Al pas que anem les negociacions sobre el finançament de Catalunya no acabaran mai. Dic “el finançament de Catalunya” i no de les autonomies perquè, malgrat que el govern de l’estat no es cansa de repetir que aquest és un tema nacional, que afecta a totes les comunitats autònomes, i és de suposar que per això consulta i reconsulta hipotèticament amb tots els governs autonòmics, és ben clar que l’origen de tots els moviments que en matèria de finançament s’han produït en aquest país des que existeix l’estat de les autonomies, ha estat sempre en l’aspiració de la part catalana d’anivellar la balança fiscal. Sempre hem començat a parlar-ne nosaltres, i sempre s’ha arribat a un acord que, en major o menor mesura, satisfeia o no a la resta de comunitats. En qualsevol cas, el motor originari de qualsevol negociació sobre finançament ha estat l’aspiració catalana d’anivellar de forma justa la balança entre els recursos que Catalunya aporta a l’estat i els que rep. Naturalment, la discrepància sempre ha estat en les xifres d’aquests recursos.
Així que deixem-nos de romanços, que aquí la cosa és entre el govern de Madrid i el de Barcelona. A fi de comptes, des de Catalunya sempre hem vist amb mals ulls allò del “café para todos”. El que passa és que el govern de l’estat no pot obviar el flanc obert amb les altres autonomies. El govern Zapatero ha estat fustigat amb força per la dreta espanyolista sempre que aquesta n’ha tingut ocasió, acusant-lo de connivència amb separatismes de tota mena, i és conscient que qualsevol cessió que, aparentment, pugui afavorir a Catalunya, no farà altra cosa que treure-li vots a les Espanyes.
Crec sincerament que com més temps passa, més difícil serà aconseguir un acord satisfactori sobre finançament, i quan dic satisfactori vull dir que ho sigui per una quantitat raonable de catalans. El moment que fou considerat com a “legal”, el que l’Estatut marcava, ja ha passat amb escreix. La polseguera que el propi estatut aixecà impedí, probablement, al govern Zapatero rematar la feina amb el finançament. I, com diuen, passat el dia passat el sant. Ara ja quasi ningú s’escandalitza que el termini marcat per l’estatut no es complís. Resignadament, la majoria de polítics es refermen en la necessitat de negociar i en l’esperança que aviat es resoldrà. Els ciutadans, majoritàriament, ens fixem més en la immediatesa de les tribulacions que la crisi econòmica escampa a tort i a dret.
Perquè resulta que amb tot això ens ha caigut una crisi a sobre, i amb aquesta excusa, seriosa, tot s’ha de dir, el govern de Madrid ho té més fàcil per a no afluixar la mosca. A sobre, l’aspecte polític de la negociació és complicat. D’una banda, un govern central que no pot cedir gaire per por que se’l titlli de “venut” als catalans (sols cal seguir alguns fòrums d’internet per a adonar-se’n); d’una altra banda, un govern de la Generalitat complicat. Complicat perquè en el tripartit hi conviuen sensibilitats diferents envers aquest problema. El PSC està en el dilema d’un trencament amb el PSOE, en el que hi tindria molt a perdre electoralment, i l’acceptació d’un pacte pel finançament imposat per Madrid que rebria el rebuig de totes les altres forces catalanes, incloses les que conviuen en el tripartit. L’acusació de sucursalisme seria automàtica. I Esquerre Republicana de Catalunya? Corre el perill de veure’s desbordada pel soberanisme oportunista d’una part de Convergència actualment al capdavant del partit, si accepta un pacte a la baixa. Segurament la posició més còmode dins del govern de la Generalitat és la d’Iniciativa perquè, passi el que passi, sempre hi acaba perdent.
En l’oposició al govern de la Generalitat la situació també és més còmode. Convergència, mentre sigui a l’oposició, s’ho manegarà per a semblar més soberanista que Esquera Republicana, o ho intentarà, i per a fer-ho s’oposarà sempre a qualsevol pacte sobre finançament que no hagi negociat ella directament. Ja ningú sembla recordar el pacte Mas-Zapatero que va acabar amb les negociacions de l’Estatut, en les que va cercar un plat de mongetes que finalment no s’ha pogut menjar.
I el PP? Bé, fora de Catalunya esgrimirà sempre el fantasma català, mentre que aquí se les apanyarà per a passar desapercebut.
De tan complicat, se m’acut que potser, en el fons els nostres polítics i els d’allà no volen, en realitat, arribar a cap acord. Els catalans de peu ens en anem oblidant de mica en mica i si la crisi hi ajuda, doncs millor. Fins i tot em pregunto si, realment, hi ha algú negociant.
Així que deixem-nos de romanços, que aquí la cosa és entre el govern de Madrid i el de Barcelona. A fi de comptes, des de Catalunya sempre hem vist amb mals ulls allò del “café para todos”. El que passa és que el govern de l’estat no pot obviar el flanc obert amb les altres autonomies. El govern Zapatero ha estat fustigat amb força per la dreta espanyolista sempre que aquesta n’ha tingut ocasió, acusant-lo de connivència amb separatismes de tota mena, i és conscient que qualsevol cessió que, aparentment, pugui afavorir a Catalunya, no farà altra cosa que treure-li vots a les Espanyes.
Crec sincerament que com més temps passa, més difícil serà aconseguir un acord satisfactori sobre finançament, i quan dic satisfactori vull dir que ho sigui per una quantitat raonable de catalans. El moment que fou considerat com a “legal”, el que l’Estatut marcava, ja ha passat amb escreix. La polseguera que el propi estatut aixecà impedí, probablement, al govern Zapatero rematar la feina amb el finançament. I, com diuen, passat el dia passat el sant. Ara ja quasi ningú s’escandalitza que el termini marcat per l’estatut no es complís. Resignadament, la majoria de polítics es refermen en la necessitat de negociar i en l’esperança que aviat es resoldrà. Els ciutadans, majoritàriament, ens fixem més en la immediatesa de les tribulacions que la crisi econòmica escampa a tort i a dret.
Perquè resulta que amb tot això ens ha caigut una crisi a sobre, i amb aquesta excusa, seriosa, tot s’ha de dir, el govern de Madrid ho té més fàcil per a no afluixar la mosca. A sobre, l’aspecte polític de la negociació és complicat. D’una banda, un govern central que no pot cedir gaire per por que se’l titlli de “venut” als catalans (sols cal seguir alguns fòrums d’internet per a adonar-se’n); d’una altra banda, un govern de la Generalitat complicat. Complicat perquè en el tripartit hi conviuen sensibilitats diferents envers aquest problema. El PSC està en el dilema d’un trencament amb el PSOE, en el que hi tindria molt a perdre electoralment, i l’acceptació d’un pacte pel finançament imposat per Madrid que rebria el rebuig de totes les altres forces catalanes, incloses les que conviuen en el tripartit. L’acusació de sucursalisme seria automàtica. I Esquerre Republicana de Catalunya? Corre el perill de veure’s desbordada pel soberanisme oportunista d’una part de Convergència actualment al capdavant del partit, si accepta un pacte a la baixa. Segurament la posició més còmode dins del govern de la Generalitat és la d’Iniciativa perquè, passi el que passi, sempre hi acaba perdent.
En l’oposició al govern de la Generalitat la situació també és més còmode. Convergència, mentre sigui a l’oposició, s’ho manegarà per a semblar més soberanista que Esquera Republicana, o ho intentarà, i per a fer-ho s’oposarà sempre a qualsevol pacte sobre finançament que no hagi negociat ella directament. Ja ningú sembla recordar el pacte Mas-Zapatero que va acabar amb les negociacions de l’Estatut, en les que va cercar un plat de mongetes que finalment no s’ha pogut menjar.
I el PP? Bé, fora de Catalunya esgrimirà sempre el fantasma català, mentre que aquí se les apanyarà per a passar desapercebut.
De tan complicat, se m’acut que potser, en el fons els nostres polítics i els d’allà no volen, en realitat, arribar a cap acord. Els catalans de peu ens en anem oblidant de mica en mica i si la crisi hi ajuda, doncs millor. Fins i tot em pregunto si, realment, hi ha algú negociant.
0 comentaris :: Algú negocia el finançament?
Publica un comentari a l'entrada