicar la meva religió sense altre impediment que el manteniment de l’ordre públic. I també si sóc evangelista, musulmà, sintoista, testimoni de Jehovà, jueu, etc. Suposo que els nostres bisbes deuen acceptar aquesta realitat, encara que sigui a contracor.

El cas és que si admetéssim que la presència de símbols religiosos a les aules públiques és garantia de llibertat religiosa, hauríem d’admetre que en una aula hi pot haver un crucifix, una mitja lluna, una estrella de David, etc. Realment pretenen els bisbes que això sigui així? Evidentment no. Per ells llibertat religiosa equival a llibertat de la religió catòlica.

Anem més enllà. L’exclusivitat dels símbols religiosos catòlics implica la seva imposició sobre tots aquells que no siguin catòlics, fins i tot sobre els ateus i els agnòstics. Llibertat i imposició són termes antagònics. Imposant uns determinats símbols religiosos en els espais públics s’està atemptant descaradament contra la llibertat ideològica i religiosa de tots aquells que no comparteixen el que representen. I ja va sent hora d’aclarir que llibertat ideològica, religiosa i de culte no significa llibertat d’imposició de les idees, la religió i el culte.

Estaria bé, a més, que l’església catòlica fes examen de consciència. La persecució religiosa que ha sofert en llocs i èpoques determinades, cruel sens dubte, no l’eximeix de la seva responsabilitat per la brutal persecució que ella mateixa ha exercit durant segles sobre la consciència dels éssers humans. No és que haguem de passar comptes. Sols es tracta que siguin una mica humils, perquè vista la seva llarga història, resulta sorprenent, sinó indignant, aquesta insistència en denunciar una suposada campanya antireligiosa a compte dels símbols religiosos.

Realment la pròpia història constitucional d’aquest país no és un exemple de llibertat religiosa. La Constitució de Cadis de 1812 assenyalava literalment al seu article 12:

“La religión de la Nación española es y será perpetuamente la católica, apostólica, romana, única verdadera. La Nación la protege por leyes sabias y justas, y prohíbe el ejercicio de cualquiera otra”.

I això que era una constitució lliberal! En realitat era lliberal perquè era la primera d’aquest país i perquè el vell règim, església inclosa, s’hi va oposar tant com va poder. Segurament que ara la Conferència Episcopal Espanyola hauria vist amb bons ulls que l’article 16 de l’actual constitució espanyola tingués el redactat que tenia l’article 12 de la Constitució de Cadis.

Potser m’he remuntat molt enllà, però les successives constitucions del segle XIX, per bé que més moderades en la qüestió religiosa, no van deixar de mantenir la total supremacia de la religió catòlica sobre qualsevol altra, o fins i tot la seva exclusivitat. Vegem-ne els diferents redactats:

Constitució de 1837

“Art. 11.
La Nación se obliga a mantener el culto y los ministros de la religión católica que profesan los españoles.”

Constitució de 23 de maig de 1845

“Art. 11.
La Religión de la Nación española es la católica, apostólica, romana. El Estado se obliga a mantener el culto y sus ministros.”

Constitució de 6 de juny de 1869

“Art. 21.
La Nación se obliga a mantener el culto y los ministros de la religión católica. El ejercicio público o privado de cualquier otro culto queda garantido a todos los extranjeros residentes en España, sin más limitaciones que las reglas universales de la moral y del derecho.
Si algunos españoles profesaren otra religión que la católica, es aplicable a los mismos todo lo dispuesto en el párrafo anterior.”

Constitució de 30 de juny de 1876

“Art. 11.
La religión católica, apostólica, romana, es la del Estado. La Nación se obliga a mantener el culto y sus ministros. Nadie será molestado en el territorio español por sus opiniones religiosas ni por el ejercicio de su respectivo culto, salvo el respeto debido a la moral cristiana. No se permitirán, sin embargo, otras ceremonias ni manifestaciones públicas que las de la religión del Estado.”

Podríem afegir en aquesta llista el Fuero de los Españoles promulgat per Franco el 1945, un instrument que, tot i que no pot ser caracteritzat com a Constitució, i menys com a democràtica, establia teòricament uns certs drets que el règim mai va respectar. Sobre la religió disposava el següent:

“Artículo 6.- La profesión y práctica de la Religión Católica, que es la del Estado español, gozará de la protección oficial.
El Estado asumirá la protección de la libertad religiosa, que será garantizada por una eficaz tutela jurídica que, a la vez, salvaguarde la moral y el orden público.”

És prou sabut que sota el règim franquista l’església catòlica gaudí d’una protecció i un favoritisme extraordinaris, en correspondència amb el suport que aquesta havia donat a l’aixecament militar de 1936, fins a l’extrem de qualificar-lo de Creuada. Feia segles que les creuades havien acabat, però a Espanya sempre tornem cap al passat.

He deixat expressament per al final la Constitució republicana de 1931, perquè constituïa un salt qualitatiu en la regulació de la qüestió religiosa, probablement excessiu. En transcric també alguns articles:

“Art. 3.
El Estado español no tiene religión oficial.”

“Art. 26.
Todas las confesiones religiosas serán consideradas como Asociaciones sometidas a una ley especial.

El Estado, las regiones, las provincias y los Municipios, no mantendrán, favorecerán, ni auxiliarán económicamente a las Iglesias, Asociaciones e Instituciones religiosas.

Una ley especial regulará la total extinción, en un plazo máximo de dos años, del presupuesto del Clero.

Quedan disueltas aquellas Órdenes religiosas que estatutariamente impongan, además de los tres votos canónicos, otro especial de obediencia a autoridad distinta de la legítima del Estado. Sus bienes serán nacionalizados y afectados a fines benéficos y docentes.

Las demás Órdenes religiosas se someterán a una ley especial votada por estas Cortes Constituyentes y ajustada a las siguientes bases:

1ª. Disolución de las que, por sus actividades, constituyan un peligro para la seguridad del Estado.
2ª. Inscripción de las que deban subsistir, en un Registro especial dependientes del Ministerio de Justicia.
3ª. Incapacidad de adquirir y conservar, por sí o por persona interpuesta, más bienes que los que, previa justificación, se destinen a su vivienda o al cumplimiento directo de sus fines privativos.
4ª. Prohibición de ejercer la industria, el comercio o la enseñanza.
5ª. Sumisión a todas las leyes tributarias del país.
6ª. Obligación de rendir anualmente cuentas al Estado de la inversión de sus bienes en relación con los fines de la Asociación.

Los bienes de las Órdenes religiosas podrán ser nacionalizados.”

“Art. 27.
La libertad de conciencia y el derecho de profesar y practicar libremente cualquier religión quedan garantizados en el territorio español, salvo el respeto debido a las exigencias de la moral pública.

Los cementerios estarán sometidos exclusivamente a la jurisdicción civil. No podrá haber en ellos separación de recintos por motivos religiosos.

Todas las confesiones podrán ejercer sus cultos privadamente. Las manifestaciones públicas del culto habrán de ser, en cada caso, autorizadas por el Gobierno.

Nadie podrá ser compelido a declarar oficialmente sus creencias religiosas.

La condición religiosa no constituirá circunstancia modificativa de la personalidad civil ni política, salvo lo dispuesto en esta Constitución para el nombramiento de Presidente de la República y para ser Presidente del Consejo de Ministros.”

Com és sabut, a l’església no li va agradar gens una regulació tant laïcista, i així van anar les coses en aquest país uns anys després. Però s’estava parlant, per primera vegada, d’un estat sense religió oficial i, en conseqüència, de l’assimilació de l’església i organitzacions que l’integren a un règim laic de relacions amb l’estat. Es pot entendre que l’església catòlica no assimilés prou bé aquesta pèrdua sobtada de privilegis, després de romandre literalment en el poder durant segles, però no és acceptable que pèrdua de privilegis equivalgui a persecució. La persecució, que sens dubte va patir, va venir amb els esclats revolucionaris del 36, però no va ser la Constitució, les lleis ni l’Estat qui cremà esglésies i assassinà capellans.

Vist en perspectiva, la constitució de 1931 era força més agosarada que l’actual, que no deixa de reconèixer una relació privilegiada de l’església catòlica amb l’estat, per molt que els sembli insuficient als prelats espanyols. Com ja se sap, la valentia dels polítics republicans acabà malament. Per a la posteritat queda el discurs de Manuel Azaña a les Corts republicanes la nit del 13 d’octubre de 1931, en que pronuncià la famosa frase “España ha dejado de ser católica”, una blasfèmia a ulls de l’església i dels sectors conservadors de la societat de l’època, però una veritat com un temple, no perquè calgui entendre literalment que els espanyols ja no eren catòlics, que molts ho eren, sinó perquè Espanya, com a tal, com a país, no era catòlica, sinó que els seus ciutadans eren cadascun el que volien ser. En això consisteix la llibertat de consciència i la llibertat religiosa, per molt que ens vulguin fer veure el contrari. Sobre aquest discurs d’Azaña i les seves repercussions recomano la lectura de l’article que José Manuel Gutiérrez Inclán va publicar a la revista Tiempo de Historia el 23 d’octubre de 1976, i que es pot trobar encara a la xarxa.

En l’actualitat, diria un polític espanyol que Espanya ha deixat de ser catòlica? Ni amb tot el talant del món gosaria fer-ho en Zapatero. Però no cal. Es tracta sols d’aplicar la Constitució. I la Constitució diu que l’estat no té religió i que es garantirà la llibertat de consciència, religiosa i de culte. Treure el símbols religiosos de les escoles públiques no és altra cosa que complir amb el mandat constitucional. I que no pateixin els senyors bisbes, que qui practica la religió catòlica la seguirà practicant. No avançarem com ho varem fer amb la república, alguns espanyols seguiran essent catòlics, d’altres seguiran professant altres religions, o seguiran essent ateus o agnòstics, la religió no ha mort ni la matarà ningú, però Espanya ha de deixar de ser catòlica si vol que sigui lliure la consciència dels seus ciutadans.

Over the rainbow. Hi ha esperança?

L’Ishmael tenia 12 anys quan els milicians van entrar al poblat i van matar tothom. La mare era fora de la casa, rentant alguns pots al rierol, i el pare era a punt de marxar cap al bosc amb un altre home de la tribu. Volien caçar un mono, alguna cosa que els donés aliment durant uns dies. L’Osha, la seva germana de 13 anys, era a l’interior de la cabana, jugant, i el seu germà Mamadou, el més petit de tots, que tenia 3 anys, es banyava al rierol mentre la mare feia la feina. Havia tingut més germans, tres o quatre, no en podia estar segur, però tots havien mort. Ningú li havia dit perquè havien mort, però de ben segur que era d’allò que morien la majoria de persones que coneixia, de gana, malària, tifus, guerres, havien mort com moren els pobres i ningú havia plorat.

Aquell dia, els milicians van irrompre al poblat, van reunir tothom a l’esplanada i els van exigir diners i menjar. No tenien res per donar-los i el cap dels assaltants, un home jove, quasi un nen, va ordenar que els matessin a tots. A la mare i a la seva germana les van violar davant seu, i després les van matar d’un tret al cap. Al seu germà petit ni tant sols es va adonar del què passava. Va caure mort d’un tret al rierol. El pare.... el pare suplicava per la seva vida, potser també per la de la seva família, i el van matar a sang freda.

L’Ishmael no havia vist mai tanta sang i estava terroritzat, però se’n va sortir. El comandant li va dir que anés amb ells, que en faria un soldat i tot un home. Ara l’Ishmael té 15 anys, un rifle, ha matat moltes persones i s’ha fet respectar. L’Ishmael ja és tot un home i ha fet de l’infern casa seva.

...........................

Joan Pau II, conservador en quasi tot, va decidir, tanmateix, trencar un motlle. Durant segles l’església havia promogut una visió del cel i la terra força senzilla: els bons anaven al cel, que per al comú dels mortals era “a dalt”, i els dolents a l’infern, que era “a baix”, ple de tenebres i on les ànimes dels malvats penaven eternament en mig de sofriments insuportables.

Sembla, però, que els eminents teòlegs del Vaticà portaven ja un temps preguntant-se i debatent sobre la veritable ubicació del cel i l’infern. Es tracta d’uns llocs concrets i localitzables, uns indrets determinats? Joan Pau II proclamà amb tota solemnitat, l’estiu de 1999, que el cel no és un lloc físic entre els núvols, que l’infern tampoc és un lloc, sinó la situació de qui s’aparta de Déu, i que el purgatori és un estat provisional de purificació que no té res a veure amb ubicacions terrenals.

Molts bons cristians que no tenien altra cosa que fer que pensar en aquests dilemes, van anotar les paraules del Sant Pare a la seva enciclopèdia de coneixements del bon cristià. Quedava clar, d’una banda, que a l’església no hi havia superstició, que ja no es creia en les calderes d’en Pere Botero ni en el foc etern, i més clar encara que, fos on fos l’infern (i podria ser entre nosaltres), qui pateix és perquè s’ha apartat de Déu.

Molt bones consciències es van tranquil·litzar d’aquesta manera. Hi ha llocs i persones d’aquest món que són i viuen a l’infern, però d’alguna forma s’ho hauran buscat. En tot cas, la voluntat de Déu és inescrutable. Recentment el Papa Benet XVI ha tornat a posar les coses al seu lloc: l’infern existeix i és etern, això per si algú es pensava que patint en aquest món ja no sofriríem a l’altre. Queda en peu allò de que a l’infern hi van els que s’aparten de Déu.

A l’Ishmael totes aquestes disquisicions se li escapen. Per ell, l’infern és ara i ho serà, al menys, fins que mori. Per aquell racó de món on viu, Déu no hi passa mai.

...........................

La deessa Circe indicà a Ulises que abans de tornar Ítaca, el seu regne i on l’esperaven la seva muller Penèlope i el seu fill Telèmac, havia de baixar a l’Hades i rebre consell de Tiresias, un savi tebà que, deien, era l’únic mort que tenia intel·ligència i saviesa, unes virtuts que, pel que sembla, es perdien quan baixaves a l’infern. L’Hades era l’infern dels grecs de l’antiguitat, un lloc tenebrós on les ànimes, més que sofrir, s’hi avorrien eternament. I no sembla que fossin els pecats comesos en vida la causa d’aquest càstig, sinó el fet de caure bé o malament als déus, a qualsevol de la munió de divinitats que poblava l’Olimp dels grecs.

Ulises aprofità per a parlar amb altres persones il·lustres caigudes en desgràcia que també es trobaven a l’Hades, i amb la seva mare, que no sabem perquè hi era però queda clar que era bona persona.

“-Fill meu! Com has baixat en vida a aquesta foscor tenebrosa? És difícil que els vius puguin contemplar aquests llocs, separats com estan per grans rius, per corrents impetuoses i, principalment, per l’oceà, que no es pot travessar a peu, sinó amb una nau ben construïda.”

Costava, però a alguns mortals els estava permès contemplar l’Hades i el sofriment, i Ulises no fou l’únic que hi baixà. També Hércules, que se les hagué amb el gos Cancerber, el vigilant de la porta de l’Hades.

...........................

Quan el cristianisme triomfà al món occidental i es decidí l’existència d’un sol Déu, incompatible amb qualsevol altre, l’Església, sempre prudent, va considerar que l’infern havia de ser més llunyà i havia de fer més por. Per descomptat que seguiria essent el lloc d’aquells que s’enemistaven amb la deïtat, i per descomptat que l’únic Déu sols parlava per boca de la jerarquia, l’única que podia interpretar la voluntat de Déu i decretar-ne el compliment.

I calia que els fidels sabessin el què els esperava si l’incomplien: el sofriment etern, les flames i el dolor. Perquè el sofriment en vida no era veritable sofriment. Déu ens posava a prova i de com ho acceptéssim en depenia la salvació en el més enllà (i el deixar de sofrir) o la condemna als horrors de l’infern per a tota l’eternitat (i allò sí que seria sofriment!).

L’infern, així, quedava lluny de Roma.

...........................

La Mary tenia 14 anys quan el seu pare la va violar per primera vegada. El seu pare era un home violent, que sempre pegava a la mare per qualsevol cosa, i als fills quan els podia enxampar. Perquè la meitat dels dies estava borratxo i sovint inconscient. El seu germà va marxar de casa molt jove per a dedicar-se als petits robatoris. La Mary ben aviat va deixar de saber-ne res, després que algú li digués que era a la Model.

Després, les violacions es van repetir cada vegada més, i també les pallisses, que la mare, covarda, analfabeta, terroritzada i envellida, era incapaç d’evitar. La Mary va marxar un dia de casa i li va demanar al primer que va trobar que l’invités a dinar. Ho va pagar prostituint-se. Després van venir les drogues, els abusos, les pallisses. La Mary va viure al carrer un parell d’anys, fins que la van trobar morta en un abocador. Tenia 18 anys, pesava 45 quilos, havia perdut les dents del davant en alguna pallissa, no sabia llegir ni escriure, no sabia on era ni qui era, no sabia si això era l’infern, però sabia que no hi havia altra cosa.

...........................

Frank Baum va publicar el 1900 “El mag d’Oz”, la història d’una nena que anirà a trobar a un mag meravellós per a que doni un cor a l’home de llauna, un cervell a l’home de palla, i valentia a un lleó covard. El mag d’Oz és qui posa les coses al seu lloc, l’esperança d’aquells que pateixen.

El 1939 aquesta història fou portada al cinema en una adaptació musical protagonitzada per Judy Garland. El món era a les portes d’una guerra mundial i la pel·lícula parlava d’esperança. Una nena òrfena, la Dorothy Gale, per boca d’una jove Judy Garland, cantava Over the rainbow, una cançó sobre somnis que es farien realitat. Però la Mary i l’Ishmael mai van sentir aquesta cançó. L’infern seguia essent massa lluny.

En algun lloc, sobre l’arc de Sant Martí
Molt amunt
Existeix una terra que vaig somiar
Una vegada, en una cançó de bressol.
En algun lloc, sobre l’arc de Sant Martí
Els cels són blaus
Y tots els somnis
Que t’animes a somiar
Es fan realitat.

Miracles a preu fet

El 10 de setembre de 1947 La Vanguardia publicava a la tercera pàgina una notícia segons la qual en un poble anomenat Los Cerricos, en el terme municipal d’Oria, província d’Almeria, la Verge Maria s’havia aparegut a una nena, a la vora d’un camí. Sembla que la Verge seia sobre un turonet i, al passar la nena, li va dir "Adiós, niña", amb la qual cosa sabem que, sinó era la Verge, al menys es tractava d’una persona ben educada. Com en totes les històries d’aparicions miraculoses, les d’abans, la protagonista va ser una nena i sols ella va veure realment a la Verge. També, com sempre, un grup de gent s’ho va creure cegament, malgrat que no van veure res.

La premsa espanyola dels anys 40 és plena d’històries com aquesta, unes històries que han proliferat sempre en èpoques de misèria, ignorància i incertesa. Però ja fa uns anys que aquest fenomen es torna a donar, i no són ja pobres pastorets o nenes orfes les que troben la Verge mentre van a la font a buscar aigua, sinó algunes persones adultes que fan de la credulitat de la gent una font de negoci inesgotable. El que no ha canviat és que la Verge s’aparegui sempre a una sola persona. L’esquema sempre és el mateix, una persona diu que veu la Verge i que hi parla, ho predica als quatre vents, la gent comença a pelegrinar al lloc on aquella persona ha muntat la paradeta, i les aparicions es succeeixen indefinidament, sempre el mateix dia i en hores d’oficina; s’hi posen unes paradetes de records i s’admeten donatius per a mantenir el culte o construir una catedral. Així s’ha fet el Palmar de Troya. Tot i així, tanta és la fe de les persones que s’hi acosten, que algunes fins i tot diuen veure allò que en un principi sols està reservat als elegits. Recordo un reportatge de la televisió espanyola sobre unes suposades aparicions de la Verge a l’Escorial, que es venen succeint ininterrompudament des de fa uns anys i que donen vida a vàries famílies, segurament que fins que s’hagin assegurat la jubilació. S’hi mostrava algunes persones que asseguraven haver vist un resplendor, una figura borrosa, una llum, que sens dubte era la Verge, cosa que en principi sols estava reservada a la mestressa del negoci. És el que passa quan es mira el sol sense la protecció d’unes ulleres fosques, o quan s’és massa crèdul.

El cas és que aquests tipus d’aparicions no es donen mai davant d’un gran públic, mai hi ha una massa diversa de gent que sigui testimoni de tals miracles, la qual cosa probablement no fa sinó augmentar la incredulitat dels descreguts -la meva no, perquè sóc genèticament escèptic, podríem dir que pateixo d’incredulitat congènita- Els miracles massius i espectaculars són cosa d’un passat molt remot, de les èpoques de l’antic testament i de mitologies vàries dels pobles antics. Ni tant sols la societat medieval, tant propensa als miracles, fou mai testimoni d’esdeveniments de l’envergadura de la separació de les aigües del Mar Mort o la multiplicació dels pans i els peixos, successos aquests que, a més, foren explicats per persones que visqueren molts anys després que tinguessin lloc.

A risc de semblar blasfem, em sembla que ajudaria a creure en aquestes coses que, un bon dia, al balcó del Vaticà fos la Verge qui sortís a fer la benedicció urbi et orbi, o que Déu Nostre Senyor es mostrés al bell mig de Times Square per a dir-nos quatre paraules. A la fi, tot es redueix a creure, la qual cosa és fàcil perquè evita molts maldecaps.